28 de febrer, 2008

No els voteu!!!


Aquí teniu el manifest de la CUP aprovat per la Trobada de Representants de dissabte passat a Lleida.

EL 9 DE MARÇ DEL 2008
NO ELS VOTEU!!!

“Des de la Candidatura d’Unitat Popular fem una crida a totes les catalanes i a tots els catalans a mostrar el seu rebuig i la seva denúncia, aquest 9 de març, data de les eleccions a l’estat espanyol, a l’actual classe política catalana.

Cridem a no votar els que diuen que volen ser decisius però que sempre acaben col·laborant en el manteniment de l’opressió del nostre poble. No voteu tampoc els que diuen que van a Madrid a fer el que no fan aquí en les nostres lluites de cada dia.

Cridem a no votar els que manifesten que volen representar-nos però que realment només enforteixen i consoliden l’ocupació espanyola, perpetuen l’espoli fiscal, destrueixen el territori, la nostra llengua i la nostra cultura... i, en definitiva, neguen i limiten encara més els nostres drets polítics, socials i nacionals.

Des de la CUP apostem per la creació d’institucions nacionals pròpies i dipositàries de la sobirania popular, com l’Assemblea de Regidors dels Països Catalans, una institució representativa del conjunt dels territoris que formen la nostra nació; institucions, per tant, que serveixin per acabar amb la divisió i l’esquarterament imposats per la Constitució espanyola del 1978.

Així doncs, cal que convertim aquest dia en una JORNADA DE LLUITA, del vot de la unitat popular contra la destrucció del territori, contra l’ocupació i l’espoli fiscal, per la nostra llengua i la nostra cultura, pel dret a la lliure determinació nacional, i per la construcció d’uns Països Catalans lliures i solidaris, republicans, units i independents.

La millor manera de mostrar el nostre rebuig a una classe política catalana que claudica de forma sistemàtica quan arriba a Madrid és no votar-los. El vot blanc, el vot nul o l’abstenció activa són opcions per expressar el desig d’una nova manera de fer política catalanista, de creure en la força del nostre poble, en la seva mobilització popular i en el dret a la lliure independència política.

Fem, també, una crida a la participació en la recollida de signatures encetada per la Plataforma Som Lo Que Sembrem per declarar Catalunya lliure de transgènics, que té com a una de les diades de recollida de signatures, precisament, el proper dia 9 de març.”

Dins del ventall de no votar cap del partits que es presenten, com proposa la CUP, hi ha tres opcions concretes, com també recull el manifest: el vot en blanc, el vot nul i l’abstenció. La meva tria personal? A continuació us enllaço amb alguns textos breus de companyes i companys amb els que comparteixo "opció de no vot":

Abstenció, vot blanc, vot nul? (Aida Cortès, de la CUP de Molins de Rei)
A deslegitimar-les. (Pep Garcia, de la CUP de Martorell)
Dependència o independència. (Rosa Grau, de la CUP de Martorell)

24 de febrer, 2008

Modificació dels límits municipals de Torà? (1a part)

Fa un parell de mesos que veïns i veïnes de quatre cases del nord del terme municipal de Torà van tornar a sol·licitar –ja ho havien fet anteriorment- la segregació d’una part del terme i la seva agregació al municipi de Llobera. Una sol·licitud semblant també s’ha presentat respecte a diverses masies del terme municipal de Biosca.

El document presentat (“Memòria justificativa de la concurrència de causes legals d’alteració dels termes municipals de Llobera i Torà”) és massa llarg –una trentena de pàgines- per a tractar-lo en una sola entrada d’aquest bloc. Faré un primer post estrictament informatiu, centrat en explicar quin és el territori en qüestió, i deixaré l’opinió sobre els continguts de la memòria presentada per a una altra ocasió. Quan ho faci em tocarà recordar, una vegada més, que les meves opinions personals no són les del grup municipal de la CUP de Torà per molt que en sigui l’únic regidor, sinó que l’opinió del grup municipal és la que determina l’assemblea de la CUP de Torà.

