Menteix. Copia. Enganxa. Menteix. Copia…

Quan els mitjans parlen de Torà ho acostumen a fer per aspectes negatius. O almenys aquesta és la sensació que en tenim molts, segurament compartida amb altres pobles, en veure el nom del municipi en notícies que parlen d’accidents, d’incendis, d’inundacions, de lamentables episodis de la crònica negra o de misèries de la política municipal. Dos dels fets que més han centrat l’atenció mediàtica cap a la nostra vila han estat fruit de dues actuacions excessives -judicial l’una i municipal l’altra- que, curiosament, comparteixen una característica sovint difícil de demostrar: la constant repetició, per part de gairebé tots els mitjans, d’una mentida evident.

Ara fa deu anys, amb motiu d’una anada d’olla del jutge Garzón coneguda com el “cas dels joves de Torà”, se’ns va informar reiteradament del suposat incendi de la casa d’un regidor del PP. Al marge de qüestions subjectives i/o més difícils d’aclarir, com l’abast o la gravetat dels fets, part del contingut de la “notícia” era objectivament mentida, i fàcil de demostrar: amb un simple cop d’ull als resultats electorals es podia veure que, afortunadament, el PP mai no havia obtingut representació al consistori toranès. Però, malgrat la facilitat amb que es podia contrastar la notícia, els mitjans van abstenir-se de fer-ho i van copiar i enganxar una vegada i una altra la falsa notícia, concedint al personatge una acta de regidor que els electors s’havien abstingut d’atorgar-li.

Des de fa un any, amb motiu d’una anada d’olla del tinent d’alcalde coneguda com el “cas del gos de Torà”, tot sovint se’ns informa de la destitució del principal protagonista dels fets. La majoria de notícies que apareixen sobre el cas fan esment a que “arran d'aquest episodi, l'alcaldessa de Torà va destituir Alsina del càrrec de tinent d'alcalde, tot i que va mantenir l'acta de regidor”, malgrat que aquesta destitució no es va produir en cap moment (i, dit sigui de passada, no veig perquè l’alcaldessa hauria d’haver cessat el seu número dos) i d’aleshores ençà el seu protagonista fins i tot ha assumit en alguna ocasió l’alcaldia en funcions. En aquest cas es coneix l’origen de la mentida, que va ser difosa en un comunicat de premsa de CDC de les comarques de Ponent. Malgrat una nota de premsa de la CUP advertint de la falsedat de la notícia, i tot i tractar-se d’una qüestió que, de ser certa, hauria d’estar documentada en un diari oficial, els mitjans s’abstenen de fer-ho i van copiant i enganxant reiteradament la falsa notícia, negant al personatge la seva condició de tinent d’alcalde que l’alcaldessa s’ha abstingut de revocar-li.

 

 

Com podem veure en els dos casos es tracta de mentides fàcils de detectar si els periodistes fessin allò que se suposa que han de fer: contrastar la informació, una pràctica periodística que, pel que sembla, està passada de moda. De moment, a l’espera que el rigor periodístic esdevingui vintage, el bàndol local s’ho acostuma a prendre amb filosofia:  “- A veure que diu avui el mentider...”- comenten els veïns a l’agafar el diari.

Es veu que d’un temps ençà quan els mitjans internacionals parlen d’aquest (tros de) país acostumen a fer-ho negativament. El “cas català” no desperta simpaties entre els grans mitjans, decisius en la creació de l’opinió pública, que presenten el fet nacional català com una particularitat regional i les aspiracions democràtiques catalanes com una vel·leïtat separatista, fruit d’un egoisme xovinista, o fins i tot xenòfob. Aquí les falsedats repetides no són simples anècdotes de caire local, ni la font de les mentides un responsable territorial de premsa d’un partit disposat a salvar el cul d’una simple alcaldessa. Això és una guerra: en qualsevol procés d’alliberament nacional un dels principals combats que cal guanyar és el de l’opinió pública, tant a l’interior del país com a fora. I per combatre amb garanties en aquest terreny contra uns estats disposats a utilitzar tots els mitjans –incloses les armes de distracció massiva- caldrà fer ús de tot l’armament de que es disposi: agències de noticies, ràdios i televisions públiques... Si, pel contrari, el què fem és seguir la moda de desmantellar les poques estructures d’Estat de que podríem disposar, és més que probable que quan es parli d’aquest (tros de) país als mitjans de comunicació internacionals es faci amb el mateix rigor que alguns mitjans més propers solen dedicar als assumptes que afecten la gent de poble i amb el mateix interès que poden tenir quatre campanars més enllà les anades d’olla del protagonista de la crònica local de torn.

Quin paper han de tenir els consells comarcals en un futur?

"Quin paper han de tenir els consells comarcals en un futur?" Aquesta pregunta donaria per a un article ben llarg però em va demanar si podia respondre-la en 700 caràcters -l'equivalent a 5 piulades del twitter!- per al número d'abril de la revista de l'Associació Catalana de Municipis i comarques (ACM). Aquest és l'espai assignat a la CUP a l'esmentada publicació municipalista, curiosament en funció no de la seva representació municipal sinó de la parlamentària. Em va sortir això...

 

 

"La construcció d’un estat propi ha de ser una oportunitat per a repensar el paper de tots i cadascun dels diferents nivells d’administració, prescindint de limitacions imposades per marcs constitucionals externs.  S’ha de defensar un model polític fet de baix cap dalt, tant a nivell de divisió territorial (els nuclis de població han de poder escollir el municipi on pertanyen, els municipis comarca i així successivament fins arribar a l’anhelada República dels Països Catalans) com de competències (i és aquí on cal donar el màxim poder als ajuntaments i deixar que els organismes comarcals assumeixin les funcions que lliurement acordin delegar-los els municipis)".

De presumptes sobiranies i evidents contradiccions.

Dijous 24 de gener, l’endemà que el Parlament de Catalunya aprovés la “Declaració de Sobirania del Poble Català”, caminant per la plaça de la Creu, un punt ben concret del món real, em creuo amb un cotxe blanc. És un veí que, en veure’m, afluixa i abaixa el vidre:

-Escolta, què collons va votar ahir la CUP?

Li explico el nostre “sí crític”: que malgrat el discurs del consens esgrimit pels partits impulsors de la declaració no s’havia incorporat cap de les esmenes proposades per la CUP; que per aquest motiu havíem mantingut la nostra pròpia proposta de declaració i quins eren els principals punts de discrepància entre el text proposat i l’aprovat; que érem conscients que el nostre no s’assumiria però que si volíem parlar de sobirania ho havíem de fer sense imposar-nos límits; que, de totes maneres, no ens havíem oposat al text aprovat sinó que preteníem fer un toc d’atenció en com s’iniciava el procés; que, malgrat tot, creia que hauria estat millor que aquest “sí crític” s’hagués concretat en tres vots afirmatius; que la majoria de militants de l’assemblea de Torà i Biosca de la CUP també van votar pel sí, i que el mateix van fer la majoria d’assemblees de Ponent, però que finalment el Consell Polític, l’òrgan on hi ha representades totes les assemblees territorials, s’havia decidit per un vot afirmatiu i dues abstencions; que, en qualsevol cas, el què volíem no era pas posar pals a les rodes sinó assegurar-nos que realment es fessin passos en ferm cap a l’autodeterminació...

Mentre ens allunyem tinc la sensació que, malgrat la claredat de la declaració proposada per la CUP i la bona intervenció de Quim Arrufat al ple del Parlament, els propers dies hauré de repetir sovint l’exposició feta al veí del cotxe blanc, que no sé pas si m’ha entès. Fora de la militància de les assemblees, de la concurrència dels casals i de minories molt polititzades, costa d’entendre la nostra posició. La majoria de la gent només s’ha quedat amb el recompte final de vots i m’emprenya molt que hi hagi gent, poca o molta, que pugui arribar a percebre l’esquerra independentista, durant anys l’únic independentisme d’aquest país, ara referenciada en la CUP, com un obstacle per a la independència. Aquest fet és un dels dos que em referma l’opinió que la millor opció era la dels tres vots afirmatius. L’altre és que entenc que, per molt que s’hi explicitin innecessàriament objectius polítics no compartits, el més significatiu del text de qualsevol declaració de sobirania que ho sigui de debò és el no reconeixement de cap altra sobirania que la pròpia.

