21 de maig, 2009

Restauració clandestina?

En paisatges com els de la Vall del Llobregós, amb predomini dels conreus cerealístics i amb abundància d’arbres caducifolis, el maig és un mes agraït, que ofereix una àmplia gamma de verds, en contrast amb el domini dels tons terrosos d’uns mesos enrere . A més, els dies s’allarguen i amb ells les possibilitats de gaudir de magnífiques vistes.

Amb aquesta idea al cap i armats amb la càmera fotogràfica, dimarts passat agafem el cotxe i, després de voltar per diferents punts del terme, fem cap a l’Aguda. Després d’aparcar sota mateix de les restes de l’antic castell, ens dirigim al costat sud de l’església romànica, des d’on es domina bona part de la Vall. Fetes les fotos girem cua i, amb la intenció de tornar cap a casa, ens dirigim de nou al cotxe. És en aquell moment en que ens adonem d’un fet que ens havia passat desapercebut al baixar del vehicle. Aquesta és la imatge que veiem:
.
.
El que resta de la torre del costat oest del castell de l’Aguda, una construcció militar documentada per primer cop el segle XI, quan formava part de la línia fronterera entre el Comtat d’Urgell i les terres andalusines del sud del Llobregós, arrebossada com una croqueta de la Sirena! Sí, d’acord, el castell està molt malmès, fruit de nombroses guerres, de saquejadors de pedres i de diversos usos inapropiats, com ara la ubicació d’antenes de ràdio i/o telecomunicacions, però això no exclou que, en tant que construcció militar, les ruïnes estiguin catalogades com a Bé d’Interès Cultural (Llei 16/25 juny 1995. R-I-51-6507). Avui he entrat un escrit al registre de l’Ajuntament, adreçat a l’alcalde i al regidor de cultura, informant i sol·licitant informació sobre aquesta peculiar “restauració”. A veure què diran...

20 de maig, 2009

La Directa i la dreta independentista.

Fa unes quantes setmanes La Directa em va demanar l'opinió sobre "la dreta independentista". Encara no ho havia penjat. Aquí ho teniu:
.
Pregunta: Tradicionalment el discurs independentista ha estat associat a l'esquerra. Des de fa un temps ja no és així. Per què creieu que el discurs de dretes o liberal s'ha escolat entre els partidaris de l'autodeterminació?
Resposta: Jo no crec que el discurs liberal s’”hagi escolat” entre els que ja eren partidaris de l’autodeterminació –cosa que caldria valorar negativament- sinó que el que està passant és que cada cop hi ha un percentatge més ampli de la societat catalunyesa que veu que amb Espanya no anem enlloc. Potser una part d’aquest nou independentisme sociològic o sobiranisme és ideològicament dretà però la immensa majoria senzillament està despolititzada, i per tant que s’acabi alineant més a la dreta o més a l’esquerra de l’espectre ideològic dependrà de la capacitat d’incidència de les diferents organitzacions polítiques (des de l’EI fins a algunes noves propostes que efectivament se situen molt a la dreta)

P: Aquest discurs independentista dretós té en compte el concepte de la territorialitat dels PPCC?
R:Majoritàriament no. Hem de tenir en compte que en bona part aquest discurs sorgeix de la radicalització del regionalisme autonomista. La territorialitat és una de les principals contradiccions d’aquest “sobiranisme”.

P: És compatible, però, ser independentista i ser de dretes?
R: Depèn de que entenguem per ser independentista. Si per independentista entenem tota persona partidària de tenir un estat propi (independentment de la forma d’aquest) és evident que sí que se’n pot ser. Si, pel contrari, entenem que perquè aquest futur Estat sigui plenament independent ha de ser lliure per a decidir democràticament tots els aspectes que afecten la vida de la totalitat dels seus i de les seves habitants –entre elles l’economia i la gestió del territori- l’independentisme només pot ser d’esquerres.
.
.

P: La focalització del debat sobre la sobirania entorn del dèficit fiscal ha facilitat la introducció del discurs independentista dretós? En altres paraules: què hem de pensar la gent de l'esquerra independentista davant de l'eslògan "Espanya ens roba"?
R: L’”Espanya ens roba” no és un eslògan, és una realitat. El tema de l’espoli, o per a ser més exactes l’extensió social de la seva percepció, és un dels que generen allò que tant preocupa Montilla -la “desafecció”- i per tant cal valorar-ho positivament. És, però, un argument tranversal del qual pot fer-se’n diverses lectures en funció de les coordenades ideològiques de cadascú. Si des de l’EI no volem que es doni una orientació dretana al descontentament que provoca l’espoli que l’estat espanyol du a terme als Països Catalans –perquè és un fenomen nacional- no podem deixar que la dreta en monopolitzi la denúncia; cal remarcar les repercussions socials de l’espoli (qui en són els més afectats) i l’origen d’aquest: o és que, independentment de qui sigui el contribuent final, els beneficis pels que s’ha tributat no s’han generat amb el treball de les classes populars dels Països Catalans?

P: Quina actitud ha de tenir l'esquerra independentista davant de plataformes d'ampli espectre -com per exemple 10.000.cat- que anteposen el factor identitari/nacional davant de qualsevol altre consideració ideològica?
R: No podem ignorar els moviments que es produeixen en la societat i aïllar-nos. Això no vol dir que hagin d’haver-hi “vincles orgànics” però sí que hem de ser presents en les mobilitzacions amb discurs propi, dotant de contingut de classe les lluites nacionals. De la mateixa manera hem de donar contingut nacional a mobilitzacions i lluites socials que sovint ignoren l’àmbit nacional català. La lluita ha de ser alhora per l’alliberament nacional i el social.

13 de maig, 2009

La copa i el rei. La final i el final.

