08 juny, 2005

El partit que els constitucionalistes estaven esperant.

A l’Estat espanyol –el registre és estatal- hi deu haver centenars, potser fins i tot milers, de partits polítics legalitzats, la immensa majoria completament desconeguts pel gruix de la ciutadania. Amb una oferta tant àmplia la possible creació d’un nou partit no hauria de ser una notícia gaire destacada i, en canvi, s’ha donat un ampli ressò a la signatura d’un nou manifiesto, per part d’un grup d’autoanomenats intel·lectuals, per a impulsar la possible creació d’una força política neolerrouxista al Principat de Catalunya, en defensa de la Constitució, la llengua i la cultura espanyoles, davant la suposada pressió del nacionalisme català i l’abandonament dels “valors constitucionals” per part del PSOE i el PP (partits que segons les seves delirants tesis es troben en plena “deriva nacionalista”). Els signants del manifiesto, una quinzena de personatges, la majoria semidesconeguts, presumptament “intel·lectuals” i “catalans”, creuen que hi ha espai per a un nou partit entre els sectors de la població d’aquest país que se senten espanyols i que no s’identifiquen amb els partits polítics existents.

És ben cert que als Països Catalans hi ha gent, autòctona o immigrada, que renega de la terra on viu. Per molt que, per tal “d’evitar una fractura social”, des del discurs oficial s’hagi negat sempre, al nostre país hi ha sectors, minoritaris però importants, que se senten única i exclusivament espanyols (molts dels quals odien tot allò que perceben com a català) i que ho manifesten impúdicament mitjançant l’exhibició de símbols diversos (des d’enganxines amb el toro fins a samarretes de la “selección”). Ara bé, és força dubtós que els promotors d’aquest enèsim manifest espanyolista, procedents de les classes benestants i de l’elitista “món de la cultura”, poguessin aglutinar i liderar els anticatalanistes de carrer, quillos fruit de la marginalitat i el fracàs escolar, molts dels quals tenen en el tunning la seva inquietud cultural més elevada. Evidentment tenen coses en comú: les declaracions d’un d’aquests “intel·lectuals” al programa del 33 “La nit al dia” afirmant que hi ha cultures d’un nivell superior, com l’espanyola, i altres de menys nivell, com la catalana, no s’allunyen gaire dels crits de “Puta Catalunya” que se senten en carrers de ciutats catalanes en les celebracions de les afortunadament escasses victòries futboleres espanyoles. Però, malgrat les coincidències, possiblement tindria més capacitat de liderar aquests sectors de brètols espanyols el capitost dels assassins de Berga que tot un catedràtic de dret constitucional com de Carreras. És poc probable que el manifiesto dels “intel·lectuals” fructifiqui en la creació d’un partit; ells mateixos són conscients de la seva incapacitat d’articular el descontentament dels espanyols de Catalunya. Significa això que aquesta nova comèdia del bufó Boadella està condemnada al fracàs per manca de públic? Tot el contrari: molts l’estaven esperant! El que passa és que els que necessiten l’existència a Catalunya d’un discurs d’aquest tipus no són els ciutadans constitucionalistes descontents amb els partits existents sinó que són els partits constitucionalistes existents per a poder seguir aixecant la camisa als ciutadans descontents amb el règim polític vigent.

Fa un any i mig, amb el PP al govern de l’Estat i amb Maragall de president autonòmic, gràcies al pacte amb ERC i ICV, el PSC podia permetre’s anunciar la seva voluntat de reformar l’estatut per a augmentar l’autogovern de Catalunya, amb Zapatero prometent alegrement que donaria suport al text que sortís del Parlament de Catalunya. Amb aquell escenari qualsevol retallada que des de Madrid es fes al projecte de nou estatut serviria per a presentar el govern espanyol com una colla de fatxes retrògrads i al president Maragall com un patriota català de pedra picada. El guió va canviar-se el març de 2004 amb l’accés, contra pronòstic, del PSOE al govern de l’Estat. Amb aquest nou panorama quins impediments hauria d’haver-hi per a avançar cap a l’autogovern? En un costat de la balança tenim (teòricament) un govern “catalanista i d’esquerres” a la Generalitat principatina, amb la principal força de l’oposició (CiU) accentuant el seu discurs nacionalista i amb un president del govern estatal que va prometre acceptar l’estatut que sorgís del parlament català i que, a més, a Madrid necessita el suport parlamentari d’un partit català que es defineix com a independentista. A l’altre costat de la balança només hi ha, teòricament, menys del 15% de l’arc parlamentari regional (el PP). Amb aquesta correlació de forces és obvi que els “socialistes” catalans i espanyols necessiten urgentment una excusa per a poder justificar una reforma estatutària limitada a quatre retocs sense importància; els cal reequilibrar la balança, magnificant la importància dels sectors ultraespanyolistes, com aquests suposats intel·lectuals, per a frenar un cop més qualsevol proposta d’avançar en l’autogovern. Només així s’explica la cobertura mediàtica que ha tingut aquest nou manifiesto, especialment en els mitjans públics o privats més propers al PSC –que justament seria el partit més afectat si la hipotètica creació d’aquesta versió progre de la Falange Española fos una amenaça real.

Esgrimint el fantasma de Lerroux i el “perill de fractura social” les forces parlamentàries podran justificar les futures retallades a les expectatives que, en aquest pretès període constituent, s’hagin pogut generar en els respectius electorats. Amb una petita reforma a l’estatut de Catalunya, sumada a la que ja s’ha fet al País Valencià i la que es preveu a les Illes, l’Estat espanyol compta tenir la gent d’aquest país entretinguda vint-i-cinc anys més, fins que tornin a arribar a la brillant deducció que el grau de suposat autogovern dels Països Catalans és el mateix que tenen les regions espanyoles com Múrcia o Extremadura: una simple descentralització administrativa.

Mentrestant no només continuarà havent-hi una part de la població catalana que no se sentirà representada per les actuals forces polítiques parlamentàries sinó que els descontents augmentaran com més renúncies accepti consensuar el partit parlamentari que s’atribueix el monopoli de l’independentisme. Perquè, contràriament al que diuen els “intel·lectuals”, els sectors no representats no són els constitucionalistes sinó tots aquells que no acceptem cap constitució (espanyola, francesa o europea) ni cap estatut que no reconegui al poble català el dret a decidir lliurement el seu futur en tots els àmbits –del cultural i lingüístic a l’econòmic i de l’ordenació territorial a les relacions internacionals. Això sí, l’independentisme extraparlamentari no disposa ni disposarà del ressò mediàtic que s’ha donat als “intel·lectuals” espanyolistes: els mitjans de difusió del sistema tenen molt clar quins moviments que s’han magnificar i quins s’han de minimitzar, silenciar o, si s’escau, criminalitzar.

Josep Antoni VILALTA.
Membre del Secretariat Nacional de la CUP