27 d’abril, 2016

La dissolució federal

El federalisme és la solució al problema català. Aquest ha estat el discurs de capçalera de bona part de l’esquerra d’obediència espanyola i visió hispanocèntrica d’aquest (tros de) país. Ho hem sentit en boca de pràcticament tots els dirigents del PSC i del que en queda -com a mínim de Maragall a Iceta, passant per l’entranyable Pere Navarro i el camaleònic Àngel Ros- però també de destacats membres d’ICV, d’EUiA i de Podemos. Davant de, d’una banda, l’ofensiva “recentralitzadora” de la dreta i, de l’altra, de les vel·leïtats separatistes del nacionalisme umbilicucèntric, que ens porten a l’enfrontament i el caos, es veu que cal una opció alhora valenta i assenyada, que trobi per a Catalunya l’encaix que necessita en una Espanya respectuosa amb la realitat plural dels diferents pobles que la configuren. Un respecte a la pluralitat lingüística i cultural que s’afanyen a practicar amb l’entusiasme que els caracteritza: només cal veure els casos del català a la Franja de Ponent i de l’aragonès i l’astur-lleonès als seus respectius territoris.

“Federal” és el títol d’un documental apologètic que presenta el federalisme com a solució a tots els problemes “en un moment de radicalització, desorientació i de caiguda de molts dels ciutadans en un sentimentalisme poc constructiu”. En aquets sentit, el tràiler de “Federal” és molt il·lustratiu: les imatges de manifestacions independentistes catalanes i escoceses s’intercalen amb escenes de bombardejos de la segona guerra mundial i de la guerra dels Balcans i primers plans de Tuđman, Milošević, Karadžić, Paisley, Bossi, Le Pen i Palin. Com podeu comprovar, una visió completa i ponderada de les diferents cares del nacionalisme. En contraposició a la voluntat d’afegir fronteres, en un món on ja no n’hi caben més, el reportatge ens posa uns quants exemples de les virtuts del federalisme: el Canadà, Suïssa, els Estats Units, l’Índia, el Brasil i Alemanya. La majoria de les cares que il·lustren aquesta opció, però, no són tan conegudes com les del nacionalisme agressiu, amb alguna excepció: un dels que es posen com a exemple és Lula da Silva, que no sé si és gaire federalista però que, si fem cas a la fiscalia de São Paulo, podria ser perfectíssimament del PSOE.


Albert Solé és l’home que ens ha de fer obrir els ulls sobre la necessitat d’adoptar “l’únic model polític que permet les sobiranies compartides, l’acceptació de les diferències, la responsabilitat dels pobles sense posar en discussió permanent les regles de convivència pactades”. Ja sé que esmentar els ascendents familiars és més aviat lletjot però a vegades és rellevant i revelador. L’autor d’aquest magne esforç de documentació és fill de Jordi Solé Tura, el gran teòric de vincular el catalanisme amb la burgesia i, conseqüentment, la defensa dels interessos de la classe obrera amb posicions espanyolistes. L’obrerista Solé Tura va acabar, recordem-ho, de ministre amb Felipe González, el proletari dels consells d’administració del GAL i de Gas Natural.


Federalistes d’Esquerra és una de les entitats que promocionen aquest documental. Aquest col·lectiu, situat a l’entorn del sector més espanyolista del PSC, explica “que té el seu origen al setembre de 2012 quan un grup de ciutadans i ciutadanes va veure la necessitat d’obrir un espai federalista a Catalunya davant l’escenari polític sorgit després de la Diada i la convocatòria d’eleccions anticipades”. És a dir, que admeten implícitament que el seu federalisme no sorgeix com a eina per a assolir més autogovern sinó com una resposta a les demandes d’independència. Veient qui són alguns d’aquests federalistes això no ens ha de sorprendre gaire: destacats noms de la seva junta directiva també els trobem a l’entitat catalanòfoba Sociedad Civil Catalana, entre ells el seu vicepresident Joaquim Coll. 

El federalisme no és una opció a mig camí entre el “centralisme” i l’independentisme. El federalisme és un model d’organització política i territorial i, en conseqüència, és una proposta que pot formular-se a qualsevol estat. Es pot ser, per tant, federalista i espanyolista o federalista i independentista, en funció de si volem aplicar el federalisme a l’actual Regne d’Espanya, com els promotors de la pel·lícula, o a la futura República catalana, com el pesat que escriu aquestes ratlles. Tot i fer trampa, els que utilitzen l’esquer del federalisme per a eludir donar una resposta clara a la disjuntiva que té plantejada el poble català -assolir la independència o romandre sotmesos a l’Estat espanyol- tenen raó en una cosa: el federalisme pot ser la solució al problema català.

Per què, aviam, qui el té, el problema català? Les reivindicacions d’independència de l’actual Catalunya presumptament autònoma (o del conjunt de la nació catalana) no són pas un problema per als propis catalans. El problema català el té, en tot cas, l’Estat espanyol (i el francès) i tots els espanyolistes, independentment de que hagin nascut a Móstoles, a Pedralbes o, com l’Albert Solé, al  Bucarest de Ceaușescu. Per a tots aquests, la proposta federalista-espanyolista podria ser una solució en la mesura que aconseguís restar suports a les reivindicacions independentistes.

Tenim un problema espanyol (i francès). Per als catalans demòcrates, independentistes o no i independentment de que hagin nascut a la vall del Llobregós, a las Alpujarras o a l’altre costat de la filferrada que els no-nacionalistes tenen a Melilla, no hi ha un problema català, perquè una reivindicació democràtica, legítima i pacífica no pot ser mai un problema. El problema, en tot cas, és la negativa de l’Estat espanyol a resoldre aquest conflicte en termes polítics i democràtics, mitjançant l’exercici del dret a l’autodeterminació. Potser una solució temporal al problema català seria la federalització del Regne d’Espanya però de ben segur que la solució definitiva al problema espanyol passa per la independència de la República catalana. 

06 d’abril, 2016

De discursos i equilibris

Organització política assembleària d'abast nacional, que s'estén arreu dels Països Catalans i que treballa per un país independent, socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals. No fa gaire l’Adam Majó començava un article a la secció d’opinió de Llibertat.cat fent aquest mateix copia i enganxa de la definició de la CUP i ho feia per a remarcar l’absència en aquesta de l’etiqueta anticapitalista, possiblement la més utilitzada per a referir-se a la més coneguda de les organitzacions de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans. Poques setmanes abans, també en aquesta mateixa secció, Jordi Navarro publicava un article centrat en un altre dels eixos de lluita esmentats a la declaració de principis inicial: l’ecologisme. El militant i exregidor gironí de la CUP apuntava que “l'EI s'ha empeltat amb el moviment per l'alliberament nacional, amb el moviment juvenil, obrer, estudiantil, feminista...i amb nous moviments socials sorgits a l'empara de la crisi financera desfermada per l'esclat de la bombolla immobiliària” alhora que, com a militant ecologista constatava que “l'escassa implicació de l'esquerra independentista en les lluites ecologistes és molt decebedora”.


L’empelt entre l’independentisme i els diferents “ismes” que propugnen canvis socials profunds ha comportat sempre un debat intens al si del moviment independentista. És lògic que així sigui: dins de l’independentisme tothom coincideix en que la futura República catalana no ha de ser una simple còpia catalanitzada de l’actual Estat espanyol, amb tots els seus defectes. Precisament per això tothom coincideix en que el nou Estat ha de ser una República. Ara bé, no sempre les tares són percebudes de manera tan clara i unànime com la monarquia i, per tant, és lògic que dins de l’independentisme, en el sentit més ampli, hi hagi qui plantegi una esmena a la totalitat del sistema i qui en tingui prou amb alguna que altra esmena parcial. De la mateixa manera, dins dels partidaris de l’esmena a la totalitat hi ha discrepàncies a l’hora de posar més l’accent en un aspecte o altre dels molts que cal canviar. També és ben normal i positiu: afortunadament la procedència i les sensibilitats de la militància de l’Esquerra Independentista i d’aquest espai més ampli que anomenem la Unitat Popular són prou diverses per a que el debat sobre el model de país i de societat que volem sigui d’allò més plural i enriquidor -segurament molt més que el que hi pugui haver a les esquerres dels països que ja tenen estat.



