08 de juny, 2005

El partit que els constitucionalistes estaven esperant.

A l’Estat espanyol –el registre és estatal- hi deu haver centenars, potser fins i tot milers, de partits polítics legalitzats, la immensa majoria completament desconeguts pel gruix de la ciutadania. Amb una oferta tant àmplia la possible creació d’un nou partit no hauria de ser una notícia gaire destacada i, en canvi, s’ha donat un ampli ressò a la signatura d’un nou manifiesto, per part d’un grup d’autoanomenats intel·lectuals, per a impulsar la possible creació d’una força política neolerrouxista al Principat de Catalunya, en defensa de la Constitució, la llengua i la cultura espanyoles, davant la suposada pressió del nacionalisme català i l’abandonament dels “valors constitucionals” per part del PSOE i el PP (partits que segons les seves delirants tesis es troben en plena “deriva nacionalista”). Els signants del manifiesto, una quinzena de personatges, la majoria semidesconeguts, presumptament “intel·lectuals” i “catalans”, creuen que hi ha espai per a un nou partit entre els sectors de la població d’aquest país que se senten espanyols i que no s’identifiquen amb els partits polítics existents.

És ben cert que als Països Catalans hi ha gent, autòctona o immigrada, que renega de la terra on viu. Per molt que, per tal “d’evitar una fractura social”, des del discurs oficial s’hagi negat sempre, al nostre país hi ha sectors, minoritaris però importants, que se senten única i exclusivament espanyols (molts dels quals odien tot allò que perceben com a català) i que ho manifesten impúdicament mitjançant l’exhibició de símbols diversos (des d’enganxines amb el toro fins a samarretes de la “selección”). Ara bé, és força dubtós que els promotors d’aquest enèsim manifest espanyolista, procedents de les classes benestants i de l’elitista “món de la cultura”, poguessin aglutinar i liderar els anticatalanistes de carrer, quillos fruit de la marginalitat i el fracàs escolar, molts dels quals tenen en el tunning la seva inquietud cultural més elevada. Evidentment tenen coses en comú: les declaracions d’un d’aquests “intel·lectuals” al programa del 33 “La nit al dia” afirmant que hi ha cultures d’un nivell superior, com l’espanyola, i altres de menys nivell, com la catalana, no s’allunyen gaire dels crits de “Puta Catalunya” que se senten en carrers de ciutats catalanes en les celebracions de les afortunadament escasses victòries futboleres espanyoles. Però, malgrat les coincidències, possiblement tindria més capacitat de liderar aquests sectors de brètols espanyols el capitost dels assassins de Berga que tot un catedràtic de dret constitucional com de Carreras. És poc probable que el manifiesto dels “intel·lectuals” fructifiqui en la creació d’un partit; ells mateixos són conscients de la seva incapacitat d’articular el descontentament dels espanyols de Catalunya. Significa això que aquesta nova comèdia del bufó Boadella està condemnada al fracàs per manca de públic? Tot el contrari: molts l’estaven esperant! El que passa és que els que necessiten l’existència a Catalunya d’un discurs d’aquest tipus no són els ciutadans constitucionalistes descontents amb els partits existents sinó que són els partits constitucionalistes existents per a poder seguir aixecant la camisa als ciutadans descontents amb el règim polític vigent.

Fa un any i mig, amb el PP al govern de l’Estat i amb Maragall de president autonòmic, gràcies al pacte amb ERC i ICV, el PSC podia permetre’s anunciar la seva voluntat de reformar l’estatut per a augmentar l’autogovern de Catalunya, amb Zapatero prometent alegrement que donaria suport al text que sortís del Parlament de Catalunya. Amb aquell escenari qualsevol retallada que des de Madrid es fes al projecte de nou estatut serviria per a presentar el govern espanyol com una colla de fatxes retrògrads i al president Maragall com un patriota català de pedra picada. El guió va canviar-se el març de 2004 amb l’accés, contra pronòstic, del PSOE al govern de l’Estat. Amb aquest nou panorama quins impediments hauria d’haver-hi per a avançar cap a l’autogovern? En un costat de la balança tenim (teòricament) un govern “catalanista i d’esquerres” a la Generalitat principatina, amb la principal força de l’oposició (CiU) accentuant el seu discurs nacionalista i amb un president del govern estatal que va prometre acceptar l’estatut que sorgís del parlament català i que, a més, a Madrid necessita el suport parlamentari d’un partit català que es defineix com a independentista. A l’altre costat de la balança només hi ha, teòricament, menys del 15% de l’arc parlamentari regional (el PP). Amb aquesta correlació de forces és obvi que els “socialistes” catalans i espanyols necessiten urgentment una excusa per a poder justificar una reforma estatutària limitada a quatre retocs sense importància; els cal reequilibrar la balança, magnificant la importància dels sectors ultraespanyolistes, com aquests suposats intel·lectuals, per a frenar un cop més qualsevol proposta d’avançar en l’autogovern. Només així s’explica la cobertura mediàtica que ha tingut aquest nou manifiesto, especialment en els mitjans públics o privats més propers al PSC –que justament seria el partit més afectat si la hipotètica creació d’aquesta versió progre de la Falange Española fos una amenaça real.

