22 de setembre, 2015

Quan el DNI ve d’Almansa...

“Som de Palma, visc a Barcelona i som a València. Avui em sent dels Països Catalans”. Això, si fa no fa, és el que va dir l’aleshores regidora d’ICV a l’ajuntament de Barcelona, i ara investigada per la sindicatura de comptes, Imma Mayol, allà pel remot maig del 2000 amb motiu de la constitució de l'Assemblea de Regidors de la Institució Joan Fuster. Vatuadei! –vaig pensar en sentir-ho- Del meu lloc de naixement al de residència hi ha una quinzena de quilòmetres mal comptats però no em cal anar a cap lloc en especial per a identificar-me amb una determinada nació. Sento per igual que sóc al meu país tant si albiro els cims del Canigó, del Pedraforca, del Turbó o del Penyagolosa com si estic collint trumfos a l’hort o rovellons a l’obaga del mític Montraveta. N’hi ha, però, que es veu que necessiten trobar-se un entorn favorable per a fer afirmacions en aquest sentit.


En un entorn molt favorable, la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, Germà Gordó va embolicar una mica la troca afirmant “la construcció d'un nou estat no ens ha de fer oblidar la nació sencera” i plantejant que la constitució catalana hauria de preveure l'opció que els ciutadans d'altres territoris dels Països Catalans poguessin demanar la nacionalitat. Les respostes de l’anticatalanisme van ser unànimes, acusant el conseller de justícia de la Generalitat de Catalunya d’imperialista i les seves opinions d’intolerables, injurioses i totalitàries. On s’és vist que s’obligui la gent a poder decidir lliurement si vol demanar o no la ciutadania d’un estat amb el que pugui sentir-se identificada lingüística, cultural i/o nacionalment? Fuig, home, fuig! La llibertat, el concepte constitucional espanyol de llibertat, consisteix en obligar als actuals ciutadans espanyols a continuar anant pel món amb un únic DNI, que per alguna cosa van guanyar el plebiscit d’Almansa!



Com no podia ser altrament, un dels més furibunds detractors de les intolerables paraules de Gordó va ser el president del govern aragonès. Javier Lambán es va encendre com un misto fins al punt de parlar de la Franja i dels Països Catalans, això sí per a dir que la primera no formava part dels segons i que aquests no existien. Per a tractar-se d’una cosa inexistent déu n’hi do els maldecaps que dóna parlar de la “nació sencera” als defensors de la “nació única”!

Reaccions previsibles a banda, la polèmica hauria de servir per a que es comencés a parlar seriosament, a un costat i a l’altre dels futurs límits estatals, de quina ha de ser la relació de la República catalana i els territoris catalanoparlants que restin –esperem que provisionalment- dins de l’Estat espanyol, i entre aquests molt especialment la Franja de Ponent. A diferència del País Valencià, de les Illes i, fins i tot, de la Catalunya Nord, la Franja no és una entitat territorial reconeguda oficialment, amb una administració específica, i per tant no disposa d’un interlocutor propi per a tractar aquells temes que afecten a banda i banda de la ratlla que parteix el Pont de Muntanyana i que, en funció de com evolucionin els esdeveniments polítics a la Catalunya ara presumptament autònoma poden variar molt en el futur immediat. 

No és el ben bé el mateix quedar a un costat o a l’altre d’una fita si aquesta determina els límits geogràfics de dues províncies o dues comunitats autònomes “espanyoles”, com fins ara, o bé suposa formar part de l’extrema perifèria d’una Espanya decadent i empobrida en tots els sentits –inclòs el lingüístic- o ser part integrant d’una nova República catalana. L’objectiu, a un costat i a l’altre, hauria de ser minimitzar els inconvenients que pugui comportar una frontera estatal i maximitzar els avantatges de disposar d’un estat propi. En serem capaços? Bufff! Quins problemes que comporta el simple fet de plantejar la possibilitat de poder arribar a escollir. 

