18 de novembre, 2007

Breu resum de la meva breu experiència universitària

A l’acabar la manifestació del 12 d’octubre a Lleida, dos membres del SEPC de la UdL van venir a fer-me una proposta. Amb motiu del tercer centenari de l’ocupació de Lleida per les tropes borbòniques espanyoles i franceses, estaven organitzant uns crèdits de lliure elecció, titulats com la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”, on comptaven amb la participació com a ponents Ramon Usall (historiador i membre de la CUP de Lleida), Ramon Tremosa (professor de teoria econòmica de la UB) i Jordi Solé i Camardons (Sociolingüista, escriptor i professor de filologia catalana) i que volien que la quarta i darrera conferència la fes algú del Secretariat Nacional de la CUP. Vaig entendre que aquesta ponència havia de ser més per parlar de present i futur que de passat; que els ponents precedents ja haurien repassat el que havien donat de si aquests tres segles des del punt de vista de l’ocupació, de l’espoli econòmic i de la persecució lingüística i cultural. Vam quedar que al cap d’uns dies, consultat el SN, confirmaríem (o no) la nostra participació en l’acte i, en cas afirmatiu, el nom del ponent. Total que em va tocar anar-hi.

La meva sorpresa va venir quan, tafanejant per Internet, vaig trobar el programa dels crèdits, on darrere el meu nom hi figurava la paraula historiador (!!???). Naturalment que vaig desmentir aquesta confusió tan aviat com vaig poder (no sóc el Luís Roldán, jo!). Tot i el desmentit, i vist el títol de la conferència (“1707-2007: 300 anys de resistències populars”), vaig haver de replantejar el contingut de la xerrada que havia pensat inicialment, que tenia un caire més contemporani.

Bé, el cas és que dijous a la tarda ja em teniu en una aula de la UdL, davant d’una trentena d’estudiants, havent de fer una ponència d’almenys una hora i mitja sobre resistències populars. Que durant una hora i mitja havia de parlar-los del tema proposat? Doncs això mateix vaig (tractar de) fer. Que què els vaig explicar?

Vaig començar tornant a aclarir que jo no era historiador, ni llicenciat en res. Que de fet havia d’agrair la invitació del SEPC perquè ara ja podré dir que he anat a la universitat. Que el primer que havia fet havia sigut agafar el diccionari i buscar la definició de resistència. Que segons aquest, Resistència, en política, és l’oposició a les forces invasores d'una potència estrangera o bé al poder establert en el propi país quan esdevé totalitari i injust. Que des de fa tres segles els Països Catalans pateixen alhora l’ocupació estrangera i la injustícia i que, per tant, hi ha hagut resistències populars tant d’oposició a les forces invasores com als diferents règims totalitaris i injustos. Que, malgrat això, no podíem parlar d’una resistència alhora nacional i social, amb una continuïtat històrica des del 1707 fins a l’actualitat, sinó que calia parlar de diferents resistències, en plural.

Que, cronològicament parlant, la primera resistència que calia esmentar era la de les guerrilles austriacistes dels primers anys de dominació borbònica. I vaig parlar-los de la partida del Carrasclet. De les fortes càrregues que havien de patir les classes populars d’un país destrossat per una guerra d’ocupació. De la repressió espanyola i dels col·laboradors botiflers com Pere Anton Veciana i la fundació del cos col·laboracionista dels Mossos d’Esquadra. Que malgrat tot, el model de monarquia dels Àustries només es podia considerar el menys dolent dels bàndols enfrontats. Que monarquia sempre és antònim de democràcia. Que al segle anterior ja havíem tingut la revolta dels Segadors.