Què demanen els veïns i veïnes signants d’aquesta sol·licitud? Segons diu la “memòria justificativa” presentada, “el territori objecte de la petició de segregació es troba situat als sectors nord i nord-est, respectivament, dels termes municipals de Torà i de Biosca. D’acord amb la representació cartogràfica adjunta a l’informe, es tracta d’una zona adjacent al terme municipal de Llobera i situada, per tant, a la mateixa partió entre les comarques de la Segarra (sud) i Solsonès (nord). Comprèn, a grans trets, una superfície de 25,41 km2 (20,49 km2 del terme de Torà i 4,92 km2 del terme de Biosca), i està composta exclusivament per masies, en nombre de vint-i-sis. D’acord amb les dades de l’expedient, el nombre d’habitants que té actualment la zona amb caràcter permanent és d’una trentena”. (L’expedient és de la primera meitat dels 90 i per tant la xifra actual d’habitants no seria la mateixa).
Aquí teniu el mapa:
Les línies vermelles del mapa corresponen a la divisió municipal actual. El territori marcat en blau passaria de Torà a Llobera (1) i de Biosca a Llobera (2)
Aquesta zona correspon a alguna divisió territorial anterior? L’antic municipi de Llanera que el 26 de desembre de 1968 va ser agregat al de Torà era molt més extens (74,04 km2) i, per tant, la zona que es pretén agregar a Llobera només seria, segons diu la memòria justificativa, “el sector meridional de l’antic municipi de Llanera”. La causa de l’extensió del terme municipal de Llanera existent fins fa quaranta anys era també a causa d’agregacions anteriors. Es tracta de quatre antics municipis, el de Vallferosa, el de Claret de Figuerola, el de Cellers i el de Fontanet i Puigredon, que el 17 de febrer de 1847 van ser agregats al municipi que fins aleshores s’anomenava "Llanera i Sant Serni" (fruit d’una agregació anterior?). En la mateixa data el municipi de l’Aguda va agregar-se al de Torà. Si comparem el mapa del territori que es proposa segregar de Torà i el comparem amb aquesta divisió municipal més antiga tampoc hi trobem cap coincidència. Des d’aquest punt de vista, la superfície del territori en qüestió es correspondria a part del terme de Vallferosa (a la zona més occidental) i a el que podríem considerar com la totalitat del terme del nucli de Llanera (a la zona oriental), es a dir, a la part situada a la dreta de la riera del mateix nom, de l’antic municipi de Llanera i Sant Serni.

Foto: l'amagadíssim molí de Llanera, que passaria de pertànyer al municipi de Torà a ser un dels punts més meridionals del municipi de Llobera.

18 de febrer, 2008

Torna el PHN?

Article publicat a la secció d'opinió de Lllibertat.cat, el portal d'informació de l'Esquerra Independentista.
Torna el PHN?
Tornen les eleccions espanyoles. Al Principat torna la bipolarització de l’absurd i desigual debat sobre quin dels dos partits amb opcions de governar l’Estat espanyol és “menys dolent per a Catalunya”. Una vegada més, cal recordar que la principal diferència entre el PP i el PSOE és que, si poguessin, els primers ens matarien a garrotades i els altres, com a molt, ens aplicarien l’eutanàsia amb unes bones dosis de morfina per a estalviar-nos patiments innecessaris. En el seu model nacional pot haver-hi diferències en les formes però no n’hi ha cap en els objectius: parlem de dos partits criminals que volen fer-nos desaparèixer com a poble.

“Fets no. Paraules”. En una societat com la nostra, cada cop més mediatitzada, sembla que les formes siguin més importants que els objectius. Així, amb l’ajut dels mitjans de comunicació que li són propers però sobretot dels que li són hostils, el PSOE ha aconseguit que la seva imatge de partit menys dolent per aquest país, el partit del “govern amic”, arrelés entre sectors amb sensibilitats més o menys catalanistes, malgrat les cada cop més nombroses evidències en sentit contrari: des de l’augment de l’espoli fiscal fins a la clausura dels repetidors d’ACPV, passant per una llarga llista de promeses incomplertes per un president que va accedir al govern de l’Estat espanyol gràcies a les mentides dels seus rivals polítics i que s’està confirmant com un dels polítics més mentiders de tot el període mal anomenat “democràtic”.

