31 d’octubre, 2006

Sabíeu que a Torà l’arquitecte...

Sabíeu que el juny de l’any passat, i en relació amb el tema del polígon industrial del Camí de Palouet, la (dissortadament) alcaldessa del nostre municipi va nomenar, per decret d’alcaldia, el senyor Joan Viladrich i Ros com a arquitecte “per a dur a terme el corresponent assessorament tècnic en l’expedient de modificació puntual del planejament de Torà”?

Sabíeu que el setembre de l’any passat el grup municipal de CiU va presentar una proposta, que no va prosperar, redactada per l’arquitecte Joan Viladrich, per tal de requalificar els terrenys actualment destinats a ús industrial que hi ha entre la fàbrica de Plàstics Retràctils i Cal Segués del Riu?

Sabíeu que, fins que no s’aprovi definitivament el polígon del Camí de Palouet, la major part del sòl disponible per a ús industrial Torà és a l’anomenat PP2? Es tracta de la zona situada sota de les parcel·les on hi ha Excavacions Cases i Autocars Prats, entre aquestes parcel·les i la zona d’horts. Sabíeu que si el setembre de l’any passat s’hagués aprovat la proposta redactada per Viladrich, i fins a l’aprovació definitiva del polígon del Camí de Palouet, el PP2 s’hauria convertit en pràcticament l’única zona amb sòl industrial no ocupat del municipi?

Sabíeu que durant aquests darrers temps una determinada empresa ha adquirit la totalitat dels terrenys del PP2, que fins fa poc eren de tres propietaris diferents?

Sabíeu que l’ajuntament té pressa per desenvolupar aquest pla parcial (PP2) i que, si es desenvolupa abans de l’aprovació definitiva del polígon del Camí de Palouet, l’empresa promotora té el negoci assegurat perquè tothom que vulgui comprar terrenys industrials on ja es pugui actuar només tindrà aquesta opció?

Sabíeu que el projecte de desenvolupament del PP2, promogut per l’empresa privada que és propietària única dels terrenys, l’ha redactat l’arquitecte Joan Viladrich?

Sabíeu que la vinculació de Viladrich amb aquesta empresa no és limita a l’encàrrec d’una empresa de Torà al tècnic que assessora l’ajuntament de Torà per a que redacti el projecte de desenvolupament d’un Pla parcial a Torà, sinó que es tracta d’una relació més estreta?

Sabíeu que l’arquitecte que assessora l’Ajuntament de Torà sobre el desenvolupament del polígon industrial del Camí de Palouet pot veure’s beneficiat pel retard patit pel projecte que ell assessora?


És molt llarg d’explicar però llegiu, llegiu... Els interessos particulars de l'assessor municipal.
..

26 d’octubre, 2006

Entre la fatiga i el fàstic.

(Article publicat a la pàgina web La Fàbrica)

La veritat és que posar-me a escriure sobre les eleccions al Parlament regional de la CAC, del proper 1 de novembre, m’ha fet –em fa- força mandra. Una mandra que em sembla que no és una sensació personal meva sinó que es tracta d’un fenomen generalitzat. Quantes de les persones que visiten “La Fàbrica” en veure el tema d’aquest article passaran de llegir-se’l?Cap al vot ètnic?
Ja fa temps que les campanyes electorals dels partits del sistema han abandonat qualsevol contingut que pugui anomenar-se amb propietat “polític”, per a esdevenir simples promocions de la imatge dels candidats i de la “marca” de les diferents candidatures. No és cap novetat que, per a aconseguir aquest objectiu, no dubten en recórrer a qualsevol reclam publicitari, però la patètica tirallonga de promeses demagògiques pròpia d’aquest tipus de campanyes està batent rècords: des de pagaments de lloguers als joves que s’emancipin fins a audífons i dentadures postisses per als de més edat; uns continguts més propis dels anuncis de “la tienda en casa” que d’un programa polític mínimament seriós. En aquesta ocasió però, a més a més de promeses pròpies de xarlatans de fira, s’ha incorporat un altre element repugnant al debat presumptament “polític” del Principat: amb l’excusa de l’elecció, per part del PsoE, de José Montilla, nascut a la localitat andalusa de Iznajar, com a candidat a la presidència de la Generalitat de dalt, ha entrat en escena el qüestionament de la catalanitat dels candidats i candidates–i, de retruc, de la resta de ciutadans i ciutadanes- en funció del seu origen geogràfic.