Una organització política que pretén articular-se “com a espai útil per totes aquelles persones i col·lectius amb voluntat transformadora que lluiten per la llibertat del nostre poble, amb la intenció de ser un espai de confluència dels moviments cívics i populars, en la lluita per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans” per força ha de fer equilibris. Equilibris entre discurs nacional i social. Equilibris entre utopies que assenyalen el final del camí i objectius assolibles a quatre passes. Equilibris a l’hora de reivindicar tots i cadascun dels diferents objectius d’una “organització política assembleària d'abast nacional que treballa per fer dels Països Catalans un país independent, socialista, ecològicament sostenible i deslligat de les formes de dominació patriarcals”.

De tots els objectius? Bé, tots-tots potser no. De vegades, fent equilibris entre tàctiques i estratègies, potser ens descuidem una mica de que a l’esmentada definició també hi posa “territorialment equilibrat”... Però, hòstia, no cal ser tan primmirats: al cap i a la fi això del desequilibri territorial només afecta a quatre gats! Sí? Segur?

24 de març, 2016

Lletjos i valents

Els dos darrers llibres de Jordi Borràs són ben diferents físicament l’un de l’altre. El primer és força gruixut i, com correspon a un llibre gràfic, amb les pàgines prou grans per a no perdre’s cap detall dels centenars de fotografies que conté. Les fotos –curioses algunes, espectaculars altres, impactants la majoria, totes en color però amb predomini del vermell i el groc- van acompanyades de textos que prèviament ens situen sobre el que veurem en cada capítol. En resum, que quan el vaig veure anunciat per primer cop vaig pensar que segur que es tractava d’un llibre ben fet i sobre un tema prou interessant i molt poc tractat... i que no me’l compraria (i no pas pel preu).


Plus ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya és un recull complet i documentat dels principals protagonistes dels sectors més bel·ligerants del “no-nacionalisme” en aquest tros de colònia. N’hi surten de pràcticament tots els sectors, des dels falangistes més nostàlgics fins a la progressista Chacón, des de petits grupuscles declaradament neonazis fins a la transversal Societat Civil Catalana, des dels que s’exhibeixen en estadis de futbol o passegen marrans per casernes fins als que tenen càrrecs institucionals. Un munt de gent molt diversa que, malgrat les aparents discrepàncies ideològiques, els darrers anys no han tingut cap mania en compartir carrer amb la intenció, de moment infructuosa, d’omplir-lo per a oposar-se a les reivindicacions democràtiques del poble català. Todo por la patria! Un munt de fotos de personatges que, malgrat ser qui-sap-lo desagradables i perillosos, o precisament per això, no podem ignorar. Finalment, doncs, m’ho vaig repensar i "Plus Ultra" va fer cap a un dels prestatges de la biblioteca casolana, al costat dels sis volums de la Fauna dels Països Catalans: Mamífers, Amfibis i rèptils, Ocells (I i II), Peixos (I i II) i Fauna xunga.



Curiosament l’últim llibre del fotoperiodista no té ni una foto. Però sense càmera Borràs també sap retratar amb precisió l’entramat espanyolista, mostrant-ne la cara més lletja. Si Plus Ultra és un exhaustiu inventari d’espècies de l’extrema dreta i l’espanyolisme més fatxa que volta per aquest racó de món, Desmuntant Societat Civil Catalana, com el seu nom indica, és un extens reportatge periodístic sobre el biòtop on cohabiten individus de totes les espècies inventariades. Dos treballs que es complementen: una selecció de fotografies de cinc anys de treball a peu de carrer i un magnífic treball d’investigació.

“Els mitjans catalans només parlen d’independentisme!” Sovint des del hooliganisme espanyolista es fan afirmacions d’aquest tipus, adreçats principalment a les emissores de la CCMA. Una mentida més, en to ploricó, de les moltes que repeteixen i que es poden desmentir amb una simple comparació del temps i els espais que dediquen els mitjans catalans i els espanyols a cadascun dels diferents posicionaments polítics respecte el conflicte entre la legalitat constitucional espanyola i la legitimitat constituent catalana. Sí que és cert, però, que els mitjans catalans (i els estrangers) haurien de dedicar més temps a parlar d’entitats com SCC, però no per a obsequiar-los amb espais apologètics, com pretenen, sinó per a fer una mica de llum entre les ombres: quina classe de gent hi ha, qui en mou els fils, qui els paga les factures, etc... Tot esperant (asseguts) monogràfics televisius en prime time sobre el tema, qualsevol que vulgui veure per on van els trets pot fer-ho gràcies a dos llibres lletjos i valents.

24 de febrer, 2016

De gotes d’aigua i pams de terra

Amposta, 7 de febrer de 2016: enèsima riuada de gent en defensa de l’Ebre, aquest cop amb més participació que en altres ocasions, amb un consens social i polític més ampli i probablement amb una idea més generalitzada de que aquesta lluita no és un problema del territori sinó una qüestió de país. La singularitat del Delta de l’Ebre respecte a la resta d’espais naturals dels Països Catalans ha fet que molta gent prengués consciència de la seva importància ecològica i de la necessitat de preservar-lo. Les principals problemàtiques que ja fa temps que afecten la conservació del Delta són fruit de grans infraestructures construïdes durant el segle XX: els grans embassaments, que retenen els al·luvions que al llarg de mil·lennis l’havien fet créixer, i els transvasaments i la pèrdua de cabals, que n’augmenten la salinització. Qualsevol pla que comporti una reducció de cabals al tram final del riu accelera els efectes negatius esmentats.


Una de les habilitats dels promotors de polítiques fluvicides ha estat la capacitat de desviar el debat sobre el model de desenvolupament econòmic i territorial per a tractar de convertir-lo en un enfrontament entre territoris. Quan els territoris candidats a esbatussar-se entre ells són diferents zones dels Països Catalans tenen, a més, el valor afegit de fomentar l’anticatalanisme. Això va evidenciar-se especialment durant la batalla contra el PHN del govern Aznar, quan es tractava de presentar la defensa del riu com una mostra de l’ancestral insolidaritat catalana cap la resta de territoris. El PP del País Valencià, que amb el temps s’ha demostrat que actuava com una organització criminal al capdavant d’un govern colonial, va accentuar el seu tradicional discurs anticatalanista: “els catalans” ja no es limitaven a agredir la identitat valenciana sinó que volien impedir el seu progrés econòmic! Que a Orpesa, Cullera, Calp o Benidorm -o a Vilaseca i Salou, compte!- el progrés consistís en inundar-ho tot de formigó, camps de golf i parcs temàtics no havia de ser objecte de debat.


En aquesta ocasió els teòrics enemics de les Terres de l’Ebre s’han anat a buscar a Ponent del propi Principat, en concret a les comarques hipotèticament beneficiades per la posada en marxa de nous regadius inclosos en el nou Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre. Per a escenificar l’enfrontament territorial diversos mitjans de comunicació han elevat Josep Maria Jové, president del canal Segarra-Garrigues, a la condició de “representant dels pagesos de Lleida”, prescindint del fet que la representació oficial i majoritària del sector agrari es determina a les eleccions agràries i que aquestes, agradi o no, a Ponent, a les Terres de l’Ebre i al conjunt d’aquest tros de país les ha guanyat sempre una organització que el 7 de febrer també era a Amposta manifestant-se: la Unió de Pagesos. Segons Jové, i altres representants de comunitats de regants, augmentar el cabal ecològic de l’Ebre faria inviable l’agricultura de regadiu a les comarques de Ponent.