Els punts de discrepància entre la proposta de CiU, ERC i ICV-EUiA i la de la CUP –territorialitat, marcs supraestatals, participació popular, insubmissió- no són temes menors. Precisament per això cal que, més enllà de votacions puntuals, hi hagi un ampli debat nacional (o sigui amb la participació d’agents polítics, socials, culturals, etc... d’arreu del país) de caire permanent i sense apriorismes, sobre les repercussions que cadascun dels possibles  passos de l’anomenat procés sobiranista pugui tenir en les diferents zones del país i en els diferents sectors socials, per a tractar de corregir efectes colaterals no desitjats i de potenciar aquells que ens acostin a l’objectiu final desitjat: la plena independència nacional.

 

Dimecres 27 de març. Han passat més de dos mesos des d’aquella solemne declaració parlamentària i, contràriament al que preveia, les interpel·lacions sobre la posició de la CUP, al carrer, al cafè o a la feina, van ser poques i només els primers dies. Em fa l’efecte però que això no va ser així perquè hi hagués un augment de comprensió cap el vot de la CUP sinó perquè aviat molta gent que no entenia la nostra postura va “deixar d’entendre” els partits que havien subscrit la declaració. Quan aquest el text encara era calent alguns dels seus principals impulsors van iniciar el debat de com dur a terme la consulta “si l’estat no ens la deixa fer” –que no havíem quedat que érem sobirans i que la sobirania consistia en fer prevaldre la legitimitat per damunt de la legalitat imposada?- amb propostes sorprenents, com ara canviar la consulta per unes “eleccions plebiscitàries” el 2014 –que potser les últimes no ens les van presentar així?- amb llistes conjuntes de CiU i ERC, com a succedànies de la papereta del sí. Des d’aleshores el procés sembla que consisteix en marejar la perdiu -amb declaracions públiques de tot tipus per part d’alguns dels principals protagonistes del Pacte per la Llibertat i amb reunions secretes vergonyants- i en afegir aigua al vi –com a mostra la proposta parlamentària del PSC demanant la convocatòria d'un referèndum pactat amb l'Estat i respectant la legalitat ocupant, aprovada amb els vots dels seus autors intel·lectuals i els de CiU, ERC i ICV-EUiA el 13 de març, quinze dies després que el Congreso de los Diputados refusés la mateixa proposta! Esperpèntic: el Parlament de Catalunya demanant diàleg a Espanya després que el parlament espanyol acordés per una amplíssima majoria negar-se a dialogar.

A cada dia que passa, i a cada piulada de Duran o de de Gispert, l’escenari sembla més descoratjador, i segur que ho serà si ho deixem tot en mans de la política institucional. Una altra cosa però és el carrer; malgrat el desconcert de bona part de la població que no entén alguns posicionaments dels partits –inclosa la CUP- el convenciment de que per sobreviure com a poble cal tocar el dos d’aquest estat putrefacte és cada cop més estès entre la població del Principat. Cal doncs que la mobilització popular no afluixi sinó que vagi a més, evitant dilacions en l’agenda, afrontant tots els debats i exigint un procés transparent i una pregunta i uns objectius clars. I, dit sigui de passada, la represa de les mobilitzacions per la independència hauria de comportar que la CUP, en tant que veu del carrer al Parlament, accentuï el seu perfil independentista.

Si, pel contrari, el full de ruta s’ha d’establir entre dictàmens dels experts del Consell Assessor de Transició Nacional i pactes parlamentaris, em sembla que l’any vinent seré jo el que aturarà el veí del cotxe blanc:

-Escolta, on cony para el dret a decidir que ens va prometre l’amplíssima majoria sobiranista del Parlament?

A veure com s’ho farà per explicar-me perquè encara no som a l’Ítaca dels herois homèrics, ni tan sols a mig camí de Xipre  –que deu ser l’Ítaca dels que volen un estat dins la UE-, sinó que continuem empantanegats en una merda molt més gran, que ja fa tres segles que ens va caure a sobre...

L’esquerra independentista no és independentista...

Ves per on, l’esquerra independentista no és independentista. O no n’és gaire. O, com a mínim, n’és menys que el nou sobiranisme que no es defineix de dretes però que accepta seguir les regles del joc fixades per una ínfima minoria en contra la majoria de la població d’aquest país. Aquesta idea, posada en circulació amb l’aparició fa pocs anys de l’anomenat independentisme transversal, sovinteja molt més els espais d’opinió d’ençà de l’accés de la CUP al Parlament de Catalunya. “Són més d’esquerres que independentistes!”, asseguren els conversos de darrera hora. “Votaran contra la independència si no va acompanyada del socialisme”, sentencien aquells que en condicionen el seu suport a la permanència a la UE. A partir d’aquest argumentari tan elaborat, els defensors d’aquesta curiosa teoria aprofiten qualsevol oportunitat per a tractar d’obrir els ulls als milers d’incauts que van confiar en aquesta colla de trinxeraires. La darrera ocasió els l’ha donat el Centre d’Estudis d’Opinió.

Entre les dades recollides en la primera onada d’enguany del Baròmetre d’Opinió Política, elaborat pel CEO aquest mes de febrer, n’hi trobem una que a primer cop d’ull pot resultar sorprenent: si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya hi votarien afirmativament el 95.3 % dels votants d’ERC, el 78.2 % dels de CiU, el 74.5 % dels de la CUP, el 50.4 % dels d’ICV, l’11.7 % dels del PSC, el 3 % dels de C’s i el 0.9 % dels del PP. En total votaria que sí un 54.7 % de les persones enquestades. Que el percentatge de l’electorat d’una força política com la CUP, que va concórrer a les eleccions del 25N amb un programa on es parlava d’independència total, que respon que votaria afirmativament a la independència d’aquest (tros de) país sigui inferior al percentatge d’electors d’ERC que votarien en el mateix sentit i, fins i tot als de CiU, una coalició que ni abans ni després de les eleccions ha parlat obertament d’independència, pot fer ballar el cap a més d’un i pot donar peu a interpretacions de tot tipus.

“El 19% dels votants de la CUP descarten votar «sí» a la independència”. Amb aquesta frase titula Quico Sallés un breu article a Nació Digital. La frase següent tampoc no té pèrdua: “l'esquerra assembleària independentista, potser no és tant independentista”. Sensacional... ista. L’esquerra independentista és “menys independentista” pel fet de recollir una quarta part dels seus vots entre sectors no independentistes? La CUP seria “més independentista” si només aconseguís vots d’independentistes convençuts? No hi estic gens d’acord. Al contrari, cal valorar positivament que la CUP arribi, gràcies als continguts socials i democràtics del seu programa polític, a sectors no independentistes de la població. En tot cas, el què no s’hauria de considerar positiu és que hi hagi independentistes que votin a partits que es declaren autonomistes o federalistes o que -al loro!- fan veure que són independentistes i no en són.

