Lliçó per a autonomistes, federalistes i altres carallots

Punt i final. Després de més de quatre anys de restrenyiment els dropos del Tribunal Constitucional (espanyol, por supuesto) han emès sentència, han fallat, en els termes més o menys esperats: en nom de la sacrosanta Constitució (espanyola, faltaría más), han escapçat bona part dels articles que a la Moncloa s’havien descuidat de retallar de l’Estatutet aprovat prèviament pel Parlament d’aquest (tros de) país, que ja no era gran cosa perquè s’havia redactat condicionat per les limitacions imposades per l’esmentada Constitució...

Confesso que no he seguit massa la notícia als mitjans, més que res pel previsibles que eren tant el "fallo" com les presumptes reaccions. De resquitllada, però, he sentit una estona el Fuentes a Catalunya Ràdio entrevistant un dels “pares de la Constitució”. Ja ho sabeu la Carta Magna (espanyola, què sinó?) té molts pares, com els gossos mil•letxes, però de mare només n’hi ha una (... grande y libre).

L’entrevistat en qüestió era Gregorio Peces Barba, ponent constitucional en representació del PSOE. En un determinat moment Fuentes ha preguntat (en espanyol, és claro) alguna cosa així:
-Com queda ara l’encaix entre Catalunya i Espanya?
El pare de la Constitució borda ha replicat que no hi podia haver cap encaix entre Catalunya i Espanya perquè “Catalunya és Espanya”. Fuentes, alumne avantatjat ho ha pescat de seguida:
-Com quedarà l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya?
-Això ja m’agrada més!- l’aprova satisfet l’insigne professor.

Si d’alguna cosa ha de servir tot aquest procés és la de posar en evidència la mentida sobre la que s’ha construït el discurs autonomista. Ens ha repetit fins a l’avorriment la pel•lícula d’una transició basada, entre altres fal•làcies, en el reconeixement de la identitat nacional catalana, i conseqüentment de la plurinacionalitat de l’Estat, en un pacte entre els diferents pobles de l’Estat. Ara els ganduls del TC diuen que de tot això el text constitucional no en parla, que l’única nació que hi surt citada és l’espanyola. I tenen raó.

A efectes legals espanyols la nació catalana, per molt que ho hagin somiat els autonomistes i els federalistes nostrats, no existeix, no consta enlloc i, per tant, no és subjecte de dret. Som una “nació sense papers” i no hem d’esperar que ens els doni Espanya. Per què hauria de fer-ho? Per quin motiu els espanyols haurien de tirar pedres contra la seva pròpia teulada? No són tan rucs, no són pas catalans ells! Els espanyols ho tenen molt clar: la nació catalana no cap a la seva Constitució. I els catalans i les catalanes? Encara n’hi ha que no ho vegin?

Volem l'Estatut!

Unanimitat de la premsa diària catalunyesa en defensa de l’Estatutet de la Moncloa, davant d’una probable retallada del migrat text estatutari per part del Tribunal Constitucional espanyol. Tant els mitjans que signen l’editorial conjunt (La dignitat de Catalunya) com els partits polítics parlamentaris –inclòs algun que es reclama independentista- valoren positivament el text: “gest extraordinari”, "excel·lent", “els diaris catalans han expressat unitat i fermesa", “defensa del país de les agressions del PP”, “resposta unitària”, “pas endavant” i un llarguíssim etcètera. Encara més elogiosos han estat els mitjans espanyols; des de la Brunete mediàtica fins i tot han catalogat l’editorial com un “atac a Espanya”.