Als Països Catalans els intents de dividir políticament la població en funció de la seva procedència no són cap novetat: fa gairebé un segle que Lerroux va fer-ne les primeres provatures. Una hipotètica “fractura ètnica” entre dues suposades comunitats diferenciades seria l’eina perfecta per a frenar qualsevol avenç del poble català, de tot el poble català, cap al seu alliberament; d’això en són ben conscients tant l’Estat espanyol com els seus dos principals instruments polítics al Principat: CiU i el Psc-PsoE. Si prosperés una “divisió ètnica” del vot, CiU s’asseguraria la gestió de la “seva” Generalitat i el paper de defensor dels interessos “de Catalunya” (llegiu “de la burgesia regional”) davant “de Madrid”, el Psc-PsoE sacrificaria la seva influència en la política catalunyesa en benefici dels interessos del PsoE al govern de debò i l’Estat, i el conjunt de forces d’ordre, tindrien garantit el fracàs de qualsevol proposta de canvi -que per tímida que fos amenaçaria d’accentuar la “fractura social”- en allò que anomenen “les relacions entre Catalunya i Espanya”. En aquest sentit no s’ha d’oblidar que l’Estatut pactat entre Mas i Zapatero, segons els seus promotors, ha de durar molts anys –alguns van arribar a dir que “era per sempre”. També cal recordar un petit detall: les desqualificacions cap a l’origen geogràfic de Montilla no van sortir dels seus rivals polítics, i per tant possibles beneficiats d’aquest “defecte”, sinó d’un ministre (Jordi Sevilla) que, en una conversa suposadament privada amb un sindicalista groc (Fidalgo), va afirmar que “Catalunya no estava preparada per a tenir un “xarnego” de president”.
Sense referents propis... i sense “vot útil”.
En aquestes eleccions, a l’habitual absència d’una candidatura pròpia de l’Esquerra Independentista, que defensi alhora els drets nacionals i socials del poble català i amb uns objectius clars de ruptura amb els estats ocupant espanyol i francès, cal afegir-hi la manca d’un possible “vot útil”, que permeti atenuar els efectes de les polítiques espanyolistes i neoliberals dels dos partits que presumptament es disputen la hegemonia política a la CAC i la presidència de la Generalitat principatina.

El panorama polític principatí que s’està dibuixant apunta clarament cap a l’anomenada “sociovergència”: majoria simple de CiU al parlament regional, amb la sucursal autòctona del PsoE que permetria governar en solitari a la federació regionalista a canvi del suport convergent al govern de Rodríguez Zapatero. Amb el suport parlamentari mutu, ambdues formacions podrien prescindir de pactes amb formacions minoritàries del Parlament, especialment incòmodes als ulls de bona part de la opinió pública espanyola. Qualsevol vot independentista i d’esquerres regalat a ERC i/o a ICV, encaminat a donar un toc més “catalanista i d’esquerres” o més “d’esquerres i ecologista de debò” a un hipotètic pacte de govern que inclogués algun d’aquests partits (o ambdós), no té cap altra utilitat real que el d’avalar les renúncies d’Esquerra i/o d’Iniciativa; una ERC que presenta com el seu objectiu immediat el desenvolupament de l’estatut d’autonomia (oblidant que fa escassos mesos les pròpies bases van forçar la direcció a posicionar-se en contra d’aquesta via) i una Iniciativa que no té cap altre objectiu (i així ho reconeixen impúdicament al propi lema de campanya) que el d’esdevenir simples comparses en un hipotètic govern presidit per Montilla.
Un altre vot és possible?
Si descartem votar els partits parlamentaris, i davant la inexistència d’una candidatura pròpia, què ens queda? Votar la llista que, sense ser de l’Esquerra Independentista, s’atansi més –o, com a mínim, s’allunyi menys- dels nostres plantejaments? Aquest vot per proximitat pot arribar a tenir sentit en casos d’una possible i probable incidència real de la formació que el rep (l’anomenat vot útil) però no en té massa en el cas d’un vot purament testimonial, que no serveix per a res més que per a manifestar l’opinió de la persona que l’emet. Així, doncs, no ens queda ni la possibilitat del vot testimonial i haurem d’anar a engruixir les xifres d’una abstenció triomfant?

