31 de maig, 2017

Que tots els vots valguin el mateix…

Que tots els vots valguin el mateix… Segur que heu sentit molts cops, especialment en boca de dirigents del PSC o del què en queda, la queixa de l’excessiu pes que tenen les demarcacions electorals menys poblades en la distribució d’escons al Parlament de Catalunya. La desigual implantació territorial de les, durant dècades, dues forces majoritàries en aquest tros de país –amb l’hegemonia de CiU a la major part del territori i del PSC a la zona on hi ha la major part de la població- va propiciar que una “particularitat regional” que encara dura: Catalunya és l’única (encara) comunitat autònoma que no té una llei electoral pròpia i que per tant continua regint-se per la llei electoral espanyola (LOREG). El diferents intents de fer-ne una topava sempre amb el mateix obstacle, que n’impossibilitava el consens: els uns volien un sistema que atorgués pes a la representació del territori i els altres apostaven per un repartiment d’escons més proporcional al pes demogràfic de cada demarcació, amb l’argument suat de que cal que “tots els vots valguin el mateix” (circumstància que, tot sigui dit de passada, només es dóna en els referèndums, mai en les eleccions). Amb uns interessos partidistes tan distants tots els simulacres de ponències sobre la llei electoral acabaven igual: sense acord, amb crítiques recíproques i emplaçant-se a trobar una solució de consens en una altra ocasió.

El discurs de la presumpta discriminació electoral de les zones més poblades ha continuat, mentrestant, obrint-se camí. En el marc del debat de política general de l’octubre de l’any passat es va acordar declarar “la necessitat d’aprovar una llei electoral justa i proporcional ”on es tractin, entre altres, aspectes com “la major representativitat dels ciutadans per a aconseguir que el vot de tots ells valgui el mateix, la proporcionalitat i un règim electoral que garanteixi d’una manera més efectiva i igualitària la representativitat de cadascun dels ciutadans de Catalunya en les institucions representatives”. Un altre cop la fal·làcia que a la distribució d’escons en un òrgan de representació territorial és més justa si és proporcional al pes demogràfic de les diferents demarcacions electorals. A còpia de repetir-ho es va estenent la idea que l’actual representació dels territoris menys poblats és excessiva. Però realment és així?

El territori està excessivament representat al Parlament? Quin pes té realment el territori i quin la població en l’actual distribució d’escons al Parlament? Si fem cas algunes veus, especialment dels partits espanyolistes, amb menor implantació al territori, sembla una evidència; si fem números, però, veurem que no. Els 85 escons de Barcelona, 17 de Girona, 15 de Lleida i 18 de Tarragona no són fruit de cap fórmula matemàtica que els distribueixi automàticament en funció de donar un determinat valor a la població i un altre al territori, sinó fruit d’un pacte de l’any 1979, però s’aproxima molt a atribuir un 80% al factor demogràfic i un 20% al territorial. 




 Que tots els vots valguin igual i que alguns territoris no valguin res? Si distribuíssim la representació amb criteris estrictament demogràfics i amb les actuals demarcacions, adequant la representació a les desigualtats territorials, tocarien 99 escons a Barcelona, 14 a Girona, 8 a Lleida i 14 a Tarragona. Si féssim això mateix per vegueries, circumscripció lògica en una llei electoral catalana, i amb el mateixos 135 escons, els desequilibris serien més evidents: Regió metropolitana 86, Comarques Gironines 13, Camp de Tarragona 9, Terres de l’Ebre 3, Ponent 7, Comarques Centrals 7, Alt Pirineu i Aran 1 i Penedès 9. Amb un panorama així voleu dir que a les Terres de l’Ebre o, sobretot, a l’Alt Pirineu i Aran (que malgrat tenir el 18% del territori no arriben a l’1% de la població) caldria anar a votar? Si, pel contrari, fixéssim una proporcionalitat de 80% població i 20% territori la distribució en vegueries seria la següent: Regió metropolitana 71, Comarques Gironines 15, Camp de Tarragona 10, Terres de l’Ebre 5, Ponent 10, Comarques centrals 10, Alt Pirineu i Aran 6 i Penedès 8. Dit d’una altra manera una “major representativitat dels ciutadans per a aconseguir que el vot de tots ells valgui el mateix” suposa incrementar els escons de l’Àrea metropolitana, que és l’única demarcació on el percentatge de població és molt superior al de territori, en detriment de gairebé tota la resta de demarcacions, amb l’única excepció del Penedès (que amb el 6,18% de la població i el 6,04% del territori és la vegueria més equilibrada).