Voleu dir que cal ser tant optimistes respecte al paper adoptat per la premsa d’aquest (tros de) país? Qualsevol que hagi escoltat la notícia sense haver-ne llegit el contingut podria pensar que l’editorial en qüestió és una abrandada defensa de la nació catalana. Res més lluny de la realitat: al meu modest entendre, l’editorial no deixa de ser una mostra més de l’espanyolisme hegemònic als mitjans. Un espanyolisme molt més subtil que el de la premsa editada en altres regions dels nostre propi país o de la veïna Espanya, però no per això menys perillós: darrere la pretesa defensa de la “dignitat de Catalunya”, l’editorial fa una defensa de la il·legítima legalitat vigent, d’una transició espanyola suposadament modèlica i, per sobre de tot, de l’Estatutet de Catalunya i de les bondats del sistema autonòmic. Un sistema autonòmic que, no ho oblidem, està pensat per a maquillar l’ocupació, per a fer més còmoda la manca de sobirania als catalanets i catalanetes, i a altres “peculiaritats regionals” al si de l’Estat espanyol, d’assolir allò que ja fa quatre segles deia el comte-duc d’Olivares: “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Ara que, malgrat l’esmentada hegemonia de l’espanyolisme als mitjans, cada cop hi ha més gent que s’adona de la necessitat de tirar pel dret cap a la independència, els principals fabricants de mentides d’aquest tros de país vénen i ens venen les virtuts d’un cadàver, just en el moment en que els jutges li canten les absoltes.

L’efecte espanyolista de l’editorial, i del seguidisme que n’ha fet la classe política regional, queda un pèl camuflat per la tantes vegades reclamada unitat d’acció dels partits catalans davant l’Estat. Segurament aquest fet es visualitzaria més si, en comptes de l’esperada, la sentència del tètric tribunal confirmés la plena constitucionalitat de l’Estatutet. En aquest supòsit improbable ens trobaríem en una situació certament insòlita, amb un règim d’autonomia que comptaria amb el beneplàcit unànime a nivell polític (inclosos els que van fer campanya en contra!), mediàtic i d’allò que arbitràriament etiqueten com a “societat civil” (des de les patronals i el sindicalisme oficialista fins al RACC i les Cambres de Comerç). Qui estaria en condicions de reobrir el debat sobre el futur estatus polític d’aquest país? Només es continuarien queixant els quatre radicalots de sempre, que no representen a ningú. Així doncs ens quedem amb una autonomia escarransida, pels segles dels segles, i punt. Tema sankhat.

La pregunta ara és: i després de l’editorial, què? La societat catalana s’ha de mobilitzar? Entenc que la resposta ha de ser afirmativa: Sí. Volem l’Estatut!

.

.

I la millor manera de contribuir a volar l’Estatut és participant en les consultes populars sobre la independència dels Països Catalans, com les que el 13 de desembre es faran a un centenar de municipis del Principat i que en dates posteriors s’estendran a molts altres municipis, entre ells Torà. Cal deixar ben clar a tota la colla d’autonomistes, -parlamentaris o editorialistes, convençuts o de conveniència, d’obediència catalana o sucursalistes, necròfils tots- que ja n’hi ha prou; que no volem tornar enrere, que no podem caure en l’error de, en el moment que aconseguíem posar la independència en el centre del debat polític, continuar malmetent esforços en tractar d’avançar pel carreró sense sortida de l’autonomisme. L’autonomia ha mort. Visca la Independència!

Tranquil•litat

Com era de preveure la jornada de genuflexió s’ha caracteritzat per una interpretació interessada dels resultats per part de tota la classe política principatina: el tripartit del Sí (CiU, Psc-PsoE i ICV), lògicament, destaca el 73,9% del vot mesell, amb expressions d’eufòria que, amb una participació tant baixa, freguen el ridícul; la direcció ERC considera que el No que defensaven (per “imperatiu assembleari”) no ha guanyat però que molta gent que ara ha votat Sí “ens ha garantit el seu suport a la tardor”; el PP, com sempre en un altre món, pretén apropiar-se de l’altíssima abstenció amb arguments del tipus “veieu com això de l’Estatut no era una prioritat dels ciutadans de Catalunya?”. Tot plegat un seguit de declaracions que, com la pròpia campanya, lluny de l’anàlisi seriosa dels resultats només busquen la pole position mediàtica de cara a les eleccions autonòmiques de la tardor -els uns- o a fer bullir l’olla de l’electorat espanyol i espanyolista -los otros.

També des de l’Esquerra Independentista i les plataformes que defensaven el No hem de fer una anàlisi de com tenim el pati, però hem de fer-ho tranquil·lament, sense presses -no tenim cap urgència electoralista, ni cues de periodistes frisant per a emetre la nostra opinió en horari de màxima audiència- i, sobretot, amb rigor; cal fugir de discursos derrotistes però també de triomfalismes irreals basats en la deslegitimació del sistema autonòmic per l’alt índex d’abstenció, com defensen alguns blocaires. No fotem! Això seria així si la tria entre platja i muntanya es produís fruit d’un elevat nivell de consciència política, però em fa l'efecte que no és el cas.