Esgrimint el fantasma de Lerroux i el “perill de fractura social” les forces parlamentàries podran justificar les futures retallades a les expectatives que, en aquest pretès període constituent, s’hagin pogut generar en els respectius electorats. Amb una petita reforma a l’estatut de Catalunya, sumada a la que ja s’ha fet al País Valencià i la que es preveu a les Illes, l’Estat espanyol compta tenir la gent d’aquest país entretinguda vint-i-cinc anys més, fins que tornin a arribar a la brillant deducció que el grau de suposat autogovern dels Països Catalans és el mateix que tenen les regions espanyoles com Múrcia o Extremadura: una simple descentralització administrativa.

Mentrestant no només continuarà havent-hi una part de la població catalana que no se sentirà representada per les actuals forces polítiques parlamentàries sinó que els descontents augmentaran com més renúncies accepti consensuar el partit parlamentari que s’atribueix el monopoli de l’independentisme. Perquè, contràriament al que diuen els “intel·lectuals”, els sectors no representats no són els constitucionalistes sinó tots aquells que no acceptem cap constitució (espanyola, francesa o europea) ni cap estatut que no reconegui al poble català el dret a decidir lliurement el seu futur en tots els àmbits –del cultural i lingüístic a l’econòmic i de l’ordenació territorial a les relacions internacionals. Això sí, l’independentisme extraparlamentari no disposa ni disposarà del ressò mediàtic que s’ha donat als “intel·lectuals” espanyolistes: els mitjans de difusió del sistema tenen molt clar quins moviments que s’han magnificar i quins s’han de minimitzar, silenciar o, si s’escau, criminalitzar.

Josep Antoni VILALTA.
Membre del Secretariat Nacional de la CUP

17 de març, 2005

Acebes a la Vall del Llobregós

No us esvereu pel títol. No em consta que s’hagi vist el personatge en qüestió en cap dels bons restaurants de la comarca, ni visitant cap dels monuments del nostre ric patrimoni històric i artístic, ni que vulgui inscriure’s en la XXIV Caminada Popular de Torà del proper 24 d’abril. No van per aquí les perdigonades.

Ara fa un any, després d’una cadena de salvatges atemptats a Madrid, que es va saldar amb prop de dos centenars de persones innocents assassinades, varem assistir a un dels intents de manipulació partidista més descarats de tots els temps. Tot i que des de bon principi les característiques de les accions apuntaven clarament cap a la xarxa integrista islàmica Al Qaeda, el govern de l’Estat espanyol, i molt especialment el ministre Ángel Acebes, va insistir en negar aquesta evidència i en atribuir-ne l’autoria, sense cap mena de fonament, a l’organització armada basca Euskadi Ta Askatasuna. La raó era clara: l’autoria islamista es relacionaria fàcilment amb la participació de l’Estat espanyol en la guerra d’Iraq, on s’havien assassinat salvatgement milers de persones tan innocents com les víctimes de Madrid. Així si la gent vinculava les accions de la capital espanyola amb la política internacional del govern Aznar era molt probable que el PP perdés vots en les imminents eleccions legislatives estatals. Contràriament, si la falsa notícia de l’autoria basca podia mantenir-se fins passades les eleccions el cost electoral era per al PsoE; per increïble que pugui semblar des de mitjans com la COPE o la Razón es defensa la teoria –i molta gent a Espanya se la creu- que “els socialistes” són aliats dels “separatistes” que, a l’hora, són amics dels “terroristes”, i que per tant l’únic govern que podria lluitar contra el “terrorisme separatista” seria el presidit per Rajoy. Tots sabem que, gràcies en bona part a les noves tecnologies, la mentida de la línia basca d’investigació no va poder mantenir-se tres dies i les eleccions van portar Zapatero al govern de l’Estat, i a Rajoy, Acebes, Zaplana i companyia a l’oposició. Amb tot Acebes, malgrat acceptar l’autoria islamista, encara manté la delirant teoria d’una hipotètica participació d’ETA en els fets de l’11-M; el súmmum del maquiavel·lisme: l’extrema esquerra (independentista basca) col·laborant amb l’extrema dreta (islamista). Que ningú dubti que si el PP hagués guanyat aquelles eleccions, al costat de la cinta gravada amb versicles alcorànics, la bòfia hauria trobat algun exemplar del diari Gara, alguna recepta de txangurro o algun carnet de l’Athletic o de l’Osasuna.