Volem o no un país territorialment equilibrat? Més enllà de les expectatives partidistes i de quatre exercicis d’aritmètica recreativa la prioritat política hauria de ser combatre els greus desequilibris territorials –d’aquest tros de país i de la resta dels Països Catalans- i no pas adaptar la representació política als desequilibris existents. El problema és complex i, per tant, per a revertir-lo caldrien actuacions en molts àmbits (política econòmica, infraestructures, serveis...) però segur que disminuir-ne la representació política no forma part de la solució.

(PS: el text parla de la vegueria de l’Alt Pirineu i Aran només per una qüestió de disponibilitat de dades però és evident que l’Aran, en tant que forma part d’un altre marc nacional, ha de tenir un tractament diferenciat en qualsevol llei electoral)

Sobre disminuir  la representació política de les zones menys poblades:

Tapar la corrupció amb l’estelada

Un discurs identitari allunyat d’allò que preocupa realment la gent del carrer. Sovint quan l’espanyolisme cerca arguments per a contrarestar el discurs independentista sembla que estigui palplantat davant del mirall descrivint-se. Mentre l’independentisme ha esdevingut hegemònic  en aquest (tros de) país gràcies, precisament, a haver bastit un discurs que va més enllà de la simple reivindicació de drets nacionals, vinculant la construcció de la República catalana a la consecució de majors cotes de llibertat i justícia, els partidaris de seguir connectats a la màquina de munyir espanyola han de recórrer al sentiment de pertinença nacional espanyola de sectors de la població catalana, molts cops amb criteris etnicistes, apel·lant a l’origen geogràfic familiar o fins i tot als cognoms. Alguns dels que consideren “identitari” l’independentisme no només troben incomprensible que algú que es digui Fernández, Rufián o Sánchez i que tingui orígens familiars a Zamora, Granada o Cuenca vulgui la llibertat del seu país sinó que això els fa mereixedors de ser anomenats traïdors, renegats o charnegos agradecidos, entre altres mostres d’afecte. Per cert, els defensors de la “lògica” de vincular el posicionament respecte a la independència nacional amb els cognoms familiars podrien explicar-nos per quina estranya raó no van militar Vidal Quadras al Front Nacional de Catalunya, Jaume Matas al PSAN o Paco Camps a Independentistes dels Països Catalans o per què Pepe Borrell no va constituir l’escamot raier de Terra Lliure?

Terroristes, nazis, talibans, corruptes.... Més enllà de referències ètniques, a manca d’arguments per a tractar de fer atractiva la pertinença al seu Estat –per a què haurien de fer-ho si tampoc no ens volen deixar votar?- el discurs del mal anomenant unionisme se centra en el discurs de la por i en la desqualificació continuada i gratuïta de l’independentisme, especialment tractant de vincular-lo amb la corrupció. És cert que les conversions massives i sobtades dels últims anys han aportat a les teòriques files de l’independentisme alguns personatges amb els quals no seria recomanable d’anar ni a fer el cafè però els teòrics de vincular independència i corrupció s’obliden d’algun que altre petit detall.