Ara fa vuit anys, amb motiu del projecte de “captació temporal” d’aigua del Segre per a l’àrea metropolitana de Barcelona del conseller ecotransvasista Francesc Baltasar, el convergent Joan Reñé, actual president de la Diputació de Lleida i en aquella època president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell i tresorer de la comunitat de regants del canal d’Urgell, defensava la substitució del reg a manta per sistemes més eficients com l’aspersió o el microdegoteig, que permetrien un estalvi considerable d’aigua “que es podria derivar cap a les conques deficitàries, a canvi de recursos econòmics que permetessin costejar la modernització de la superfície regable”. Com a model de regs més eficients es posaven com a exemples els regadius del canal d’Aragó i Catalunya i de l’Algerri-Balaguer, amb concessions de només 5.500 i 6.000 m3/ha, respectivament, en front dels 9.000 m3/ha del d’Urgell, que evidenciaven la viabilitat de dues collites anuals amb un estalvi d’un terç, o més, de la concessió. Un estalvi d’aquesta magnitud al Canal d’Urgell, que té una dotació anual de 630 hm3, gairebé es correspondria amb els 342 hm3 de dotació del Segarra-Garrigues. Les casualitats aritmètiques també poden ser endimoniades en una zona que, abans de l’arribada del reg, era anomenada per molts el Clot de l’Infern per la seves dures condicions de vida.

De la mateixa manera que entre els sectors transvasistes hi ha qui encara fa servir argumentacions tan absurdes com la de considerar que “l’aigua que arriba al mar es perd” també trobem pseudoecologistes que, en nom de la defensa del medi natural, no només s’oposen a nous regadius sinó que sovint fan gala d’una animadversió cap a les activitats agràries, prescindint de dues qüestions cabdals:
  •    La major part de l’actual paisatge natural dels Països Catalans (i de la resta de països mediterranis) no és fruit de l’evolució salvatge de la natura sinó que ha estat modificat per l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. Evidentment entre aquests medis profundament antròpics hi trobem els conreus cerealístics de la Segarra, els oliverars de les Garrigues i, no ho oblidem, els arrossars relativament recents del Delta de l’Ebre. Sense l’activitat agrícola ni cap d’aquests espais naturals no seria com és ni el conjunt del país no tindria la riquesa i varietat mediambiental que té.

  •          L’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal no són cap passatemps de cap de setmana, ni cap acte de voluntariat, sinó una activitat econòmica. En conseqüència si volem preservar el medi d’un determinat territori la solució no passa per a prohibir o obstaculitzar el canvi de seu model agrícola (de secà a regadiu, per exemple) sinó en garantir que els conreus tradicionals hi siguin econòmicament rendibles i no s’hi abandoni ni un pam de terra.


Podíem trobar un munt d’arguments ecològics i econòmics per a oposar-nos a construcció del sistema format pel pantà de Rialb i el canal Segarra-Garrigues. Ara, però, un cop construïdes la major part de les infraestructures sembla que el més lògic seria, a banda d’exigir responsabilitats penals pel seu sobrecost, aprofitar-les en benefici de les comarques afectades. En cas contrari és quan la polèmica obra tindria més números per a esdevenir una eina per a transvasar aigua de la conca del Segre-Ebre cap a la del Llobregat. Potser –i dic “potser” perquè el tema és molt més complex del que sovint pretenen certs peudoecologistes- la solució passa per, en comptes d’imposar regs de transformació, garantir la viabilitat econòmica d’implementar regs de suport als conreus tradicionals de secà, amb consums hídrics molt més reduïts –de l’ordre dels 1.500 m3/ha- per tal de garantir collites (i cabals ecològics) sense dependre única i exclusivament de si les pluges són tan abundants com els prejudicis pagesòfobs o tan escasses com la vergonya dels que executen obres públiques amb sobrecostos superiors al 80%. 

17 de febrer, 2016

Vils lingüistes enfurismats

La posada en marxa de la normalització lingüística va ser un dels aspectes més positius dels inicis de la Catalunya autonòmica, especialment en l’àmbit de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació públics. Això fins i tot ho reconeixen, de manera implícita, els enemics del català quan intenten carregar-se la immersió a les escoles o quan tracten de silenciar les emissores públiques en la nostra llengua. Ja ho sé que partíem de zero i que, per tant, qualsevol avenç havia de ser per força molt evident, però també és cert que les coses podien fer-se molt pitjor, com s’ha demostrat a bastament en altres territoris dels Països Catalans i en altres nacions sotmeses per l’Estat espanyol. Lamentablement, però, després d’aquells inicis esperançadors la recuperació de l’ús de la llengua va anar perdent pistonada i, amb el temps, sembla que s’hagi d’acabar renunciant a l’objectiu que li donava nom: normalització.

Molt aviat l’espanyolisme va presentar batalla ideològica, camuflant el seu supremacisme lingüístic darrere el victimisme lerrouxista: a Catalunya hi havia dues comunitats diferenciades, els catalans burgesos i explotadors i els pobres immigrants espanyols explotats, i amb la normalització els primers agredien impunement els segons. Recordeu el como con Franco pero al revés: persecución del castellano en Cataluña? Una mentida amb una resposta ben senzilla: “Como con Franco pero al revés seria l’oficialitat única del català a Burgos, a Jaén i a Trujillo, imbècils!”. Però el cert és que, malgrat la coixera argumental dels Jiménez Losantos i companyia i gràcies a l’acomplexament de bona part de la societat i les institucions catalanes, de mica en mica però de manera continuada l’espanyolisme va anar guanyant terreny –aviat es va haver de prioritzar no recular en àmbits com el de l’ensenyament a plantejar-se avançar seriosament en els espais més desnormalitzats- i ha acabat imposant part del seu relat.


Una República bilingüe? Resulta paradoxal que la normalització del català fos un dels motors més potents de les mobilitzacions autonomistes de fa quaranta anys i que ara, quan la decrèpita autonomia agonitza i les mobilitzacions àmpliament majoritàries són per la independència, sembla que la nostra llengua sigui percebuda no com un motor sinó com un fre. En aquest nou escenari polític alguns esborranys constitucionals preveuen la cooficialitat  de l’espanyol a la República catalana, en tant que llengua cooficial a l’actual comunitat autònoma i pròpia de part de la població catalana. 


Els aspirants a pares i mares de la nova constitució semblen ignorar que si el castellà o espanyol és oficial en la major part del territori dels Països Catalans no és pel fet de tractar-se de la llengua d’una part important de la població que hi viu sinó per la seva condició de llengua oficial de l’Estat espanyol; d’un estat que en lloc de garantir-los unes condicions de vida dignes a les seves terres d’origen va empènyer milers de ciutadans de regions espanyoles a agafar un bitllet de la Renfe i una maleta de fusta i a emprendre el trist camí de l’emigració.

Una República bilingüe! Partint de la base que l’oficialitat, o la cooficialitat, d’una llengua o altra no ha de ser cap objectiu sinó un mitjà per a assolir la plena normalització d’una llengua en un territori i que, si més no inicialment, el territori de la nova república serà el de l’actual comunitat autònoma de Catalunya, jo també sóc partidari de que aquesta tingui dues llengües oficials. Així el català hauria de ser l’única llengua oficial a les comarques on és llengua pròpia, l’occità única llengua oficial a l’Aran i ambdues cooficials a les institucions estatals (govern, parlament, etc).

Els que en nom de la llibertat individual i de la tolerància sovint s’omplen la boca reclamant bilingüisme (a les escoles de Balaguer o a TV3, però no a les de Fraga o al cinemes) han protagonitzat, fa poques setmanes, una altra demostració de convivència i civisme. Era presidenta deth grop parlamentari dera CUP, Mireia Boya, va ser objecte d’una campanya d’insults pel fet d’utilitzar l’occità al Parlament de Catalunya. Resulta si més no curiós que els que denuncien una hipotètica discriminació de la seva llengua pròpia i que contínuament en recorden la seva condició de llengua oficial siguin els mateixos que insulten una parlamentària per utilitzar la seva llengua pròpia en l’únic parlament on aquesta és oficial. Ara que és molt probable que aquests enfurismats defensors del vil lingüisme –cada lengua en su casa y la mía en la de todos- no sàpiguen que l’occità també és cooficial a la Catalunya autònoma. És igual. Tampoc no els hi cal. Al cap i a la fi els seus motius per a imposar una llengua més enllà del territori on és pròpia no es basen, com volen fer creure, en la defensa dels drets individuals sinó en el convenciment que hi ha llengües superiors a altres. Una idea que només pot defensar-se des de la ignorància més absoluta.