Però deixem la veïna Espanya i tornem als Països Catalans i més concretament a Torà. Poc abans de la moció de censura, Mercè Valls, Jaume Garrabou i companyia van afirmar categòricament, com uns Acebes qualsevols, que tenien proves de que la subvenció per a la primera fase del Parc de Bombers havia estat revocada, i van justificar amb aquesta mentida la presentació de la moció contra l’anterior equip de govern. Si això hagués estat cert (i no només una simple excusa d’una moció de censura amb motivacions molt diferents a les exposades) el que pertocava fer a la nova minoria governant era presentar la prova documental d’aquesta presumpta revocació en el primer ple ordinari que se celebrés. No només no van fer això sinó que el document que van portar al ple demostrava –qualsevol que el llegeixi detingudament ho pot veure- que a primers de març aquesta revocació no s’havia produït. Però, tot i la prova documental de la inexistència d’aquesta revocació, Mercè Valls insisteix, com un Acebes qualsevol, en afirmar públicament que aquesta s’ha produït, afegint-hi, a més, afirmacions gratuïtes contra l’anterior equip de govern, al que acusa d’haver fet un ús “punible” de la subvenció en qüestió. Si aquesta actuació punible que diu Valls fos certa, i no una altra mentida de les seves, el que hauria de fer és anar al jutjat i presentar una denúncia (no diuen això els seus correligionaris del Parlament?). Una altra mentida de Valls a la premsa que es pot demostrar documentalment és l’afirmació, feta a “La Veu de la Segarra”, de que ella es va assabentar de la licitació de les obres del Parc de Bombers perquè ho va llegir al Diari Oficial de la Generalitat! Només cal consultar les actes dels plens de l’Ajuntament per a comprovar que Valls i part dels seus regidors eren presents, si més no físicament, en la sessió plenària del 4 de febrer on es va aprovar el plec de clàusules per a l’adjudicació d’aquesta obra.

En la seva desesperada recerca d’arguments per a justificar el seu accés al govern municipal, la flamant alcaldessa de Torà no té cap escrúpol –per què hauria de tenir-lo?- en imitar l’actitud d’Acebes, un personatge capaç de manipular unes morts per a mantenir-se al govern estatal, seguint aquella màxima goebbeliana que diu que una mentida repetida molts cops acaba sent acceptada com a veritat absoluta. No poden evitar, però, que la gent amb criteri propi pugui contrastar les versions de totes les bandes i treure’n conclusions:
“Valls i Garrabou ens volen enganyar. Passa-ho!”
Josep A. Vilalta
Portaveu de la CUP a l’Ajuntament de Torà

