23 juny, 2011

Indignació al país dels bornis.

Agafeu dos objectes d’un tamany semblant, per exemple un parell de bolígrafs o de llapis, un amb cada mà i aguanteu-los davant vostre, a l’alçada dels ulls, a una distància lleugerament diferent l’un de l’altre i mireu-vos-els amb un ull aclucat. Veureu una imatge plana, en dues dimensions, i si només us guieu per la vista us costarà discernir quin dels dos objectes teniu més a prop. Obriu l’ull i, així que passeu a veure-hi en 3D, observareu perfectament la distància, la situació d’un objecte respecte a l’altre, els volums, etc... Un exercici ben senzill, no? Doncs a l’hora d’observar la realitat d’aquest país hi ha força gent que és incapaç de fer-lo.

Per a molts observadors, creadors d’opinió i intèrprets i versionadors de la realitat catalana els individus que habitem aquest estrany país nostre no som persones en tota la dimensió del terme sinó simples imatges planes (fotografies retocades, esbossos distorsionats, caricatures grotesques...) fetes a mida de la seva mirada bòrnia.

Alguns d’aquests ulls només ens veuen en la nostra dimensió de catalans. Tant se val que treballem, que vivim de renda o que les passem putes a l’atur, que tinguem un xalet a la platja i un altre a la muntanya o un deute hipotecari per un pis que el banc ja ha executat, que fem cua a la sanitat pública o puguem permetre’ns que ens refacin el nas a les millors clíniques de pagament... La nostra identitat nacional ens eximeix de qualsevol altra condició. I no només a nosaltres sinó, sobretot, a la nostra estimada classe política. Com que Espanya ens maltracta, ens roba i se’n fot, els polítics nostrats poden escanyar-nos encara més, retallant els serveis públics més imprescindibles, que la culpa continuarà sent tota de l’Estat (d’un estat del que, per cert, la majoria de la nostra classe política no fa res per desempallegar-nos-en).

Els bornis de l’altre ull, en canvi, volen veure només la condició socioeconòmica dels individus, prescindint de la nostra condició nacional. És la visió dels cosmopolites de disseny, dels “ciudadanos del mundo” als que el món se’ls acaba a l’estret de Gibraltar i als Pirineus, els que defensen “lo que nos une” per damunt de “lo que nos separa”, enderiats com estan en els “problemes que preocupen realment la gent del carrer”. Tant se val que amb els milers de milions d’euros que cada any ens espolia l’Estat espanyol es podrien solucionar moltes de les qüestions que preocupen la gent del carrer d’aquest país.

Total que, entre el saqueig estatal i l’afany retallador dels liberals autòctons i foranis, els diferents condicionants (drets laborals, accés a l’habitatge, serveis públics bàsics, etc) que afecten la qualitat de vida de la majoria de la població dels Països Catalans empitjoren a marxes forçades. Mentrestant els bornis d’un i altre bàndol s’emprenyen i s’indignen o, pel contrari, hi resten indiferents, o fins i tot les justifiquen, en funció de qui ens la fot. Aquestes darreres setmanes hem pogut sentir moltes mostres d’aquestes dues visions monoculars de la realitat catalana (o més aviat catalunyesa): així, els que només hi volen veure en clau nacional (o més aviat regional) posaven a parir qualsevol mostra de rebuig a la política de retallades del govern de CiU, i fins i tot en justificaven la salvatge repressió ordenada pel conseller del bat de bèisbol, amb l’excusa que els indignats eren una colla de quissoflautes espanyols i/o espanyolistes que atemptaven contra les institucions del país i bla, bla, bla... Com si tota la gent que es manifestava fossin extraterrestres caiguts del cel i com si les retallades en sanitat, ensenyament o assistència social impulsades pel govern Mas no perjudiquessin precisament als ciutadans i ciutadanes d’aquest (tros de) país i no a uns altres...



És clar que l’organització del moviment indignat, clarament hispanocèntrica, i el desenvolupament d’alguns debats i posicionaments de les assemblees i comissions creades pels acampats a la plaça de Catalunya de Barcelona facilitaven força aquestes crítiques: des d’esperpèntics intents d’impedir que el manifest esmentés el dret a l’autodeterminació del poble català –en un manifest on s’exigia democràcia real!- fins a ignorar (deliberadament?) no només l’espoli fiscal espanyol als Països Catalans, sinó fins i tot l’incompliment d’acords per part de l’Estat-lladregot, com ara el pagament pendent del fons de competitivitat. Possiblement molta gent que no afegeix “condicionants nacionals” a la seva indignació –i mireu que amb els calés que Espanya ens roba se’n podrien fer moltes de polítiques socials- ho fa per ignorància, ara bé no hem de caure en la ingenuïtat de creure que totes aquestes mostres d’indignació “no-nacionalista” són espontànies, ni que en aquest moviment no hi treuen el nas els sectors més carnussos de l’espanyolisme de cada territori (en el cas de la CAC de gentussa de l’entorn de Ciudadanos-Partido de la Catalanofobia).

L’existència d’aquests tumors cancerígens dins d’un moviment tan complex i heterogeni com el dels indignats –un poti-poti només comparable a la mateixa Llei Òmnibus- ha de comportar que la gent que no limita el seu camp de visió a un dels dos factors esmentats -el nacional o el social- ha d’abstenir-se de participar de les manifestacions d’indignació popular envers la situació política i econòmica que patim? De cap de les maneres! La CUP, amb el conjunt de l’esquerra independentista, els sindicats nacionals i de classe i els diferents col•lectius i persones a títol individual que comparteixin la “doble emprenyamenta” de viure en un país políticament sotmès, territorialment esquarterat, militarment ocupat, culturalment colonitzat, lingüísticament substituït i, entre altres gràcies, econòmicament espoliat i de veure com la nostra mai prou ben estimada classe política, que n'administra les engrunes, accentua les polítiques antisocials, hem de ser en totes les mogudes que reivindiquin la millora de les condicions de vida del conjunt del poble català.

De la mateixa manera que hem de ser presents en mobilitzacions i projectes organitzatius amb tot l’arc ideològic dreta-esquerra amb el que puguem tenir coincidències en la defensa dels drets nacionals, amb l’única excepció d’aquells que no parteixen de plantejaments democràtics (per exemple els que defensen postures racistes i/o xenòfobes), als que cal aïllar i eradicar, també hem de ser presents en els diferents reivindicacions de caire social, amb els diferents sectors amb els que coincidim en aquest eix de lluita, amb l’única excepció d’aquells que no parteixen de plantejaments democràtics (per exemple els que s’oposen al dret a l’autodeterminació), als que cal aïllar i eradicar. Només faltaria que deixéssim les reivindicacions de les classes populars catalanes en mans de quatre malparits que voldrien fer-nos desaparèixer com a poble!