29 d’agost, 2007

Tornem-hi, que no ha estat res!

Després d’unes setmanetes de vacances blocaires –els darrers dies per coincidència amb les vacances laborals i els primers provocades per a mantenir en “primera pàgina” el post sobre les detencions d’Oaxaca – torno a penjar quatre ratlles a pocs dies que es reprengui allò que se sol anomenar “curs polític”.

Un curs polític que a Torà començarà un cop passada la Festa Major d’aquest cap de setmana vinent i en el que caldrà veure quina línia d’actuació seguirà l’equip de govern sorgit de les últimes eleccions municipals; si les bones paraules inicials envers els partits de l’oposició es materialitzen en propostes concretes o si, pel contrari, continuaran en la mateixa línia de fer valer la seva majoria absoluta, com en els plens anteriors on no es van poder aprovar cap de les dues mocions presentades per la CUP (una de caire antirepressiu i una declarant Torà lliure de transgènics)

A nivell regional-principatí el curs comença, com cada any, a l’entorn de la Diada i amb l’autodeterminació –i amb hipotètiques dates de referèndums en boca de destacats càrrecs polítics- traient el nas en el debat polític. Aquí caldria veure si les declaracions del Vicepresident del govern regional queden, com tantes altres, en el no-res –recordem la calçotada de Xavier Vendrell- o si, pel contrari, resulta que un dels partits del govern ja té escrit el full de ruta cap a la independència. Tot i que m’agradaria poder dir el contrari, deixeu-me confessar el meu absolut escepticisme. La viabilitat i l’èxit d’un procés d’alliberament nacional d’un país oprimit depèn, al meu modest entendre, de molts factors, en alguns dels quals –com ara la conjuntura internacional- podem incidir-hi ben poc. En canvi hi ha un altre factor, el més imprescindible de tots, que només depèn de nosaltres mateixos: la consciència nacional i política del nostre poble; el ser conscients de formar part d’una nació i la voluntat política de que aquesta esdevingui lliure. Sense l’extensió d’aquesta consciència entre capes cada cop més àmplies de la societat catalana no hi ha cap horitzó possible de llibertat (i, per tant , de supervivència) per als Països Catalans. Algú creu, sincerament, que algun dels partits que participen del sistema parlamentari espanyol està treballant en aquesta línia? Ep! Que consti que no poso pas en dubte que ho facin persones, a títol individual, d’alguna d’aquestes forces...

El cert és que, ara per ara, l’independentisme no té encara un referent polític a nivell nacional. L’avanç de les CUP a les eleccions municipals de la primavera passada –especialment en algunes capitals de comarca i en ciutats mitjanes del Principat- en certa mesura les “referenciaven” per a suplir aquesta mancança. Caldrà veure si aquest Onze es confirma aquesta revifalla de la lluita independentista –d’aquell independentisme que no espera res de bo dels estats ocupants- a l’entorn d’aquesta organització unitària que és la CUP, amb un augment de la mobilització popular. De raons en sobren.

11 d’agost, 2007

Urgent: solidaritat amb l'Ari i companyes!

Encara mig endormiscat fent el tallat a La Toranesa fullejo un tebeo esportiu mentre la Mercè agafa el Segre. De cop i volta deixa anar una exclamació i es queda mirant la portada del diari lleidatà amb cara d’estar pensant “No pot ser!”. Gira el diari cap al meu costat de taula. “Mira!:”La notícia segons el diari:
"Detingudes dos joves lleidatanes a la conflictiva ciutat d'Oaxaca a Mèxic. Denuncien maltractaments després que la policia els robés la documentació
11-08-07 09:49 - Dos joves lleidatanes estan retingudes en un Centre d'Internament de Ciutat de Mèxic des de diumenge passat després de ser detingudes al centre d'Oaxaca. Núria Morelló Calafell, de 26 anys, veïna de Balaguer i antropòloga, i Ariadna Nieto Espinet, de 25 anys, veïna de Lleida i arqueòloga, van ser detingudes juntament amb dos joves de Barcelona i un mexicà, per la policia federal que pressumptament els va prendre els passaports. Per aquest motiu les va entregar a la justícia com a indocumentades. Els fets van passar al carrer Independència passades les nou de la nit de diumenge passat. Segons el relat dels joves penjat a Internet, van ser arraconades en una paret i van ser obligades a pujar en una furgoneta. Després de deu minuts de trajecte, estirades al terra del vehicle, van arribar a un quarter. Allà, segons la seva versió, van ser encaputxades i les van arrossegar fins a una parret on els van prendre els objectes personals. Van ser obligades a estar de peu diverses hores mentre els policies les colpejaven amb les seves armes. Posteriorment, les van portar a una altra comissaria i unes hores més tard van passar a disposició judicial i van ser acusades d'"escàndol públic". El consolat d'Espanya a mèxic els ha tramitat un nou passaport que encara no els ha estat entregat. D'altra banda, la senadora, Rosario Ibarra, va presentar un recurs perquè les joves no siguin explusades del país."
Ariadna Nieto és membre de la CUP de Lleida, de la CGT, del CSA La Maranya i redactora del setmanari La Directa. A més l'Ari va ser una de les persones més actives en la campanya de solidaritat amb el jove de Torà.
Per a interessar-vos per l'estat de l'Ari i la resta de companys i companyes, i exigir-ne la seva posada immediata en llibertat, cliqueu aquest enllaç.
DONEU LA MÀXIMA DIFUSSIÓ A AQUEST CAS!!