Les coincidències de fons del PSOE i el PP, en temes en els que públicament discrepen, no es limiten a temes culturals, lingüístics, “identitaris”... De la mateixa manera que, tot i compartir el mateix horitzó nacional, no ha dubtat en esgrimir com a argument electoral la catalanofòbia del PP, el PSOE no va tenir cap escrúpol en posicionar-se en contra de determinades agressions al territori, quan aquestes venien de governs de “la dreta”, malgrat compartir amb aquesta (altra) dreta l’adhesió acrítica al sistema polític i econòmic que actua com a depredador del territori: el capitalisme. Un dels màxims exponents de la hipocresia electoralista del PSOE en aquest camp el tenim en la seva presumpta oposició al Plan Hidrológico Nacional del govern pepero. Si bé és cert que un cop al poder el PSOE va derogar el transvasament de l’Ebre cap al sud va mantenir vigents molts dels projectes, com el transvasament del Xúquer al Vinalopó, gens coherents amb la nova cultura de l’aigua que deien defensar des de l’oposició. Un cop al govern cal deixar-se de collonades i impulsar els projectes necessaris pel progrés. Però –compte!-res de fer-ho a l’estil Árias Cañete (“por cojones” i amb desfilades militars) sinó que, com deia el comte-duc d’Olivares, s’ha de fer de manera que “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Més morfina!


I en això estan. Des de fa temps els mitjans de comunicació del règim estan intensificant esforços per a crear un clima d’opinió favorable a reprendre el projecte de grans transvasaments: el campanar de Sau s’està convertint en l’obra més coneguda del romànic català, a base de veure’l, dia sí, dia també, en uns mitjans en els que el debat de la manca d’aigua se centra en quina és la procedència més idònia de l’aigua que acríticament ens diuen que necessita Barcelona i la seva conurbació. Estan aconseguint crear una dicotomia entre l’Ebre i el Roina, prescindint del debat entorn d’una racionalització del consum més enllà de la culpabilització del consumidor domèstic que no tanca l’aixeta quan es renta les dents. O és que s’han plantejat posar fi al model urbanístic dels xalets amb piscina i jardí? I el tancament o la reconversió dels camps de golf i altres punts de consum socialment prescindibles? I el trasllat d’algunes indústries que necessiten aigua en el seu procés productiu cap a comarques amb menys mancances hídriques però deficitàries en llocs de treball? I ara! Els progressistes no poden pas anar contra el progrés.

Per qüestions tant de geografia política com física, en el debat entre l’Ebre i el Roina qui té les de perdre no és pas el riu occità. Les fronteres administratives i les distàncies són les que són. El gran damnificat de la necessitat (compartida per cada cop més gent “degudament informada”) de portar aigua a Barcelona serà l’Ebre, malgrat que, a diferència dels projectes de transvasaments cap al País Valencià, possiblement el transvasament no es faci des del sud del Principat.

A mitjans dels 80, durant la lluita contra la construcció del pantà de Rialb, ja es parlava de Barcelona com a més que probable destí de l’aigua que una dècada més tard faria desaparèixer mitja dotzena de poblets del Segre Mitjà. Naturalment als que deien això se’ls qualificava de bojos que anaven contra el progrés i s’argumentava que l’aigua de Rialb era necessària per al canal Segarra-Garrigues, que havia de convertir en pròsperes terres de regadiu unes comarques permanentment castigades per la sequera. Ara, malgrat la persistència de la sequera, molts d’aquells “regants expectants”, utilitzats per a justificar la construcció de Rialb, són pagesos que no veuen clar fer inversions desorbitades per a poder regar no se sap ben be quan, ni què, ni a quin preu. I, es clar, amb el pantà de Rialb construït, un canal en construcció, menys regants dels inicialment previstos i unes ciutats que, com molt bé ens recorda la tele, passen set... no podem pas deixar que l’aigua, malaguanyada, se’n vagi Segre avall, cap a l’Ebre, i acabi “perdent-se al mar”. Sort que per a impedir aquest malbaratament ja tenen a Ponent gent disposada a vendre’s l’aigua i el territori. Com en el cas de les Terres de l’Ebre, a l’hora de vendre els convergents són els primers a apuntar-s’hi.


