25 de gener, 2010

Regals enverinats.

Ja hi tornem a ser. La mateixa pel·lícula de sempre. El govern espanyol està disposat a realitzar-ne l’enèsim remake i sembla ser que l’ajuntament d’Ascó aspira a adjudicar-se’n la localització, a esdevenir l’escenari de la propera producció estatal: el cementiri nuclear.
.

.
La història sempre és la mateixa: cada cop que el govern de torn (estatal o regional) té la necessitat d’encolomar una instal·lació que per les seves característiques pot generar rebuig (des d’instal·lacions energètiques perilloses fins a centres penitenciaris o bases militars, passant per tota classe d’abocadors de residus) les nominades a rebre el regal acostumen a ser zones econòmicament poc desenvolupades, amb un mercat laboral minso i amb un dèficit històric d’infraestructures de tot tipus, per a les quals la possibilitat d’acollir la instal·lació en qüestió es presenta com una oportunitat única per a solventar de cop totes les mancances, amb la creació de llocs de treball, l’augment estratosfèric d’ingressos a les arques municipals i la millora d’infraestructures públiques. I, es clar, amb un ham tan llaminer, si només ens fixem amb els avantatges econòmics immediats, hi ha municipis que piquen. I és que, sobretot en casos extrems com el del cementiri nuclear que amenaça les comarques ebrenques, per a posicionar-s’hi a favor s’ha de prescindir de qualsevol valoració a mitjà o llarg termini. I no em refereixo només a qüestions ambientals, de salut humana i de seguretat sinó, fins i tot, de la persistència en el temps dels avantatges laborals i econòmics d’aquesta instal·lació. Què passa si al cap d’un temps de tenir el femer nuclear a Ascó disminueixen les aportacions econòmiques o els llocs de treball? Tenint en compte que els magatzems nuclears construïts un quart de segle enrere ja han quedat desfasats tecnològicament, i que la radioactivitat perdura durant milers d’anys, potser d’aquí un temps tots els recursos promesos encara seran insuficients per a reformar les instal·lacions per tal d’adequar-les a nous requisits de seguretat. En un aquest supòsit què podria fer un futur ajuntament del municipi agraciat? Rescindir unilateralment el conveni amb l’administració benefactora i que aquesta s’endugués el regalet cap a un altre lloc? Res, absolutament res; la zona que rebi el cementiri nuclear té garantida la porqueria nuclear i els seus possibles efectes secundaris pels segles dels segles, independentment dels termini de temps en que se’n beneficiï econòmicament.


Si a nivell local, i en casos menys greus que el citat, podem arribar a trobar comprensible els posicionaments receptius per part d’alguns ajuntaments, atenent la difícil situació socioeconòmica i laboral dels seus municipis o la migradesa de molts pressupostos municipals, l’actitud carronyaire de les administracions d’àmbit territorial superior (estatals o autonòmiques, segons el cas) és totalment inadmissible. Com pot qualificar-se sinó als governs que tracten d’ubicar les instal·lacions perilloses i/o molestes en les zones menys poblades i menys desenvolupades econòmicament, aprofitant-se d’unes circumstàncies de les que ells mateixos, en tant que governs, en són els màxims responsables? Contràriament al que se sol dir, les comarques majoritàriament rurals no estan oblidades per part dels diferents governs. Al contrari, prou que se’n recorden a l’hora d’ubicar-hi allò que en les grans concentracions urbanes, industrials i/o turístiques, generaria un fort rebuig social. Com s’ho farien per a buscar ubicacions "tècnicament idònies" sense el necessari desequilibri territorial?

En canvi, a l’hora repartir caramels menys amargs, l’orde de repartiment es capgira totalment. N’és un exemple força clarificador el cas de l’ITER. Aquest “projecte internacional amb l'objectiu de demostrar la factibilitat científica i tecnològica de construir un reactor de fusió nuclear a gran escala” tenia inicialment quatre possibles ubicacions: Clarington (Canadà), Rokkasho (Japó), Cadarache (Occitània) i Vandellòs (Països Catalans). Més tard els governs espanyol i francès van pactar una candidatura conjunta, que preveia la construcció del reactor de fusió termonuclear a la població occitana, i la ubicació de l’oficina gestora del projecte a Vandellòs o a Barcelona, que suposaria la creació d’uns centenars de llocs de treball altament qualificats. Finalment, al no haver-se de construir cap instal·lació nuclear pròpiament dita, l’oficina en qüestió no va anar a Vandellòs sinó, ves per on, a un districte de nom ridícul –el 22@- d’una ciutat on ara un alcalde ridícul pretén convertir en seu d’uns jocs olímpics d’hivern...
.