Vaig parlar-los d’algunes de les incomptables lluites socials a les que s’havien vist obligades les classes populars d’aquest allargassat país. De l’avalot de les quintes de 1773. D’altres revoltes contra els allistaments obligatoris cap al 1870. De la setmana tràgica. D’una tradició antimilitarista catalana que arriba fins als nostres dies en que s’expressà en el moviment per la insubmissió. Dels avalots contra situacions d’injustícia extrema com els rebomboris del pa de 1789. De les primeres expressions del moviment obrer, amb plantejaments que des d’una òptic actual poden sorprendre’ns, com és el cas dels ludistes i els seus atacs a la mecanització de la indústria, amb episodis destacats a Alcoi, Camprodon i Barcelona. Del fenomen de les bullangues, amb les recurrents cremes de convents. De la influència de l’església en tots els àmbits de la societat i de la lògica aparició de forts corrents anticlericals. De la primera vaga general el 1855. Del primer congrés obrer i de l’inici de la trista tradició de fundar a Catalunya organitzacions obreres d’àmbit geogràfic i mentalitat espanyola, com la Federació Regional de l’AIT, la UGT o la CNT. De que aquesta estupidesa hispanocèntrica ha arribat fins els nostres dies. De la força de l’anarcosindicalisme. De la revolució del petroli, a Alcoi el 1877, en que els obrers es feren amb el poder a la ciutat i que després d’executar l’alcalde passejaren simbòlicament el seu penis pels carrers. De que, per la meva condició de regidor, m’oposava a la mutilació sexual dels càrrecs municipals. De la Barcelona coneguda com la Rosa de Foc. De que totes aquestes lluites encaixaven en el segon supòsit de resistència –contra el poder establert quan esdevé totalitari o injust, però no pas amb el primer –l’oposició a les forces invasores... De que aquestes lluites eren exemples que demostraven la falsedat del mite d’un poble català històricament pacífic, assenyat i pactista a ultrança. De que aquesta combativitat no havia esdevingut pròpia de les classes populars catalanes sota la dominació borbònica sinó que es remuntava segles enrera i anava més enllà del domini dels borbons. I vaig esmentar els casos de les revoltes dels pagesos de remença, al segle XV, i dels pagesos nord-catalans de la vinya, que ara fa un segle cremaren la prefactura de Perpinyà.

També de l’aparició i extensió del republicanisme durant el XIX. De que als Països Catalans i a l’Aragó el republicanisme, a diferència de l’espanyol, era majoritàriament federalista. Del pacte de Tortosa de 1869. De la Proclamació de l'Estat Català dins la Federació Espanyola el 1873. De que aquest estat català va ser avortat per la I República espanyola, en un clar paral·lelisme amb el que succeí el 1931. De que aquest republicanisme federalista, tot i oposar-se al règim injust sorgit de l’ocupació de 1707-1715, mantenia la referència territorial espanyola.

I de que el règim borbònic havia estat, des de l’inici, tan nefast per al nostre país que fins i tot havia provocat crítiques entre la pròpia aristocràcia botiflera. I vaig parlar dels decrets de Nova Planta del País Valencià del 1707, del de Mallorca i les Pitiüses del 1715 i del del Principat del 1716. Del primer Memorial de Greuges del 1760 –precedent del que vindria 125 anys després- en que diputats borbònic de tots els Països Catalans i de l’Aragó es queixaren de la discriminació que patien els naturals de l’antiga Corona Catalanoaragonesa respecte al Regne de Castella i de que els funcionaris no tinguessin l’obligació de saber català. De la resposta de Carles III –el borbó del conyac, no pas l’arxiduc d’Àustria- prohibint el català a l’ensenyament el 1768. Del moviment cultural de la Renaixença. De l’aparició del catalanisme polític. De la transversalitat social d’aquest moviment, tot i l’hegemonia burgesa i conservadora. De les Bases de Manresa. Dels vicis de naixement del catalanisme burgès, amb la renúncia a l’àmbit territorial nacional i a la formació d’un estat propi, en un moment en que moltes burgesies europees aconseguien crear els seus respectius estats nacionals. De que aquest catalanisme, tot i ser regionalista, defensava el monolingüisme català, sent en aquest aspecte més avançat que l’actual autonomisme. De que aquest moviment tingué aspectes positius des del punt de vista de la resistència cultural, com ara la normativització de la llengua...