Quan l’espanyolisme vincula la màfia Pujol amb l'independentisme, per posar l’exemple més recurrent, s’oblida de que el projecte polític de CiU era “encaixar” Catalunya amb Espanya –l’encaix definitiu, en deien, molt encertadament: l’única cosa definitiva és la mort. S’oblida també que si l'activitat delictiva dels Pujol deslegitima algun sistema polític no és aquell que encara ha de constituir-se, i que caldrà veure de quins elements es dota per a combatre la corrupció, sinó aquell on s'ha produït: el del la constitució espanyola del 78. Si alguna cosa encarna el pujolisme és precisament allò que l’independentisme vol deixar enrere: el règim autonòmic amb que es pretenia acontentar els desitjos d’autogovern amb una simple descentralització administrativa mancada de sobirania política, fent més còmoda la submissió a l’Estat espanyol. L’autonomisme és una forma d’espanyolisme: l’espanyolisme més perillós, el que consigue el efecto sin que se note el cuidado. Cal recordar què escrivia el 1984 el diari cavernari ABC? “Jordi Pujol, como antes Tarradellas, con su actitud de servido a España. Desde un sentimiento catalán irrenunciable, con la bandera española ondeando en el palacio de la Generalidad y presidiendo su despacho junto a la catalana, ha contribuido considerablemente a hacer viable la Constitución y la Monarquía democrática que ha restaurado las libertades en España. Todo ello le ha convertido, a juicio de la Redacción de ABC, en 'Español del Año'”


Malgrat tot hi ha una relació més que probable entre l’independentisme i el cas Pujol: la seva aparició a la llum pública. Durant anys la relació del pujolisme amb Espanya ha estat com la de l’acudit del pacient i el dentista: “eh que no ens farem mal?”. Tant se val quin dels dos personatges feia cadascú, qui agafava els ous i qui les estenalles: el anys de permissivitat de l'Estat espanyol amb els negocis del clan Pujol a canvi de submissió política evidencia la podridura d’uns i altres. Només a partir del moment en que els seus hereus polítics han evolucionat, gràcies a la miopia política espanyola, del peixalcovisme al sobiranisme s’ha començat a destapar la merda del pujolisme, senyal evident que de no haver-se produir aquesta evolució l’Estat hauria continuat mirant cap a una altra banda. Res d’estrany en un règim on la corrupció s’estén des de la família de la mascota de l’Estat, el clan Borbón, fins a l’últim pelacanyes amb responsabilitats en qualsevol dels partits del règim.

Ni la independència ha de ser una excusa per a ajornar la lluita contra la corrupció ni la corrupció pot ser una excusa per a oposar-se a la independència. Contràriament al que diuen els mal anomenats unionistes l’independentisme català no és supremacista, tothom té clar que els catalans no som ni millors ni pitjors que espanyols, francesos, feroesos o zulus. La corrupció no desapareixerà, per tant, per art de màgia amb la proclamació de la independència. Es tracta, doncs, d’aprofitar l’oportunitat de crear la República catalana, el procés constituent, per a incloure els mecanismes per a que aquesta pugui combatre-la més eficaçment.

Sovint caiem en l’error de voler combatre les idees de l’adversari polític utilitzant el seu llenguatge, amb el que atribueixen al seu missatge valors percebuts majoritàriament com a positius (la “unió”) i ens reserven els negatius (com quan en comptes d’independència parlen de “separació” o de “secessió”). Hauríem d’evitar de caure als seus paranys lèxics retornant, com deia Espriu, el nom a cada cosa, inclòs el mot que tot sovint l’independentisme dels anys 80 dedicava al 126è president de la Generalitat de dalt. Als Països Catalans els espanyolistes no són unionistes, són botiflers. No ens volen units a Espanya, en clau d’igualtat, ens hi volen sotmesos.

