De tòpics i tabús (II).

Si la xenofòbia és útil al sistema, la lluita contra la seva extensió no vindrà de dalt, de les institucions estatals i de les seves sucursals, sinó que s’haurà de continuar impulsant des de baix, a les entitats, al carrer i a tots els espais on es tingui accés. Ara bé, s’ha de continuar fent com fins ara? Al costat antifeixista hi ha hagut sovint actuacions, discursos (a cops farcits de tòpics) i silencis (fruit de tabús) que són com a mínim qüestionables, quan no directament contraproduents.

La mobilització al carrer contra el feixisme, les expressions de rebuig cap a aquells que prediquen la xenofòbia, ha estat, és i continuarà sent necessària. Cal tenir present però que, per a que la lluita contra aquesta xacra social sigui eficaç, la prioritat no és tant mobilitzar la gent convençuda com evitar que el discurs xenòfob faci forat entre els diferents sectors socials que hi poden ser permeables, i en especial a les classes populars. Des de la simpatia cap a les organitzacions més actives en la mobilització antifeixista i des de la solidaritat cap a totes les persones que han patit la repressió per la seva lluita en aquest camp potser caldria preguntar-nos si en alguna ocasió no ens ha mancat una mica de sentit tàctic. Les concentracions de rebuig amb motiu d’actes electorals de PxC perjudiquen aquesta formació? Més aviat els deuen donar algun vot per la via del tòpic victimista: “Ens ataquen perquè som els únics que diem el que pensa tothom”. La justificació també pot ser tòpica: “Al feixisme se l’ha de combatre sempre”. Sí, totalment d’acord... sempre i quan entenguem que “combatre” no vol dir fer el que ens demani el cos, i quedar-nos a gust, sinó fer en cada moment allò que més debiliti  l’enemic.

Si partim de la base que la matèria primera de què es nodreixen les formacions de discurs xenòfob són un nombre reduït de tòpics, molt simples i molt repetits, una bona iniciativa són les campanyes destinades a desmuntar els rumors que circulen al voltant de la immigració, encara que segurament, de cara a la seva eficàcia, arriben en el pitjor dels moments: qui ha deixat de rebre qualsevol tipus d’ajut, no perquè hagi millorat la seva situació sinó perquè ha augmentat el nombre de famílies amb rendes per sota de la seva, és molt receptiu al discurs xenòfob i difícilment voldrà entendre que al veí no li donen ajudes “per ser estranger” sinó per ser més pobre que ell; tant li és: “si no hi hagués tanta gent de fora les ajudes arribarien a tothom”. En aquest sentit la lluita contra la xenofòbia s’ha de vincular a la reivindicació de polítiques socials i a la defensa dels serveis públics i ha de defugir tòpics hippiflowers-multiculti-xupiguais de l’estil de “la immigració és bona”, “és necessària”, “els immigrants són bons” o “ens paguen les pensions” o del contrari esdevé un discurs estèril davant de qualsevol persona amb greuges, reals o imaginaris, cap a algun nouvingut. “Si tant t’agraden els immigrants  fot- te’ls a casa teva”.

Les migracions massives no són guais sinó que són, sobretot, drames humans de gran magnitud. I és cert que entre els nouvinguts n’hi ha molts que “ens paguen les pensions” i alguns que roben, però ni els uns ni els altres no ho fan per la seva condició d’immigrants sinó en tant que treballadors regularitzats, els uns, i xoriços, els altres, exactament igual que els seus companys autòctons dels gremis respectius. L’única diferència destacable és que la població nouvinguda, com a col·lectiu, té problemàtiques específiques que cal solucionar, igualant-les a les de la resta d’habitants del país. “A qui beneficia i a qui perjudica l’existència d’una bossa de població, potencials treballadors sobreexplotats, en una situació de major indefensió legal?” Aquesta és la pregunta que hauríem d’aconseguir que es fes, i que respongués,  el major nombre possible de gent. El discurs contra la xenofòbia ha de remarcar que la igualtat de drets i de deures beneficia la majoria de la població.

De drets i de deures. No ajuden a aturar el discurs xenòfob els silencis o les crítiques massa suaus, per por a ser titllats de racistes, davant d’actituds concretes d’alguns sectors de la immigració. L’apologia de la discriminació sexual, per exemple, és igual d’intolerable en boca de l’arquebisbe de Tarragona o de l’imam de Lleida. Cap coartada religiosa és vàlida per a atacar el drets i les llibertats individuals. No deixar prou clar aquest aspecte és donar peixet a un franquista declarat com l’Anglada, que no té cap vergonya en proclamar-se defensor de drets humans, si creu que això pot donar-li vots.

Combatre tòpics sempre és difícil i si aquests són negatius encara més. Esborrar l’estigma de la delinqüència lligada a la immigració costarà. Sempre hi haurà un “no és estrany que hi hagi tants robatoris amb tanta gent de fora com tenim”. És molt més fàcil embrutar la imatge d’una persona o un col·lectiu que, per molt falsos que es demostrin els rumors, netejar-la. Per cert, ara que hi penso, ja que es tant fàcil estigmatitzar, en aquest (tros de) país nostre hi ha una banda amb un percentatge de delinqüents de l’alçada del campanar de Calaf. Als jutjats ja en tenen els noms, ben ordenats en llistes, i fins i tot les fotocòpies dels carnets d’identitat. “Dieu que us han atracat, padrina? No és estrany, amb la mà de candidats de PxC que corre pel món...”