 



Així, doncs, hem de donar per bo que una cinquena part dels votants de la CUP enquestats no respongui afirmativament una pregunta sobre el sentit de vot en un hipotètic referèndum d’autodeterminació? De cap de les maneres. A diferència dels partits que volen perpetuar l’actual marc constitucional espanyol, que prioritzen “ocupar la centralitat”, adequant en cada moment el seu discurs a l’opinió majoritària de les bosses d’electors als que aspiren arribar, qualsevol moviment polític que pretengui canviar de marc juridicopolític ha de treballar per a conscienciar la població de la necessitat dels canvis proposats.  En aquest sentit el paper de la CUP no s’ha de limitar a recollir el vot de la gent que comparteix plenament el projecte polític de l’esquerra independentista sinó que ha de treballar per a estendre els seus plantejaments entre sectors cada cop més amplis del poble català. I és evident que entre els sectors on el discurs de la CUP pot i ha d’incidir més hi ha la gent que l’ha votat compartint només part del seu discurs. L’objectiu hauria de ser fer avançar cap a posicions independentistes la gent que va votar la CUP per ser d’esquerres i cap a l’esquerra la gent que ho va fer pel seu independentisme.

Cal posar sempre en quarantena els resultats de les enquestes. En el cas del baròmetre del CEO cal tenir en compte, a més, que les opinions dels electors de les formacions més petites s’obtenen amb una mostra molt més reduïda i que, per tant, el marge d’error és més gran que les dels partits més votats. Amb tot, la dada rellevant sobre el sentit de vot en un hipotètic referèndum sobre la independència d’aquest (tros de) país no és tant el percentatge de vots afirmatius obtinguts en un moment puntual sinó la seva evolució. Del que es tracta, en aquest camp concret, és que a les properes onades els resultats de l’electorat de la CUP siguin superiors al 74.5 % i, sobretot, que el del conjunt de la població augmenti molt per sobre del 54.7 % actual. Més enllà de partits concrets, de lideratges polítics i de declaracions institucionals, és l’augment de la consciencia independentista entre sectors cada cop més amplis del poble català el que ha de portar aquest país (o inicialment un tros d’ell) cap a la independència.

Quatre ratlles sobre l’independentisme a la Segarra.

Des de l’MDT van demanar-me quatre ratlles sobre l’independentisme a la Segarra per al número 103 de la Veu. Va sortir-me això:

 

Hereva d’un topònim de límits històrics i geogràfics imprecisos, la Segarra és avui a efectes oficials una comarca administrativa de la comunitat autònoma de Catalunya, la més oriental de les comarques de Ponent. Formada actualment per 21 municipis, concentra més de dues terceres parts de la seva població (23.191 h) a Cervera (9.440 h), la capital comarcal, i a Guissona (6.763 h), que en deu anys ha doblat el seu padró a conseqüència de les onades migratòries propiciades pel creixement industrial de la Corporació Alimentària de Guissona, la principal indústria de la comarca. De la resta de municipis només Torà (1.333 h) i Sant Guim de Freixenet (1.104 h) superen el miler d’habitants i la majoria tenen una evolució demogràfica negativa. Tret de les poblacions més grans, la major part de la comarca manté una economia basada en l’agricultura de secà i la ramaderia.

En el terreny polític la Segarra es caracteritza, com moltes altres comarques d’aquest tros de país, per una hegemonia clara de CiU, amb victòries molt àmplies en la majoria d’eleccions, i amb ERC instal·lada en segon lloc des de fa força temps. CiU governa al Consell Comarcal i en 14 municipis, entre ells Cervera i Torà, i ERC ho fa en 6, com ara Guissona i Sant Guim de Freixenet.

La presència organitzada de l’Esquerra Independentista a la Segarra cal anar a buscar-la a mitjans dels 80, amb l’aparició d’una assemblea comarcal del Moviment de Defensa de la Terra, força nombrosa en els seus inicis. Malgrat l’abandonament de part de la militància els anys 1987 i 1990, la presència de l’MDT a la Segarra s’ha mantingut de manera ininterrompuda i alguns dels seus militants van participar activament en la formació dels primers nuclis de la CUP.

La primera experiència municipal de l’Esquerra Independentista a la comarca administrativa de la Segarra es produeix l’any 1995 a Biosca, quan un grup de gent majoritàriament jove decideix presentar candidatura a les eleccions municipals, aconseguint un 30,05 € dels vots i els dos primers regidors de la CUP a les comarques de Ponent. Quatre anys més tard la CUP repeteix els dos regidors a Biosca i hi afegeix els tres aconseguits a Torà, on es presenta per primer cop. A les eleccions de 2003 es perd la representació a l’ajuntament de Biosca, malgrat obtenir percentatges de vot similars als d’anteriors comicis, a causa de la disminució del nombre de regidors deguda a la pèrdua d’habitants, i es baixa a dos a Torà, on augmenten el nombre de llistes que concorren a les eleccions. En aquestes dates Torà es veu immersa en una onada repressiva sense precedents a la comarca, amb la detenció de tres joves sota la llei antiterrorista en una operació dirigida pel jutge Garzón. Aquest fet, que inicialment provoca una mobilització solidària molt per sobre del que es preveia, acabarà comportant una desmobilització general dels sectors juvenils del municipi. A les següents eleccions municipals, l’any 2007, a les portes del judici als tres joves detinguts i en un ambient de divisió dels sectors (des)mobilitzats per l’onada repressiva, la CUP toca fons i es queda amb un sol regidor a Torà. A Biosca es repeteix la situació de quatre anys enrere, quedant fora de l’ajuntament malgrat obtenir un percentatge de vot del 30 % (en aquest sentit caldria que els defensors acrítics de les llistes obertes analitzessin amb deteniment quin efecte tenen en els municipis on són vigents). Les últimes municipals a Torà la CUP van suposar una certa remuntada, amb la recuperació del segon regidor, gràcies en part a la renovació dels primers llocs de la llista.

La participació ciutadana, la transparència de l’activitat municipal i la defensa del caire polític dels ajuntaments, fugint de la visió d’institucions de gestió i fent-los posicionar públicament en els principals temes que afecten el poble, han estat alguns dels eixos de lluita impulsats per la CUP al si dels consistoris. Al marge de l’acció política dels grups municipals, l’assemblea de Torà i Biosca de la CUP ha participat activament en les principals mobilitzacions i lluites que s’han dut a terme, no només a la vall del Llobregós sinó en altres zones de la Segarra, el Solsonès i comarques properes, especialment en el camps antirrepressiu, de lluita per la llengua i de defensa del territori. En aquest últim front de lluita ara s’estan centrant els esforços en la campanya contra el fracking, o fractura hidràulica, un agressiu sistema d’extracció d’hidrocarburs que amenaça diverses comarques del país.

El 25 d’abril de 2010 van celebrar-se consultes sobre la independència a cinc municipis Cervera, Guissona, Torà, Torrefeta i Florejacs i Ivorra, seguint el model iniciat el 13 de setembre de l’any anterior a Arenys de Munt. La percentatges de participació sobre el cens ampliat van oscil·lar entre el 24,26 % de la capital comarcal i el 60,18 % d’Ivorra. Pel que fa als resultats van ser molt més coincidents: el sí va obtenir percentatges d’entre el 89,90%  de Torrefeta i Florejacs i el 97,06 % d’Ivorra. A diferència dels altres quatre municipis, a Torà es va preguntar si "Esteu d'acord en que els Països Catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic?", sense cap referència a la Unió Europea. Una part de l’experiència organitzativa de les consultes va concretar-se en la creació de Segarra per la Independència, l’assemblea comarcal de l’Assemblea Nacional Catalana.

 

L’augment del independentisme sociològic constatat en les consultes també va veure’s reflectit, de manera més àmplia encara des del punt de vista territorial, amb l’adhesió de 17 municipis (tots menys Montoliu de Segarra, Sant Ramon, Talavera i les Oluges, els tres primers amb majoria absoluta convergent i l’altre governat per una agrupació independent) i del Consell comarcal a l’Associació de Municipis per la Independència.

Els darrers anys també hi ha hagut un augment de la presència organitzada de l’esquerra independentista, sobretot a Cervera, amb l’aparició de l’Assemblea de Joves de Cervera (AJC), d’un nucli estable del SEPC i, més recentment, d’una assemblea local de la CUP. També cal destacar la participació de militants de l’esquerra independentista en entitats més àmplies, com l’esmentada SxI-ANC o el Centre Obrer Instructiu d’Unió Republicana, veterana institució local cerverina.