Que tots els casos exposats eren resistències parcials, que només s’oposaven en major o menor mesura, a l’opressió política i social o a la nacional i cultural. Que de resistència, en singular, només podíem parlar-ne amb l’aparició de moviments que s’oposaven a la doble opressió nacional i social. Que era força discutible establir quins eren els precedents més remots d’aquest resistència. I vaig parlar de Josep-Narcís Roca i Farreras, del federalisme de lliure adhesió, republicà i obrerista. De la seva persecució per dos articles d’opinió: “Dos procediments per a l’emancipació” (1878) i “Ni espanyols ni francesos” (1886). Del manifest de solidaritat internacional “Missatge d'Adhesió al Poble Irlandès” (1896). De l’aparició del concepte Països Catalans, que no retrobem fins a Joan Fuster. De les simpaties dels sectors populars del catalanisme cap a les lluites independentistes d’Irlanda i de Cuba, en aquest darrer cas en contraposició al catalanisme conservador burgès que prioritzava els seus interessos de classe defensant l’ocupació espanyola. De l’aparició d’un separatisme emmirallat en el model insurreccional irlandès. De la fundació d’Estat Català el 1922 i de Bandera Negra dos anys després. Del tristament fallit intent d’executar el borbó Alfons XIII al Complot del Garraf de 1925. Del fracàs dels Fets de Prats de Molló un any després. De l’aparició de corrents d’esquerra dins del separatisme i d’Estat Català-Partit Proletari, després Partit Català Proletari, de Jaume Compte i de González Alba. De l’assumpció del dret a l’autodeterminació per part de sectors del marxisme català i del BOC, d’Esquerra Comunista, del POUM, de Nin i de Maurín. Del trencament amb els partits preexistents que suposà la fi de la guerra del 36-39 i de l’aparició del FNC. De la seva branca militar i de la II Guerra Mundial.

De la ruptura ideològica que suposà l’aparició el 1968 d’un PSAN que es declarava alhora independentista i marxista. Del triple lema “Reunificació, Independència i Socialisme”. De la manca, malgrat tot, d’una estratègia política pròpia d’enfrontament amb l’estat. De l’escissió del PSAN-p. De l’aprovació d’una Constitución Española que no reconeix l’existència del nostre poble i que legitima la violència. De l’aparició de l’independentisme modern, amb voluntat de crear un MANC, amb la fundació de TL, d’IPC, dels CSPC, de l’AEIU i amb la clarificació del PSAN, amb la marxa de gent com Carod i d’un conseller que acabava de sortir per la tele proposant donar crèdits als estudiants com a única alternativa a l’encariment de l’ensenyament que suposa el procés de Bolonya. De que les limitacions a la llibertat d’expressió d’aquest estat suposadament democràtic m’impedien opinar lliurement de TL, però que ningú podia negar a l’organització clandestina el seu important paper a l’hora de trencar el silenci al que estava condemnada l’EI. De la imputació de delicte de “rebelión” contra militants polítics pel simple fet de dur una pancarta amb el lema “Independència” a primers dels 80. De la fundació de l’MDT, el 1984, i de l’expansió de l’independentisme , de la mobilització de milers de persones i de la creació d’un discurs propi. De la crisi posterior, fruit dels propis errors, de la repressió estatal i de l’opa d’una ERC reconvertida a l’independentisme tranquil i emmirallada en les independències de l'europa oriental. De la travessa del desert dels anys 90 i de les noves formes organitzatives sorgides des d’aleshores...

Fet el breu repàs històric vaig parlar de la situació actual d’esgotament de la via autonomista i d’uns eixos de lluita que ara no esmentaré per a no allargar massa aquest breu article...

Sorprenentment no vaig observar que ningú s’adormís durant tota l’hora i mitja llarga que va durar la, diguem-ne, ponència.

17 de novembre, 2007

Escac al rei, escac a Espanya

Avui a Girona s'ha presentat la campanya de la CUP en contra de la monarquia espanyola. Per motius familiars no he pogut assistir a la presentació d'una campanya que considero força important. Encara més si tenim en compte que estem a pocs dies del judici, a l'Audiencia Nacional espanyola, contra els dos primers independentistes acusats d'expressar personalment, encenedor en mà, el respecte que ens mereix la monarquia espanyola. Valgui aquest post reproduint el manifest per a suplir parcialment la meva absència a Girona.
ESCAC AL REI, ESCAC A ESPANYA. DES DELS MUNICIPIS CONSTRUÏM LA REPÚBLICA DELS PAÏSOS CATALANS

Darrerament s'està qüestionant com mai el pacte de silenci que va imposar la classe política a l'entorn de la figura del rei Joan Carles i la institució que representa, la monarquia espanyola. Els darrers esdeveniments estan demostrant un fort rebuig a la monarquia, unes mostres de rebuig que en tot moment ha liderat l'Esquerra Independentista. Des de la CUP, doncs, volem aprofitar aquests darrers esdeveniments per posar sobre la taula el nostre model de país i demostrar una vegada més que l'alternativa independentista està més viva que mai. Les concentracions, les cremes de fotografies del monarca i el seguit d'opinions generades a l'entorn dels fets, han posat a l'Esquerra Independentista a l'ull de l'huracà. Ara convé recolzar aquest estat d'ànim generalitzat al nostre país fent un pas més endavant i posant sobre la taula la nostra proposta política rupturista i netament republicana.