13 de febrer, 2005

Perpetrada la moció de censura a Torà

Tal com estava previst, el passat divendres 11 de febrer es va posar fi mitjançant una moció de censura a vint mesos del govern de coalició format per Independents per Torà (Into) i la Candidatura d'Unitat Popular. Els interessos personals del regidor Jaume Garrabou, que feia sis mesos que havia abandonat el grup d'Into deixant el govern en minoria, han fet possible que Torà fes un salt enrera en el temps tornant l'alcaldia a Mercè Valls, un dels personatges més impresentables de la política segarrenca i que ja havia ocupat aquest càrrec en un dels períodes més sinistres de la història recent de la nostra vila.
El ple es va realitzar sense cap incident remarcable, tret d'algun lleuger insult cap a Garrabou ("pallasso", "traïdor", "pocavergonya"). En primer lloc va intervenir la candidata a l'alcaldia justificant la moció de censura per la situació de desgovern que vivia Torà i la manca d'il·lusió de l'equip de govern actual, que impedien tirar endavant projectes molt importants per al futur del municipi. Evidentment es va oblidar de citar els obstacles que CiU i el seu aliat han posat a un govern en minoria. A continuació va intervenir l'encara alcalde Magí Coscollola, que va rebatre els arguments de la candidata convergent.
En darrer lloc, just abans de la votació, va parlar el portaveu del grup municipal de la CUP. A continuació podeu llegir-ne la intervenció sencera:
"Des de la CUP òbviament, com no podia ser d'una altra manera, votarem NO a aquesta moció de censura.
Votarem NO, però no ho farem per una qüestió de lleialtat envers l'alcalde. Tot i que hem de destacar que, en contra del que alguns preveien, la relació tant a nivell polític com personal amb els dos membres del grup municipal dels Independents per Torà (tant amb el Magí com amb l'Antoni) només podem valorar-la en termes positius.
No votarem NO per lleialtat. Votarem NO per coherència i per responsabilitat.
Ens vam presentar a les eleccions amb un programa concret i vista la correlació de forces sorgida d'aquestes eleccions vam decidir pactar un govern de canvi per tractar de dur a la pràctica el màxim d'objectius possibles dels que havíem recollit en el nostre programa electoral. Si les coses haguessin seguit el seu curs, al cap de 4 anys s'hauria pogut avaluar si la nostra decisió havia estat encertada. Per tant ens considerem co-responsables de les decisions que ha pres l'actual govern municipal, tant del encerts com dels errors que s'hagin pogut cometre. Aquesta Moció de censura no només és contra l'alcalde sinó contra tot l'equip de govern i, per coherència, hi votarem en contra.
Si el fet d'haver entrat a governar conjuntament amb els companys d'Independents per Torà el valorem positivament, el que ara ens facin fora del govern d'aquesta manera, i per aquest motiu, ens omple d'orgull. D'entre les decisions de l'equip de govern que considerem encertades hi ha la que ens va fer perdre la majoria i, d'aquí uns moments, ens farà perdre el govern.
Si fa uns moments recordàvem el programa electoral, ara volem recordar el lema, l'eslògan, amb el que vam concórrer a les eleccions municipals de 2003: "Gent que es mou per l'INTERÈS col·lectiu, sense INTERESSOS particulars". Dissortadament aquest lema no se'l poden aplicar algunes persones concretes de les altres dues llistes, perquè si avui som aquí, en plena moció de censura, no és per cap error de l'equip de govern, com s'ha volgut fer creure mitjançant la mentida. Si avui som aquí, en aquesta situació és perquè per damunt de l'interès col·lectiu han prevalgut l'ambició política de la candidata a l'alcaldia, el ressentiment del senyor Garrabou per no haver vist satisfets els seus interessos personals i la manca d'escrúpols de l'un i de l'altra. Si hi ha hagut moció de censura ha estat perquè s'han ajuntat el pa i la gana. Creiem, sincerament, que gairebé tots i totes els toranesos i les toraneses en pagarem les conseqüències.
Per no acabar el discurs d'una manera tan dramàtica; perquè, a més de la dignitat, si hi ha una cosa que hem de mirar de no perdre mai és el sentit de l'humor i perquè sovint darrere una frase dita en to de broma s'hi amaga una anàlisi bastant acurada de la realitat, no puc estar-me de citar el que em comentava l'altre dia un veí: "ara hauran d'enderrocar l'actual edifici de l'Ajuntament i allargar la Plaça del Vall fins a Cal Segués (1), que és on a partir d'ara hi haurà l'Ajuntament". Un altre veí però va desmentir aquesta teoria: "tant parlar de quina comarca seríem i ara resulta que tindrem l'Ajuntament a Cervera!" (2). No sé pas que devien voler dir. Qui vulgui, si encara hi és a temps, que hi reflexioni.
Per a finalitzar voldríem agrair a tota la gent que ens ha donat suport, als i a les que ho han fet des del principi d'aquesta experiència política municipal, i als i a les que els darrers dies s'han donat compte que les raons argumentades per a justificar aquesta moció de censura només són excuses de mal pagador (o cobrador!). Gràcies a totes i a tots."
(1) Cal Segués és la casa de Jaume Garrabou, als afores de la vila, per la banda de darrera l'Ajuntament.