A la vila de Torà ha sorgit la proposta, en principi de caire local però que s’ha estès per la xarxa, d’aprofitar els comicis de l’1 de novembre per a manifestar-nos contra la tortura, mitjançant el vot nul. Per a tal efecte s’han elaborat unes paperetes –que podeu baixar-vos en format PDF des de la pàgina
www.justiciatora.net- amb un text prou explícit del què (“No dono el meu vot a cap còmplice de la tortura) i el perquè de la campanya: “L’1 d’abril de 2003, durant els governs de CiU i del PP, un jove de Torà va ser detingut i torturat fins acabar a l’uci d’un hospital. Després de tres anys i mig, i malgrat que els governs van passar a mans del PSC-PSOE, ERC i ICV (l’autonòmic) i del PSOE (l’estatal), les tortures no s’han aclarit. El seu silenci és complicitat. Ni un vot a la tortura”.
Potser la proposta del vot nul contra la tortura no tindrà cap incidència però, després d’haver repassar les altres possibilitats, se’ns presenta com una opció de vot útil que tenim aquells i aquelles que ens identifiquem amb una esquerra independentista òrfena de referents electorals i que entenem com a útil aquell vot amb el que puguem coincidir, com en aquest cas, amb la totalitat del seu “programa”. Un vot que, encara que vist el panorama polític actual soni anacrònic, podem qualificar d’ètic.

25 d’octubre, 2006

El meu vot no és secret.

Diuen que el vot és secret. En el meu cas no ho acostuma a ser; no he amagat mai les meves opinions polítiques ni les meves preferències electorals. No cal ser cap Xèrloc Holms per esbrinar el sentit del meu vot a les municipals, a les darreres europees o als referèndums de l’Estatutet i de la Constitució europea; en totes aquestes ocasions he triat opcions de vot clarament perdedores. En canvi, per variar, en les autonòmiques gairebé sempre m’he decantat per l’opció majoritària.

En aquesta ocasió, però, he decidit no abstenir-me; em decantaré, no podia ser d’una altra manera, per un vot clarament minoritari.
Si aneu bé de temps i -sobretot- de paciència podeu llegir "Entre la fatiga i el fàstic", un article meu sobre les eleccions del dia 1, publicat a La Fàbrica.
A www.justiciatora.net trobareu més informació sobre la campanya i les paperetes de vot.

09 d’octubre, 2006

Víctor Alexandre a Torà.



Cada any des de primers de setembre fins al voltant del 7 de novembre (la Diada de la Catalunya Nord, en commemoració del tractat dels Pirineus) es duu a terme el Correllengua, la campanya d'àmbit nacional impulsada per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) i Acció Cultural del País Valencià (ACPV), en defensa de la plena normalització de la nostra llengua en tots els àmbits i en tot el nostre territori.

Com un acte més dels molts que s'organitzen per tot el país, el dissabte 21 d'octubre a les 6 de la tarda, la Biblioteca Municipal de Torà acollirà la presentació dels dos darrers llibres de l'escriptor i periodista Víctor Alexandre: "La paraula contra el mur" i "TV3 a Traïció".

06 d’octubre, 2006

La jutgessa de la samarreta vermella.

La jutgessa espanyola d'un jutjat de Barcelona (el que porta el mateix número que el Santillana i el Butragueño) ha prohibit l'emissió de de l'anunci a favor de les seleccions esportives catalanes. Això és el que entén per “llibertat d’expressió” la puta justícia espanyola.

05 d’octubre, 2006

L’aigua de Cellers i la duresa facial de l’alcaldessa.

Ajuntament de Torà, divendres 29 de setembre. Els regidors dels dos grups de l’oposició assistim a una reunió convocada per la (dissortadament) alcaldessa del nostre municipi per a parlar de la portada d'aigua a les masies i al nucli de Cellers. A part de la convocant també hi assisteixen el regidor Benet Molins i el bioscà Jaume Font, tècnic del Consell Comarcal en temes d’aigua. Cap al final de la reunió també s’hi incorpora Carme Segura, secretària de l’ajuntament. En aquesta reunió l’alcaldessa manifesta la seva voluntat en arribar a un acord per tal de donar prioritat a aquesta obra, que al cap i a la fi tots estem d’acord en tirar-la endavant, bla, bla, bla... Una voluntat d’entesa que, coneixent la personatja, resulta poc creïble...

