19 desembre, 2006

Aigua tèrbola

L’aigua ha estat un tema recorrent en els últims plens municipals: en el ple anterior pel fort augment de les taxes per a l’any 2007 i per l’adjudicació de l’obra d’abastament de la vall de Cellers; en la sessió plenària d’ahir per l’aprovació d’un nou contracte amb CASSA, l’empresa concessionària d’aquest servei públic.

El febrer de l’any 2000, l’Ajuntament de Torà i CASSA, l’empresa que va adjudicar-se per concurs la prestació del servei d’abastament d’aigua, van signar un contracte per cinc anys on s’establien un seguit de condicions. Entre els acords signats al contracte inicial hi havia els compromisos per part de l’empresa de no augmentar el preu de l’aigua els primers anys i de finançar, durant 10 anys i sense interessos, el deute de 34.171 € que l’Ajuntament de Torà tenia amb l’ACA en concepte d’ITS (la taxa de sanejament, que els anteriors governs municipals s’havien negat a pagar tot i ser obligatòria) i les inversions necessàries per a fer funcionar correctament el servei (33.164 € més). En total 67.336 € que CASSA havia de finançar durant 10 anys al 0 %.

El febrer de 2005, el mateix mes en que CiU va tornar al govern municipal, van complir-se els 5 anys previstos en el contracte inicial. Des d’aquesta data fins ara, havien passat 22 mesos sense que s’acordés prorrogar el contracte existent o redactar-ne un de nou. Fins ahir.

L’equip de govern va portar al ple d’ahir una proposta que, segons l’ordre del dia, era de “pròrroga del contracte administratiu de gestió del servei públic d’abastament d’aigua al municipi de Torà, que està prestat per l’empresa CASSA, Aigües i Depuració, SL”. En realitat no pot parlar-se de pròrroga perquè es tracta d’un contracte nou i amb unes condicions diferents de les pactades inicialment. La més destacada de les novetats és el sistema de finançament del deute que l’Ajuntament té amb CASSA pels conceptes indicats més amunt: un cop signat el nou contracte de 10 anys de durada (o sigui des d’ara mateix) l’empresa concessionària deixa de finançar al 0 % i passa a cobrar interessos (Euribor + 1 %). O sigui que, tot i que encara podíem passar més de tres anys sense pagar interessos pel deute pendent (actualment de 40.402 €), l’equip de govern ha decidit que a l’Ajuntament de Torà li convé més pagar un interès anual del 4,8 % de d'ara mateix.

Des del grup municipal de la CUP vam manifestar el nostre desacord amb aquest canvi, així com amb la durada del nou contracte. Considerem que, en el supòsit que calgués signar un nou contracte amb CASSA abans de les eleccions municipals –si hem passat gairebé dos anys sense contracte també podríem passar mig any més-, aquest hauria de finalitzar el febrer de 2010, que és la data que finalitzava el compromís signat per l’empresa de finançar sense cap interès les inversions esmentades. Un cop finalitzat el període de finançament al 0 % el nou Ajuntament que sorgeixi de les properes eleccions (o dels atzarosos contratemps de la política municipal toranesa) tindria les mans lliures per a negociar un nou contracte de subministrament i de finançament del deute que pogués haver-hi. A pagar interessos bancaris a tothora hi som a temps.

Gairebé no caldria ni dir que no ens van fer ni gota de cas. La proposta de signar un nou contracte menys beneficiós per l’economia municipal va aprovar-se per 5 vots a favor (els de l’equip de govern i el seu aliat) i 4 en contra (dels dos grups de l’oposició). No sé pas quins avantatges hi deuen veure. No aconsegueixo treure’n l’aigua clara.

13 desembre, 2006

De llengües i estats residuals.

“Catalunya és, de tots els territoris d'Europa que no són estat, el que més s'assembla a un Estat, perquè pot fer el que vulgui en aquest moment. I ho farem", "Tenim una Espanya amiga, que ens entén, que ens ha aprovat un Estatut fort, valent, important, que ens permet fer pràcticament el 80% de la despesa pública des de la Generalitat i els ajuntaments, i l'Estat queda, pràcticament, residual". Paraules de Pasqual Maragall, President de la Generalitat, durant l’acte institucional conmemoratiu de l'entrada en vigor del nou Estatutet. Sant Jaume de Frontanyà, Berguedà, 9 d’agost de 2006.

La setmana passada, només quatre mesos després de l’entrada en vigor de l’estatutet, el govern de l’Espanya amiga aprova un decret d'ensenyances mínimes de primària que obligarà a impartir una hora més de llengua espanyola. Segons Mercedes Cabrera, ministra d’educació i ciència de l’Espanya amiga, tres hores de la seva llengua “serveixen per garantir el bilingüisme". En unes declaracions a El Periódico, la ministra de l’Estat residual també ha afegit que “s'està intentant que serveixi per assegurar que el bilingüisme, que és una riquesa de l'educació, quedi garantit”.