28 de gener, 2016

Orgull i perplexitat

“Quatre barres i un estel de cinc puntes, en vermell, i la sigla del partit, en negre”. Aquesta, si fa no fa, però en espanyol, va ser la resposta del registre de partits polítics a la consulta que li havíem fet, requerits per la Junta Electoral de Zona, on algun funcionari primmirat havia observat diferències en el logotip de la candidatura i ens hi posava pegues. Les eleccions eren les municipals de 2003 i l’organització política en qüestió una desconeguda per a la majoria de la gent, amb més voluntàries per a redissenyar la imatge corporativa que per a resoldre entrebancs burocràtics. Per sort al Ministeri de l’interior les comunicacions encara eren del segle anterior i, en comptes un fitxer digital amb la imatge, van enviar un fax amb una descripció que es corresponia amb el logo, tant d’abans com de després dels diferents restylings. Des de la seva fundació, a mitjans des 80, fins als nostres dies la sigla de la CUP ha anat sempre acompanyada de l’estelada, explicitant gràficament un independentisme inequívoc.

No crec que se’m pugui diagnosticar egoobesitat per confessar un cert orgull per formar part des de fa qui-sap-los anys d’un projecte que va passar de tenir quatre regidors mal comptats a ser clau al Parlament. De mica en mica, amb feina de formigues, la CUP es va fer gran. De concórrer a les municipals en pocs municipis, amb noms i fórmules diferents, a coordinar i construir un projecte amb vocació nacional. De tenir representació a uns pocs ajuntaments a multiplicar-la per quatre o per cinc en eleccions successives. De ser estrictament municipalista a fer el salt al Parlament. I portant sempre a tot arreu un missatge nítidament independentista i d’esquerres... Si pocs anys enrere algú hagués pronosticat el resultat de les eleccions plebiscitàries i constituents  del 27 de setembre possiblement no me l’hauria cregut... i encara menys si m’hagués dit que just després d’aquest resultat trontollaria el meu orgull cupaire.

Les llarguíssimes negociacions entre Junts pel Sí i la CUP –segur que només han passat tres mesos?- van fer aflorar en més d’una ocasió sensacions que tampoc m’hauria cregut si algú me les hagués anunciat només pocs dies enrere: perplexitat i desànim. Perplexitat per l’enrocament dels que, a banda i banda de la taula negociadora, prioritzaven el qui per davant del què, el com i el quan. Desànim en veure que, entre els uns i els altres, podíem acabar malbaratant la primera majoria parlamentària independentista d’aquest (tros de) país. Perplexitat en veure que una promesa electoral sorgida de no sé sap on i repetida públicament per alguns candidats en plena campanya electoral -“la CUP mai no investirà Artur Mas”- passava per davant d’una altra que, al meu entendre i en tant que referida a un dels objectius estratègics, era infinitament més important: “la CUP és aquí per prémer l’accelerador cap a la independència”. Desànim en sentir-me representat per un Antonio Baños que dimitia per motius exclusivament polítics. Desànim encara més gran en pensar que d’un moment a l’altre l’estelada se n’aniria cap a un cantó i la sigla cap a l’altre...


Un gir sobtat propi de guió polonès, quan a les negociacions ja els cantaven les absoltes, va tornar a canviar la situació. Mas es retirava, deixant el seu lloc a Puigdemont, i s’enduia la convocatòria d’unes noves eleccions que haurien esmenat el caràcter plebiscitari del 27S. El desànim fotia el camp i la perplexitat canviava de parella de ball: tornava la il·lusió. Perplexitat per l’acceptació d’un pacte en un termes menys favorables a la CUP que els desestimats pocs dies abans pel Consell Polític, quan es proposava votar la investidura de Mas sense comprometre el sentit de vot al llarg de la legislatura. Perplexitat en veure que es presentava com un triomf, que suposadament eixampla per l’esquerra el suport a la República catalana, el fet d’apartar Mas, enviant-lo no a la paperera de la història sinó al capdamunt del martirologi nacional i facilitant la renovació d’una Convergència fins ara en caiguda permanent. Il·lusió perquè, malgrat tots els errors, tornem a tenir el peu damunt del pedal de l’accelerador. Gas a fons!


No, no em descuido del Ramon Usall... Un text que parla d’independentisme i que du la paraula orgull al títol no el podia cloure sense unes ratlles dedicades al millor cap de llista que podíem tenir en les eleccions més transcendents a les que fins ara ens hem presentat. Tant de bo tots els diputats i diputades s’estimessin el país com ell, encara que no sabessin expressar-ho ni la meitat de bé. Qui no recorda les seves paraules portant el bo i millor del salvatge oest a l’auditori de Barcelona? Una abraçada enorme, Ramon, i un petó ben fort a la nena que la Magda porta a la panxa. Quan la teva filla creixi en una terra lliure podrà explicar, amb orgull, que en la lluita per la independència i la justícia el seu pare hi va aportar més d’un granet de sorra.

... ni de la Mireia Boya. La renúncia a l’acta de diputat per part del Ramon comportarà l’entrada de l’independentisme (en) occità al Parlament de la mà de la Mireia. Que no dubti ningú que la regidora de Corròp a Les serà una magnífica diputada, no només representant a l’Aran sinó també a les comarques del Pirineu i de Ponent. Qu'ajas fòrça astre e fòrça salut, Mireia. Sustot fòrça salut!

23 de desembre, 2015

De canvis miraculosos i dubtes raonables

Dues fotografies consecutives ocupant mitja plana d’una revista. A la primera un home o una dona amb un perímetre abdominal força superior als cànons dictats per la moda i a la segona la que se suposa que és la mateixa persona, vestida amb la mateixa roba, tibant amb una mà la cintura d’uns pantalons que li van molt i molt balders. O a la primera una imatge en picat d’una closca pelada com la de Duran i Lleida i a la segona, des del mateix angle, un cap que per la seva densitat capil·lar podria ser el de Quico Homs. Acompanyant les diferents parelles de fotografies i el nom del respectiu producte miraculós podem llegir-hi les mateixes paraules: “abans i després”.


La incoherent concurrència a les eleccions espanyoles del 20 de desembre, després de l’acord parlamentari de desconnexió, dels principals partits de Junts pel Sí i la no reedició del seu pacte electoral ens ha obsequiat amb una imatge inèdita: la rància UDC de l‘incombustible Duran enfrontant-se electoralment amb una CDC que, per l’escàs pes polític de la resta d’integrants de la coalició Democràcia i Llibertat, podríem dir que es presenta per primer cop en solitari a unes eleccions. O dit d’una altra manera, la possibilitat de veure i escoltar, al mateix temps i un al costat de l’altre, els discursos convergents d’abans i de després de la seva miraculosa conversió a  l’independentisme. L’actual discurs sobiranista de CDC cara a cara amb el discurs convergent de tota la vida. El programa i l’estratègia electorals (i el principal cap de llista) d’Unió són els de la vella CiU, allò que havien votat sempre la majoria dels convergents que ara tenen els sants collons de voler donar lliçons d’independentisme a tort i a dret: demanar el vot en clau nacional -“anar a Madrid a defensar els interessos de Catalunya”- i, un cop a la metròpoli, votar en clau de classe -els interessos de Catalunya són els de la Caixa, Abertis, Agbar, Gas Natural, Banc Sabadell i la resta de patriotes del lobby Puente Aéreo. Lobbisme disfressat de catalanisme.


Que ara sigui UDC la que monopolitza el discurs del peix al cove significa que CDC ha renunciat definitivament al putaramonetisme que l´ha caracteritzat durant més de tres dècades? El canvi de rumb imposat per Mas a Convergència, després d’anar a Espanya a buscar el pacte fiscal i tornar-ne amb la dieta del cucurutxo, és considerable –si volem ser sincers, molt més gran del que la majoria ens podíem arribar a imaginar- com s’evidencia comparant els discursos d’abans i de després, o sigui els d’Unió i els de Democràcia i Llibertat. Ara bé, aquest canvi és irreversible?


