L’assalt de
vaixells britànics per part de colons nord-americans el 16 de desembre de 1773
a Boston és considerat un dels episodis clau en el conflicte que acabaria amb
la independència dels Estats Units. Els vaixells, contràriament al que algú
podria suposar tractant-se d’un fet destacat, no anaven carregats d’armes, ni
de diners, ni de res que aparentment pogués tenir cap importància estratègica
per al desenvolupament posterior del conflicte, sinó que duien un carregament
de te de la British East India Company, companyia afavorida per la llei del te
britànica en detriment dels comerciants nord-americans. Podríem dir que
l’assalt als vaixells britànics va ser un acte de desobediència dels secessionistes
de les Tretze Colònies a l’ordenament jurídic vigent a l’Imperi. Des de finals
de la dècada passada aquest fet històric dóna nom a un moviment
ultraconservador populista i hiperventilat: el Tea Party.
A diferència del te
(Camellia sinensis), que té propietats estimulants sobre el sistema nerviós
central, s’atribueix a la camamilla (Matricaria chamomilla) un efecte sedant, que
fa que les infusions de flors seques d’aquesta herbàcia siguin especialment indicades
per a alleujar els casos de nerviosisme i insomni. Llegint i escoltant els
infusionistes nostrats ningú no ho diria. Del 27 de setembre ençà els membres
del Camamilla Party estan força sobreexcitats. El seu prèssing CUP no té límits: tot el que no sigui votar la investidura
de Mas a la presidència de la Generalitat de Dalt és posar pals a les rodes i
una traïció al país per part d’una colla de trinxeraires als que la
independència els importa una puta merda i bla, bla, bla...
Keep calm. Al marge
d’amnèsies polítiques -per exemple sobre el posicionament que en aquest país i
al llarg dels anys ha tingut cadascú respecte a la independència- , de
tossuderies i d’errors que es puguin haver comès per totes bandes, de debò
creuen els legítims partidaris de la reelecció de Mas que, si l’objectiu és la
independència, l’insult i la desqualificació dels únics aliats possibles és la
millor de les tàctiques? Una formació política amb suficient imaginació com per
a relegar el seu presidenciable al quart lloc d’una llista no pot trobar cap
fórmula innovadora d’acord per a fugir d’una disjuntiva –“O Mas president o
noves eleccions”- que seria altament perjudicial per al conjunt de
l’independentisme i, conseqüentment, per al país?
Anem a pams. Els
detractors de Mas li retreuen la seva proximitat als casos de corrupció i,
sobretot, les seves polítiques neoliberals com a gestor de l’autonomia. En
canvi el principal argument dels defensors més abrandats de la seva reelecció no
és pas la seva acció de govern sinó el seu
lideratge en el procés i el seu reconeixement
internacional, uns actius polítics dels quals no es pot prescindir. Aquests
posicionament aparentment oposats no es poden compatibilitzar? Mas no pot tenir
cap altre paper en aquest procés que no sigui el de president del govern?
El dilluns 9 de
novembre el Parlament va aprovar, amb els vots de JpS i la CUP, iniciar el
procés de creació de l’Estat català independent en forma de república. Aquest
procés ha de comportar la creació de les estructures d’estat necessàries per a
l’objectiu esmentat, al marge de la legalitat il·legítima del regne d’Espanya.
En aquest escenari canviant no hauria de ser tan difícil de trobar un nou paper
a Mas. No volem fer una República? A la majoria de les repúbliques
parlamentàries la presidència fa funcions de representació institucional,
principalment en l’àmbit internacional, -allò que, segons els seus abrandats
defensors, tan bé fa Mas- sense exercir funcions de govern –allò que volen
evitar els seus detractors. Doncs la cosa podria anar per aquí:
- El Parlament de Catalunya –que està obligat a la creació de l’Estat català independent en forma de república- acorda crear una presidència provisional de la República catalana. Una de les principals funcions d’aquest òrgan hauria de ser la recerca de reconeixement internacional per al nou estat. I qui millor que per a presidir-la provisionalment que Artur Mas, per la seva condició de cara més coneguda del procés a nivell internacional
- A la presidència de la Generalitat, com a gestor del que encara és una autonomia, s’hi posa una persona de perfil socialdemòcrata de la llista de JpS, a mig camí entre les diferents sensibilitats d’un moviment transversal com l’independentisme.
- D’aquesta manera la CUP compleix el seu compromís d’evitar que Mas gestioni el dia a dia de la política principatina -i pugui nomenar consellers com Felip Puig, Boi Ruiz o altres amb perfil (dirty) business friendly- sense privar-lo de tenir un paper destacat al procés i sense degradar-lo a un nivell institucional inferior, del tipus Conseller en cap, sinó tot el contrari. Només caldria que el president de la Generalitat li reconegués de forma pública i solemne un rang institucional superior al seu, al mateix temps que la negués al reietó dels espanyols.
Evidentment aquesta
teoria es pot contra argumentar molt fàcilment: sense un reconeixement
internacional de la República catalana aquest “ascens” de Mas no valdria res. I
és ben cert: el càrrec aquí proposat podria tenir el mateix valor que el títol
de rei de Jerusalem... o ser molt més que la presidència (de moment autonòmica) a la que aspira ser reelegit. Tot
aniria en funció de l’èxit del procés. D’altra banda una renúncia convergent a
la presidència de la Generalitat contribuiria també a cremar definitivament les
naus de l’autonomisme, davant qualsevol temptació negociadora amb la metròpoli.
Tornant al
començament. L’ANC, a part de convocar concentracions al Passeig dels Til·lers (Tilia
spp.) “demanant als 72 diputats un acord”, no hauria de fer també alguna
proposta d’acord amb la que es pogués desencallar la situació i que ajudés a
rebaixar la tensió entre independentistes? No és això el que també hauria de
fer una entitat unitària? Doncs això, keep calm i visca la til·la lliure.