Les eleccions del passat 25 de novembre han reflectit en bona mesura el panorama comarcal descrit, tant pel que respecta al creixement del sobiranisme en sentit ampli, amb una majoria absolutíssima dels partits favorables al dret a decidir, com pel que fa a la implantació de l’esquerra independentista, visualitzada en els resultats de la CUP. La suma de partits que es declaraven autodeterministes va obtenir un 78.43 % dels vots vàlids, encapçalada per CiU, amb un 48,73 %, i seguida per ERC (19,69 %), ICV-EUiA (3,99 %), CUP (3,8 %) i SI (2,22 %) . La suma de les tres formacions parlamentàries declarament espanyolistes va sumar un discret 17,31 %:  PP (9,03 %), PSC (6,24 %) i C’s(2,04 %).

Analitzant amb més detall el vot de la CUP, podem veure un repartiment molt desigual en les diferents zones de la comarca, en bona part en funció de la existència o no de militància organitzada de l’esquerra independentista i de presència pública de la pròpia CUP. Així podem veure que a Torà s’arriba a un 10,11 % i, en conjunt, a la zona de la Vall de Llobregós, incloent-hi el municipis del Solsonès i de l’Anoia limítrofs amb Biosca i Torà, els percentatges de vot se situen en una mitjana del 7,2 %. També podem observar com a Cervera, amb presència com hem dit de diferents col·lectius de l’esquerra independentista, s’arriba a un 3,63 %, mentre que a Guissona, plaça forta d’ERC, costa més d’entrar-hi (2,53 %). De la zona central de la Segarra destaquen els percentatges de Tarroja (10 %) i d’Estaràs (9,1 %). En sentit contrari també hem d’esmentar que a Montornès de Segarra, a l’extrem sud de la comarca, no es va obtenir ni un vot. Val a dir que en la majoria dels casos estem parlant de municipis poc poblats, i que per tant amb pocs vots es pot variar molt els percentatges, però que en tot cas les xifres són indicatives de la permeabilitat dels municipis rurals al discurs de la CUP... si és que som capaços de fer-lo arribar a tots els racons. Radiografies polítiques comarcals a banda, la campanya electoral del passat mes de novembre ha de servir per a avançar a nivell organitzatiu, fent que la suma d’esforços esmerçats al voltant de la CUP no es quedi en una intensa mobilització puntual sinó que esdevingui el primer pas per a articular una esquerra independentista forta a la Segarra. Malgrat les receptes messiàniques dels líders neosobiranistes hem de tenir clar que només amb un poble organitzat i permanentment mobilitzat  podem assolir la independència total dels Països Catalans i que aquesta tasca cadascú l’ha de dur a terme al seu entorn més immediat.

Un forat negre sota els pebrots.

Avui només és el crit de guerra del club de bàsquet local però la dita “Torà, pebrots i pa” ens recorda la importància que anys enrere tenien en l’economia local dues activitats ara vingudes a menys. En el primer cas, l’increment de les rendes familiars amb la industrialització de fa unes dècades i, més recentment, l’escassetat d’aigua va deixar erms bona part dels horts existents a tocar de la riera de Llanera.

Un diumenge de desembre, en un cafè de la vila, una colla d’hortolans en stand-by hivernal i de desertors de l’aixada fan tertúlia tot fullejant la premsa del dia que, amb unes quantes setmanes de retard, es fa ressò d’un tema que afecta la comarca: el fràcking.

-Així que el Segre diu que busquen petroli per aquí? I quin mal hi ha en això?

El fràcking o fractura hidràulica és una tècnica, prohibida en alguns estats d’Europa, que consisteix en perforar a gran profunditat i, mitjançant la injecció d’aigua, sorra i productes químics a gran pressió, fracturar el substrat rocós, on hi ha atrapades diferents bosses de gas o petroli que, al trobar-se en quantitats petites, no podrien ser extretes per mètodes tradicionals. Al nostre país hi ha diferents zones amenaçades per projectes d’aquest tipus i amb prospeccions aprovades o en procés d’autorització: comarques dels Ports, Alt Maestrat i Baix Maestrat (projectes Aristòtil, Arquímedes i Pitàgores), Osona i Berguedà (Leonardo), Segarra, Anoia, Solsonès, Noguera i Urgell (Darwin, que inclou Torà i la vall del Llobregós), Ripollès, Garrotxa i Osona (Ripoll), Baixa Ribagorça (Turbó), Llitera, Noguera, Segrià, Baix Cinca, Ribera d’Ebre i Matarranya (Perseu, Prometeu, Atles i Hèlios), Berguedà, Bages i Solsonès (amb tres projectes d’extensió més reduïda). Un dels riscos més grans d’aquesta tècnica és la contaminació dels aqüífers subterranis, ja sigui pels productes químics emprats en la fractura o pels mateixos hidrocarburs. Tot això s’explica força bé en aquest vídeo:

 

 

-Sí, sí, però deixa’t d’hòsties. T’imagines que troben petroli al teu terreny o al meu? Podríem viure com uns “jeques”!

Un individu amb els pantalons i la samarreta estripats i tacats de negre i amb un barret atrotinat -més mal vestit que un diputat de la CUP- fent saltirons amb un pic a la mà, davant d’un raig de petroli que emergeix del terra. És, jocs d’atzar a banda, la representació gràfica per excel·lència de la riquesa sobrevinguda i una de les idees a combatre en la lluita contra el fràcking. L’actual manca d’expectatives laborals i econòmiques pot fer que, tret de minories molt conscienciades, davant de promeses de grans inversions al territori, a la majoria de la gent no li preocupi especialment la possibilitat que a l’hortolà que rega d’un pou se li panseixin el pebrots. En una època en què el que s’està ermant ja no són els horts sinó les fàbriques, incrementant els percentatges d’atur, si es vol arribar a conscienciar al conjunt de la societat dels perills del fràcking no n’hi ha prou amb advertir dels inconvenients que aquestes pràctiques poden tenir pel medi o pel paisatge, sinó que cal combatre també les falses expectatives de progrés econòmic i d’abundància de llocs de treball. En aquest sentit no estaria de més recordar que, tot i que el subsòl és públic i no de l’hortolà dels pebrots, qui ha sol·licitat els permisos per fer prospeccions són empreses privades –res d’estrany en un temps i un país en que fins i tot es privatitza l’aigua- i que, per tant, en el cas d’arribar-se a explotar la seva repercussió econòmica es produiria ben lluny d’aquí. Si pel contrari aquestes prospeccions, i les possibles extraccions consegüents, s’aturen els hidrocarburs continuaran on són. Qui sap si en un futur es poden extreure amb mètodes menys agressius i, com correspondria a tots els recursos energètics, en benefici del conjunt de la societat. De moment millor que no ens els toquin (i els hidrocarburs tampoc).

 

 

Per a saber-ne més:

Bloc de la Plataforma Aturem el Fràcking

Llibertat.cat: Torà demana l’aturada de les prospeccions d’hidrocarburs

 

Wert ignorant?

Fa només quatre dies que el ministre espanyol d’educació, cultura i esport, José Ignacio Wert, va llançar el seu avantprojecte de llei “para la mejora de la calidad educativa” i ja n’estic ben fart. Fart d’ell i dels seus còmplices (els d’allà i els d’aquí). Fart dels arguments d’aquesta colla de criminals que volen fer-nos desaparèixer com a poble. I fart, molt fart, de sentir a tothora justificacions del model educatiu vigent en aquest tros de país.