Podem tenir la certesa de que l’objectiu de CDC en un termini de 18 mesos sigui realment la proclamació d’un Estat català independent? Algunes veus contràries a que la CUP investeixi Mas posen en dubte que a l’hora de la veritat aquest estigui per la ruptura i veuen més probable que tard o d’hora viri cap a la reforma i cap a un nou pacte amb Espanya; que la conversió convergent a l’independentisme, iniciada poc després de la primera de les grans mobilitzacions explícitament independentistes de l’ANC a Barcelona, sigui únicament tàctica; que es vulgui capitalitzar la reivindicació independentista per a un posterior canvi de cromos amb l’Estat ocupant de cara a assolir els seus objectius de sempre: més competències i millor finançament per a “aprofundir en l’autogovern en el marc d’un Estat espanyol plurinacional i bla, bla, bla...”. N’hi ha que no se’n refien ni un pèl de l’independentisme de CDC. Jo tampoc.

Poc abans de les eleccions del 27 de setembre el número 7 de Junts pel Sí  per Barcelona, Oriol Amat, va declarar a la cadena de ràdio alemanya ARD que l'escenari postelectoral més probable era que la independència pogués evitar-se amb una oferta del govern espanyol basada en l'Estatut no retallat de 2006. Més cap aquí també podem trobar alguna perla que apunta en el mateix sentit, com ara les afirmacions de Felip Puig lamentant que JpS no tingués cap alternativa a la CUP per a aconseguir acords parlamentaris... almenys fins després de les eleccions espanyoles. Que una majoria parlamentària alternativa a un pacte entre Junts pel Sí i la CUP no tindria com a objectiu la independència sembla tan evident com que el lamentable conseller d’empresa i ocupació en funcions és molt més prosistema que sobiranista. Podem pensar que aquests posicionaments són minoritaris, que la majoria de convergents són independentistes sincers. Segur que és així a nivell de votants i de militants però no ho tinc gens clar entre els dirigents que fa quatre dies defensaven el mateix que Duran.  Ens hem de creure que l’extroskista dimissionari Fernández Teixidó era l’únic que dins de CDC discrepava de la deriva sobiranista del seu partit? Els assenyats poders econòmics, que sempre havien confiat en CiU com a gestora dels seus interessos, s’haurien arriscat ara a posar tots els ous a la cistella de la perdedora Unió? Massa incerteses per a creure a ulls clucs que la destinació del vaixell sigui Ítaca.

Ara bé, davant les incerteses i els dubtes raonables què hem de fer? En un apunt anterior a Llibertat.cat (D’infusions i presidències) havia defensat la necessitat de consensuar un president de govern alternatiu i de buscar un altre càrrec institucional a Mas. Continuo creient que és el que s’havia de fer en aquell moment però que ara, passat el temps i vista la nul·la predisposició de la resta  d’hipotètics candidats, és absurd seguir tancats en banda permetent que el qui condicioni el què, el com i el quan. Tothom de Junts pel Sí, inclosos els que poc abans de pactar-hi el posaven a parir, defensa públicament que el president ha de ser Mas? Doncs la CUP no ha de trencar-se les banyes per Romeva o per qualsevol altre candidat, inclosa la proposta surrealista de Viver i Pi-Sunyer, i sí en aconseguir un bon acord en els diferents punts programàtics i en la garantia del seu compliment –qüestions que igualment caldria lluitar en el cas d’un president  alternatiu. Sí, d’acord, molta gent ens podrà retreure que no complim una promesa repetida públicament per alguns candidats en plena campanya electoral: “la CUP mai no investirà Artur Mas”. Durant la campanya també vam prometre públicament una cosa molt més important: “la CUP és aquí per prémer l’accelerador cap a la independència”. O no diem també públicament que el què és més important que el qui?

Junts pel Sí s’ha mantingut ferma defensant que Artur Mas capitanegi la nau. Malgrat els dubtes raonables que puguem tenir sobre la destinació final desitjada per alguns dels membres més destacats de la tripulació sobiranista –o precisament per aquests dubtes- no podem permetre que la nau segueixi ancorada a port. Al contrari, cal llençar per la borda totes les excuses dilatòries i instar-los a trencar les amarres i a sortir a mar oberta. I deixem que sigui la majoria relativa de l’electorat la que pugui comprovar d’aquí un any i mig si el producte que li van vendre fa tres mesos és tan miraculós com li havien anunciat.

Ja pots piular, si l’assemblea no ho vol veure...

“Estic massa emprenyat i decebut per a fer valoracions en calent del #DebatNacionalCUP. Només algunes puntualitzacions (1/6)”. Primera d’una sèrie de mitja dotzena de piulades d’urgència sobre el debat cupaire del 29 de novembre. És dilluns, l’endemà, i no estic de gaires floritures a l’hora d’escriure. D’aquí set o vuit dies ja escriuré alguna cosa més potable sobre el tema per a la meva col·laboració mensual a Nació Lleida. Encara no sé que passada una setmana m’asseuré diverses vegades davant l’ordinador amb intenció de posar negre sobre blanc algunes idees sobre el vist i sentit a Manresa i que tots i cadascun dels intents de fer-ho en un estil diguem-ne més “literari” i “fred” acabaran amb una resposta negativa a l’hora de desar els canvis al document. A veure si encara resultarà que, en comptes de dificultar-me l’expressió, les limitacions d’espai del Twitter m’hauran ajudat a destriar el gra de la palla, a ser més concret i concís...

“Els aproximadament 1300 votants escollíem entre 4 escenaris per a seguir negociant. Se’n podia votar més d’un i alguns d’ells eren compatibles (2/6)”. Efectivament, les 1.254 persones que quedàvem a l’hora de les votacions no escollíem “Mas sí” o “Mas no” sinó que ho fèiem  entre quatre possibles escenaris de negociació dels quals se’n podia triar un, dos o tres (o quatre, però això hauria estat com no votar-ne cap). Més enllà de determinar quines eren les preferències entre la militància, per damunt de pressions polítiques i mediàtiques, el que es feia era donar el vist-i-plau a l’equip negociador a seguir buscant acords en un o més escenaris, que incloïen el tema de la presidència i els tres eixos bàsics a negociar: un de xoc per l'emergència social, el procés constituent i la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol.

“Els escenaris 1 (votar un candidat de JpS diferent a Mas) i 3 (possibilitat d’abstenció d’un tercer partit) no depenen de la CUP (3/6)”. Els escenaris 1 (arribar a un acord en els tres eixos i votar la investidura d’un altre candidat de Junts pel Sí) i 3 (arribar a un acord en els tres eixos i facilitar la investidura d’un candidat de Junts pel Sí amb l’abstenció de la CUP i d’un altre grup) podien tenir sentit les primeres setmanes de negociacions. Un cop posicionats tota la resta de grups parlamentaris entenc que no tenen sentit. Podien ser escenaris desitjables però a hores d’ara veig pràcticament impossible el primer i totalment surrealista el tercer.


“L’opció 2 (votar Mas en cas d’acord amb JpS) vam votar-la només 474 i la 4 (abans eleccions que votar Mas) van votar-la només 576 (4/6)”. Vaig votar només un dels escenaris possibles (investir Mas si s’arriba a un acord amb Junts pel Sí) perquè no veig possibles les opcions 1 i 3 i, per tant, mantenir el debat en aquest termes només ens porta a dilatar les negociacions. D’altra banda convocatòria de noves eleccions és la pitjor de les opcions plantejades. Ens abocaria a una pèrdua de temps, a un afebliment del suport popular a l’independentisme per la via de la desil·lusió i a una aritmètica parlamentària similar a l’actual... en el millor dels casos. No tinc cap ganes de que al maig el debat polític d’aquest tros de país giri al voltant de la disjuntiva “o Mas o eleccions al setembre”.