03 de març, 2017

La sociovergència, encara (i II)

Un altre dels canvis que van comportar les eleccions municipals del 2015 van ser l’enfonsament del poder municipal del PSC, un partit que des de feia dècades era hegemònic a les principals ciutats d’aquest tros de país, especialment al mal anomenat “cinturó roig”, i amb presència a la majoria de ciutats mitjanes i petites. Tot que la seva representació continua sent molt important (tercera força amb 530.949 vots i 1.279 regidors) la caiguda és espectacular si tenim en compte que el 2007 n’havia obtingut 2.571, una mica més del doble. Observant els resultats per territoris veurem que l’enfonsament és gairebé total en algunes comarques: en dues legislatures passen de 44 regidors a 3 a la Noguera, de 25 a 3 a l’Urgell, de 40 a 7 al Pallars Sobirà, de 35 a 8 a les Garrigues, de 13 a 6 a la Segarra o de 8 a 1 al Solsonès. En la majoria d’aquestes comarques els pocs regidors que manté el PSC són a les capitals, desapareixent en municipis rurals on s’havien incrementat artificialment durant els anys de govern tripartit a la Generalitat, gràcies en part al discurs convergent previ de que “per a rebre subvencions els ajuntaments han de ser del partit del Govern”, convenientment amplificat per la Direcció General del Desenvolupament Rural maragalliana amb promeses proselitistes de subvencions. Però també a les capitals la sucursal regional del PSOE recula; n’és un bon exemple Lleida on, per a mantenir la poltrona, el “catalanista” Ros es veu obligat a pactar amb el partit catalanòfob Ciutadans.

Una de les conseqüències lògiques d’aquesta política d’aliances del camaleònic Angel Ros hauria de ser la pèrdua de l’escassíssima credibilitat que li podien quedar a les seves afirmacions de catalanisme i, consegüentment, la pèrdua d’aliats al territori, però curiosament sembla que la cosa no va per aquí. Un dels organismes on s’hauria de veure més clarament reflectit el rebuig d’un territori majoritàriament independentista a l’espanyolisme impúdic del president del PSC és el Centre de Normalització Lingüística de Lleida. Aquest ens és l’encarregat de promoure la normalització a les comarques de la “província” i al seu consell hi ha representades, a més de diferents departaments de la Generalitat i entitats diverses, tretze institucions locals: el propi ajuntament de Lleida, la Diputació i els onze Consells Comarcals de la demarcació; és a dir una institució presidida pel PSC, dues per ERC i nou per l’antiga CiU. Amb aquesta correlació de forces i tenint en compte el seu pacte local semblaria lògic que Montse Parra, la representant de l’ajuntament de Lleida, no revalidés la presidència al CNL que ostentava la passada legislatura.


En aquest sentit la CUP va fer una crida a les institucions que hi estan representades per a consensuar un candidat alternatiu per a treure de la presidència del Centre de Normalització Lingüística la representant d’un equip de govern que per a mantenir-se en el poder municipal pacta amb els manifestament contraris a la normalització lingüística. Quan Jordi Llauradó, representant de la CUP al Consell comarcal de la Segarra, va exposar això en el punt de precs i preguntes del penúltim ple semblava que pràcticament tothom ho veia així, fins i tot al sortir algun conseller de l’ara PDECat va anar a felicitar-lo. “Així, així, molt bé!”. Semblava, per tant, que una proposta en forma de moció per a que les institucions acordessin oficialment que els seus representants al CNL de Lleida no votessin la candidata d’un ajuntament que aquest any fins i tot ha traduït a l’espanyol el programa de la festa major –amb resultats tan ridículs com anunciar un “campeonato de morcilla”!!- seria assumida per la pràctica totalitat de Consells Comarcals. Però no.