15 de setembre, 2015

De petits municipis i grans oblits

1.859. Si les fonts consultades són fiables, aquest és el total de municipis dels Països Catalans, incloent-hi els de l’Aran, la Fenolleda i la franja castellanoparlant del País Valencià. N’hi ha de tota mena i mida. Dels 1.602.386 habitants de Barcelona als només 13 de Cauders de Conflent, dotze menys que Sant Jaume Frontanyà, que segons fonts mal informades és el “poble –o segons les versions el municipi- més petit de Catalunya”. Aquesta afirmació, a banda d’en empetitir el país i en confondre els conceptes poble i municipi, es basa en mesurar els municipis únicament pel seu pes demogràfic.

Els municipis es defineixen a partir de tres elements constitutius. Un d’ells és la pròpia organització política i administrativa: disposar d’ajuntament propi. Un altre és, efectivament, la població. I el tercer element, que molt sovint s’oblida, és el territori. Els municipis són entitats locals de naturalesa territorial. I a nivell territorial la diversitat municipal també és molt gran: dels 814,2 km2 de Requena –superfície superior a la de la majoria de comarques- fins als minúsculs termes de Benirredrà i de Montlluís, amb només 0,4 km2 cadascun.


1.751. Aquesta era la xifra de municipis de l’actual comunitat autònoma de Catalunya el 1842. Cinc anys més tard aquests s’havien reduït un 38,4%, fins els 1.079 fruit de les agregacions forçoses amb que la Llei d’ajuntaments de 1845, desplegada simultàniament a la divisió provincial espanyola impulsada pel ministre Javier de Burgos, pretenia simplificar i modernitzar el mapa administratiu de l’Estat espanyol. Les polítiques agregacionistes basades en criteris exclusivament demogràfics van seguir durant bona part del segle XX, especialment durant el franquisme i més concretament la dècada dels 60, coincidint amb la davallada demogràfica patida per bona part de les comarques occidentals i pirinenques. Com a curiositat citar que la Llei de bases de règim local, que permet al govern espanyol modificar els termes municipals malgrat l’oposició de les poblacions afectades, va ser aprovada el 19 de novembre de 1975, el dia abans de la mort oficial del dictador. Fruit d’aquest llarg període municipicida i d’un lleu repunt produït durant l’època presumptament autònoma la xifra de municipis d’aquest tros de país s’ha situat en 948.


2.015. L’any en que ha de girar la truita. Els canvis que s’estan produint en aquest país –inicialment en un tros d’ell- són, han de ser, una oportunitat de replantejar-nos molts aspectes. Tothom coincideix en que la independència no només ha de comportar millores en l’aspecte nacional sinó que també en el social, però... i en el territorial? Un estat nacionalment lliure i socialment just no hauria de ser també territorialment més equilibrat que l’actual? Parlem de construir un Estat i de fer-ho des de baix cap dalt. A nivell territorial això hauria de comportar l’arraconament definitiu dels criteris únicament demogràfics a l’hora de definir el mapa administratiu de la nova República. Per molt que diguin els que pretenen justificar la supressió de municipis amb criteris d’economia d’escala, el problema no és que Viacamp i Lliterà tingui ajuntament malgrat tenir només 43 persones empadronades, el drama és que en els seus 107,7 km² només hi hagi aquesta xifra d’habitants, deu vegades inferior a la que tenia fa cent anys. Suprimint municipis poc poblats el problema real no desapareix, només s’amaga estadísticament. 

Construir un estat des de baix, pel que fa a la divisió territorial i administrativa, ha de significar començar per donar veu i dret de decisió a les entitats de població més petites i anar pujant: els nuclis de població han de poder escollir lliurement el municipi on pertanyen, els municipis han de fer el mateix respecte a la comarca i així successivament fins a completar, si ho fem bé, la República dels Països Catalans. Tota la resta, tota entitat geogràfica que no es basi en la lliure adhesió, no deixa de ser una còpia dels vells models modernitzadors de de Burgos.