Així, la CUP, d'acord amb els diversos documents que ha aprovat el conjunt de la militància, es mou amb programes d'actuació concrets i propis de cada municipi. Programes que assenyalen i denuncien les agressions i les mancances, que detallen les propostes d'actuació per a fer-hi front, i que finalment concreten el nostres compromisos amb la ciutadania. És per això que en l'actual conjuntura, i dins del moviment endegat, pensem que la CUP hem de plantejar el desenvolupament de línies de treball pròpies de la nostra manera de fer. Si denunciem el caràcter ocupant, opressor i repressor de la monarquia espanyola, també caldrà assenyalar alternatives, i sobretot definir els nostres compromisos davant la ciutadania en relació a la lluita per aquestes alternatives.


Per això, a l'hora d'assenyalar alternatives, les nostres referències no poden ser altres que els continguts del nostre Programa Marc: Aprofundiment de la democràcia participativa. Assoliment de viles i ciutats inclusives i socialment igualitàries. Desenvolupament econòmic i social sostenible i just. Fomentar l'associacionisme i l'autoorganització popular. Ser motors de la construcció nacional dels Països Catalans. Si relacionem aquests continguts amb la monarquia espanyola, no podem deixar de considerar el llegat històric de totes les lluites antimonàrquiques i republicanes a la nostra nació.

El foment de l'associacionisme i de l'autoorganització popular i l'aprofundiment de la democràcia participativa, són elements ideològics i polítics pràcticament coincidents amb les idees del republicanisme federal català i també de l'altra ideologia dominant en la mateixa època al sí de la classe treballadora catalana: la llibertària. L'assoliment de ciutats i viles inclusives i socialment igualitàries, són elements coincidents amb l'assoliment efectiu per a tota la ciutadania dels principis republicans de la llibertat, la igualtat i la cooperació solidària.


En conseqüència, des de la CUP proposem una línia de treball adreçada a la concreció d'una nova alternativa republicana als Països Catalans com a contraposició clara a l'actual monarquia borbònica espanyola (i també a la república jacobina francesa). Els continguts d'aquesta proposta serien :


Una República basada en el pacte lliure de ciutadans i ciutadanes dels municipis, comarques i països de parla i cultura catalanes.


Una República dels Països Catalans oberta a l'establiment d'acords i marcs de cooperació solidària amb els pobles i nacions veïnes de l'àrea mediterrània, basats en una relació entre lliures i iguals, en definitiva en el inalienable dret a l'autodeterminació de totes les nacions.


Una República, que alhora sigui element institucional de representació nacional del nostre poble, i instrument democràtic, federatiu, participatiu, transparent i eficaç per a l'administració i la gestió dels afers públics de tota la ciutadania.

Una República, els valors fonamentals de la qual haurien de ser :

La llibertat. Basada en la defensa irrenunciable del reconeixement i l'exercici efectiu dels drets humans (civils, socials, polítics i nacionals) de totes les persones i els pobles.

La igualtat. En lluita constant contra qualsevol estructura o acció basada en la discriminació per raó de gènere i d'opció sexual, de naixement o d'origen, i de condició personal o social.

La cooperació solidària. Per a superar l'actual sistema capitalista global i salvatge, explotador i depredador, basat en la competitivitat i el consumisme. Per a assolir una nova base socioeconòmica i de justícia social necessària per a garantir a totes les persones aquesta igualtat i aquesta llibertat. En definitiva, plantegem avançar cap al Socialisme a partir d'un procés original dels Països Catalans, respectant les nostres condicions històriques i encapçalat per les classes populars catalanes.

La terra. Un compromís amb la terra, entès com la defensa del medi i els recursos naturals, el desenvolupament sostenible i, alhora, com a defensa del país amb la seva parla, cultura i identitat nacionals.