Més informació:

13 de gener, 2010

Odi

Confesso que des del moment en que vaig sentir-ho per primer cop al Telenotícies, em sembla que dissabte passat, fins avui al migdia, quan he fullejat el Periódico, l’escepticisme guanyava clarament la partida dins del cervell. No hauria pas estat la primera vegada en que s’encoloma una acció delictiva a un parell de curts de gambals que passaven per allà.

Avui al migdia, però, la indignació ha fet acte de presència, la sang se m’ha escalfat més que el cafè que m’estava prenent. L’odi ha esvaït possibles teories conspiratives amb dos desgraciats de caps d’esquila. Tot i no provar l'autoria en els fets que els imputen, la foto de la primera plana era prou clara.
.
.
Un dels dos detinguts acusats de l’incendi d’Horta de Sant Joan, que el passat juliol va causar la mort de cinc bombers, ferides molt greus a un altre i la destrucció d’una considerable superfície de bosc a l’entorn del Parc Natural dels Ports, apareix a la imatge somrient i amb posat burleta davant d’un dels fronts del tràgic incendi. Cal suposar que la foto va tirar-la l’altre detingut. Amb això en tinc prou. No sé si els acusats són culpables o no de l’inici del foc. M’inclino a pensar que sí, però pel cas m’és igual. Només el simple fet que aquest energumen estigui rient davant d’una desgràcia d’aquesta magnitud ja és suficient per a que la destil·leria interna d’odi es posi a funcionar a un ritme frenètic, posant fi a una crisi de productivitat que ja començava a atribuir a l’edat.

No, afortunadament no he perdut la capacitat d’indignar-me. Tampoc he guanyat en comprensió cap a determinades actituds; no puc, ni vull, entendre de què pot riure aquest fill de puta, què és el que li fa gràcia. Entenc l’odi entre persones. Puc entendre que algú odiï un animal (ara no em refereixo als detinguts sinó als altres, als presumptament irracionals), però... es poden odiar els arbres, els boscos, les muntanyes, fins al punt de cremar-los intencionadament? Potser sí, si entenem els boscos no com un conjunt d’arbres sinó com a part del paisatge, com a part del país. Potser caldria saber, més enllà de la seva presumpta responsabilitat en aquest fet criminal, quina classe de gent és capaç de fotografiar-se somrient mentre es crema un dels espais naturals emblemàtics de, no ho oblidem, la part de país on ells mateixos viuen. No sé si els ebrencs o ebrenques no mediatitzats, ni influits per la miserable batalla partidista derivada d'aquest cas, podrien donar-nos alguna pista.

09 de gener, 2010

La consulta a Torà: entre Almansa i Berga.

A poc a poc i bona lletra. El procés per a la realització al nostre municipi de la consulta popular sobre la independència de la nostra nació ha anat avançant de mica en mica. Amb el primer objectiu acomplert –el suport unànime de totes les forces polítiques de l’ajuntament a la moció-, amb la convocatòria a les entitats i amb la posterior constitució de Torà Decideix calia començar a perfilar com, quan i què volem decidir.

Ahir es va acordar la data de la consulta i el contingut de la pregunta. Pel que fa a la data, calia escollir entre el 28 de febrer i el 25 d’abril. En relació a la pregunta hi havia dues variables: en primer lloc triar entre el terme Nació catalana (l’emprat en la majoria de consultes del 13-D) i el més explícit Països Catalans (utilitzat per la comissió organitzadora de la consulta a Berga) i, d’altra banda, incloure-hi o no la referència a la Unió Europea.

Finalment es va acordar que la consulta toranesa es durà a terme l’aniversari de la batalla d’Almansa i que la qüestió que es plantejarà serà si les i els votants estan d’acord en que els Països Catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic.
.
25 d’abril de 1707: la derrota en la batalla d’Almansa va comportar l’inici de la pèrdua de les llibertats nacionals catalanes. El 25 d’abril de 2010 ha d’esdevenir un pas més en la lluita per la independència dels Països Catalans.