Quan la CUP va portar el tema a les institucions supramunicipals on té representació vam tornar a veure com el putaramonetisme i la sociovergència encara cuegen. No es van manifestar al Solsonès, on el vot exconvergent no era determinant, i la moció es va aprovar per unanimitat. L’endemà però a la Diputació la cosa va canviar: la moció per una presidència de consens va ser rebutjada amb 18 vots en contra (els 12 de l’equip de govern convergent i els 6 del tripartit espanyolista format pel PP, C’s i les sucursals catalana i aranesa del PSOE) i només 7 a favor (del grup proposant i d’ERC). Al Segrià es va mantenir la mateixa aliança per a rebutjar la proposta. En canvi a l’Urgell, on no hi ha partits d’origen espanyol al consell, va ser CiU en solitari qui va fer aquest trist paperot. A la Segarra la moció de la va prosperar, amb els vots de la pròpia CUP i d’ERC, InSe, MES i d’una part de CiU; l’únic vot contrari va ser el del representant del PSC i la majoria de convergents –inclòs aquell que havia felicitat efusivament el conseller cupaire al ple anterior- van abstenir-se. Finalment al Pallars Sobirà, on CiU té majoria absoluta, la proposta va prosperar per unanimitat dels presents. En total aprovat en tres de sis plens el que, per lògica, semblava que havia d’aprovar-se arreu. O és que els votants mínimament catalanistes de CiU poden entendre que els seus consellers permetin que el PSC tingui la presidència d’un òrgan on el PDCat és molt majoritari?

Costa d’entendre el perquè de tot plegat. Per això a l’hora de titular aquest escrit he repescat un terme que podia semblar caducat: sociovergència. Segons la Wiquipèdia,  “com a sociovergència alguns autors es refereixen a aquell establishment, o entramat de poder, que controlaria majoritàriament l'economia, els mitjans i la política a Catalunya des de la transició democràtica espanyola”. I les idees i els conceptes polítics que defensaven la desapareguda CiU i l’aleshores poderosa sucursal regional del PSOE segur que han caducat –només cal veure l’evolució política d’aquest tros de país els darrers anys- però els entramats de poder amb tentacles a l’economia, els mitjans i la política tendeixen a perpetuar-se.

La sociovergència, encara (I)

Les eleccions municipals de l’any passat van comportar canvis importants en força institucions d’aquest tros de país, no només en aquelles que es constitueixen a partir del vot directe –els ajuntaments- sinó també en les que ho fan de rebot –consells comarcals i diputacions. En el cas de la Segarra una de les novetats va ser l’entrada per primer cop de la CUP al Consell, representada pel regidor bioscà Jordi Llauradó, que vint anys enrere havia estat, junt amb la Teresa Colell, el primer regidor cupaire a les comarques de Ponent. La composició de l’ens comarcal passava a ser molt més acolorida, amb el pas de quatre a sis grups i la pèrdua de la majoria absoluta convergent (CiU 8, ERC 7, InSe 1, PSC 1, MES 1 i CUP 1) però malgrat això no semblava pas que la presència d’un conseller cupaire fos aritmèticament rellevant a l’hora de decantar-ne el govern. El 2007 el convergent Adrià Marquilles va haver de cedir la presidència al republicà Xavier Casoliva gràcies als vots d’ERC, InSe i el PSC. Semblava cantat que la història es repetiria, amb l’únic canvi d’un tripartit per un quatripartit fruit del trencament entre els maragallistes de MES i les restes del PSC.


La previsió inicial, però, no va ser encertada i aviat els dos grups majoritaris es van posar en contacte amb la CUP. Què volen aquesta gent que truquen a la migdiada? Aviat ho vam saber. Resulta que les majories no estaven tan decidides com ens pensàvem. Segons semblava els capos territorials de CDC i del PSC s’havien assegut a canviar cromos i de resultes d’aquest pacte els consellers sociates havien de donar suport als candidats convergents a diferents consells com els de la Segarra, la Noguera i el Segrià. La cosa estava empatada: tan CiU i el PSC com ERC, InSe i MES sumaven nou consellers. Si no hi havia cap canvi de parella el desè conseller, el que decidia la presidència, era el de la CUP. El republicà Casoliva ens transmetia la seva voluntat d’entendre’s amb la CUP i el convergent Aleix Buchaca ens prometia “una comarca justa, solidària i sostenible”. Ens calia, doncs, fixar els termes de les negociacions.