A la foto, per despamfletitzar una mica el bloc, un racó tranquil sota la Torre de Vallferosa, al municipi de Torà.

Les raons del NO

Si només ens fixessim en la tele i en la premsa majoritària podríem arribar a la conclusió que el debat de l'estatut és un 4 contra 1 dels partits amb representació parlamentària -i això sent generosos amb l'1!: tres dels partits defensen obertament el Sí, un altre pronunciant-se pel No dóna molts més vots al Sí que els propis arguments dels defensors d'aquest estatutet i l'altre partit que defensa el No ho fa amb un convenciment...

Afortunadament encara hi ha vida fora de les institucions:

Alguns posicionament des de l'Esquerra Independentista i des d'algunes organitzacions sectorials

• Llibret informatiu editat per la CUP: "Prou d'estatuts. Ara cap a a la Independència" (pot descarregar-se en format PDF).
• Comunicat del Moviment de Defensa de la Terra i editorial de la seva publicació la Veu.
• Document d' Endavant (OSAN) : "Raons per dir NO a l'Estatut".
• Manifest del Partit Socialista d'Alliberament Nacional davant del referèndum i editorial de la seva publicació Lluita
• La Coordinadora d'Associacions per la Llengua i el seu posicionament davant del referèndum.
• Document públic del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans davant el procés de reforma estatutària.

Plataformes diverses que defensen el no:

• Diguem No
• Campanya Unitària per l'Autodeterminació
• Plataforma pel Dret de Decidir
• Sindicalistes pel No
• Economistes pel No
• Antifranquistes pel No

... i els que em deixo!

Les raons de l'abstenció.

Molta de la gent amb la que he parlat aquests dies, moltíssima si ho comparo amb convocatòries anteriors (siguin referèndums o eleccions), m'ha dit que aquesta vegada no aniria a votar. L'argument no podia ser més clar i concís: "Estic fart-a de tots els polítics!"

Tot i tenir bona part de raó, no m'he pogut estar de dir-los que si el motiu de la seva abstenció és el fàstic que els provoca la classe política millor que s'abstinguin a les eleccions. Perquè, encara que no ho sembli, diumenge no es va a votar a cap partit. El que ens pregunten diumenge és si ens agrada el futur que la classe política, sota el dictat dels que manen de veritat, ens té reservat pels propers anys: un estatutet regional sotmès a les limitacions d'una Constitución Española intocable per a reconèixer drets a les nacions sense estat, però sí que pot modificar-se per a perpetuar els privilegis d'una institució com la monarquia.

Volem ser una regió d'Espanya? Com pot ser que no tinguem resposta a una pregunta tan senzilla?

Les raons del Sí

Per molt que m’hi esforci no acabo d’entendre cap de les presumptes raons del tripartit del Sí (o bipartit, ja que ICV demostra ser al Psc-PsoE el mateix que Unió respecte a Convergència).

Segons els de la sucursal regional del PsoE, “El PP utilitzarà el teu No contra Catalunya”. Segurament tenen raó: tots els partits utilitzaran els vots en benefici seu, fent la lectura del resultat del referèndum que més els convingui en cada cas. El PP tractarà d’utilitzar el meu No contra Catalunya, de la mateixa manera que el PsoE utilitzarà contra Catalunya el Sí dels mesells (o dels claudicants, segons la imatge manllevada del bloc de l'escriptor Víctor Alexandre).

En la seva escassa publicitat, els de CiU ens mostren una foto d’un Seat 600 acompanyada de l’eslògan “1979 o futur”. No ens diuen quin és el futur (el 850?). L’únic que entenc és que reconeixen que l’any 79 ja ens van ensarronar amb l’acceptació d’un estatut petit i atrotinat: el 600 va deixar de fabricar-se el 1973.

L’apèndix del Psc-PsoE, ICV, ens anima a votar “Un estatut catalanista, ecologista i d’esquerres”. Deu ser per això que l’estatutet té el suport de reconeguts separatistes, ecologistes i (sobretot) rojos com Duran o de la ultradretana i racista Plataforma per Catalunya.

Continuen prenent-nos el pèl i els quartos.