“Per tant si ningú no es mou, a l’AN caldrà votar entre dues opcions contraposades (2 i 4) que ara no arriben al 50% de suport intern (5/6)”. “Per tant, ara per ara, no hi ha cap desenllaç clar. Tot està per fer i tot és possible: encara podem fer la República o el ridícul (6/6)”. A l’Assemblea Nacional del 27 de desembre caldrà votar de manera inequívoca la proposta d’acord definitiva entre JpS i la CUP, amb les concrecions a que s’hagi arribat en els tres eixos programàtics i en el tema de la presidència. Tot sembla indicar que la votació final serà entre dos escenaris similars als de les opcions 2 i 4 (simplificant molt, o Mas o març). Situats en aquesta disjuntiva caldrà veure cap on es decanten els 823 vots que un mes abans han recolzat majoritàriament una opció (arribar a un acord en els tres eixos i votar la investidura d’un altre candidat de Junts pel Sí) que ja no figura a les butlletes.

Com era previsible el resultat del Debat Nacional de la CUP no va calmar els ànims de tots aquells més propensos a exaltar-se amb els titulars que a tractar d’entendre el fons de la notícia (que reconec que pot costar una mica d’entendre). Rarot com sóc –de moment sóc cupaire, ves- vaig afegir dues noves piulades, la setena i la vuitena, a una sèrie de sis: “Els insults i desqualificacions entre independentistes perjudiquen als que, a banda i banda, volen l'acord (7/6... ;-)” i “Els insults i desqualificacions només beneficien els que, a banda i banda, prioritzen el qui davant del què, el com i el quan. (8/6... ;-)”. Dues piulades suposo que inintel·ligibles als ulls dels convençuts de que si no s’arriba a un acord serà única i exclusivament per culpa d’un dels dos costats de la negociació. 

16 de novembre, 2015

D’infusions i presidències

L’assalt de vaixells britànics per part de colons nord-americans el 16 de desembre de 1773 a Boston és considerat un dels episodis clau en el conflicte que acabaria amb la independència dels Estats Units. Els vaixells, contràriament al que algú podria suposar tractant-se d’un fet destacat, no anaven carregats d’armes, ni de diners, ni de res que aparentment pogués tenir cap importància estratègica per al desenvolupament posterior del conflicte, sinó que duien un carregament de te de la British East India Company, companyia afavorida per la llei del te britànica en detriment dels comerciants nord-americans. Podríem dir que l’assalt als vaixells britànics va ser un acte de desobediència dels secessionistes de les Tretze Colònies a l’ordenament jurídic vigent a l’Imperi. Des de finals de la dècada passada aquest fet històric dóna nom a un moviment ultraconservador populista i hiperventilat: el Tea Party.

A diferència del te (Camellia sinensis), que té propietats estimulants sobre el sistema nerviós central, s’atribueix a la camamilla (Matricaria chamomilla) un efecte sedant, que fa que les infusions de flors seques d’aquesta herbàcia siguin especialment indicades per a alleujar els casos de nerviosisme i insomni. Llegint i escoltant els infusionistes nostrats ningú no ho diria. Del 27 de setembre ençà els membres del Camamilla Party estan força sobreexcitats. El seu prèssing CUP no té límits: tot el que no sigui votar la investidura de Mas a la presidència de la Generalitat de Dalt és posar pals a les rodes i una traïció al país per part d’una colla de trinxeraires als que la independència els importa una puta merda i bla, bla, bla...


Keep calm. Al marge d’amnèsies polítiques -per exemple sobre el posicionament que en aquest país i al llarg dels anys ha tingut cadascú respecte a la independència- , de tossuderies i d’errors que es puguin haver comès per totes bandes, de debò creuen els legítims partidaris de la reelecció de Mas que, si l’objectiu és la independència, l’insult i la desqualificació dels únics aliats possibles és la millor de les tàctiques? Una formació política amb suficient imaginació com per a relegar el seu presidenciable al quart lloc d’una llista no pot trobar cap fórmula innovadora d’acord per a fugir d’una disjuntiva –“O Mas president o noves eleccions”- que seria altament perjudicial per al conjunt de l’independentisme i, conseqüentment, per al país?



Anem a pams. Els detractors de Mas li retreuen la seva proximitat als casos de corrupció i, sobretot, les seves polítiques neoliberals com a gestor de l’autonomia. En canvi el principal argument dels defensors més abrandats de la seva reelecció no és pas la seva acció de govern sinó el seu lideratge en el procés i el seu reconeixement internacional, uns actius polítics dels quals no es pot prescindir. Aquests posicionament aparentment oposats no es poden compatibilitzar? Mas no pot tenir cap altre paper en aquest procés que no sigui el de president del govern?

El dilluns 9 de novembre el Parlament va aprovar, amb els vots de JpS i la CUP, iniciar el procés de creació de l’Estat català independent en forma de república. Aquest procés ha de comportar la creació de les estructures d’estat necessàries per a l’objectiu esmentat, al marge de la legalitat il·legítima del regne d’Espanya. En aquest escenari canviant no hauria de ser tan difícil de trobar un nou paper a Mas. No volem fer una República? A la majoria de les repúbliques parlamentàries la presidència fa funcions de representació institucional, principalment en l’àmbit internacional, -allò que, segons els seus abrandats defensors, tan bé fa Mas- sense exercir funcions de govern –allò que volen evitar els seus detractors. Doncs la cosa podria anar per aquí:

  • El Parlament de Catalunya –que està obligat a la creació de l’Estat català independent en forma de república- acorda crear una presidència provisional de la República catalana. Una de les principals funcions d’aquest òrgan hauria de ser la recerca de reconeixement internacional per al nou estat. I qui millor que per a presidir-la provisionalment que Artur Mas, per la seva condició de cara més coneguda del procés a nivell internacional
  • A la presidència de la Generalitat, com a gestor del que encara és una autonomia, s’hi posa una persona de perfil socialdemòcrata de la llista de JpS, a mig camí entre les diferents sensibilitats d’un moviment transversal com l’independentisme.
  •   D’aquesta manera la CUP compleix el seu compromís d’evitar que Mas gestioni el dia a dia de la política principatina -i pugui nomenar consellers com Felip Puig, Boi Ruiz o altres amb perfil (dirty) business friendly- sense privar-lo de tenir un paper destacat al procés i sense degradar-lo a un nivell institucional inferior, del tipus Conseller en cap, sinó tot el contrari. Només caldria que el president de la Generalitat li reconegués de forma pública i solemne un rang institucional superior al seu, al mateix temps que la negués al reietó dels espanyols.


Evidentment aquesta teoria es pot contra argumentar molt fàcilment: sense un reconeixement internacional de la República catalana aquest “ascens” de Mas no valdria res. I és ben cert: el càrrec aquí proposat podria tenir el mateix valor que el títol de rei de Jerusalem... o ser molt més que la presidència (de moment  autonòmica) a la que aspira ser reelegit. Tot aniria en funció de l’èxit del procés. D’altra banda una renúncia convergent a la presidència de la Generalitat contribuiria també a cremar definitivament les naus de l’autonomisme, davant qualsevol temptació negociadora amb la metròpoli.

Tornant al començament. L’ANC, a part de convocar concentracions al Passeig dels Til·lers (Tilia spp.) “demanant als 72 diputats un acord”, no hauria de fer també alguna proposta d’acord amb la que es pogués desencallar la situació i que ajudés a rebaixar la tensió entre independentistes? No és això el que també hauria de fer una entitat unitària? Doncs això, keep calm i visca la til·la lliure.

De presidents màrtirs i judicis sumaríssims

Cada 15 d’octubre la mateixa cançó. Cada 15 d’octubre s’organitzen actes d’homenatge a Lluís Companys i se senten discursos i declaracions solemnes recordant la seva condició d’únic president de govern democràtic assassinat pel feixisme a tot Europa i el fet, també bastant inusual, que l’Estat que va executar-lo no hagi demanat encara perdó, malgrat que ja fa més de tres dècades de la seva conversió en una presumpta democràcia presumptament exemplar. Aquest necessari exercici de memòria històrica va acompanyat sovint d’una cançoneta de fons, al meu modest entendre totalment prescindible. No sé qui en va escriure la lletra, repetitiva, enganxosa, però hem pogut sentir-la en boca de diferents intèrprets, àdhuc va assumir-la oficialment la Generalitat en temps del president Montilla. La tornada reivindica l’anul·lació del judici sumaríssim contra el president Companys. L’anul·lació, o en algunes versions la revisió, de judicis a persones represaliades pel franquisme, i en conseqüència de les seves sentències, es presenta com un acte de justícia i de reparació de l’honor i la dignitat de les víctimes. 
  