Sembla ser que aquest decret podria envair competències del govern autonòmic (del territori que sense ser estat més s’assembla a un estat!). En sentir la notícia m’he mirat el redactat de l’estatutet que fa referència a les competències en matèria d’ensenyament no universitari; algunes coses són competència exclusiva de la Generalitat i d’altres en té la competència compartida. Per tant es de suposar que si el govern de la Comunitat Autònoma de Catalunya considera que el decret del govern espanyol, imposant més hores de llengua espanyola a les escoles catalanes, envaeix les seves competències recorrerà si cal davant d’un Tribunal Constitucional espanyol format per un ramat de jutges espanyols, escollits a proposta dels dos principals partits espanyols. Tota una garantia en el cas que es decidís presentar recurs! Però suposo que no caldrà, almenys això es desprèn de les declaracions del Conseller d’Educació Maragall (el President no; l’altre) aquest matí al
Catalunya Ràdio. Al cap i a la fi en aquesta ocasió les garrotades ens arriben de l’Espanya amiga; una altra cosa és quan els intents d’espanyolització de l’ensenyament venien de la mà de l’aleshores ministra del ram Esperanza Aguirre i el seu decreto de humanidades...

Potser quan Maragall (el conseller no; l’altre) deia que a Catalunya l’estat era residual no aplicava aquest adjectiu en sentit quantitatiu sinó en sentit qualitatiu; traduint-ho a un llenguatge planer: no que el poder de l'Estat sigui minvant sinó que és una merda. Quantitativament l’única cosa residual en aquest (tros de) país no sembla pas que sigui el poder de l’Estat sinó més aviat la dignitat de la “nostra” classe política.


La foto és de Lluçars, a la Baixa Ribagorça. La Franja de Ponent i el Carxe són els únics territoris catalanoparlants dins de l’Estat espanyol en que la llengua pròpia no gaudeix de cap tipus d’oficialitat i, en conseqüència, no forma part de l’ensenyament obligatori. Si la ministra Cabrera considerés que “el bilingüisme és una riquesa de l’educació” és de suposar que també decretaria tres hores, com a mínim, d’ensenyament del català a les escoles de la Franja.

11 desembre, 2006

Una mort que arriba massa tard.


La mort d’Augusto Pinochet ha estat la notícia del dia. Una notícia agredolça: a la lògica alegria per la desaparició del que fou un dels dictadors més sanguinaris de la llarguíssima llista de criminals que, durant bona part del segle XX i amb el vist-i-plau nord-americà, han governat els (mal)anomenats “països llatinoamericans” cal afegir-hi unes bones dosi de decepció perquè, per dir-ho amb una expressió que avui s’ha repetit fins a l’avorriment, “Pinochet se’n va sense haver passat comptes amb la justícia”.

No sé quina justícia volien per a Pinochet els analistes i tertulians que es lamentaven d’aquest deute pendent. No sé perquè però crec que la majoria devien pensar en la detenció de l’exdictador xilè a Londres l’any 1998 a petició de Baltasar Garzón. Amb aquell episodi el mediàtic jutge espanyol pretenia presentar-se al món com el gran justicier que perseguia implacablement fins l’últim racó del planeta els enemics dels drets humans. S’ha de reconèixer que, a nivell d’imatge, a Garzón la jugada va sortir-li bastant bé; només van fallar-li alguns “petits detalls”: el primer és que aquell afany per a perseguir els dictadors i els seus còmplices només l’aplicava a personatges realment sinistres però geogràficament força allunyats del seu àmbit jurisdiccional (i que per tant difícilment podien ser condemnats) i, en canvi, s’oblidava de la munió de còmplices del franquisme que gaudien (i alguns continuen gaudint) d’una total impunitat, sense que cap jutge els hagués demanat mai de “passar comptes” per les violacions dels drets humans comesos durant la dictadura espanyola; el segon detall que oblida repetidament Garzón és que, tot i la obsessió per perseguir la tortura quan aquesta es produeix ben lluny, un nombre important de persones detingudes per ordre de la mateixa Audiència Nacional espanyola, molts cops en processos instruïts per ell mateix, han denunciat tortures (d’exemples d’aquest oblit en trobaríem molts; entre aquests en podríem destacar el cas dels independentistes detinguts el 1992, que acabà amb una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, i el del jove de Torà detingut i torturat el 2003).

Que potser encara haurem de pensar que Pinochet ha mort "massa d'hora", perquè "no ha tingut temps" de ser jutjat pels seus crims? No fotem! Estava cantat que l’assassí Pinochet no acabaria condemnat per cap tribunal, ni a fora de Xile ni, encara menys, al país que va patir els seus crims. L’única vegada que la justícia va fregar el general no va ser per cap procediment judicial sinó per l'acció dels lluitadors del FPMR el 7 de setembre de 1986. El temps ha demostrat la inviabilitat de la via judicial i que només des de la clandestinitat hagués estat possible d’ajusticiar el dictador. Sense aquesta possibilitat l’únic que calia esperar és que el criminal es morís al llit. I l’espera realment ha estat llarga: la mort li ha arribat poc després de fer 91 anys. També s’hagués pogut morir trenta-quatre anys abans el malparit!