(2) L'alcalde de Cervera, Salvador Bordes, en qualitat de president comarcal de CDC, va defensar, en declaracions a la premsa, la presentació de la moció de censura a Torà. Curiosament la dona de Garrabou treballa a l'Ajuntament de Cervera.

09 de febrer, 2005

Presentada la moció de censura a Torà

Aquest divendres, 11 de febrer, a les 12 del migdia tindrà lloc a l’Ajuntament de Torà el ple extraordinari que posarà fi al govern de coalició sorgit de les darreres eleccions municipals, format per Independents per Torà (INTO) i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), i que tornarà l’alcaldia a Mercè Valls mitjançant una moció de censura presentada pel seu grup municipal (CiU) i pel regidor “no adscrit” Jaume Garrabou, just mig any després de que aquest últim abandonés el grup municipal d’INTO. Es dóna la paradoxa que Garrabou era la persona dels independents que més s’havia caracteritzat per la seva crítica ferotge a Valls, fins i tot amb al·lusions personals; en un article publicat el 20 de juliol de 2001 al suplement setmanal “Urgell Segarra” del diari Segre, Garrabou recomanava a Valls que “acabi com pugui la legislatura i retorni als seus orígens: la gimnàstica, ja que l’acumulació de greixos és perjudicial per a la salut”. Que ha passat durant aquest període de temps per a que el regidor no adscrit canviés tan radicalment d’opinió? Quin ha estat el motiu (o el preu) d’aquest canvi?

Recordem que en les eleccions municipals de 2003 les dues forces que ja tenien presència al consistori van perdre representació: CiU va passar de 6 a 4 regidors i la CUP de 3 a 2. Els 3 regidors restants van ser per a Independents per Torà, que es presentaven per primer cop, amb un programa molt semblant al de la CUP i amb un discurs obertament anticonvergent. Recordem també que Jaume Garrabou era el número 4 d’aquesta llista i que, en principi, no va ser escollit regidor.

Les topades de Garrabou amb el nou equip de govern no van trigar en arribar: al cap de pocs mesos va sol·licitar una llicència d’obres que, segons l’informe del tècnic corresponent, no s’ajustava al que preveuen per a aquella zona les normes subsidiàries de Torà i, en conseqüència, se li va denegar. Que potser es pensava que per anar a la llista de l’alcalde li faríem la vista grossa?

Aquesta petita crisi dins dels independents va convertir-se en una crisi de govern amb la dimissió del número 2 d’INTO, Miquel Polo, que va deixar l’estabilitat de l’ajuntament penjant d’un fil al deixar el seu lloc a Garrabou, tot i saber que aquest ja estava enfrontat a l’equip de govern. Així doncs el principal protagonista d’aquesta història estrenava l’acta de regidor en una circumstància certament insòlita: com a membre de l’equip de govern d’un ajuntament contra el qual havia presentat un recurs de reposició i havia amenaçat de presentar un contenciós. Una situació que només hauria pogut sostenir-se si Garrabou hagués diferenciat entre els seus interessos particulars i la seva condició de càrrec públic, deixant que els recursos seguissin el seu curs i oblidant-se’n mentre exercís de regidor. Aquesta diferenciació no va existir mai i a les comissions de govern va començar a manifestar el que ha estat i és la seva principal preocupació: segons ell les normes subsidiàries de Torà estan antiquades i per tant cal fer-hi una revisió general. Curiosament a l’hora d’argumentar la suposada necessitat de revisar el planejament urbanístic només citava un sol exemple: el PP1, una zona industrial sense desenvolupar on ell té la casa i la granja avícola. L’equip de govern no va mostrar cap interès en impulsar cap revisió general a curt termini. Al cap de poc temps va abandonar l’equip de govern “per manca de democràcia” i va anunciar que des d’aleshores aniria per lliure. Començava el compte enrere.