Serveix de res anul·lar una condemna de mort executada? I tant que sí però no pas com a  acte de justícia sinó com un exercici de cosmètica històrica. Reivindicant que l’administració de justícia espanyola revisi o anul·li els expedients el que s’està fent és reconèixer el dret a tornar a jutjar les víctimes de la repressió franquista. “Ep, alto! –us diran els defensors del revisionisme judicial- que ara es revisarien els expedients amb totes les garanties de l’estat de dret”. Justa la fusta! D’això es tracta: d’una bona capa de maquillatge que permeti presentar l’actual Estat espanyol i la seva justícia com a exemplarment democràtics. Sombraquí, sombrallà, maquillate, maquillate... No, amb una revisió per aquí, una anul·lació per allà, quatre exhumacions i una placa commemorativa no n’hi ha –o, més ben dit, no n’hi hauria- prou per a fer justícia però sí que permetria presentar l’actual Estat espanyol com si no tingués res a veure amb una dictadura amb la qual no va haver-hi ruptura sinó transició (i en alguns estaments com el judicial amb prou feines ni això).


Els espanyols també tenen un president de govern condemnat a mort. El 20 de desembre de 1973, trenta-tres anys després de l’assassinat de Lluís Companys i Jover, l’organització Euskadi Ta Askatasuna va executar a Madrid Luis Carrerro Blanco. Carrero havia accedit a la presidència del govern del seu país per una via diametralment oposada a la de Companys: almirall de la marina, va fer la guerra al bàndol franquista i va guanyar-se la confiança del dictador, que va anar ascendint-lo al llarg dels anys fins a nomenar-lo president del govern espanyol, mig any abans de la seva mort. Malgrat tenir dues trajectòries oposades, però, els dos presidents esmentats comparteixen quelcom més que una mort violenta a mans dels seus respectius enemics: si feu una cerca pel Google veureu que, sorprenentment o no, a Espanya hi ha carrers dedicats al penúltim president de govern franquista, un monument a la població on va néixer, Santoña, i una placa commemorativa al lloc on va morir, per a recordar els “servicios a la patria” que l’almirall va dur a terme per terra, mar i, finalment, aire. Tot i aquest reconeixement diguem-ne popular, el que no trobareu al buscador és cap petició de revisió o d’anul·lació del judici sumaríssim que va elevar l’almirall a la categoria de màrtir per Déu i per Espanya. Lògic: per als partidaris del règim franquista, nostàlgics fonamentalistes o reconvertits en demòcrates de tota la vida, l’organització que va jutjar i executar l’ogre no tenia cap legitimitat. Per a ells la justícia va consistir en activar la maquinària repressiva de la dictadura contra els responsables de l’execució i, de passada, contra l’oposició democràtica.

Fer justícia no és anul·lar els judicis a les víctimes. Revisant i/o anul·lant judicis s’està jutjant a l’hora la víctima i el botxí. D’una banda es vol demostrar la innocència de les persones condemnades –aspecte totalment innecessari per a restituir-los un honor i una dignitat que no es perd lluitant contra el feixisme- i de l’altra que, en conseqüència, la “justícia franquista” no va ser prou justa amb elles –qüestió encara més innecessària que la primera. Si es vol fer justícia de veritat amb les víctimes del franquisme cal portar els seus casos als tribunals, amb totes les garanties processals d’un estat de dret, però no pas per a revisar els seus sumaris sinó per a asseure a la banqueta dels acusats els responsables de les seves morts. Segur que en alguns casos, com el de Lluís Companys i altres executats dels primers anys de la dictadura, ja és massa tard però en molts altres, com el de Salvador Puig Antich i altres crims d’estat de les acaballes del franquisme i els inicis de la transició, encara hi seríem a temps. 

23 d’octubre, 2015

20D. Plebiscit a la tercera fase?

27 de setembre de 2014. El president de la Generalitat, Artur Mas, signa el decret de convocatòria de la consulta en un acte solemne a Palau, d’acord amb la nounada llei de consultes no refrendàries. Pocs dies després –sorpresa!- el Tribunal Constitucional espanyol suspèn la convocatòria de la consulta, amb arguments de tipus competencial i altres relatius a “la sobirania nacional i la indissoluble unitat de la nació espanyola”. Malgrat presidir un (tros de) país amb un Parlament que un any i mig enrere s’havia declarat sobirà, Mas no gosa plantar cara al TC –no fos cas que l’imputessin per desobediència!- i renuncia a la celebració de la consulta en els termes inicials. Però tranquils que el president, més puta que bonic, té solucions per a tot: en comptes d’una consulta no refrendària, els catalanets i catalanetes d’aquest tros de país finalment podem votar amb il·lusió i urnes de cartó en un procés participatiu. La votació se salda amb la participació de 2.305.290 votants i una victòria clara del sí a la independència (1.861.753 vots i 80,76%). Els 104.772 vots negatius suposen un escarransit 4,54% dels votants, percentatge molt allunyat de la realitat política i social catalana i és que els partits botiflers en comptes de fer campanya pel no han optat per demanar l’abstenció als votants i el boicot als ajuntaments i funcionaris, ridiculitzant el procés participatiu –el butifarréndum- i negant cap validesa als resultats. Però tranquils que tenim a Mas a la presidència i ell ja ho havia previst tot: amb motiu de la convocatòria alternativa, com aquell que reconeix que el nou 9N és una mica de nyigui-nyogui, el President ja havia dit que ara només fèiem una consulta anticipada, que la definitiva vindria en forma d’eleccions plebiscitàries.

27 de setembre de 2015. Per primera vegada a la història al Parlament de Catalunya hi ha una majoria absoluta independentista. I hi és després d’unes eleccions (plebiscitàries i constituents) amb el percentatge de participació més alt des del restabliment potfranquista. Aquesta vegada els partits botiflers –per què anomenen “unionistes” als que no ens volen units sinó sotmesos?- sí que han fet campanya. Els partits manifestament contraris a la independència (C’s, PsoE, Pp i les restes d’UDC) han obtingut 1.712.133 vots, molt superiors als vots negatius del 9N però encara per sota dels 1.861.753 vots doblement afirmatius dipositats a les urnes de cartró... i bastant per sota dels 1.966.508 vots explícitament independentistes del propi 27S. Ball de xifres al marge està clar que la majoria d’escons del Parlament  estan ocupats per persones que s’han presentat a les urnes amb programes que incloïen la ruptura amb l’Estat espanyol i l’inici del procés constituent de la república catalana.


20 de desembre de 2015. En aquesta data hi ha convocades eleccions generals al regne d’Espanya i tot sembla indicar que en aquest tros de país tenen intenció de concórrer-hi no només les sucursals regionals dels partits espanyols i el putaramonetisme parlamentari progre o extraparlamentari rosegaciris sinó que també volen fer-ho CDC i ERC, partits impulsors i principals integrants de Junts pel Sí, la candidatura guanyadora del 27S.  


Per què s’ha de presentar l’independentisme a les eleccions espanyoles? La pregunta s’ha formulat en totes i cadascuna de les convocatòries electorals estatals però adquireix una altra dimensió en l’actual conjuntura política d’aquest tros país. Què s’ha d’anar a fer a les institucions espanyoles un cop ja s’ha decidit que no volem seguir sotmesos a l’Estat espanyol? Entre els partidaris de tenir representació parlamentària a la metròpoli trobem arguments de tot tipus, la majoria més coherents amb la tradicional misèria peixalcovista de CiU –recordeu què se li va escapar a Oriol Amat en declaracions a una ràdio alemanya poc abans del 27S?- que amb una estratègia independentista.