Wert no és cap ignorant, com afirmen els ingenus de torn. Explicar a Wert i companyia les excel·lències d’un sistema educatiu basat en la immersió lingüística, que garanteix la integració i la cohesió social, amb la pretensió que se’l mirin amb uns altres ulls és tenir pa als propis. Wert i companyia són plenament conscients dels èxits aconseguits per la immersió lingüística a les escoles d’aquest tros de país; si pretenen carregar-se-la és precisament perquè ho tenen ben present.

De la mateixa manera que l’Estat és molt més conscient de la unitat dels Països Catalans que la immensa majoria dels pobladors de tots i cadascun dels trossos d’aquesta allargassada nació nostra, i no reposa ni un moment en el seu intent d’espanyolitzar-los, també té molt clar que el futur d’aquest país (sencer o per fascicles) el decidirem els seus habitants. Segons els seus detractors, un dels grans perills de qualsevol procés d’independència (o, com a mínim, d’aquells que afectin l’Estat espanyol) és una més que probable fractura social. Recordeu aquell altre malpparit que va afirmar que “España no se va a romper y, en el supuesto de que alguien quiera romper desde Cataluña, antes se rompería Cataluña”? No era un avís; era una amenaça.

 

Conscients que la independència només pot aturar-se des de dins, trencant la cohesió social que tant diuen que els preocupa, el principal objectiu de la maquinària de l’Estat és trinxar-nos el país, posant especial cura en tot allò que més ha contribuït a evitar fractures al si de la societat. I si no ens espavilem, i anem de dret cap a la independència, correm el risc que se’n puguin sortir. No s'ha de perdre el temps aturant reformes educatives espanyoles, i menys encara davant els tribunals espanyols; els seus jutges tampoc no són ignorants. Cal donar-se pressa en fotre el camp d'aquest Estat etnicida. Cal que els nostres opressors de Ponent deixin de ser un Estat AMB i esdevinguin un Estat EN descomposició

El vot útil independentista a la circumscripció de Lleida.

Un dels temes recurrents al llarg de la campanya electoral és el del vot útil. Al començament a les 4 circumscripcions electorals, les “4 províncies”, i a mesura que les enquestes començaven a donar-nos possibles i probables escons a les demarcacions de Barcelona, Girona i Tarragona, el fenomen ha anat perdent força en bona part del territori d’aquest tros de país. A la demarcació de Lleida, però, l’absència d’enquestes fa més persistent aquesta peculiar i perniciosa teoria. Però, què és el vot útil’ Com es mesura? A qui beneficia i a qui perjudica la seva pràctica?

Com que parlar de números en abstracte és molt poc entenedor, agafem un exemple concret, el més recent: les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010. A la demarcació de Lleida CiU va arrasar (87.052 vots i 9 escons), a molta distància del PSC (27.461 vots i 3 escons), del PP (18.960 vots i 2 escons) i d’ERC (16.966 vots i 1 escó); van quedar fora ICV-EUiA (7.423 vots), SI (5.758 vots), RCat (4.205 vots) i nou partits més, fins arribar al PCPC, que tancava la llista (251 vots). L’últim dels diputats electes va ser el tercer del PSC, que “va costar” 9.153 vots.

Per tant, si només considerem útils els vots que serveixen per a obtenir representació, ens trobem que a les eleccions de fa dos anys a la demarcació de Lleida hi va haver 7.47.423 vots inútils d’ICV-EUiA, 5.758 vots inútils de SI, 4.205 vots inútils de RCat, 9.676 vots inútils de partits menors i... 8.705 vots inútils de CiU, 7.813 vots inútils d’ERC i 327 vots inútils del PP. A efectes de repartir escons, els vots que van sobrar del novè diputat de CiU, del segon del PP i de l’únic d’ERC i que no van servir per arribar a obtenir el desè, el tercer i el segon, respectivament, van ser igual d’inútils numèricament que els vots obtinguts pels partits que no van assolir representació.

Agafem l’exemple d’ERC, que a l’obtenir un sol diputat és més fàcil d’entendre i que, a més, és cap on la CUP pot tenir alguna fuita de vot pretesament útil: ja hem vist que dels 16.966 vots obtinguts només 9.153 -els que marcava la “nota de tall” fixada per l’últim electe- van ser útils però.. del total de vots quins van ser aquests 9.153 útils i quins els 7.813 restants? Evidentment un votant només pot saber que el seu vot ha estat totalment útil per a aconseguir un diputat si aquest s’hagués aconseguit per un sol vot de diferència respecte al primer que queda fora.

Des del punt de vista dels partits és lògic que els vots es considerin útils, o no, en funció de si serveixen, o no, per a obtenir un escó més, però... els electors i electores també s’ho han de mirar així? Em sembla que la utilitat dels vot cal mesurar-la no tant en si la formació votada assoleix un escó més o menys sinó per l’ús que aquesta força política faci de la seva representació parlamentària, i per tant dels vots rebuts. Per posar un exemple: un estudiant universitari, independentista i d’esquerres, que, com a mal menor o per “utilitat”, va votar ERC a les penúltimes eleccions autonòmiques (les darreres que van permetre governar al tripartit) i després va trobar-se amb un conseller d’universitats i empresa, el republicà Josep Huguet, implantant el Pla Bolonya, que suposava l’inici de l’encariment dels estudis universitaris, ha de ser considerat un vot útil per part d’ERC, però no pas per part del votant. Com tampoc caldria considerar-lo útil si en comptes de prioritzar el “component independentista” dels republicans hagués prioritzat el “component d’esquerres” d’ICV, i al protestar per les mesures d’Huguet va s’hagués trobat amb les garrotades dels mossos de Saura...

Resumint, que el vot útil acabarà sent el que feu a la candidatura que acabi defensant allò que vosaltres creieu que cal defensar. Que ara és molt fàcil prometre que farem això o allò i després ja veurem què fem? És ben cert, però també n’és que mentre els que ens presentem per primer cop podem demanar el benefici del dubte, uns altres, els que ja han tocat poder, ja han evidenciat en més d’una ocasió quin és el seu model.

I si, malgrat tot, voleu que tot segueixi igual, voteu als de sempre.

 

Una més entre moltes lluites.

Acostumats més al treball constant que a anar contra-rellotge, la campanya electoral de la CUP s’ha convertit en una autèntica marató d’actes i accions arreu d’aquest (tros de) país, de diferents modalitats d’encartellades, de manifestos i d’adhesions de personalitats diverses, d’un ús massiu de les xarxes socials, amb la difusió de missatges en diferents formats... De mots esforços i de molta imaginació, en definitiva, per a poder arribar a la majoria de la gent, per a tractar de trencar el silenci mediàtic al que el sistema sotmet a les formacions polítiques extraparlamentàries.

Són dies d’anar a molts pobles, viles i ciutats on encara no tenim presència organitzada, a explicar qui som aquests “nous independentistes” que ara ens presentem per primer cop a unes eleccions autonòmiques. A banda de fer cinc cèntims de la història de l’independentisme d’aquest país, de repassar la infinitat de lluites on hem estat presents i d’esmentar amb orgull la presència a les nostres llistes de jovenalla combativa com Blanca Serra, August Gil Matamala o Carles Sastre, una de les millors cartes de presentació que tenim és la feina feta als ajuntaments. Qui ha fet més per a l’extensió social de l’independentisme en aquest país, la CUP d’Arenys de Munt, amb un únic regidor l’any 2009, o dues dotzenes de parlamentaris independentistes? Qui ha posat més en evidència la corrupció de la sanitat catalana, la CUP de Reus, acabada d’entrar a l’ajuntament de la seva ciutat el 2011, o el conjunt de l’oposició parlamentària?

Un vídeo enregistrat fa un parell de diumenges a Artés, un més entre molts vídeos, mostra alguns dels eixos de lluita desenvolupats per la CUP a nivell local. Mentre m’hi dirigia, una mica en condició de quota territorial, pensava què podria dir. Què ha caracteritzat al llarg dels anys la lluita de la CUP de Torà, que sigui mínimament esmentable al costat d’alguns èxits sonats de companys i companyes d’altres assemblees?