Així des de la CUP volem fer una aposta ferma i decidida cap a la República dels Països Catalans en aquest context de qüestionament de la monarquia . El nostre model de país, que volem construir a partir de la unitat dels sectors populars més conscients de la doble dominació que patim, prendrà forma de República, com no podia ser d'altra manera. I volem construir-lo amb la complicitat de tots aquells i aquelles que ja no accepten més el pacte de silenci que ens imposà la transició del franquisme.

CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR.


04 de novembre, 2007

Canvi climàtic a l'oasi català?

Des del PSAN van demanar-me un article per a la seva revista Lluita sobre el debat sobirania/independència i l'aparició de manifestos i plataformes sobiranistes. En el número 257 d'aquesta històrica publicació hi ha un ampli dossier central amb el títol "Què vol dir sobirania?", dins del qual hi ha l'article que us reprodueixo més avall.
Canvi climàtic a l’oasi català?

Amb l’aprovació del nou estatut d’autonomia del Principat l’Estat espanyol i els seus sequaços autòctons pretenien donar per tancat el procés que suposadament havia portat “el nivell d’autogovern més alt de tota la història d’aquest (tros de) país”. Amb un estatutet acabat d’aprovar havíem d’”aparcar el debat identitari” i de deixar de qüestionar permanentment l’estatus polític regional. Ara, quinze mesos més tard, la vida política catalunyesa, malgrat la pròpia classe política, està més agitada que mai.

Lluny d’esdevenir el fatídic “encaix definitiu” d’aquest (tros de) país amb l’Estat ocupant, el procés estatutari ha evidenciat la inviabilitat de convertir l’Estat espanyol en un “estat plurinacional, respectuós amb els diferents pobles i cultures que en formen part i bla, bla, bla”. Al contrari del previst pels professionals de la gestió política, el debat sobre l’(absència d’) autogovern no només continua d’actualitat sinó que, a nivell de carrer, és més viu ara que fa dos anys, quan la Generalitat passejava per pobles i comarques el propagandístic “Bus de l’Estatut” amb l’objectiu declarat de fomentar la participació d’una ciutadania molt poc entusiasta.

Què ha revifat el debat? A l’espera de la retallada definitiva per part del Tribunal Constitucional, el mercadeig entre Zapatero i Mas va posar de manifest l’escàs recorregut de la via autonomista, deixant sense solució un munt de temes, alguns dels quals es podrien incloure en allò que els “no-nacionalistes” qualifiquen d’”identitaris”, però una bona part entrarien en la categoria d’”allò que preocupa realment la gent del carrer”. La persistència de l’espoli fiscal combinada amb la fallida de la major part dels serveis i les infraestructures públiques (sanitat, ensenyament, transports i comunicacions, subministraments energètics ), després d’anys de manca d’inversions, ha ressuscitat la figura del “català emprenyat”.

El descontentament ciutadà coincideix amb l’aparició i/o el creixement de plataformes i entitats de caire sobiranista (PDD, Sobirania i Progrés, Centre d’Estudis Sobiranistes) i de corrents interns autoqualificats de sobiranistes o d’independentistes dins de CDC i d’ERC, descontents amb la línia acomodatícia de les direccions dels respectius partits. En un altre nivell, i per si els constitucionalistes no tinguessin prou maldecaps, després d’anys d’arraconament polític i mediàtic, els mitjans de comunicació ha redescobert l’Esquerra Independentista. Primer van fer-ho amb motiu de les eleccions municipals on la CUP va obtenir una representació que, tot i que molt limitada territorialment, permet constatar l’existència d’un espai polític propi a l’esquerra dels partits parlamentaris. Ara aquesta presència surt al carrer per encendre un debat que s’ha convertit en el major qüestionament de la monarquia espanyola des de la seva imposició pel dictador Franco.

Tot plegat dibuixa un panorama convuls, amb un aspecte altament positiu -el fracàs de l’efecte narcotitzant del procés estatutari entre sectors cada cop més nombrosos- però amb unes mancances també evidents que poden dificultar la canalització del descontentament per a avançar cap a l’alliberament nacional: la limitació territorial d’aquest fenomen i l’ambiguitat del discurs sobiranista.