Expectació inusual davant la final de la Copa del Ninot de futbol, que es juga avui a València. La possibilitat que el Barça aconsegueixi per primera vegada en una mateixa temporada la Lliga estatal, la Champions League europea i l’anomenada Copa del rei està provocant una atenció impròpia d’una competició de segona fila, que els darrers anys només acostumaven a guanyar equips sense opcions de conquerir títols importants. També hi ajuda el fet que el rival del Barça sigui l’Athletic de Bilbo, el club basc amb el millor palmarès i que, malgrat això, porta un quart de segle de sequera.

Però que la final no només no la disputi cap equip espanyol sinó que ho facin els dos clubs més representatius dels Països Catalans i d’Euskal Herria no només ha despertat interès a nivell esportiu. Només saber-se els dos equips finalistes es va prendre la decisió de reforçar la megafonia de l’estadi de Mestalla per a silenciar la més que possible xiulada a l’himne espanyol i al personatge que dóna nom a la copa. Els esforços de l’Estat per a silenciar la dissidència arriben fins a extrems ridículs. Bon senyal. Naturalment que davant els intents d’impedir-los la llibertat d’expressió ja circulen missatges, adreçats als i les presents a l’estadi que no vulguin exercir de súbdits, per tal de que el rebuig a la monarquia espanyola pugui visualitzar-se. Una de les consignes és posar-se d’esquena quan soni l’himne del país veí. Pobres espanyolets, si el públic en fa cas, els censors no en tindran prou amb apujar la megafonia, hauran de tallar la connexió. Per cert, hi ha un
bloc on es demana explícitament a TV3 que no censuri la xiulada al Borbó.
.
.
Tots aquests intents de fer callar les veus i els xiulets antimonàrquics i/o antiespanyolistes evidencia la feblesa d’una institució que volen fer-nos creure inamovible però que trontolla a la més mínima crítica. Recordeu la repressió desfermada fa un any i mig pel tema de la crema de les fotos. Recordeu també, els que tingueu una incerta edat, tot l’enrenou que va originar-se fa quinze anys amb motiu d’una classe magistral de Quim Monzó, al programa Persones Humanes de TV3, on explicava quin era el paper de la reialesa. En aquella ocasió Monzó explicava que a les guarderies reials ensenyaven als futurs reis a diferenciar “els regnes” de “les regnes”. Podeu veure’n el vídeo penjat en aquesta entrada: Que Sa Majestat ens perdoni. El que no explicava Monzó és si als cadells de rei també els ensenyaven a diferenciar entre “la final” i “el final”. Els convindria; així podrien referir-se correctament a la final de la “seva” copa, que es juga avui, o al seu final, que ja s’apropa.
.

04 de maig, 2009

El bilingüisme poca-solta de la Diputació de Lleida

Es veu que ahir a Torà es va celebrar la Fiesta del Rosario. Me’n vaig assabentar ben bé de casualitat. De fet, molta gent encara no ho sap ara, convençuda de que la festa que cada any a primers de maig se celebra a la nostra vila és la del Roser. Quanta crosta que queda encara! Només els afortunats i afortunades que tenim la immensa sort de disposar de la “Guia d’activitats primavera 2009”, editada pel Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida vam poder assabentar-nos de l’existència de la Festa del Roser – Fiesta del Rosario, correctament citada entre la Fira de Sant Ponç - Feria de San Ponce, de Prades de la Molsosa, i l’Aplec de Sant Bonifaci – Romería de Sant Bonifaci, de Vinaixa. Per cert, no acabo d’entendre perquè no li tradueixen el nom al Bonifaci garriguenc, que potser no era prou constitucionalista? La pràctica totalitat d’actes inclosos en l’agenda provincial gaudeixen de la corresponent traducció, incloses les festes tradicionals. Potser sense aquesta acuradíssima traducció els aplecs a les ermites o les processons de setmana santa desapareixerien de les ofertes dels principals tour operators internacionals!

No sé si hi ha altres versions d’aquesta guia d’activitats, al marge de l’edició català –espanyol que em va caure a les mans i em va obrir els ulls. No sé si aquests curiosos usos lingüístics són fruit de l’actual equip de govern de la corporació provincial o herència de l’anterior. No ho sé i m’és igual. Al cap i a la fi aquest breu escrit sobre el bilingüisme en la paperassa turística de la Diputació de Lleida només és una excusa per a criticar l’ementada institució, que jo estic en contra de les diputacions provincials però no en contra del bilingüisme. Crec que les diputacions, en tant que organismes fruit d’una divisió administrativa espanyola haurien de desaparèixer del nostre país. Una altra cosa ben diferent és el bilingüisme. Mentre es mantingui l’actual divisió administrativa, la Diputació de Lleida (i la Generalitat de Catalunya) haurien de practicar el més escrupolós bilingüisme, tractant amb la màxima equitat les dues llengües pròpies dels territoris administrats.
.
.
Algunes de les poques festes tradicionals que s’han lliurat de la barroera i innecessària traducció dels seus noms de la Guia d’activitats esmentada anteriorment són la majoria de les de la Val d’Aran, que només apareixen amb el nom en la llengua pròpia de la Val, qui sap si per a compensar que el text explicatiu sigui només bilingüe català-espanyol. Per a la resta, l’aranès (l’occità de l’Aran) no existeix per al Patronat de Turisme, que en altres publicacions incorpora una tercera llengua –l’anglès- però prescindint d’una de les dues llengües pròpies de la absurda divisió provincial i, en conseqüència, d’una de les dues llengües pròpies de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Naturalment que en la promoció turística han d’emprar-se l’anglès, l’espanyol o el francès, però sense prescindir de l’occità; en fer-ho, el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida es posa al mateix nivell que Air Berlín amb el català.