 

El 1999, just en el moment d’estrenar representació municipal i com a conseqüència d’uns resultats electorals d’un municipi veí, vam encetar un front de lluita que ja no es tancaria mai del tot. L’accés al govern de l’ajuntament de Pinós d’un grup independent va fer sortir a la llum un projecte que l’alcalde convergent sortint tenia força avançat: la construcció d’un gran abocador que comportaria uns ingressos milionaris, tant a les arques municipals com a les seves particulars, perquè “casualment” els terrenys que havien d’acollir la instal·lació eren de la seva propietat. El projecte va generar polèmica i l’ajuntament, en una decisió exemplar, va sotmetre’l a consulta popular entre els habitants del municipi, que el van rebutjar quasi per unanimitat. La nostra participació en la campanya d’oposició a l’abocador de Pinós va ser la primera de moltes altres lluites contra projectes que anaven apareixent per les comarques veïnes i que tenien una cosa en comú: la consideració, per part de la Generalitat, que les zones rurals són els espais ideals per a ubicar-hi aquelles instal·lacions que, amb més o menys raó, són percebudes com a molestes i/o perilloses per bona part de la població: instal·lacions energètiques, abocadors, presons... Així vam participar en diferents mobilitzacions en defensa del territori a Oliola, Cervera, Argençola, Ferran i un llarg etcètera, per tornar al cap de deu anys al punt de partida.

El 2009, com si es tractés del dia de la marmota, el primer d’aquells projectes va ressuscitar. CiU havia tornat a guanyar les municipals de Pinós i amb ells també tornava la idea de portar el progrés a la zona, carregat en camions d’escombraries. Aquesta vegada, però, a la Generalitat hi governava el tripartit i la conselleria de Medi ambient estava en mans d’ICV. Això va provocar un canvi curiós. Aquesta vegada els defensors de construir un abocador de residus urbans metropolitans i industrials, en un municipi que no té indústria, continuaven sent CiU i l’exalcalde convergent però amb una destacable incorporació: un dels tres regidors de la candidatura independent, anys enrere ferm opositor al projecte, ara el defensava públicament. Les raons del seu canvi d’opinió i de la seva discrepància amb el seu grup municipal? Aneu a saber! Casualment aquest senyor és militant d’ICV i l’actual candidat pel Solsonès de la formació ecosocialista. El progrés en forma de deixalles va aturar-se de nou però alguns van quedar ben retratats.

“Sembla una història ebrenca!” –piulen des del centre de la nació en assabentar-se d’aquest episodi ocorregut al centre de la regió. Efectivament, el paral·lelisme amb el paperot fet per l’esquerra oficial en el tema del transvasament del gran riu d’aquest país és evident i el trobaríem arreu. En una societat com la nostra, la venda del territori i dels seus recursos naturals és un perill no només permanent sinó que també creixent. El model neoliberal sempre s’acarnissa amb els més dèbils, siguin sectors socials amb pocs recursos econòmics o territoris amb poc pes demogràfic (i electoral!). La qüestió és com afrontar la situació: deixem el debat i la presa de decisions sobre quin model de país volem en mans de les institucions i dels partits gestors dels grans interessos econòmics o, pel contrari, volem que el debat es dugui a terme al (i d’acord amb les necessitats del) propi territori? Volem un país on la política intervingui també en l’ordenament territorial o hi renunciem en benefici dels mercats?

Els que trafiquen amb l’aigua, la terra i l’energia han demostrat reiteradament, sense dir-ho, que ho volen tot. Nosaltres, a part de dir-ho, haurem de demostrar-ho a tot arreu: al carrer i als ajuntaments, com hem fet fins ara, i també al parlament. La campanya d’aquests dies per a accedir-hi és una més de les moltes lluites que hem dut a terme fins ara, però ha de servir per a assegurar-nos un altaveu de cara a les moltes lluites que vindran a partir del dia 26 a tots i cadascun dels 1.857 municipis dels Països Catalans, inclosos aquells que sovint només recorden a l’hora d’encolomar-hi instal·lacions molestes i perilloses, que “com que ningú no les vol a prop de casa s’han de repartir solidàriament pel territori i bla, bla, bla...”

El parany federalista

Dos no es federen si un no vol. Cal admetre que cada cop des d’aquest país algú ha defensat el federalisme com la solució als problemes entre Catalunya i Espanya els que en som escèptics hem tingut una resposta fàcil: a l’actual Estat espanyol el federalisme és inviable perquè més enllà del pla de Cardell els federalistes poden comptar-se amb els dits d’una mà. Durant anys des del PSC, especialment Pasqual Maragall i el seu entorn, i des d’ICV-EUiA han llençat diferents idees en aquesta línia sense que a Espanya ningú no se les fes seves, igual que si prediquessin als Monegres. I ara, de cop i volta, apareix un manifest signat per 300 intel·lectuals celtibèrics a favor, ves per on, d’un Estat espanyol federal. Vatua l’olla! D’on surten ara, aquests? Per què es feien el sord quan els federalistes nostrats clamaven per l’Estat federal? Què feien quan el govern i els tribunals espanyols escapçaven l’estatutet? Com és que no van defensar la integritat d’un text que no passava de ser una simple ampliació del model autonòmic vigent? Estaven enfeinats lluitant aferrissadament per l’autodeterminació d’algun país ben llunyà?

No ens enganyem. El federalisme espanyol dels progres de postal no és una resposta a les propostes que en aquest sentit s’hagin pogut fer des de Catalunya. Tampoc no és una resposta al model de recentralització de l’Estat, que alguns volen atribuir només al PP. El text, els noms d’alguns signants i els tempos no enganyen: el federalisme sobrevingut dels presumptes intel·lectuals espanyols només és una reacció davant del que ells anomenen secessionisme. És ben legítim però podrien dissimular una mica; per sort, però, sembla que no són conscients que la negació de fets objectius –segons ells no hi ha hagut mai agressions d’Espanya cap a Catalunya, ni hi ha ara espoli fiscal ni catalanofòbia- nega també qualsevol mena de credibilitat a la seva proposta de “búsqueda de un mejor encaje institucional para Cataluña, de una financiación más justa y de una federalización del deteriorado Estado de las autonomies”.

Defensar el federalisme en el marc de l’actual Estat espanyol és una forma com una altra d’espanyolisme, igual que en el seu moment va ser-ho el model autonòmic. Es tracta de que ens sentim còmodes dins d’un estat que no és el nostre per a evitar que tinguem la temptació de voler-ne un de propi i independent. El federalisme no és, com pretenen fer veure alguns, una proposta racional a mig camí entre l’autonomia, que reconeixen frustrant, i la independència, que ens anuncien plena de perills.

 

Malgrat aquesta contradicció, algunes formacions es postulen com a espais de trobada entre federalistes hispanocèntrics i independentistes catalans. No fa molt era Manel Bustos, un dels capitans del sector espanyolista del PSC el que, en presència d’un Àngel Ros que no podia aguantar-se el riure, anunciava la voluntat d’acollir independentistes al si del seu partit. Però, més enllà dels humoristes del carrer Nicaragua, qui més ha insistit en la cohabitació entre aquests dos models oposats de país és ICV, esgrimint el reconeixement del dret a decidir com a punt de trobada d’uns i altres. No fotem. Això potser podia ser possible temps enrere, quan el dret a l’autodeterminació només era una qüestió purament teòrica entre minories molt polititzades. Ara el debat és un altre i és al carrer. La gent no dubta entre si hem de poder decidir o no –només faltaria!- sinó sobre quina decisió hem de prendre: volem la independència o preferim desaparèixer com a poble? Mentre la gent parla d’independència, obertament i amb la mateixa claredat que qüestiona les retallades socials, la classe política segueix fent malabarismes verbals. Amb Herrera lloant el federalisme del catalanòfob Vargas Llosa i Junqueras les tisores d’Angela Merkel encara hi ha gent que pregunta per què es presenta la CUP? Voleu dir que en aquest país no hi ha espai polític per a un independentisme nítidament d’esquerres, per a una esquerra inequívocament independentista?