I els altres partits que hi diuen? Amb el PSOE al govern, sembla que alguns personatges del PP també tenen una versió personalíssima de nova cultura de l’aigua: el cap de llista d’aquest partit el proper 9 de març, un vidalquadrista furibund, s’ha mostrat contrari a donar una sola gota d’aigua “de Lleida” a Barcelona. Si l’oposició al PHN els era útil per a atiar l’enfrontament entre les diferents “comunidades autónomas” dels Països Catalans, ara qualsevol proposta que vingui de “l’esquerra” pot servir per a fer el mateix entre les “províncies” del Principat. Més interessant serà veure quina és la postura dels dos partits minoritaris del govern regional; si adopten una postura decidida en defensa del territori, com si manés el PP, o si callen, com mana el PSOE.

I l’Esquerra Independentista quin paper hi té? A diferència d’alguns partits parlamentaris, els posicionaments de les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista no variaran en funció de resultats electorals i per tant el seu paper només pot ser un: mobilitzar-se i lluitar en defensa del territori, al costat d’entitats, associacions i plataformes. Caldrà tenir en compte però que, depenent de qui guanyi unes eleccions que no són les nostres, els hipotètics companys i companyes de viatges quantitativament poden variar força; dissortadament no tot el teixit associatiu és immune a les fortes dosis de morfina mediàtica dels últims anys. Sigui com sigui, és molt probable que els propers mesos calgui unir forces per a fer front a un renovat PHN. Un PHN que no torna perquè no se n’havia anat mai.

12 de febrer, 2008

Aigua del Segre per a Barcelona?

Més enllà d’accions espontànies anteriors, la lluita contra el pantà de Rialb, durant la segona meitat de la dècada dels 80, va ser la primera campanya en la que vaig participar d’una manera que més o menys podríem qualificar d’organitzada. Va ser, per tant, la meva primera modesta participació en una batalla perduda. Com tothom deu saber a mitjans dels 90 l’embassament ja estava construït i les aigües del Segre van cobrir per sempre les terres i pobles d’aquella vall. L’excusa oficial del pantà era la transformació de les comarques més àrides de Ponent en pròsperes zones de regadiu. En canvi, des de sectors opositors a l’embassament, algunes veus denunciaven que els destinataris d’aquesta aigua no eren els pagesos de secà de la Segarra o les Garrigues sinó Barcelona i la seva àrea metropolitana. Ara, en ple debat sobre la sequera, es torna a parlar de la possibilitat de que l’aigua del Segre acabi a Barcelona. Potser aquells quatre radicalots que ja deien això fa més de vint anys no eren bojos del tot.

He fet un article sobre aquest mateix tema, però un pèl més llarg, a Llibertat.cat: Torna el PHN?
Les fotos són de l’última vegada que vaig anar a Tiurana, quan les aigües començaven a cobrir-la per primera vegada. A dalt una vista general d’aquesta població. Les tres o quatre teulades que es veuen prop de l’altra riba són del poblet de Miralpeix –que en pot arribar a ser de cruel la toponímia!. A baix una vista dels carrers de Tiurana des de la finestra d’una casa on encara no havia arribat l'aigua. (Les imatges poden ampliar-se clicant-hi al damunt)




08 de febrer, 2008

Pere Foix i la memòria històrica.

Pere Foix i Cases és possiblement el personatge històric més important nascut a Torà. A tall d’anècdota podem citar que ell i Martí Esteve i Guau, fundador d’Acció Catalana que va arribar a conseller de finances de la Generalitat, són els dos únics toranesos amb entrada pròpia a la Gran Enciclopèdia Catalana. Tot i això aquest escriptor i sindicalista és un autèntic desconegut a la vila on va néixer el 1893. Ara que tant es parla de memòria històrica potser caldria aprofundir especialment en la investigació d’un aspecte de la nostra història recent sovint oblidat injustament: l’exili.

Per sort en el cas del nostre escriptor i sindicalista aquesta mancança es podrà corregir aviat. Recentment he rebut un correu informant que “dos extraordinaris investigadors fa temps que estan treballant en una recerca al voltant de la vida i obra de Pere Foix”. Haurem d’estar al cas de què en surt de tot plegat.

Foto: 12 de juny de 1932. Visita del Francesc Macià a Torà. Pere Foix és el que apareix darrera el President, a la seva esquerra.