28 de desembre, 2009

La sanitat a Torà, referent internacional.

A cavall entre aquest any que ara acaba i el vinent una terrible pandèmia de grip causa una autèntica mortaldat arreu del món, malgrat els esforços que la comunitat mèdica i científica esmerça per combatre’l. Entre els epidemiòlegs que investiguen el virus H5N1 destaca un metge, resident a Biosca, que fa del pavelló de Torà un punt de referència, tant a nivell català com internacional, en la lluita contra la pandèmia. No, no és cap innocentada. És una novel·la escrita per Antoni Fernández Solà, a mig camí entre les obres de ciència ficció i Vendelplà, que situa l’acció principal a Torà i Biosca, tot i no defugir altres escenaris com la Vall d’Ora, Barcelona, Manresa, Madrid, Baltimore, Estocolm i Ivorra. Cosmopolitisme total. Una particularitat d’aquesta obra és que, tret del virus gripal, tots els altres protagonistes són bons, des de l’alcalde de Torà –en Josep Buscall!- fins als omnipresents militars espanyols, passant per capellans, independentistes folclòrics, moros calafins, mossos d’esquadra i els equips mèdics habituals. L’única actitud políticament incorrecta dels personatges de “Pandèmia H5N1” el protagonitza el cunyat de la farmacèutica, poc comprensiu amb l’opció sexual de la seva germana... Tot plegat un divertimento força curiós.
.

.
Si més no sorprèn que una novel·la d’aquesta temàtica situï l’acció a la Vall del Llobregós, que si en aquesta zona hem protagonitzat alguna notícia relativa a la sanitat ha estat justament per la desatenció que fa anys que va en augment. Qui sap, potser el seu autor va llegir alguna de les declaracions d’alguns responsables (?) sanitaris i/o municipals que anys enrere no només negaven la constant pèrdua d’atenció mèdica a Torà sinó que, fins i tot, afirmaven que pocs municipis com el nostre tenien tan bona atenció mèdica. La putada és que aquelles declaracions no formaven part de cap novel·la. Només eren una innocentada fora de temps i de lloc.

11 de desembre, 2009

Confusió i por contra arguments.

Dijous al vespre. Sala d’actes de l’Ajuntament de Tàrrega. Mitja dotzena de ponents participen en un debat sobre les consultes sobre la independència nacional d’aquest proper diumenge: Adam Majó (CUP), Àngel Colom (CiU), Toni Comín (Psc-PsoE), Joan Tardà (ERC), Francesc Pané (ICV) i Roger Granados (Reagrupament). Hi assisteixo com a públic, no pas motivat per escoltar l’Adam –que ja sé que ho farà bé-, ni tampoc per Tardà, Colom o el representant del partit de Carretero, sinó per escoltar els arguments dels altres dos ponents. Els arguments del sí ja els conec; ara vull sentir els del no o els del no-ho-sé. A la poca estona d’aguantar dret a fora, vora la porta d’una sala plena a vessar, ja he sentit els de tots dos. Ja me’n podria tornar cap a Torà. La conclusió és claríssima: per molt que s’allargui el debat no hi haurà un sol argument per part de Pané i/o Comín que justifiqui el paperot que –amb alguna lloable excepció- fan els seus respectius partits en contra de la democràcia –obstaculitzant les consultes allà on poden- i de la independència.

En comptes d’arguments, els diputats Pané i Comín només proven de contrarestar els arguments dels partidaris del Sí tractant de confondre i espantar el nombrós públic assistent. Així Toni Comín tracta de marejar la perdiu alternant la defensa de projectes polítics contradictoris, que van des d’una Espanya federal fins a la desaparició de l’Estat espanyol (“com he de voler un estat propi per a Catalunya si no el vull ni per a Espanya?”) en el marc d’una Europa federal. És a dir: que vol qualsevol cosa menys la nostra independència nacional. Afirma però que, malgrat la legalitat que calia respectar, la independència seria inevitable si tenia el suport del 80% de la població catalana. El vuitanta per cent!? Hipòcrita dels collons!!!! Un 45% de vots negatius valen més que un 55% d’afirmatius? Recordem que l’únic canvi d’una certa rellevància que defensa el ciutadà pel canvi Comín és la modificació de la llei electoral, per tal de restar representació parlamentària a les comarques menys poblades, amb l’excusa que “tots els vots han de valer igual”.
.
Espanyolisme: diferents discursos, un únic objectiu: Una (no en tingueu cap dubte), Grande (però cada cop menys) y (si s’escau) Libre.

Més patètica és encara la intervenció de Francesc Pané, l’únic diputat lleidatà d’una formació tradicionalment defensora del dret a l’autodeterminació (això sí... de països ben llunyans). Comença tractant de justificar l’injustificable: l’abstenció o el vot contrari d’alguns regidors i regidores hippiflowersmulticultixupiguais que en ocasions han impedit el suport municipal a les consultes en diferents municipis del país: ICV no pot donar suport a una consulta que només pregunta sobre la independència i en la que, per tant, no es pot contestar que es volen altres fórmules d’estat. Aquí torna a sortir el discurs federalista espanyol. Aquesta sí que és bona! Que potser tots els referèndums, començant pel de l’Estatutet que, com a bons escolanets del Psc-PsoE, amb tant entusiasme defensaven, no són iguals? Que no tenen tots les mateixes cinc opcions: sí, no, blanc, nul i abstenció? Sí ICV defensa el federalisme espanyol té una opció de vot claríssima en les consultes sobre la independència: no.