Amb un govern municipal en minoria, amb el regidor que decideix la majoria més preocupat pels seus interessos particulars que pel be del poble (del que tant s’omple la boca) i amb una cap de l’oposició que per recuperar l’alcaldia pactaria el que fos, la moció de censura era només qüestió de temps. Calia només posar impediments a la gestió municipal durant uns mesos per poder al·legar la necessitat d’un canvi de govern que tragués el municipi de la situació d’inestabilitat creada per ell mateix. Per acabar de reblar el clau van inventar-se una mentida (la revocació d’una subvenció atorgada per Interior) desmentida públicament pel Delegat del Govern. El resultat de tot plegat: INTO i CUP a l’oposició i retorn de CiU al govern; un govern sotmès als interessos de Garrabou. Uns interessos que continuen sent molt clars: el 29 de novembre de 2004 Jaume Garrabou va presentar un escrit on formulava al·legacions contra la modificació puntual del planejament urbanístic que havia aprovat l’ajuntament per tirar endavant el polígon industrial del Camí de Palouet. En aquestes al·legacions sol·licitava que es deixés sense efecte l’acord adoptat (la creació d’un polígon industrial en una zona consensuada i amb una superfície suficient per al creixement de la població però sense caure en macroprojectes que malmetin gran part del territori) i, a més a més, sense que tingués cap relació amb aquest polígon, aprofitava per demanar un canvi de qualificació de Cal Segués, “la finca on des de temps immemorials estan ubicades les vivendes de la meva família”. Evidentment si tirés endavant aquesta modificació puntual (el polígon del Camí de Palouet) seria impossible de justificar, simultàniament, una modificació general de les normes de tota la població que inclogués, enmig de moltes altres modificacions, per a que no es notés gaire, una requalificació de la zona de Cal Segués. En tot cas cal tenir en compte que les al·legacions estan pendents de resolució i que aturar una modificació parcial del planejament per a fer-ne una de general pot suposar la paralització durant un parell d’anys dels projectes previstos en aquella zona.

Aquesta és la veritable raó que possibilitarà el canvi de govern a Torà, ja que si l’actual equip de govern d’INTO i CUP hagués acceptar entrar en el joc de Garrabou no s’hauria arribat a parlar de crisi ni de desavinences internes; s’hauria pogut parlar, amb tota la raó del món, de favoritismes i de corrupció, però abans de pagar aquest preu es va preferir córrer el risc de perdre el govern. El risc ha esdevingut realitat i l’alcaldia torna a CiU, potser a un preu pel municipi que fins i tot l’electorat convergent pot trobar massa car.


Josep A. Vilalta.
Portaveu de la CUP a l’Ajuntament de Torà.

09 de gener, 2005

Una altra Constitució contra el poble català?


