29 de juliol, 2008

Ens roben i se’n foten.

Article publicat a Llibertat.cat.
Ens roben i se’n foten.

Poques sorpreses en la publicació, per part de l’Estat espanyol, de les balances fiscals. Més enllà de si cal donar per bones les xifres concretes de l’espoli reconegudes per l’Estat –que si uns milers de milions d’euros amunt o avall, que si cal comptabilitzar territorialment o no les adquisicions del museu del Prado, els fusells dels militarots o les “juergues” del rei, etc...- la notícia més destacada d’aquesta publicació és el propi reconeixement per part del govern espanyol de l’existència i la persistència de dèficit a les tres comunitats autònomes catalanes i de la inexistència, per part espanyola, de la més mínima voluntat de disminuir l’espoli. En un llenguatge més planer, el que ens diu l’Estat en boca de Zapatero o del botifler Solbes és el següent: “us hem robat, us robem i us continuarem robant”.

Fa un parell d’anys, amb motiu de la desclassificació d'uns documents fins aleshores secrets, es va saber que el govern britànic havia amagat a la població escocesa la magnitud d’un jaciment petrolífer descobert a Escòcia l'any 1975, per por a que aquest descobriment incrementés l’independentisme en un país empobrit per la crisi de la mineria, la siderúrgia i les drassanes. Els anglesos van haver de falsejar les dades per a poder continuar xuclant els recursos naturals dels escocesos; en canvi l’Estat espanyol no només reconeix que ens ha fotut el pèl i els quartos durant anys, sense cap mena de vergonya i encara menys de penediment, sinó que es permet el luxe d’anunciar que continuarà reincidint en el robatori. És evident que l’Estat espanyol veu els catalans (de Portbou a Guardamar) molt més ruquets del que el Regne Unit considera els escocesos.

La resposta espanyola a la publicació de les balances fiscals ha estat unànime: “les regions riques han de ser solidàries amb les regions pobres” i “la comunitat més solidària és Madrid” –Mentida podrida: la dada surt de no comptabilitzar com a inversions fetes a la capital espanyola les considerades d’interès estatal com l’aeroport de Barajas. A l’hora de defensar aquests arguments coincideix tot l’espanyolam, de dreta a esquerra, sovint amb arguments intercanviables. Ara que esteu davant l’ordinador feu la prova: aneu al gúguel, busqueu “balanzas fiscales” en espanyol i veureu quin munt de perles que trobareu . “De cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons les seves necessitats”; aquesta frase podeu trobar-la en diversos articles sobre el tema que ens ocupa en alguns dels diaris més emblemàtics de la dreta espanyola, on els columnistes (o calumnistes) de torn l’atribueixen indistintament a Karl Marx o a Kropotkin. El que no trobareu al cercador és cap text on l’alemany o el rus –ni el francès Louis Blanc- deixessin escrit que l’alumnat d’una escola del Valle del Jerte extremeny necessiti més ordinadors que els nois i noies de la Terra Alta o de la Vall de Gallinera. Des d’Espanya tenen molt clar que per a ells poder continuar espoliant els recursos catalans és una prioritat nacional i, si cal, adornen el seu discurs amb arguments “de classe”: ells són “els pobres” i nosaltres els “rics i insolidaris”.

Tant els analistes espanyols com –el què és pitjor- els catalans acostumen a oblidar-se però de dos aspectes importants: primer que la justificació del desviament de recursos dels Països Catalans cap a regions espanyoles en nom dels desequilibris territorials no s’aguanta per enlloc si observem els grans desequilibris econòmics, demogràfics, d’infraestructures o de serveis existents entre les diferents comarques dels propis països espoliats, i segon, que la societat catalana no es caracteritza precisament –i desgraciada- pel seu igualitarisme; en aquest sentit al nostre país l’espoli nacional al que ens sotmet l’Estat-sangonera espanyol també és un espoli de classe, en el sentit que són les classes populars catalanes les més afectades per la pèrdua de recursos per a la sanitat i l’ensenyament públics, per als serveis socials, etc... És evident que a aquells que presumeixen de compartir clíniques privades amb la infanta de la Caixa els importen una merda les creixents mancances en la sanitat pública, ja sigui al consultori de Torà, al CAP del Bisaura o al servei d’oncologia de Menorca. De la mateixa manera, tot i que això ja seria tema per a un altre article, l’espoli de classe –fruit de l’explotació laboral o de l’especulació- al nostre país també és cada vegada més un espoli nacional; si fa cent anys l’oligarquia autòctona invertia el fruit de la rampinya al propi país -en magnífics edificis modernistes, per a fer ostentació del seu estatus, o en ampliar el negoci, per a augmentar encara més els seus beneficis- ara les plusvàlues se’n van del país ja sigui a cara descoberta, en forma d’inversions a l’altra punta de món, o fugint d’amagatotis cap a comptes bancaris bahamians o liechtensteinesos.