¡Muchas gracias, coronel Alamán!

Bienquerido Coronel;

Permítame, en primer lugar, excusarme por el retraso en escribir esta carta. Habría estado más correcto haberla escrito en las postrimerías del verano pero por dos motivos no ha estado hasta ahora que me he decidido a hacerlo. El primero es que soy un poco de la cebolla y formo parte de una organización rojo-separatista, la CUP, de las que todavía defienden la oficialidad única del catalán en todos los territorios donde es lengua propia. A lo mejor se me enfadan y tengo que hacerme de ERC… El otro motivo es que, sinceramente, no di a sus palabras la importancia que se merecían y con el tiempo me habían ido marchando de la cabeza. ¿Por qué lo hago ahora, pues, al cabo de dos meses? Se lo diré con franqueza –no se corra ahora, solo es una expresión-: porqué después de tantos avioncitos militares de su país sobrevolando el nuestro estoy bien cagado de miedo.

No pasa cada día que, delante de los deseos de libertad de una parte de nuestro pueblo, venga un militar extranjero y nos ofrezca su cadáver para que le pasemos por encima. De hecho, y por eso hemos de agradecerle el detalle, creo que su oferta era una promoción exclusiva para Catalunya. Porqué, no nos engañemos Coronel, usted ya tiene una edad y solo debe tener un cadáver para ofrecer. ¿Cómo es que no lo ofreció en su momento cuándo otros supuestos españoles rompieron su supuesta patria? ¿Se acuerda de Guinea Ecuatorial? Sí hombre, aquel trozo de España llena de españoles más negros que los cojones de un grillo y que a pesar de haber estado educados en la escuela españolizadora del momento (y por tanto de saber los sacrificios que habían hecho por ellos sus ancestros don Pelayo, el Cid Campeador y Isabel la Católica) de golpe y vuelta cambiaron de DNI. ¿Y el Sáhara Occidental? ¿Y la mítica Sidi Ifni? ¿Cómo es que ni usted ni sus compañeros de armas les ofrecieron ningún cadáver para pisar? No me dirá que entonces era usted el que apretaba el culo.

 

 



Aunque a lo mejor no era entonces si no que es ahora, con el estallido del independentismo catalán, cuando empiezan a llevar luto en los gallumbos. Pero… ¿por qué habría de preocuparles más la secesión de Catalunya que la de otros territorios del imperio donde no se ponía el Sol? A ver si resultará que también los militares padecen, como la mayoría de los españoles, del mismo mal del que acusan a los catalanes. ¿Es usted también de los que creen que sin las colonias España es inviable económicamente? Sea sincero, Coronel, porqué si teme por los recortes de su pensión quizás lo podamos arreglar...

¿Tiene usted alguna grabación con sus reflexiones macabro-patrióticas? Lo digo porque en las gasolineras y bares de camioneros las únicas cintas de intelectuales españoles de nivel que encuentro son las de Arévalo y quería una suya para dársela a un regidor del ayuntamiento de mi pueblo. ¡No, hombre, no! No se espante, que me refiero al concejal de festejos. Ya sé que no puede decirse trigo hasta que sea al saco y bien atado, pero tenemos prisa y usted tampoco es de primera volada. Había pensado que cuando seamos independientes encontraremos mucho a faltar a gente como usted y a lo mejor, sobre todo si se les acorta la paga, ustedes también a nosotros. Una buena solución para poner fin a la añoranza y evitar que hagan más bostezos que eructos podría ser que ustedes se ganaran cuatro duros actuando en nuestras fiestas mayores. Ya le imagino a usted haciendo el pregón en la Plaza del Vall de Torà, bien mudado con su uniforme de bonito, con más medallas en el pecho que el mágico Andrés, con sus estrellas de coronel haciendo juego con la esteladas de los balcones. No me dirá que no le haría ilusión. Todos saldríamos ganando: nos ahorraríamos la sangre, los cadáveres, las bombas y el combustible de los aviones, usted se sacaría un sobresueldo y nosotros nos haríamos –nos continuaríamos haciendo- un harto de reír. Piénseselo a paso ligero, si puede ser, que tenemos prisa.

De quimeres, cimeres i unitats.

No la busqueu entre els fets d’armes d’Arnau Mir de Tost, Jaume I, els almogàvers, Basset, Moragues, Macià o els últims clandestins. No la trobareu tampoc al romànic fundacional, ni a l’esplendor del gòtic o al reciclatge modernista. Ni en el fotimer de paraules arrenglerades al llarg dels segles -d’Ausiàs i Joanot a Cabré i Beszonoff- i endreçades per Alcover, Moll i Fabra. Ni a la jota, a la sardana o, encara que a vegades ho pugui semblar, al ball de bastons. Ni al pa amb tomata, la paella, els calçots, l’ensaïmada o les figues de Fraga. Ni tan sols al cul d’un got de ratafia, d’herbes o de muscat. Ni al dret civil, la micologia o l’escatologia. Si el vilipendiat Victor aixequés el cap donaria fe que la principal característica de l’anomenat fet diferencial català no és de caire històric, cultural o lingüístic sinó matemàtic; que rau, més concretament, en la nostra particular percepció de l’aritmètica.

La majoria d’enquestes i estudis d’opinió assenyalen que el suport a la independència supera clarament el 50% de la població d’aquest (tros de) país. Ara fa un mes, una manifestació, amb un lema explícitament independentista, va aplegar un nombre de manifestants superior a la meitat dels vots aconseguits fa 2 anys entre tots els partits amb representació parlamentària. Però malgrat aquests indicadors clarament positius, després del fracàs  de l’enèsim intent de presentar una candidatura conjunta de totes les forces que es reclamen independentistes, en aquest (tros de) país ja hi ha segadors que esmolen l’eina per a tallar-se les venes. “Hem perdut una oportunitat única per a que l’independentisme tingués els millors resultats de la seva història, cagondhondt!”, coincideixen la majoria d’analistes partidaris d’un pacte d’aquest estil. –“Senyo, senyo, la culpa és d’Esquerra!” -“Noooo, han sigut els de Solidaritat!!”- discrepen els mateixos, un cop trencat el consens de penjar el mort a la CUP.

El cas és que, per culpa d’uns o altres, en un (tros de) país on la majoria de gent és partidària de la independència, no es preveu que les forces polítiques que es defineixen explícitament com a independentistes obtinguin una quarta part dels escons del Parlament de Catalunya. Si el vilipendiat Victor aixequés el cap el primer que pensaria és que el bàndol contrari, el dels partidaris de mantenir el país sota domini estranger, sí que deu concórrer unit en una gran coalició, –“Ni dretes, ni esquerres: España una, grande i després ja decidirem si libre!”- que evita “perdre vots” a l’hora d’atribuir els escons. Però no, l’espanyolisme tampoc va unit a les eleccions.

Els que, de bona fe, creuen en una quimèrica llista única independentista per a unes eleccions plebiscitàries semblen oblidar que l’acord parlamentari de convocar una consulta parlava de fer-ho “prioritàriament durant la propera legislatura". És a dir que els que la van consensuar no preveuen el passi-ho bé Espanya per l’endemà del ple constituent. Així doncs, durant la legislatura s’hauran de discutir i votar moltes altres coses:  si s’han de privatitzar els serveis públics per a donar negoci als amiguets, si cal posar el territori al servei de les infraestructures o les infraestructures al servei del territori, si cal defensar els interessos de la banca o el de les víctimes, si ....  