En aquest nou escenari la CUP va elaborar un document força breu de condicions que havien de complir els que volguessin el nostre vot:  el compromís a no privatitzar la gestió de cap servei comarcal i de recuperar la gestió pública de serveis privatitzats a mesura que finalitzessin les concessions vigents, casos com l’aigua i els residus, respectivament; la limitació de mandats als membres del Consell Comarcal, que en cap cas no podrien ser-ho més de 12 anys i que comportava la renúncia a prendre possessió per part de les persones que ja portessin aquest període de temps al càrrec (cas d’una consellera convergent) i el compromís de la resta a dimitir a mesura que els complissin (cas del presidenciable republicà); que les retribucions netes dels representants polítics i dels càrrecs de confiança no superessin 2,5 vegades el SMI (salari mínim interprofessional) per dedicació completa, o la part proporcional corresponent del temps de dedicació; diferents mesures de transparència; l’anunci públic d’acceptació de totes les condicions... Ni els uns ni els altres acceptaven la totalitat de la proposta de la CUP. En el cas de les retribucions -per posar un exemple qualsevol, ves- CiU es limitava a dir que “seguirem amb la política de contenció de les retribucions a càrrecs electes. La legislatura 2011-2015 presidida per CIU vam rebaixar, respecte la legislatura 2007-2011 presidida per ERC, de forma substancial les retribucions del President i de l’equip de govern” mentre que ERC i els seus aliats acceptaven posar un parell de càrrecs amb el salari màxim de 2,5 el SMI... per a mitja jornada de dedicació! La cosa se’ns fotia costa amunt, semblava que hauríem de decidir la presidència del Consell d’una manera o una altra –abstenint-nos també ho fèiem- sense que cap dels dos blocs assumís les nostres condicions. Faltaven tres dies quan ens vam reunir en assemblea comarcal a Tarroja per a decidir què votaríem al ple constituent. Vam acordar que no ho faríem públic fins el ple. Era poc probable però encara es podia moure alguna cosa, encara faltaven tres dies!

L’endemà de l’assemblea vam rebre una trucada imprevista i surrealista. Miquel Julià, conseller comarcal del PSC, ens deia que havíem de votar al candidat d’ERC. “No s’entendria que la CUP, que és d’esquerres, permetés que al Consell Comarcal de la Segarra hi acabi governant CDC o UDC”. Insisteix en que Casoliva es mereix ser president i no fer-li’n és una putada molt grossa, que el xicot vol fer carrera política i s’ho mereix, que a Guissona a ell el té al govern tot i no necessitar-lo aritmèticament, que el pacte a quatre ERC-INSE-MES-PSC estava pràcticament fet setmanes enrere però que des de Lleida el PSC va canviar la consigna i, és clar, ara ell no podia votar-lo, tot i que li sabia molt greu i per això ens ho demanava a nosaltres. Malgrat la insistència no vam avançar-li el sentit del nostre vot.

I va arribar el ple constituent del Consell. El sistema de votació de la presidència és diferent de la de les alcaldies. En cas de no haver-hi majoria absoluta als consells és preveuen diferents rondes de votació. A la primera ronda cal majoria absoluta i a la segona majoria simple. Si es mantenien els pactes anunciats era clar que les dues acabarien en empat i caldria anar a la tercera. “Xavier Casoliva 9 vots, Francesc Sabanés 9 i Jordi Llauradó 1”. Ja tenia el twit escrit per enviar-lo just acabada la primera votació quan vaig adonar-me que la gent aplaudia. No hi havia empat: el conseller del PSC va acabar votant Casoliva, que n’obtenia 10, i el presidenciable d’UDC es quedava amb 8. Al Consell Comarcal de la Segarra el pacte sociovergent feia figa i la CUP s’estalviava el mal tràngol d’haver de fer president abstenint-se o votant algun dels candidats que no havien subscrit les condicions que els proposàvem. A nivell territorial, però, el pacte CDC-PSC es mantindria...