• El número 12 de PxC a Mollerussa, detingut per atracar dones grans 25 vegades
• L'edil electe de PxC a Badia i el sis de la llista, detinguts pels Mossos.
• Detenen un regidor de PxC de Vic per apropiació indeguda
• Un regidor de PxC condemnat per racisme en substitueix un altre que està en presó
• Candidata de PxC acumula deutes amb l’Ajuntament del Vendrell per gairebé 4.000 euros
• El cap de PxC a l'Hospitalet, d'«skin» detingut a regidor
• El candidat de PxC va ser condemnat per falsificar contractes a immigrants

Pentru cà catalana este limba unicà şi propie a acestei ţàri.

“Pentru cà catalana este limba unicà si propie a acestei ţàri. Nu vi se pare absurd ca un catalan sà meargà în ţara voastrà de origine şi în loc sà înveţe limba voastrà, sà trebuiascà sà comunicaţi în altà limba?”. No es deu escriure ben bé així, però ni el meu teclat té alguns símbols gràfics propis del romanès, ni jo el nivell C de la segona llengua estrangera més parlada a Torà. És l’últim paràgraf d’un text escrit que, en format bilingüe (català-romanès/ucraïnès/búlgar...) la regidoria de cultura de l’ajuntament de Torà va adreçar a la població nouvinguda la tardor de 2003. En aquelles dates el govern municipal el compartien els Independents i la CUP i el regidor d’aquests afers era un vell conegut meu. L’escrit en qüestió pretenia animar els immigrats i immigrades a apuntar-se a uns cursos de català especialment adreçats a aquest sector de població. Per a fer-ho es recordava que el català, a més de la llengua d’ús social majoritari a la nostra vila, era la pròpia de l’administració, de l’ensenyament que rebien els seus fills i filles, un requisit en moltes feines i una eina d’integració social i finalitzava amb l’argument esmentat més amunt: “perquè el català és l’única llengua pròpia d’aquest país. No trobaríeu absurd que un català se n’anés a viure al vostre país d’origen i, en comptes d’aprendre la vostra llengua, haguéssiu de comunicar-vos en un altre idioma?”.

Aquest text de fa gairebé cinc anys m’ha vingut al cap després de llegir que la Generalitat, conjuntament amb la Plataforma per la Llengua, iniciava una campanya d’acollida lingüística de la població immigrada. Caldrà veure com es desenvolupa la campanya -esperem que en aquest cas no s’apliqui la màxima tripartidista del “Fets no. Paraules”- però en principi cal valorar positivament aquesta iniciativa que compta amb l’aval d’El Mundo: (“Campaña de la Generalitat para que los inmigrantes rechacen el español”). Poca broma amb aquest suport: no només parlem d’un diari que ha donat repetides mostres de la seva preocupació per la situació lingüística del Països Catalans sinó que, a més, està dirigit per un personatge amb un profunds coneixements en el tema de la immigració; qui no recorda aquell famós vídeo on es veia el Pedro-Khota mostrant-se força acollidor amb una immigrant dominicana?

Parlant d’immigrants i de la Generalitat de dalt: una altra notícia ens parla que la consellera de salut, Marina Geli, proposa que la Generalitat pugui contractar metges i infermers estrangers sense haver d'homologar el títol. I jo em pregunto: a aquests els exigiran català, es limitaran a donar-los un tríptic o ni tan sols faran això? D’acord que en aquest país falten metgesses i metges –a Torà fa uns quants anys que patim aquesta mancança- però aquesta mesura d’urgència no es veu complementada amb altres actuacions que puguin solucionar a mig termini el dèficit de personal mèdic autòcton. Llegeixo en una altra banda que, tot i faltar metges i metgesses, a les PAU la nota de tall per a accedir a la carrera de medicina és de les més altes. Evidentment que la professió requereix gent el més ben formada possible però no té cap mena de lògica que, en una situació d’emergència nacional com aquesta, hi hagi gent que no pugui accedir-hi per, posem per cas, una mala nota en llengua estrangera. Es dificulta l’accés a medicina de l’estudiantat català i es va a buscar fora personal sense la titulació homologada.

Entre els dubtes generats per la no-homologació i les possibles confusions lingüístiques a l’anar al consultori es corre el perill de sortir més fotut del que hi has entrat. Ja m’imagino tractant d’explicar a un metge nouvingut que em torturen les morenes. Què faig si no m’entén? M’abaixo els pantalons i li ho indico tot gesticulant? No em fotran pas! I si ell també ha vist el vídeo del Pedro-Khota!? Encara es pensaria que el convido a perpetrar (materialment) l’exercici de gimnàstica rítmica amb el que la seva consellera fa temps que (metafòricament) ens obsequia als veïns i veïnes d’aquesta part de la Vall del Llobregós.