25 d’octubre, 1997

El 69 d’Aznar i Pujol

Al titular d’aquest bloc sempre li ha agradat això d’expressar per escrit les seves idees. A finals de l’anterior mil·lenni, i amb uns mitjans més propers a l’escriptura cuneïforme que al món de les telecomunicacions, ho feia sovint en forma de cartes al director a la premsa comarcal. Aquests escrits els anava guardant numerats i ordenats cronològicament. Quan en portava 68 la conjuntura política regional i estatal, protagonitzada pels pactes entre CiU i el PP, van fer que l’escrit que es corresponia amb el número més aclamat als bingos de festa major caigués en la brometa fàcil. Aquí el teniu:
Publicat al diari Segre, el 25 d’octubre de 1997.
El 69 d'aznar i Pujol.

Llops amb llops no es mosseguen. Malgrat que de cara als seus electors vulguin fer-ho veure, el que fan l’Aznar i el Pujol no és ben bé mossegar-se, tot i que s’omplin la boca l’un de l’altre. Més aviat sembla que duguin aterme l’exercici lúdicoalimentati conegut com a 69.

Tractant-se de dos polítics de la dreta conservadora, defensora d’una estreta i rància moral pròpia de carques rosegaciris (montserratina el Jordi i nacionalcatolicista el José Mari) podem estar segurs que no ho fan per un atac sobtat de luxúria i golafreria. En el cas del Pujol ja ens va avisar: va dir que faria passar els “populars” per l’adreçador. El que no va dir és que l’adreçador fos la part posterior del poble treballador. Així el que fa el Molt Honorable amb la governabilitat és adreçar-la i ensalivar-la per tal que el del bigotet hitlerià pugui endinyar-nos-la (en forma d’abaratiment dels acomiadaments, moderació salarial, precarització de la contractació, privatització dels serveis públics...), tot sigui dit metafòricament i sense ànim d’ofendre els respectables aficionats i aficionades al sexe anal.

Considerant que la majoria dels membres, amb perdó, de la dreta espanyola desprenen un fortíssim tuf feixista (himnes, xiulades al català, vídeos de bons i dolents, judicis a la llibertat d’expressió, retallada del dret d’asil...), els sectors més nacionalistes i progressistes de l’electorat convergent poden preguntar-se per què el seu partit segueix amorrat al piló popular. La molt honorable resposta és sempre la mateixa: ho fan pels “interessos de Catalunya”. El que no especifiquen mai és que per a ells els interessos de Catalunya no són els dels treballadors i treballadores d’aquest país sinó que són, entre altres, els d’aquella trepa del Foment del Treball i del Círculo de Economía, els de Cementos Molins, Gas Natural o de l’entitat bancària on treballa una infanta espanyola a l’exili.

Sigui com sigui, tant si les seves relacions amb el PP són per conveniència o fruit de la passió, la coalició regionalista d’en Pujol evidencia, cada dia més, la seva manca d’escrúpols políticohigiènics.