El tema de la llengua ha tingut i té, al nostre país, un paper destacat en el debat sobre la Constitució Europea, fins al punt de que algunes forces polítiques condicionen el seu vot en el proper referèndum de ratificació del tractat de la Unió a un suposat “reconeixement europeu” del català, ni que sigui com a llengua de tercera divisió. És que potser la qüestió lingüística és la única que ens afecta als catalanets i catalanetes de tot el text constitucional? L’oficialitat del català a Europa repercutiria en la normalització lingüística al nostre propi país? Es tracta només d’una qüestió “identitària” o, pel contrari, té transcendència en altres àmbits?
El fet que la nostra llengua no tingui el mateix tractament que llengües amb un nombre similar de parlants europeus (com el grec, el suec, el txec o el portuguès) o notablement inferior (com el finès, el danès, l’eslovè, l’eslovac, el lituà, el letó, l’estonià, l’irlandès o el maltès) és només un exponent de que les nacions sense estat, com els Països Catalans, no pinten res en l’actual Unió Europea dels estats. Cal no confondre causa i conseqüència; de la mateixa manera que no fa fred perquè el termòmetre de la plaça marqui sis graus negatius sinó que és al revés, que el termòmetre marca valors sota zero perquè fa un fred que pela, la Unió Europea no és que ens tingui com un zero a l’esquerra perquè no ens reconeix l’oficialitat del català, sinó que no ens reconeix la llengua perquè en aquesta Europa “dels vint-i-cinc”qui no té estat no hi és comptat. L’exemple més evident d’aquesta situació és el maltès, reconegut oficialment malgrat tenir, respecte al català, un pes demogràfic 30 vegades inferior i un àmbit territorial 200 vegades més petit, senzillament perquè Malta és un estat independent i, per tant, disposa de veu i vot als organismes internacionals; i tenir-hi veu pròpia no és una qüestió “identitària” o “simbòlica”, oposada als “temes socials realment importants”, com volen fer-nos creure alguns suposats progressistes de la pseudoesquerra i el sindicalisme espanyols, sinó que hauria de servir per a defensar-hi els interessos del poble català en tots els àmbits, no només el lingüístic i cultural, sinó també el social, l’ecològic i, naturalment, l’econòmic. Per dir-ho amb un símil futbolístic, la petita Malta pot jugar en totes les competicions internacionals mentre que els Països Catalans s’han de conformar a jugar, per separat, en categories regionals!
Una bona mostra de fins a quin punt ens permeten expressar la nostra veu dins de la seva Europa varem tenir-la durant la cimera europea celebrada a Barcelona, al març de 2002, durant el semestre en que el führer José Mari va ostentar la presidència de la Unió (òbviament no sotmesa a cap procediment d’elecció democràtica). En aquella cimera van participar-hi els caps d’estat i de govern dels estats membres de la UE, i evidentment, tot i fer-se a la capital catalana, les úniques veus del país que s’hi van poder sentir van ser al carrer, en les nombroses mobilitzacions dutes a terme pels moviments polítics i socials dissidents, rebent les garrotades dels que suposadament ens han de garantir la llibertat i la seguretat! Ara amb la Constitució europea es reconeix encara més explícitament el paper dels estats, de la seva unitat territorial i de la perpetuació de les seves fronteres. Fa quinze anys, des de la ingenuïtat que ens caracteritza, els catalans vèiem amb simpatia l’accés de les repúbliques bàltiques a la seva independència –fins i tot corrien enganxines amb el lema “Jo em sento lituà”; avui, en un hipotètic cas en que es produís al nostre país el més mínim avenç cap a la llibertat, Lituània estaria obligada, Constitució europea en mà, a fer costat a Espanya i a França en contra de les reivindicacions catalanes! En canvi cap d’aquests Estats “democràtics” podria defensar el dret del nostre poble a decidir democràticament el seu futur; la raó és òbvia: ni el tractat europeu, ni les constitucions estatals reconeixen l’existència del poble català (ni del cors, el basc, el gallec, el sard, el bretó, etc...) i qui no existeix no pot ser subjecte de dret.
A banda de les qüestions específiques de les nacions sense estat, hi molts aspectes que afecten a la totalitat de súbdits de la UE. L’anomenada Constitució Europea en realitat és un tractat que, tot i que ara se sotmeti a referèndum, ja ha estat signat (a Roma, el 29 d’octubre de 2004) pels estats integrants de la Unió i que sintetitza en un sol text els acords presos en tractats anteriors (Schengen 1990, Maastricht 1992, Amsterdam 1997, Niça 2001), molts dels quals ja són vigents: els principals càrrecs de les institucions europees no són elegits per sufragi universal sinó per pactes entre estats; el Parlament Europeu, l’únic òrgan sorgit d’unes eleccions, té molt menys poder que els antidemocràtics Banc Central Europeu, Comissió Europea i Consell de ministres, diluint-se la tradicional separació entre el poder legislatiu i l’executiu; es sacralitza un determinat model econòmic convertint en intocable el liberalisme més salvatge, suprimint les fronteres només per al que els convé (tot el territori de la UE és un únic espai per al moviment de mercaderies i capitals, però “curiosament” els marcs salarials i de drets socials i laborals continuaran sent estatals, facilitant les deslocalitzacions empresarials dins de la mateixa Unió); es fomenta la privatització i el desmantellament dels serveis públics; estableix dues classes de ciutadania i no reconeix la igualtat de drets individuals de tots els ciutadans i ciutadanes, i fins i tot drets reconeguts, ni que només fos teòricament, en constitucions estatals (com el dret a l’habitatge, a la salut o a un salari digne) ni tant sols són esmentats; fomenta el militarisme i la col·laboració repressiva entre estats, amb la creació de l’Agència Europea de Defensa, l’Euroexèrcit, l’Europol, l’Eurojust, etc...
En resum, per a una danesa, un alemany, una espanyola o un maltès pot haver-hi moltes raons per a votar NO a aquesta presumpta constitució europea, però per a un gal·lès, una occitana, un sard o una catalana n’hi ha moltes més: al cap i a la fi, i com molt bé coincideixen en recordar-nos Zapatero i Rajoy, el tractat europeu pretén perpetuar el sistema polític establert. Un sistema que, per al poble català i atenent-nos a l’etimologia, es pot qualificar de tot menys de democràtic.
Josep A. Vilalta.
Tinent d’alcalde de Torà.
Membre del Secretariat Nacional de la CUP.