A l’hora de negociar una hipotètica disminució de l’espoli la part catalana –o, més ben dit, les parts catalanes- juga amb desavantatge respecte el bàndol espanyol, principalment perquè, per molta “voluntat negociadora” que vulguin aparentar Zapatero i companyia i per moltes converses bilaterals o multilaterals que es duguin a terme, la decisió final correspon només a l’Estat-lladregot. Per si amb això no n’hi hagués prou, s’ha de tenir en compte que davant de la unanimitat i la fermesa espanyoles no hi trobem mostres d’unanimitat ni de fermesa pel costat català. Al contrari, la classe política i els mitjans de comunicació dels Països Catalans ja cauen en el primer dels paranys dels espoliadors: el del llenguatge. L’Estat minimitza el robatori disfressant-lo de solidaritat i des dels països espoliats es cau en l’error de no combatre obertament aquesta fal·làcia. Des d’una òptica catalana no hi ha cap raó objectiva per a ser més solidaris amb, per exemple, Extremadura o Múrcia que amb països que, com Eritrea o Haití, tenen un índex de desenvolupament humà (IDH) baixíssim... i un índex de catalanofòbia encara més baix.

Entrar a debatre el “nivell de solidaritat” que suposadament hem de tenir amb l’Estat que ens nega els nostres drets només s’entén des d’una visió hispanocèntrica de la realitat –la d’aquells “ciudadanos del mundo” als que el món se’ls acaba als Pirineus i a l’estret de Gibraltar. És lògic que des d’Espanya vulguin centrar el debat en aquest termes; ells tenen clar que hi ha uns territoris que són pròpiament espanyols i que n’hi ha uns altres que són espoliables i que hi ha una situació que cal mantenir; per a Espanya l’espoli no és cap problema sinó que, al contrari, és el seu modus vivendi. En canvi al nostre país acceptar la terminologia espanyola significa jugar a perdre, acceptar com a legítim una part del robatori i aspirar, com a molt, a reduir-ne lleugerament la magnitud; és la postura pròpia dels catalanets que encara volen ser espanyols, dels que somien una Espanya que mai existirà: un Estat espanyol plurinacional, respectuós amb els diferents països que l’integren en pla d’igualtat i aquí pau i allà glòria.

Perquè, deixem-nos de punyetes, la solució per a que cada país disposi dels seus propis recursos ja fa anys que està inventada: a Escòcia, als Països Catalans, a Còrsega o a qualsevol altra nació sense estat passa per perdre aquesta condició, passa per deixar de tenir un estat en contra per a tenir-ne un de propi. La solució passa necessàriament per la independència.

18 de juliol, 2008

Aquell 18 de juliol...

El que va començar com un dels tants episodis negatius als que havíem acabat acostumant-nos i, sense que en un principi ningú en sospités la magnitud, va acabar esdevenint una tragèdia que, malgrat els anys transcorreguts, continua marcant el present. El 18 de juliol de 1998, avui fa deu anys, es va encendre un petit foc al Bages. Les seves conseqüències encara són visibles avui a bona part del territori afectat.

El que segueix és un escrit meu de l’any 99, inclòs en un llibret publicat per Brot Verd, un dels diversos intents associatius avortats a la vila de Torà.

Crònica d’una desfeta

1994. L’any comença amb el foc donant un disgust a la gent de pes del país: el Gran Teatre del Liceu, punt de trobada de l’alta burgesia catalana –molt més burgesa que catalana- crema com una gran falla, buida d’uns ninots que s’apressaran a mostrar-se consternats.
Mig any més tard la desgràcia en forma de flames baixa uns quants esglaons en l’escala social: durant el juliol el foc arrasa prop de 140.000 hectàrees arreu dels països Catalans. Un dels incendis més virulents, iniciat a la serra de Castelltallat, calcina el Bages i el Berguedà. Un dels incendis menors afecta el municipi de Torà, entre Sant Serni i Vallferosa. Les autoritats competents (?) ho tenen clar: la culpa és de la climatologia i de la manca de consciència de la gent; ells ho han fet tot bé.

1995, 1996, 1997. En termes generals el bosc n’ha sortit prou ben parat. Les condicions meteorològiques potser hi ha ajudat però les autoritats competents (?) continuen tenint-ho molt clar: la clau de l’èxit no pot ser cap altra que les mesures de prevenció i d’extinció endegades pels respectius departaments (quina professionalitat, quina eficiència, quin caletro!). Les orfebreries no donen l’abast a fer medalles.
1998. El 18 de juliol, data històricament desgraciada, s’encén un foc a Aguilar de Segarra (Bages). L’endemà, després de cremar 1.000 ha, s’aconsegueix controlar. Les autoritats competents (?) desactiven el nivell 1 del pla Infocat, que suposa la retirada d’un nombre important d’efectius, i se’n van a celebrar-ho. Encara no s’havien acabat els cigalons de rom Pujol i els xupitos d’Aromes de Montserrat quan el foc “controlat” torna a cremar a l’ample. Es declara un altre focus entre Cardona (Bages) i Clariana (Solsonès) que, al cap d’unes hores, s’ajunta amb el primer formant un gran front que avança imparable en direcció nord-oest. Malgrat la gran quantitat d’efectius de bombers i de mitjans aeris (repartits desigualment) i la gran quantitat de voluntaris que s’afegeixen a les tasques d’extinció, el foc no es pot controlar definitivament fins les darreres hores del dia 21, gràcies als canvis meteorològics, després d’haver calcinat 27.000 ha repartides en 17 municipis i 4 comarques (Solsonès, Bages, Segarra i Anoia). Les autoritats competents (?), encapçalades pel Molt Honorable, diuen que “s’ha treballat bé”.

