29 de setembre, 2008

Caminada popular a dues bandes.

En una entrada anterior comentava que aquest estiu feia deu anys del que en el seu moment es va anomenar “el gran incendi de la Catalunya central”.

Per a recordar aquells fets que van marcar per molts anys la memòria i el paisatge d’aquesta cruïlla de comarques, el proper dissabte 4 d’octubre es duran a terme un seguit d’activitats

Una d’elles és una caminada popular “a dues bandes”, amb sortides a les 8 del matí des de la plaça de la Fira de Dalt, de Cardona, i una hora més tard, a les 9, des de la plaça de la Font de Torà. Els dos recorreguts, d’una vintena de quilometres, confluiran al Santuari de Pinós, al mal anomenat "centre geogràfic de Catalunya" (1)

En aquest punt hi haurà un dinar popular, una xerrada sobre aquells fets i l’actuació de diversos cantautors, entre ells
Lo Noi del Cirerer i Sebas.

Apa, si teniu ganes de caminar ja ho sabeu. Els detalls de les inscripcions, punts de venda dels tiquets, etc els teniu al cartell. Feu-ne difussió

(1) Sobre el "centre geogràfic": digueu-me ignorant però no entenc com es pot calcular de manera exacta el centre d'una forma tant irregular com el mapa del Principat. De totes maneres, mètodes a banda, aquest centre geogràfic s'ha obtingut tenint en compte només l'actual territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, ignorant la resta de comarques del Principat (les de la Catalunya Nord i de la Franja de Ponent); amb la inclusió d'aquests territoris el centre geogràfic de Catalunya es situaria en un altre punt, no sé si més cap a Ponent o més cap a Llevant, però segur que més cap al Nord. Contràriament, si fem extensiu el terme Catalunya al conjunt del país el centre geogràfic de Catalunya es desplaça molt cap a l Sud.

18 de setembre, 2008

Duran, el conseller d'economia que ens cal.

No; no em refereixo al botifler de la Llitera. Aquell el que vol és ser ministre d'un altre país. El Duran al que fa referència el títol era, per a la majoria de la gent, un desconegut: Enric Duran. Ahir el seu nom va saltar a tots els mitjans després de fer públic, mitjançant una publicació autoeditada, que havia recuperat 492.000 € a les principals entitats bancàries de l'Estat. A continuació el vídeo on explica les seves raons:

Per tal de que l'acció de l'Enric sigui el més efectiva possible -i per a preparar la resposta a la repressió en el moment que aquesta arribi- cal donar la màxima difusió a la seva acció, ja sigui repartint el "Crisi", fent córrer mails o publicant articles. Aquest post, de títol pocasolta per a cridar l'atenció, pretén ser un petit granet de sorra en aquest sentit.

La notícia a Vilaweb: L'estafador solidari s'explica
Número integre de "Crisi" (en pdf)

12 de setembre, 2008

Salvatge agressió a un pobre Mosso.

L’endemà de la Diada. La intenció inicial era escriure sobre la capacitat de convocatòria de l’Esquerra Independentista però un fet concret, succeït en una de les mobilitzacions d’ahir, m’ha fet canviar d’opinió. Una vegada més la violència estúpida ha hagut d’esguerrar una mobilització popular que fins aleshores havia transcorregut amb total normalitat. En aquest cas l’incident s’ha produït a Lleida, on la CUP i l’ Assemblea de Joves havien convocat els actes de l’Onze amb el lema “Els Països Catalans decidim independència”; i que ha acabat amb la detenció d’un militant de l’Assemblea de Joves de Lleida, segons la premsa, “després d’un altercat amb els Mossos”.

Res de nou, si no fos perquè en aquesta ocasió hi ha força imatges que mostren com el jove radical agredeix salvatgement i de manera continuada el pobre Mosso d’Espanya, fins que a aquest no li queda cap altra opció que defensar-se fent un ús mínim de la violència, la imprescindible per a reduir i detenir el violent agressor. En aquesta foto es veu ben clar el violent en qüestió agredint l’agent de l’ordre i com aquest darrer tracta, infructuosament, de calmar els ànims del violent.
Fixeu-vos-hi bé: el radical violent roig-separatista agredeix amb les dues mans el pobre Mosso. Al cartell es pot llegir “Els “catalanistes i d’esquerres” de la Paeria es venen el nostre patrimoni nacional”, en referència a la decisió del govern municipal, en aquell moment tripartit (PsoE, ERC, ICV), d’entregar l’edifici del Roser –per a entendre’ns: l’equivalent lleidatà del Fossar de les Moreres barceloní- a Paradores Nacionales de Espanya per a fer-hi un establiment hoteler de luxe. Algú s’ha parat a pensar la quantitat d’idees subversives que conté en el cartell en una sola frase en relació a la capacitat neuronal d’un pistoler estàndart? Això sí que és tortura i no quatre garrotades ben donades i més que merescudes a quatre marrecs cridaners sense ofici ni benefici! Fixeu-vos com l’agent de l’ordre es veu forçat a girar el cap cap a un costat per a evitar el sobreesforç que pot suposar-li la lectura del cartellet subversiu. Pobre Mosso! I ara encara haurà de veure com l’agressor farà el paper d’agredit i com tota les diferents colles de radicalots de la ciutat difonen comunicats en contra de les víctimes. Quin país! Perdó: quina regió d'Espanya!