Però Pané no s’atura aquí. No n’hi ha prou amb tractar de confondre el personal, cal espantar-lo i, per tant, ha de recórrer al papus de torn: la hipotètica fractura nacional que podria provocar un procés independentista “abans de que la gent estigui preparada”. “Val més avançar més lentament i fer-ho tots units”. Surten els presumptes esforços que es van fer en temps del franquisme per a esdevenir un sol poble. Els arguments que el representant d’ICV utilitza per a oposar-se a la independència –la fractura social i nacional- són exactament els mateixos que utilitzava el franquisme per a prohibir els partits polítics. No deixa de tenir gràcia que, per a oposar-se a un exercici de democràcia, un home del PSUC d’aleshores invoqui ara a l’home del sac!

De la resta, que voleu que us digui? Al començament he dit que estava convençut de que l’Adam ho faria bé. Ara puc dir que m’he equivocat; ho ha fet molt bé. A més ha estat l’únic que s’ha limitat a argumentar a favor del vot afirmatiu i de rebatre els pseudoarguments espanyolistes, sense caure en les picabaralles partidistes d’altres defensors dels Sí, que en alguns moments –i algun més que altres, tot s’ha de dir- semblaven voler convertir un debat sobre les consultes de diumenge en un debat sobre les eleccions de l’any vinent.

01 de desembre, 2009

Els ajuntaments i els temes de competència no municipal.

Llegeixo que l’ajuntament de Camprodon ha rebutjat donar suport a la celebració d’una consulta sobre la independència. Res d’estrany vista la composició del consistori, format per set regidors del Psc-PsoE, tres de CiU i un d’ERC, i vist el paper obstruccionista amb les consultes populars que el partit de Montilla ha dut a terme en la pràctica totalitat d’ajuntaments. El curiós del cas és l’excusa donada per a no donar suport a un acte democràtic. A diferència d’altres municipis, començant pel mateix Arenys de Munt, en aquesta ocasió no ha estat el model d’Estat que diu defensar la sucursal catalunyesa del partit de Zapatero, Bono i Chaves, l’excusa per a votar-hi en contra, sinó que “pel PSC i CiU la moció trencava l'acord de no tractar temes de competència no municipal. Val a dir que, basant-se en el mateix argument, en aquest municipi del Ripollès els convergents tampoc han donat suport a la consulta.
.
.
Tot i que encara no l’havia sentit en relació al tema que ens ocupa (i que els preocupa), l’excusa de la no competència municipal és més vella que l’anar a peu i sovint s’ha esgrimit, per part de grups municipals i ajuntaments de tonalitats cromàtiques lleugerament diferents, per tal de no debatre temes compromesos: en aquest sentit només caldria recordar que alguns ajuntaments de la Segarra, amb majories “nacionalistes”, “independentistes” i/o “d’esquerres” van evitar pronunciar-se en relació a l’aplicació de la “llei antiterrorista” a tres joves de Torà. Independentment del tema que s’eviti tractar en cada moment, el fet de limitar el debat polític als ajuntaments a aquelles qüestions de competència municipal és diametralment oposat a allò que prediquen tots els partits polítics (“s’ha d’atansar la política a la ciutadania”) i la pràctica totalitat d’electes municipals (“l’ajuntament és la institució més pròxima als ciutadans”). Si acceptem com a certes les dues afirmacions, que al meu entendre si més no haurien de ser-ho, els més desitjable, en tant que democràtic, és que els ajuntaments es pronunciïn en el màxim de temes possibles. Pel què sembla els que manen a Camprodon no ho veuen així. Tot són maneres de mirar-s’ho. Per cert, aplicant aquesta lògica, caldria suposar que els càrrecs electes d’aquest municipi quan van prendre possessió de la seva condició de regidores i regidors van estalviar-se el tràmit de prometre o jurar fidelitat a la constitució espanyola, a la seva mascota i al compliment de la legalitat il·legítima. Ni imperatiu legal ni hòsties: aquesta comèdia, per molt obligatòria que sigui, depassa de molt la competència municipal! Però no us penséssiu pas que sempre apliquen el mateix criteri: segons les tesis d’aquest “municipalisme limitadet”, l’únic que cal impedir als ajuntament en relació als “temes competència no municipal” és el debat –no fos cas que als ajuntaments s’arribés a acords que en els parlaments competents ja es cuiden prou bé de no aprovar- però no pas l’acatament, l’adulació i altres comportaments acrítics, covards i llepaculs.

Si continuem llegint la mateixa notícia trobarem un exemple d’aquesta coherència: “Esteve Pujol (l’alcalde) ha explicat a més que proposarà a la propera junta de portaveus consensuar un suport del consistori a l'editorial dels dotze principals diaris de paper del Principat per la seva defensa dels interessos nacionals de Catalunya". Ja ho veieu: un ajuntament no dona suport a una Consulta sobre la Independència perquè no és un “tema de competència municipal” i, en canvi, el mateix ajuntament es planteja adherir-se a un manifest autonomista, que sí que deu ser-ho. Visca la coherència!