Quan un equip de govern vol consensuar un tema amb l’oposició sol ser per algun d’aquests motius: a) perquè hi ha bon rotllo entre tots els grups o, com a mínim, perquè hi ha el costum de buscar el consens, b) perquè l’equip de govern no disposa dels vots necessaris per a l’aprovació o c) perquè es vol prendre alguna decisió diguem-ne dubtosa, que no en té prou amb la majoria preceptiva sinó que necessita el silenci còmplice de tots els grups, en forma d’unanimitat. Coneixent-los, l’opció a) podem descartar-la d’entrada. En principi en queden dues. Quina serà, serà?

Després de moltíssima estona parlant de temes tècnics (que si diàmetres de tubs, que si aigües avall, que si bombejos amunt, Rialb, la Llosa, el cavall, els rucs i els espavilats del Consell...) entrem en la qüestió que realment els preocupa: el sistema d’adjudicació de l’obra. Amb l’excusa de que l’obra s’hauria de fer abans que els pagesos sembrin –per no causar danys als sembrats- proposen adjudicar l’obra a dit (a CASSA); així, si l’empresa té la completa seguretat d’adjudicar-se l’obra, pot iniciar els moviments de terres que afectin les parcel·les agrícoles els propers dies, just abans de la sembra. Amb aquesta excusa pretenen que acceptem l’adjudicació a una empresa concreta “per la gràcia de déu” d’una obra que pel seu import econòmic (300.000 €) s’ha d’adjudicar per concurs obert. Prenc la paraula per dir que des de la CUP no podem acceptar aquest mètode tan peculiar d’adjudicació; acceptem que es tramiti per urgència la contractació de l’obra per a reduir els terminis per a la seva adjudicació, però sempre que es faci mitjançant procediment obert per concurs i d’acord amb el Text Refós de la Llei de Contractes de l’Administració Pública. Per “culpa” de la CUP, que s’oposa a que una obra de 50 quilos s’adjudiqui de manera irregular, l’obra es pot retardar 15 dies o tres setmanes! Perquè, es clar, ara s’haurà d’aprovar el plec de clàusules de la contractació en un ple, publicar-ho al BOP, esperar les ofertes de les empreses interessades, valorar totes les ofertes presentades... en definitiva: fer-ho bé. S’obliden del detall que el projecte d’abastament d’aigua a la Vall de Cellers va aprovar-se per unanimitat dels presents (3 vots de CiU, 2 de la CUP, 1 dInTo i 1 no adscrit) en el ple ordinari que va celebrar-se el 7 de juliol; des d’aleshores –fa gairebé tres mesos- no se n’ha fet cap més, tot i tenir establert la celebració de plens ordinaris tots els primers divendres de mes. Si l’alcaldessa complís la periodicitat de sessions plenàries acordada la contractació de l’abastament d’aigua de Cellers s’hauria pogut adjudicar fa setmanes, fins i tot sense cap procediment d’urgència.

Ajuntament de Torà, dimecres 4 d’octubre. Avui hi ha un ple extraordinari. Hi vaig una estoneta abans i consulto la paperassa que, si s’escau, cal aprovar. El plec de clàusules que han de regir la contractació de la portada d’aigües, en general està bé. No té cap particularitat destacable: es tracta d’un “copia i enganxa” de les clàusules de contractació d’una obra anterior. Hi ha, però, un detall curiós: a la mesa de contractació hi ha, a banda del tècnic i la secretària, dos membres de CiU i un dels InTo, curiosament s’han descuidat de posar-hi algú de la CUP. Haurem de fer-los coneixedors del seu oblit.