Més informació i més fotos dels fets a:
Suport Ponent
Llibertat.cat

09 de setembre, 2008

Que se’n vagin a...

Article publicat a Llibertat.cat
Que se'n vagin a...
Durant l’última assemblea nacional de la CUP, ara fa un parell de mesos, va haver-hi un company que, en una de les seves moltes intervencions, va utilitzar una frase que em va quedar gravada; després d’exposar la necessitat que, per a arribar a la majoria de la població, cal que el discurs de la CUP sigui entenedor per a la gent no polititzada, el Joan Jubany va ser coherent amb la seva reflexió i va resumir-la en un senzill i entenedor “ho ha d’entendre la meva iaia”.

Aquests dies previs a l’Onze hi ha hagut un parell de fets que m’han recordat aquella intervenció del company de Mataró. En primer lloc, tot el debat a l’entorn de la Plataforma pel Dret de Decidir en relació a la necessitat de mobilitzar-se, o no, davant la més que segura sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatutet de la CAC i, al mateix temps, considerar morta la via autonomista; també la indefinició territorial, en parlar al mateix temps dels Països Catalans com a marc nacional i de l’estatutet regional com a fruit de la voluntat del poble català... Bufff! No dubto pas que els i les membres de la PDD entenguin tots els matisos necessaris per a lligar tot aquest discurs però... algú li ha preguntat a la seva àvia, o avi, si l’entén? Suposant, que és molt suposar, que l’entengui, la confusió torna quan els arguments de néts i nétes oficials són contrarestats per la descendència crítica. Millor que m’equivoqui però, si l’objectiu ha de ser augmentar el suport social al dret a l’autodeterminació, o dit en paraules de la portaveu de la PDD Mònica Sabata, “crear un espai ampli, plural i transversal favorable al dret de decidir”, crec que aquestes ambigüitats no hi ajuden gaire.

Un altre tema que m’ha fet pensar en la reflexió del Joan té a veure amb un lema escollit per la CUP, també relatiu a l’atzucac autonomista: “Prou de cagar-la. Prou d’estatuts. Independència!”. Si bé en aquest cas no es pot pas criticar el missatge per confús –si ens renya la padrina no serà perquè no ho entengui!- sí que hi ha que troba poc apropiat l’ús d’expressions escatològiques en propaganda política. No només no sé veure el perquè d’aquestes reserves sinó que crec que els lemes, els eslògans, han de ser així de senzills. Deixeu-me puntualitzar, no fos cas que algú em malinterpretés, que això en cap cas vol dir prescindir d’anàlisis rigoroses ni de discursos públics elaborats, sinó de ser capaces i capaços de parir idees-força que arribin a la gent.
L’escatologia és un tema recorrent en diverses manifestacions culturals i expressions populars del nostre país. Quanta gent nouvinguda se sorprèn en veure un caganer al pessebre o de com fem cagar els regals de la canalla al tió? El mateix passa amb el llenguatge, quan deixem anar un mecagonquelcom a l’hora d’expressar enuig o contrarietat o la majoria de vegades que engeguem algú. Perquè, a veure, siguem sincers i sinceres, qui en llegir el títol l’ha completat mentalment amb una expressió de caire culinari o terrissaire i qui, pel contrari, ha acabat la frase amb alguna referència escatològica? I tu, pacient lectora o lector, en quina paraula o paraules has pensat en llegir el títol? No ens enganyem, si les expressions escatològiques estan més esteses que el llenguatge jocfloralesc és justament perquè les primeres les entén tothom. Per quin motiu, doncs, no hauríem d’utilitzar-les? Que la prudència no ens faci cagadubtes!

Sovint s’acusa “els polítics” d’utilitzar un llenguatge que la gent no entén i que aquesta incomprensió fa que el poble no s’interessi per la política. No tinc cap dubte de què en bona part això sigui així i que, per tant, si volem avançar cap als objectius polítics de l’Esquerra Independentista –la construcció d’una República dels Països Catalans nacionalment independent i socialment igualitària- seria un error emprar el mateix llenguatge que usa l'actual classe política. Ep! Que fos un error per a nosaltres no vol dir pas que ho sigui per ells: la diferència rau en que nosaltres necessitem que el poble diferenciï clarament la via independentista respecte a altres opcions (com l’autonomista que no només difereix en el trajecte sinó que, contràriament al que sovint ens volen fer creure, condueix a una destinació final oposada), mentre que a les i els titelles del sistema ja els va bé l’efecte desmobilitzador generat pel progressiu allunyament entre el poble i el que ens presenten com a “política”. Lògic: ells no volen avenços de cap mena; al contrari, ens voldrien veure sempre com el caganer i la resta de figurants del (seu) pessebre, en una permanent i constitucional immobilitat.

Resumint: deixem-nos de cagarel·les autonomistes i, si volem que ens entenguin, centrem els esforços en explicar fort i clar cadascun dels objectius polítics de l’Esquerra Independentista. I si per a això hem de recórrer a expressions universalment entenedores, de manera que no només ho pugui capir l’àvia d’un militant independentista sinó fins i tot l’”abuela del Betis”, fem-ho sense cap mena de manies: a la merda Espanya, a la merda França. Independència Països Catalans!