Aquests dies tothom ha rebut a casa el llibret (bilingüe, faltaría más!) de la proposta d’Estatut d’autonomia sotmesa a referèndum aquest diumenge, altrament conegut com a Estatutet de la Moncloa, de Mas-ZP o de les llenties. No sé si gaire gent haurà tingut la santa paciència de llegir-se’l íntegre (això d’íntegre és un dir: mireu aquesta comparativa) però la veritat és que em vénen al cap infinitat de lectures més interessants. No paga massa la pena de llegir-se’l: el més important no és allò que hi posa sinó el que no hi posa. De totes maneres si algú creu que per anar a votar abans n’ha de conèixer tot el contingut, posats a fer, que repassi també la Constitución Española; al cap i a la fi un estatutet d’autonomia només és un annex regional d’allò que anomenen la Carta Magna (pel conyac, suposo). És, si fa no fa, com el parell de pàgines de Catalunya que afegeixen a les edicions barcelonines de tebeos fatxes com La Razón.

Com a independentista votaré NO a aquesta imposició, com hauria votat no a l’estatut del 30 de setembre o a qualsevol altre pacte de submissió del nostre país (o d’una part d’ell) a un Estat estranger (en aquest cas l’espanyol). Sóc conscient però que aquesta postura és vista com a pròpia de minories radicals i arrauxades per molta gent assenyada, partidària de fer passos endavant (cap al precipici?). Segons els sectors assenyats, amb aquest estatutet “avancem una mica i, és clar, val més això que res!”, però quan intentes que t’expliquin en què avancem no n’acabes de treure l’entrellat...

Els partits defensors declarats del sí esgrimeixen com a principal argument de la seva opció “que no es pot votar el mateix que el PP”. Un gran argument, certament, quan ells ho han fet en incomptables ocasions: sense anar més lluny en el darrer referèndum celebrat (el de la mal anomenada Constitució europea). Els únics que ens donen arguments per a votar afirmativament són, justament, Acebes, Zaplana i tota la resta del circ: segons ells l’Estat espanyol es trenca, el català s’imposa, els feixistes són perseguits per les institucions... Afirmacions que no pot abonar ningú amb plenes facultats mentals.

Un argument que, dissortadament, ha arrelat entre la gent del carrer disposada a dir amén a l’estatutet és la suposada millora del finançament. Cal tenir en compte que degut a l’espoli fiscal als Països Catalans perdem anualment prop del 10% del nostre PIB (el 3,5% al País Valencià, el 10% al Principat i el 17% a les Illes), mentre que les dues comunitats autònomes basques (Euskadi i Navarra) només en perden un 1,5% i a la majoria de regions espanyoles en guanyen. Això traduït en números vol dir que aquest any, només al Principat, l'Estat espanyol ja ens ha fotut més de 6.400 milions d'euros (mira el comptador de la dreta) Amb aquests números, i amb els dèficits creixents en infraestructures i serveis públics, no és estrany que la gent valori qualsevol hipotètica millora en matèria de finançament. Una millora desmentida per economistes de prestigi.

Segons els “Economistes pel No” cal rebutjar l’estatutet perquè:

“1. Consagra el mateix model de finançament que ha condemnat Catalunya a un espoli fiscal sistemàtic, inèdit en qualsevol economia desenvolupada.

2. No garanteix més inversió de l'Estat a Catalunya.

3. Renuncia a moltes competències econòmiques previstes a la proposta del Parlament de Catalunya com a pròpies que considerem clau.

4. No permetrà afrontar els nous reptes de l’economia catalana.”

Amb tota seguretat que des de l’Esquerra Independentista discreparíem amb molts dels signants del manifest en quin destí haurien de tenir aquests diners en el supòsit de que es quedessin al nostre país. Serien les lògiques diferències que en els països normals situarien el debat en l'eix dreta-esquerra. Amb tot, la difusió d’aquestes dades poden arribar a sectors de la societat catalana poc permeables al nostre discurs. Cal tenir-ho en compte. Aquí podeu llegir el manifest sencer.

Saura i el vot independentista

He sentit diverses vegades Joan Saura dient que li sabia greu el No d’ERC a l’estatutet de la Moncloa perquè “cap independentista ni cap persona d'esquerres pot dir que no a aquest Estatut”. No he votat mai ERC (ni ICV ni cap de les altres forces polítiques amb representació al Parlament regional) però en tant que independentista d'esquerres em sento al·ludit per aquesta reiterada estupidesa del líder dels eco-pijos.