El mateix lloc, una mica més tard. Comença el ple. Hi ha tres punts a l’ordre del dia. El primer és la declaració d’urgència per a la contractació de l’obra. El segon el plec de clàusules que he vist abans. El tercer no té res a veure: es tracta del sorteig dels membres de les meses de les “ditxoses” eleccions de tots sants. Però –oh, sorpresa!- tot i que als plens extraordinaris no s’hi poden afegir temes que no estiguin a l’ordre del dia, CiU pretén canviar-ne el contingut. Així, en una mena de “punt 0” pretenen aprovar que en comptes de declarar la contractació de l’obra “d’urgència” es declari “d’imperiosa urgència. Aquesta declaració comporta que es consideri encara més urgent l’execució de l’obra –normalment s’utilitza en casos de catàstrofes causats per factors imprevistos que requereixin una reparació imminent- i té l’”avantatge” de poder evitar l’adjudicació de l’obra per concurs obert (les clàusules d’adjudicació que he anat a veure a secretaria fa una estona no servirien per a res); en comptes d’això s’adjudicaria per “procediment negociat sense publicitat”. Això traduït al llenguatge planer vol dir que l’ajuntament no convocaria cap concurs per adjudicar l’obra sinó que la negociaria directament amb (teòricament) tres empreses. Això en teoria; a la pràctica l’empresa escollida portaria tres sobres (el de la seva oferta i dos ofertes pitjors de dues empreses a les que en una altra ocasió tornaria el favor) i així es garantirien una adjudicació que han decidit a priori. Des de la CUP ens oposem a aquest canvi; som partidaris que la portada d’aigües es declari d’urgència (no d”imperiosa urgència” com si es tractés d’un terratrèmol) i que s’adjudiqui per concurs obert amb publicitat (es a dir, que hi puguin concórrer les constructores que ho desitgin). Els InTo sembla que dubten. No han previst aquesta maniobra de CiU. Demanen interrompre el ple i poder sortir de la sala un moment per parlar entre ells. Així ho fan. Aviat tornen a entrar amb la decisió presa. Consideren que no hi ha motius suficients per a declarar-ho d’”imperiosa urgència” i que cal anar a concurs. El mateix que havíem dit nosaltres. 4 a 3.

Després d’això comença el ple de debò. Punt 1: declarar la urgència (no imperiosa) de la contractació de l’obra. Aprovada per unanimitat dels presents (7 vots). Punt 2. La secretaria llegeix les bases d’adjudicació que he anat a veure abans del ple. En acabat prenc la paraula per a dir que estem d’acord amb la major part del contingut del plec de clàusules i per a fer l’observació que a l’ajuntament hi ha tres grups municipals però a la mesa de contractació només han posat representants de dos. El Magí diu que els InTo no votaran aquest plec sinó es dona un lloc a la CUP com s’ha fet sempre amb tots els grups municipals. La Valls diu que s’ha fet com altres vegades que s’han copiat d’una altra adjudicació i passa la pilota a la secretària (“oi, Carme?”). Aquesta s’espolsa la responsabilitat com pot i l’alcaldessa li diu que vagi a buscar el plec de clàusules que han agafat de model. Al moment la secretària torna amb el document on, efectivament, es pot veure que en els concursos d’adjudicació d’obres anteriors hi havia representants de tots els grups municipals. L’alcaldessa atribueix l’oblit a un error i proposa incloure a la mesa de contractació al regidor de la CUP Pere Feixes, veí de Cellers i part afectada per l’obra. El Pere diu que ell, en tant que veí afectat, considera que es més correcte que el lloc de la CUP a la mesa de contractació l’ocupi jo. Els de CiU no ho volen de cap manera. Que aquesta mena de gent no em vulgui m’afalaga: tanta nosa els faig? Al final s’acorda posar un representant de la CUP a la mesa. Que hi posin el que vulguin. Amb la correcció d’aquest “oblit” el plec de clàusules per a la contractació de l’obra d’abastament d’aigua a Cellers s’aprova per unanimitat. Punt i final.

Punt i final? Encara no. Minuts més tard la (desgraciadament) alcaldessa de Torà reinicia el seu discurs basat en una sola idea: la portada d’aigua a Cellers es retardarà respecte al previst per l’Ajuntament pels obstacles que posa l’oposició. Tornem-hi! Fotuda demagoga; no cal ser matemàtic per a veure que, en un ple on els dos grups de l’oposició sumen un regidor més que l’equip de govern, si tinguéssim cap interès en retardar l’obra no hauríem aprovat la seva urgència, ni el plec de clàusules per a la seva contractació. Al que si que ens oposarem, almenys des de la CUP, és a que adjudiquin a dit obres que s’han d’adjudicar per concurs. I si els pica que es rasquin.
Les cares de la imatge corresponen a un relleu d'un dels capitells de la cripta romànica del monestir de Cellers i a la (desgraciadament) alcaldessa de Torà. Quina cara creieu que és més dura? Ah, per si no la coneixeu, la cara de la Mercè Valls és la que veieu més a la dreta.