01 d’agost, 2007

Hi ha vida més enllà de Barcelona?

D’un temps cap aquí sovintegen les queixes per la progressiva espanyolització dels mitjans de comunicació de la Generalitat principatina. I si bé és innegable que el marc de referència informativa de TV3 i Catalunya Ràdio cada vegada és menys la Comunitat Autònoma de Catalunya –el conjunt de la nació catalana no ho ha estat mai- i cada vegada és més l’Estat espanyol –si bé ells en diuen Espanya-, també és cert que molts cops els mitjans de comunicació de titularitat autonòmica sembla que vulguin exercir d’emissores locals de la ciutat de Barcelona.

Quan temps fa que, dia sí, dia també, engeguem la tele o la ràdio i sentim a parlar de la gran apagada de Barcelona? A l’Alt Urgell, al Priorat o a la Garrotxa -ja no dic el Matarranya el Comtat o el Capcir- no n’hi ha hagut mai de talls de subministrament elèctric? Quants pobles de les comarques pirinenques, van quedar despoblats, sense haver tingut mai subministrament elèctric mig segle després que en aquestes mateixes comarques es construïssin les primeres centrals hidroelèctriques del país? Quantes comarques hi ha encara avui sense cobertura de TDT, de telefonia mòbil o d’ADSL? També podríem parlar de l’estat de la xarxa viària o, fins i tot, del subministrament d’aigua corrent en moltes poblacions de les comarques rurals dels Països Catalans. Però no; tot això es veu que no és notícia...

Aquests pensaments m’han vingut al cap tot escoltant la tertúlia d’avui al "Matí de Catalunya Ràdio". Una tertuliana –no sé qui era- ha explicat que ella no s’havia assabentat de l’apagada fins al cap d’un parell de dies. No ho havia sabut abans perquè era “molt lluny”, a dos-cents quilòmetres, a la muntanya, i no hi havia cobertura de mòbil. Al tornar a la capital va veure, sorpresa i indignada, el que hi havia passat. La tertuliana urbanita s’indigna per les greus mancances temporals d’electricitat a la ciutat i en canvi esmenta sense donar-hi cap importància, com si fos la cosa més natural del món, que venia d’una zona on hi havia una mancança (és de suposar que permanent) de cobertura telefònica. I això no ho comenta en una emissora municipal barcelonina sinó en un programa de la que, fins fa poc, s’autoanomenava "la ràdio nacional de Catalunya".

Molts urbanites –i el que és pitjor: aquest “molts” inclou periodistes, tertulians, columnistes i altres “creadors d’opinió”- tenen una idea de país que acaba al peatge de Martorell. Més enllà és tot un parc temàtic per a esbarjo de pixapins; un decorat on la manca d’aquells serveis que a ciutat són imprescindibles és tan natural com la foscor del tren de la bruixa, que afegeix emoció a l'estada; un lloc on quan ja han desconnectat el temps suficient tanquen les portes i tots cap al món civilitzat de les grans aglomeracions urbanes. La possibilitat que la gent que queda al medi rural necessiti els mateixos serveis que ells no els cap al cap. Una altra cosa és que pensin en les zones rurals a l’hora de repartir “solidàriament” aquelles instal·lacions –incloses les energètiques- que puguin generar rebuig entre la població...