El que no pot dir cap independentista és sí a aquest estatut, ni a cap estatut que no reconegui el dret a l’autodeterminació d’aquest esquarterat país. És clar, me n’oblidava: per als multicultis de disseny com Saura això de l’autodeterminació només és vàlid per al poble palestí, el sahrauí o per a qualsevol altre que quedi una mica lluny d’Europa i, sobretot, del seu inqüestionable Estat espanyol. On s’és vist que els independentistes catalans reclamin l’autodeterminació dels Països Catalans! No veieu que això no només fa provincià sinó que incomoda l’amo!

Perquè no ens enganyem: la menjadora és la menjadora! Algunes veus malintencionades diuen que a Iniciativa en comptes d’eco-socialista (com s’autoanomenen) li escauria l’etiqueta de “l'eco dels socialistes”. Trobo que aquesta definició no només és injusta sinó que és indignant; em sembla una falta de respecte comparar el PsoE amb tota la gent honesta que creu de veritat en el socialisme. Una altra cosa, més ajustada a la realitat, és que els d’ICV vagin a roda de l’únic partit que (als ajuntaments més importants, a les diputacions provincials o a la Generalitat regional) pot garantir-los l’accés a la menjadora.

Vídeo de "Diguem No"

A la columna de la dreta hi trobareu el vídeo de la Campanya Diguem No on diferents persones de diferents àmbits de la societat catalana expliquen els motius del seu No al projecte d'estatut que volen encolomar-nos. Podeu veure'l tranquils i tranquiles: no s'assembla gens als espais electorals gratuïts que podeu veure per la tele, on preval la imatge dels partits en qüestió per damunt dels seus hipotètics arguments en relació al referèndum de diumenge.

Clicant a "click to play video" podeu veure les opinions de:

- Carles Riera i Maria Oliver, en nom de la Campanya Diguem No

- Vicent Partal, editor del periòdic digital Vilaweb

- Marta Serra, geògrafa de la Catalunya Nord

- Feliu Ventura, cantautor de Xàtiva

- Pep Riera i Xevi Safont, pagesos

- Josep Maria Terricabras, filòsof

- August Gil Matamala, advocat

- Julià de Jòdar, escriptor

- Isabel-Clara Simó, escriptora

- Radouan Zahir i Aziz Baha, amazighs de Cornellà sense Fronteres

- Georgina Monge, estudiant del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans

- Diosdado Toledano, Carlos García i Jorge Cortegana, acomiadats de SEAT

- Eduardo Giménez, lluitador veïnal de la plataforma Vallès Net

- Anna Gabriel, regidora de Sallent per la CUP

- Joel Joan, actor

L'únic vot possible

Durant algunes setmanes hi ha hagut un intens debat al si de l'independentisme sobre la millor manera d'expressar el rebuig a la reforma estatutària que l'estat espanyol i el colaboracionisme autòcton ens han reservat. El NO i el NUL "es disputaven" el vot de la dignitat, el vot de la gent que vol que a aquest país de territori allargassat i nom plural, els Països Catalans, se li reconeguin els mateixos drets democràtics -ni un més però tampoc ni un menys- que cal reconèixer a la resta de nacions del món: el dret a decidir el propi futur en llibertat, sense coaccions ni ingerències estrangeres.

La conjuntura política principatina ha determinat un clar guanyador d'aquest debat: el NO ha esdevingut el vot independentista unitari per al referèndum del 18 de juny; el vot de totes aquelles persones que no volem cap estatut que ens negui el dret a l'autodeterminació i la territorialitat (ni el pactat per president espanyol amb el líder de la dreta regionalista levinskiana, ni l'aprovat pel parlament el 30 de setembre).

Volem dos dits més de cadena?

Alguns sectors -aquells i aquelles que es creien això de que amb el PSOE al govern de l'Estat- es podria "avançar" en matèria d'autogovern- s'estripen les vestidures després de cadascuna de les moltes renúncies de la classe política catalana a llarg de la patètica negociació que s'està duent a terme a Madrid (on sinó?), aquestes darreres setmanes. Unes renúncies més que previsibles:

:

Volem un pam més de cadena?