 

Però fins i tot entrant en la lògica il·lògica dels defensors a ultrança de la unitat electoral independentista, la suposada transcendència del moment no s’ha de veure alterat pel fet que a les eleccions hi hagi tres formacions independentistes o només n’hi hagués dues. Tots els defensors d’unitats d’aquest tipus –i a la xarxa n’hi arriba a haver molts i molt pesats- exclouen CiU de la relació de forces independentistes. És en una de les poques coses amb les que hi coincideixo. Si consideréssim independentistes als de Mas i Duran els partidaris d’ajornar tots els debats fins l’endemà de la independència no haurien de patir per res, perquè entre CiU i els independentistes declarats sumarien una amplíssima majoria parlamentària. El cert és, però, que els convergents fan autèntics malabarismes verbals per a no pronunciar, ni per error, la paraula independència i, malgrat això arrossegaran els vots de la majoria de gent que votaria sí en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si, per la via electoral s’esbrava l’efervescència independentista que es viu actualment en aquest (tros de) país no serà pas perquè la presentació de la CUP divideixi encara més el vot independentista –com si el vot no fos personal i intransferible i cadascú no pogués votar el què li rota-, ni pel fracàs de la cimera del dóna’m el tres de Barcelona a canvi de l’u de Tarragona, ni tampoc per la fórmula del vilipendiat d’Hondt, sinó pel fet d’haver-hi milers i milers de persones que, tot i desitjar la independència, pixen fora d’urna, donant acríticament el seu vot a una força política que en cap moment ha dit que la vulgui proclamar.

Oferiu vots als pactistes que fracassaren.

De, com a mínim, sorprenent caldria qualificar la successió d’esdeveniments que s’han desfermat les darreres setmanes en aquest (tros de) país. I és molt probable, també, que les sorpreses vagin en augment a mesura que ens acostem al 25 de novembre i, sobretot, que la sorpresa majúscula per a molta gent arribi passada aquesta data.

Després d’una històrica manifestació per la independència a la què, de tant massiva, hi assistiren fins i tot destacats vividors de la política manifestament contraris a la independència, els esdeveniments s’han precipitat i les aigües tradicionalment plàcides de l’oasi català amenacen amb sortir de mare. La suma del clam popular majoritari de l’Onze de Setembre i del rebuig frontal de Rajoy a la proposta espanyolista de Mas -què hi ha més espanyolista que buscar “propostes d’entesa amb Espanya” per a fer-nos sentir còmodes dins d’aquest estat?- obliga els principals partits, especialment aquells que han ocupat la “centralitat política catalana” gràcies a la seva permanent ambigüitat, a reposicionar-se davant el nou escenari. I és que, sense que la majoria dels actors que porten més de trenta anys representant la mateixa trista funció se n’adonessin gaire, l’escenari regional ha anat canviant cap a l’hegemonia social de l’independentisme. Ara als directors, guionistes i actors de la comèdia autonomista se’ls ha girat feina; si no s’espavilen corren el risc que els canvis de guió portin desenllaços fins fa poc imprevisibles, i gens desitjables per als amos del teatre, i que el paper protagonista vagi a parar a les mans del poble, a les mans de qui estava previst que es limités a fer de públic, que només havia d’emprar-les per a aplaudir-los i votar-los de tant en tant.

 

Paradoxalment, després del fracàs del pacte fiscal, el seu projecte estrella, CiU és la força política més ben situada de cara al 25N i, per tant, el principal obstacle per a la independència d’aquest (tros de) país. Correm el risc que, després de la manifestació independentista més gran de la història, la major part d’aquests mateixos manifestants facin cua per a omplir les urnes amb paperetes d’una formació política i d’un líder que han proscrit la paraula “independència” del seu vocabulari.

I és que, electoralment parlant, tot juga a favor de Mas. La immediatesa de les eleccions li permet mantenir, sense que se li acabin els eufemismes, la indefinició sobre si la “plenitud nacional” que ens promet és la de Puerto Rico, la de Baviera o la de les illes Caiman. Pronunciar-se obertament per la independència li generaria problemes amb els apuntadors que, fora del camp de visió del gran públic, dicten els objectius polítics de la federació regionalista i el conduiria irremeiablement cap a un “carreró amb sortida”, on tindria molt difícil fer mitja volta.

A més, per a guanyar vots entre els partidaris de la independència, als principals dirigents de CiU no els cal pronunciar la paraula maleïda. De l’associació de conceptes Convergència-Independència, clau per a l’èxit electoral, ja se n’encarreguen els militants i dirigents locals i comarcals del partit i, sobretot, els sectors polítics i mediàtics més manifestament anticatalans. La campanya per la captació convergent del vot independentista està garantida cada cop que la Sánchez Camacho obre la seva immensa boca, disposada a empassar-se sencer l’electorat espanyolista de l’erràtica secció regional del PsoE; cada cop que els mitjans de la caverna espanyolista tracten de desqualificar Mas, presentant-lo com un líder messiànic (o “maciànic”) que vol trencar Espanya; cada cop (i mai millor dit) que associacions de militars senils o franctiradors solitaris ens amenacen amb les armes i amb judicis castrenses i ens ofereixen cadàvers per trepitjar, malgrat haver fugit amb els calçotets cagats quan la seva pàtria espanyola es va trencar a Guinea Equatorial o al Sàhara Occidental. Cada cop que les amenaces i els comentaris catalanòfobs lliguen el nom de Mas amb el de Catalunya i els putos catalans la majoria absoluta convergent és més a prop.

No ajuden gens a aturar la marxa triomfal convergent alguns comentaris sorgits des de les files de l’independentisme que, amb tota la raó del món, critiquen les polítiques neoliberals del govern Mas oblidant, però, un factor que crec que hauríem de tenir molt en compte: la majoria de nous independentistes –és a dir, la majoria de la majoria-  responen més a estímuls emocionals que a raonaments polítics. Afirmacions de rebuig a “una independència que vingui de la mà de CiU”, “dels que retallen els nostres drets”, “que només canviaria quatre ratlles al mapa” i altres per l’estil no només són difícils d’entendre per la majoria de la gent sinó que, a més, parteixen d’una premissa falsa: que CiU té com a objectiu a curt termini la creació d’un estat català independent.

L’esquerra independentista ha de continuar plantant cara a totes les agressions (socials, polítiques, econòmiques, territorials, etc) i a totes les corrupteles del “govern dels millets” -exemplar en aquest sentit l’actuació de l’assemblea i del regidor de la CUP de Reus en la denúncia de la xarxa d’interessos a l’entorn del conseller Boi Ruiz- amb tota la contundència possible. Ho ha de fer, però, tenint en compte l’escassa politització del gruix de nous independentistes, que els fa permeables al discurs convergent (i al transversal) d’ajornament de les ideologies. Si volem evitar que la majoria de participants en la gran manifestació independentista de la Diada donin alegrement el seu vot a una força que no és independentista cal que fem un discurs molt planer, que pugui ser entès per tothom. Que quedi clar als ulls de l’analista més simple que l’esquerra independentista –l’únic independentisme existent durant moltes dècades, no ho oblidem- no és que no vulgui veure dibuixat un Estat català al mapa d’Europa sinó que amb això no en tenim prou; que volem que la nova República catalana, que nosaltres dibuixaríem més gran al mapa, sigui molt més democràtica i justa que els estats que fins ara ens ha tocat patir.

Si la gent no s’espavila, la gran mobilització d’aquest setembre pot acabar convertint la multitud que va prendre els carrers de Barcelona reivindicant la independència en una simple corretja de transmissió d’interessos partidistes –“Co-Conver-Convergència!”. No estaria de més recordar que segons el Polònia, un dels programes d’actualitat més rigorosos de TV3, la puta i la Ramoneta convergents no són mortes. Si el resultat electoral del seu partit és el què esperen, quan tornin de parranda, portaran un cove àvid de peix i curull de desil·lusions col·lectives.