1999. El solstici d’estiu ja és aquí i s’acosta la canícula. És l’hora de ballar la dansa de la pluja i de pregar (a Déu, a Al·là, a Bacus o a qui cregueu més convenient) que l’estiu sigui humit i la tardor puntual. No pas pensant en les llenegues i els rovellons, que per aquests verals pocs en trobareu, sinó pensant en les nostres mai prou ben estimades autoritats competents (?). Que mentre la get arrelada al país, la que s’estima aquesta socarrimada terra, continua veient un paisatge desolador cada cop que treu el cap per la finestra, els màgics-andreus de la prevenció i l’extinció aviat podran lluir la col·lecció anual de medalles, envoltats de ninots (els desarrelats de sempre i els desclassats de nou), en un Liceu luxosament reconstruït amb calés públics. Uns calés que a la socarrimada Catalunya rural arriben en comptagotes.
Imatges: fotografia de satèl·lit del 19 de juliol de 1998, on es veu com el fum arriba fins la Catalunya Nord, i mapa de la superfície afectada (font: Viladetora.net).
Per a saber-ne més: monogràfic a Viladetora.net

11 de juliol, 2008

La melsa del barrufet.

L’última Eurocopa de futbol s’ha caracteritzat per un cúmul de despropòsits que han acabat en un trist final. En l’aspecte esportiu costa d’entendre perquè ens han fallat els equips que, com Portugal o Holanda, acostumen a jugar bé i els que, com Itàlia o Alemanya, solen guanyar sense necessitat de fer un bon joc. Però, per desgràcia, els principals misteris sense resoldre de l’Eurocopa no han tingut lloc a Àustria o a Suïssa sinó als Països Catalans. Només confirmar-se el trist desenllaç d’aquest torneig estiuenc una quantitat considerable de gent –i potser fins i tot algunes persones- va sortir als carrers i places d’aquest país per a celebrar la victòria de la selecció d’un altre; i no la selecció d’un país qualsevol sinó la del que impedeix que en aquests campionats pugui participar-hi la selecció catalana. Tota una mostra d’esquizofrènia nacional.
El fenomen paranormal més destacable va produir-se a la ciutat de Barcelona. Diferents carrers de la capital catalana van patir les conseqüències de la “pacífica” celebració de l’afició espanyola: agressions a vianants poc entusiastes, cotxes i contenidors cremats, atacs a autobusos, vehicles de neteja i de bombers, etc. Es calcula que, només a Barcelona, els danys d’una jornada que va ser qualificada de pacífica pels mitjans d’informació ascendeixen a 200.000 €.
Foto: els vàndals espanyols impedint el pas d'un camió de bombers que es dirigeix a apagar els focs provocats pels pacífics aficionats.
A aquetes destrosses cal afegir-hi una pèrdua poc habitual: la melsa del cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Segons sembla el quefe dels barrufets va rebre l’impacte d’una pilota de goma disparada pels antiavalots dels Mossos, mentre es trobava vestit de paisà enmig del sidral muntat per l’espanyolam, i va acabar a la UCI d’un hospital. L’allau de preguntes és inevitable: que hi feia el responsable d’una policia teòricament democràtica en plena aquelarre fatxa? Segons algunes versions semblaria que estava fent tasques d’informació, de secreta, però... voleu dir que aquestes tasques les acostumen a fer els mateixos caps de la policia? A veure si resultarà quye no és tant estrany que la urbana barcelonina multi els vehicles que porten el CAT! D’altra banda, com és que si el municipal estava en una actitud pacífica va rebre l’impacte d’una pilota de goma? La policia autonòmica, teòricament democràtica, dispara indiscriminadament contra ciutadans indefensos? Que hauria passat si hagués estat qualsevol altre pacífic ciutadà el que hagués patit l’agressió? Voleu dir que, per a justificar la pilotada, no li haurien imputat, encara que fos sense fonaments, la seva participació en fets vandàlics? Però... i si resulta que els Mossos en realitat van disparar contra els energúmens que causaven destrosses?

Resumint: ens trobem davant d’uns fets que només tenen dues possibles interpretacions. La primera és que en aquest país qualsevol ciutadà o ciutadana pacífica corre el risc de que la policia li dispari una pilota de goma sense cap motiu aparent. La segona és que el màxim responsable de la policia municipal de la principal ciutat del país té la sana afició de participar en aldarulls violents de caire feixista. Les dues possibilitats ja són força preocupants per separat però cal tenir en compte que, per si no n’hi hagués prou, ambdues són compatibles. Ah! I no cal que espereu que els responsables polítics dels respectius cossos policíacs aclareixin els fets; aquests no només conserven la melsa sinó que també tenen el fetge molt gros.