Publicat a www.llibertat.com/cup (octubre 2005)

El 25 d’octubre de 1979, ara farà vint-i-sis anys, la nova classe política del Principat de Catalunya –la mateixa que encara patim- podia respirar tranquil·la: el 88,1% de l’electorat que havia participat en el referèndum de ratificació de l’anomenat Estatut de Sau havia optat pel vot afirmatiu. Se n’estaven sortint: amb l’aprovació dels estatuts, primer al Principat i posteriorment al País Valencià i les Illes, encaminaven les reivindicacions nacionals i populars catalanes -força importants els darrers anys de la dictadura de Franco i els primers de la monarquia del seu hereu- cap a la via de l’encaix amb l’Estat espanyol i de la renúncia al dret a l’autodeterminació. I, a més a més, ho feien amb el beneplàcit d’una part important del poble català (o més ben dit d’uns suposats pobles català, valencià i balear artificiosament diferenciats), al que havien encolomat, en nom de l’autogovern, una simple descentralització administrativa.

D’aquella època recordo un marrec de dotze anys que començava a trempar políticament (o potser hauria de dir també políticament) i que veia l’autonomia com un estadi de semi-independència. Pobre carallot, que n’era d’ingenu! Dissortadament la ingenuïtat no era exclusiva d’adolescents sinó que en els primers temps pràcticament tothom, tret de quatre radicalots, valorava positivament la concessió d’autonomies regionals als Països Catalans sotmesos a Espanya. La il·lusió va durar poc; molt aviat va evidenciar-se el curta que era la cadena que ens lligava i ens lliga a l’Estat espanyol: amb la LOAPA o amb els continus recursos al Tribunal Constitucional, va quedar molt clar el grau d’autogovern que Espanya, la detentora de la sobirania, estava disposada a concedir a les seves autonomies; un sostre constitucional que encara es manté inalterable. També molt aviat van aparèixer les primeres mostres d’insatisfacció autonòmica al Parlament principatí amb: d’una banda la dreta governant va especialitzar-se en rendibilitzar electoralment un victimisme regionalista enfrontat permanentment amb un govern central i centralista (“en defensa dels interessos de Catalunya”, naturalment) i, de l’altra, la majoria de partits parlamentaris van començar a parlar de reforma de l’estatut, de federalisme simètric o asimètric, de confederació, de noves formes d’encaix amb l’Estat; en definitiva de tot menys de l’única garantia per a sobreviure com a poble: la independència nacional.

Però malgrat que la reivindicació independentista restava en mans de partits i organitzacions extraparlamentàries, mediàticament silenciades i perseguides policial i judicialment per la pseudodemocràcia espanyola, durant la dècada dels vuitanta l’independentisme va experimentar un espectacular creixement, especialment entre el jovent, esdevenint un espai sociològic electoralment prou llaminer per a que alguns partits reformistes tractessin d’apropiar-se, amb èxit divers, de part del seu discurs i del seu capital humà.

En un primer moment, el fet que algun partit parlamentari assumís part del discurs de l’Esquerra Independentista podia semblar, als ulls de molta gent, un avenç en la lluita per la reunificació i la independència dels Països Catalans però, desgraciadament, el present ens fa evident que tots els esforços i les il·lusions sinceres de la gent que va anar a engruixir opcions parlamentàries esdevenen ara, per obra i gràcia del pactisme, matèria primera per a tractar de regenerar (inútilment) el putrefacte Estat espanyol.

Recentment el sud de la nostra nació, el País Valencià, ha aprovat un nou Estatut pactat entre el PP i el PSOE. L’article primer és molt clarificador de les coincidències entre aquests dos partits i del “talante” que cal esperar-ne: “El poble valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituix en comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en el exercici del dret d’autogovern que la Constitució espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana.” La unitat de la nació espanyola, en això estan d’acord tots els que, tard o d’hora, han de decidir per nosaltres a las Cortes!