Qualsevol procés que pretengui fer avançar el país cap a l’autodeterminació ha d’incorporar el màxim de sectors possibles, amb tota la seva pluralitat organitzativa (partits, plataformes, sindicats, entitats culturals...) i, en el seu estadi més immediat, passa necessàriament per la conscienciació d’amplis sectors populars, per dotar de contingut polític el rebuig creixent cap a l’autonomisme, per a assolir una majoria social favorable a la independència. Això només és possible si, malgrat la diversitat ideològica i organitzativa, els diferents sectors que diuen defensar el dret a l’autodeterminació assumeixen un consens mínim imprescindible per avançar. Aquests mínims haurien d’incloure necessàriament dos punts bàsics:

Un àmbit territorial irrenunciable: els Països Catalans. La reivindicació de drets nacionals només té sentit si el subjecte que ha d’exercir aquest drets és la totalitat de la nació. La frustració autonomista descrita més amunt és d’àmbit regional principatí, no obstant no podem oblidar la capacitat mobilitzadora d’un nacionalisme d’expressió estrictament cultural al País Valencià, la irrupció arreu dels Països Catalans de lluites en defensa del territori o d’altres col·lectius potencialment incorporables en un procés autodeterminista. El principal obstacle no és la implantació territorialment desigual dels sectors autodeterministes sinó l’herència ideològica regionalista de sectors d’aquest nou sobiranisme.

Un únic posseïdor legítim de la sobirania: el poble català. No es pot reconèixer cap legitimitat als Estats ocupants. L’ocupació del nostre país per França i per Espanya va ser violenta, i des d’aleshores els Països Catalans no han pogut exercir mai el dret democràtic d’autodeterminació, ni tan sols quan els estats ocupants han tingut règim polítics mitificats com a exemples de democràcia, com és el cas de la segona república espanyola. Sense autodeterminació no hi ha democràcia.

L’assumpció de plantejaments nítidament independentistes per part dels sectors desencantats de l’autonomisme és l’únic antídot per a combatre hipotètiques reinsercions al sistema, un cop passat l’emprenyament, seduïts pel federalisme o altres fal·làcies discursives de sectors “alternatius” partícips de la dominació i partidaris teòrics de l’autodeterminació “per a buscar noves formes de col·laboració amb l’Estat”. Només ens faltaria aquesta: que un cop assolida l’autodeterminació, en comptes d’optar per la independència, víctimes d’una síndrome d’Estocolm col·lectiva, triéssim un nou model d’Estat espanyol (o francès); ja podríem treure l’enganxina del ruc dels cotxes i posar-nos-la a l’espai reservat a la foto del carnet d’identitat!

Un altre aspecte a tenir en compte a l’hora de valorar les possibilitats d’èxit de qualsevol procés d’autodeterminació –i en general de qualsevol procés rupturista- és la forma organitzativa que adopten els diferents partits, plataformes o entitats diverses que vulguin sumar-se al projecte. Només adoptant mecanismes de funcionament intern clarament democràtics, com ara l’assemblearisme, el procés estarà blindat davant d’allò que el recentment desaparegut Lluís Maria Xirinacs anomenava la traïció dels líders, d’uns líders susceptibles a bescanviar principis per poltrones.

Al marge de, (o paral·lelament, o simultàniament a) hipotètiques lluites unitàries per l’autodeterminació, l’Esquerra Independentista, i dins d’ella i ocupant un lloc referencial, la CUP, ha d’aprofitar la crisi de l’autonomisme per a reforçar-se organitzativament i mobilitzar sectors populars en defensa no només dels drets nacionals sinó també de dels drets socials de les classes populars, de la defensa de la llengua, la cultura i el territori, de l’aprofundiment de la participació ciutadana, en definitiva, de tot allò que els Estats ocupants ens neguen: una veritable democràcia per al poble català.

Només si entre tots i totes som capaces d’avançar en una direcció inequívocament independentista podem fer que els llamps i trons que aquests dies atabalen l’establishment regional no es limitin a una simple anomalia meteorològica puntual –una tronada de tardor- sinó que marquin l’inici d’un veritable canvi climàtic al cada cop més eixarreït oasi català.

Josep A. Vilalta
Membre del Secretariat Nacional de la CUP
Regidor de la CUP de Torà