El nou Estatut del Principat també ha de ser constitucional: ni autodeterminació, ni esmentar la territorialitat, ni oficialitat única de la llengua, ni sobirania fiscal... En això coincideixen tots, inclosos els independentistes parlamentaris (amb alliberadors com aquests no calen opressors!) L’argument que esgrimeixen com a coartada per acceptar l’actual marc de dominació és que actualment no hi ha al Principat, i encara menys a la resta del país, una majoria social suficient per anar més lluny. En una cosa estem d’acord: el principal requisit per a avançar cap a la independència és que aquesta tingui un ampli suport entre el nostre poble. Ara bé: creieu que ajuda a augmentar aquest suport popular que un partit que es defineix com a independentista doni suport a un estatut que no contempli com a mínim l’autodeterminació? O bé, contràriament, això contribueix a legitimar l’ocupació, fent-la més “suportable” o directament invisible als ulls de molta gent? Cal denunciar obertament aquests posicionaments que, lluny de fer créixer la consciència independentista, contribueixen a reforçar la identificació amb un Estat suposadament respectuós amb la pluralitat lingüística, cultural i nacional (una pluralitat que allà a Espanya no es creu ningú!) i les persones més interessades en aquesta denúncia haurien de ser totes aquelles que, com deia més amunt, des de posicions inequívocament independentistes van optar per seguir un camí que acaba al mateix punt de partida: en una simple descentralització administrativa, una altra vegada, potser amb un parell de competències més. Caldria, però, evitar episodis com els viscuts recentment. Segons quines situacions no només no ajuden a que la gent del carrer –la gent poc polititzada, la majoria de la gent- visualitzi les contradiccions de l’independentisme parlamentari (i de la resta de grups parlamentaris). Al contrari: determinats incidents (o més exactament la seva posterior i esperada mediatització) desvien el debat cap a aspectes més propis de la crònica de successos -entre agredits i agressors- en lloc de centrar-lo en termes polítics -entre un independentisme parlamentari que defensa el règim autonòmic i un altre independentisme que, ves per on, vol la independència.

Significa això que els parlaments regionals no són eines vàlides per avançar cap a la independència? En els moments actuals i amb les correlacions de forces existents la resposta és òbvia. Altra cosa seria que en algun Parlament regional hi hagués una hipotètica majoria favorable a aprovar un Estatut clarament sobiranista (i per tant inconstitucional) que donés resposta a les mancances nacionals i socials del nostre poble i que després aquest estatut fos massacrat a Madrid. Això serviria, com a mínim, per a deixar clar a alguns sectors cagadubtes del poble català la impossibilitat de reconvertir l’Estat espanyol en un ens veritablement plurinacional. Serviria de despertador de consciències.

El que aproven però no és un despertador sinó un somnífer per a tenir adormit aquest país com més temps millor. Vint-i-cinc llargs anys diuen alguns que ha de durar. Uf! L’adolescent ingenu del 79, el que signa aquest escrit, estarà a les portes de la jubilació. Feu tots i totes aquest mateix exercici mental: On éreu –si és que ja hi éreu- el 79? On creieu que sereu –si és que encara compteu ser-hi- el 2030? En mig segle és produeixen molts canvis en la vida d’una persona. En canvi, pel que es veu, en la vida d’un país no se n’ha de produir cap: la nostra classe política ens proposa que el 2030 els Països Catalans estiguin en la mateixa situació que el 1979 o el 2005: políticament sotmesos, territorialment esquarterats, culturalment colonitzats, militarment ocupats, econòmicament espoliats... Quin panorama més engrescador! En nom del possibilisme pretenen que ens deixem posar una cadena nova, com a molt un pam més llarga, per a que passem tota la vida lligats a una intocable i inqüestionable Constitució postfranquista que, d’aquí un quart de segle, només hauran pogut votar els septuagenaris i les septuagenàries!

“Independència o mort” deia el lema d’una de les organitzacions capdavanteres de l’independentisme dels vuitanta. Per molt que els opressors de rostre amable i tarannà pretesament dialogant i els seus col·laboracionistes autòctons vulguin fer-nos creure el contrari, la disjuntiva continua vigent. Mentre als diferents Parlament regionals decideixen quin ha de ser l’encaix definitiu amb Espanya (sinònim de l’única cosa veritablement definitiva: la mort), la CUP i el conjunt de l’Esquerra Independentista continuarà lluitant pel que ha lluitat sempre: per la llibertat dels Països Catalans.

Josep A. Vilalta
Regidor a l’Ajuntament de Torà
Membre del Secretariat Nacional de la CUP