Per una llista de Junts pel Sí a les eleccions espanyoles de Joan-Lluís Lluís a Vilaweb recull bona part dels arguments independentistes pro-eleccions espanyoles. Segons l’escriptor perpinyanès “l’absència de l’independentisme faria que federalisme i unionisme fossin les dues úniques opcions a concórrer-hi i doncs a aprofitar-se dels espais electorals. Tindrien així més possibilitats d’influir les opinions dels electors i, potser, de fer recular una mica l’independentisme. Serien, a més, les dues úniques opcions que representarien Catalunya a Espanya, amb un pes final en escons sobredimensionat pel fet de l’absència del corrent majoritari.” També descarta la possibilitat de presentar candidatura i deixar escons buits, pel ressò mediàtic que té tot allò que succeeix al cor de l’imperi: “caldria considerar que a partir del 20 de desembre les corts seran la principal tribuna estrangera des de la qual Catalunya podrà fer conèixer la seva existència i el seu projecte.”
Plantejar les eleccions espanyoles com una oportunitat per a fer una nova demostració de força independentista equival a considerar-les un nou plebiscit, enmig d’una campanya en clau espanyola i per tant en una conjuntura menys favorable que el 27S. En aquest sentit el 20D només pot servir per a perdre part del que s’ha guanyat el 27S.

Per què l’independentisme s’hauria d’arriscar el 20D més del que va fer-ho l’espanyolisme el 9N? Imaginem que CDC i ERC –cal esmentar la CUP?- decideixen no concórrer a les eleccions; que aquests partits i l’ANC i Òmnium fan una crida a l’abstenció; que els municipis de l’AMI no col·laboren en la cessió de locals ni en la constitució de meses electorals i assumeixin la defensa jurídica dels membres de les meses que es declarin objectors... Amb una campanya de boicot a les eleccions espanyoles per part d’entitats amb una més que notable capacitat de convocatòria la participació del 20D estaria molt més a prop del 9N que del 27S i el seu resultat quedaria totalment deslegitimat. No es tracta de tornar a comptar independentistes, ara en unes eleccions alienes, sinó de fer molt més ampla l’esquerda entre la realitat política i social catalana i les institucions espanyoles i, de passada, trencar qualsevol temptació peixalcovista i marmotista. Recordeu què se li va escapar a Oriol Amat en declaracions a una ràdio alemanya poc abans del 27S?

20 d’octubre, 2015

El temps de les carbasses

Setembre de resultats històrics per a l’independentisme, de victòria inapel·lable al carrer i a les urnes, que només no veuen aquells que continuen no volent-hi veure –que santa Llúcia els conservi la vista!- i només neguen aquells que volen continuar negant el pa i la sal al nostre poble. També és cert, però, que podem trobar entre l’independentisme gent un pèl desencisada per una victòria que esperaven més àmplia. No passa res; una lectura negativa dels resultats del 27 de setembre només pot ser fruit d’una manca de perspectiva de com ha evolucionat l’independentisme, i en conseqüència la situació política d’aquest (tros de) país, d’uns anys ençà. De tant en tant cal baixar del núvol de les il·lusions al rebost dels records i fer-hi un cop d’ull per a veure on érem no fa gaire, on som ara, i per tant on podem ser aviat si no ens desviem del camí. Un cop al rebost, deixeu-me destapar un parell de pots, el primer força desconegut i curiosament ambdós d’elaboració setembrenca, que crec que són força il·lustratius de tot plegat i que conviden a mantenir la il·lusió sense deixar de tocar de peus a terra.


Cofois i feliços com un esclau amb cadenes noves. Així es mostraven, el 30 de setembre de 2005, els diputats al Parlament de Catalunya de tots els partits que s’autodefinien catalanistes (CiU, PSC, ERC i ICV) quan van aprovar un nou estatut d’autonomia que alguns veien com l’encaix definitiu amb Espanya i altres com una solució provisional. Aquell dia un escamot de militants de la CUP -una organització que amb prou feines coordinava una quinzena de regidors de l’esquerra independentista arreu del país, la majoria amb altres sigles- va presentar-se al Parlament de Catalunya armat amb cinc carbasses – massa petites, tot s’ha de dir; per als mèrits dels honorables haurien estat més adients les guanyadores del concurs de Sedó o del d’ous d’euga de Sant Llorenç de Morunys- adreçades als cinc grups parlamentaris, que van entrar al registre acompanyades d’un manifest amb el curiós títol de “Prou d’estatuts. Independència”.



Tots sabem què va passar amb aquell estatut. Primer la retallada pactada entre el govern espanyol i l’oposició parlamentària catalana. Qui no recorda aquella entranyable foto a la porta de Moncloa  amb Zapatero –el Pablo Iglesias de l’època: “apoyaré...”- Mas i Duran. La primera retallada va excloure ERC del consens estatutari, partit que després d’un fort debat intern, i malgrat l’oposició inicial de la direcció, va acabar fent campanya pel No. Malgrat no ser el text sorgit del Parlament el nou estatut va aprovar-se per referèndum el 18 de juny de 2006 amb 1.899.897 vots afirmatius -el 73,9% dels que votants però només el 35,7 % dels censats, au!- i 533.742 en contra. I malgrat ser aprovat a les urnes l’estatutet encara va emprendre un llarg periple judicial que va finalitzar el 27 juny de 2010 amb una sentència del Tribunal Constitucional espanyol que va acabar d’amputar-lo. La sentència del TC va provocar la primera de les grans manifestacions independentistes que han marcat la vida política dels darrers anys. Si no fos per la gran visió estratègica dels defensors de l’Estat -gràcies santa Llúcia!- ara aquest tros de país tindria quatre competències administratives més i centenars de milers d’independentistes menys.

El setembre de 2009 la CUP continuava tenint una representació institucional força escarransida si la comparem amb els partits parlamentaris però ja no era la completa desconeguda del temps de les carbasses. A les eleccions municipals de 2007 va créixer en nombre de vots i de regidors i va  aconseguir representació a set capitals de comarca... però encara ens coneixíem tots. Recordo com un d’aquells nous regidors de la CUP m’explicava entusiasmat la proposta que havien presentat i aprovat al seu ajuntament i com jo me l’escoltava un pèl escèptic sobre quin podia ser el recorregut d’aquell acord. I potser no n’hauria tingut gaire de recorregut si els devots de santa Llúcia a la fiscalia i a la delegació del govern espanyol no hi haguessin col·laborat amb prohibicions, recursos judicials i fins i tot autocars de falangistes –dels clàssics de la camisa blava, res de modernets de color carbassa- però el cas és que una moció presentada per l’aleshores únic regidor cupaire a la vila va propiciar la celebració de la consulta popular d’Arenys de Munt i l’inici d’un moviment que va estendre’s a centenars de municipis.

Som on som i no es tracta ara de penjar-se medalles a l’estil del Màgic Andreu. Ningú no pot atribuir-se els mèrits de la conquesta de l’hegemonia política i social per part de l’independentisme: ni CDC, ni ERC, ni l’ANC, ni Òmnium. Ni tan sols el PP i el PSOE. Naturalment que tampoc no pot fer-ho la CUP –la meva miopia no arriba a aquest punt- però sí que, davant l’allau de crítiques rebudes pel fet de donar carbasses a Mas, no puc estar-me de recordar que, a diferència d’altres, la CUP sempre ha defensat de manera inequívoca la necessitat d’un estat independent per al poble català.

Diu el tòpic que tothom és necessari i ningú imprescindible i és ben cert. Tan cert com que ara és imprescindible que ens posem d’acord. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat espanyol continua fent-ho tan malament, aviat podrem deixar de commemorar com a Diada Nacional la derrota de l’11 de setembre de 1714 per a celebrar una victòria recent. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat espanyol continua fent-ho tan malament, potser la data més adient per a la celebració hauria de ser el 13 de desembre. És només una idea. Si no us agrada en tinc més.

22 de setembre, 2015

Quan el DNI ve d’Almansa...

“Som de Palma, visc a Barcelona i som a València. Avui em sent dels Països Catalans”. Això, si fa no fa, és el que va dir l’aleshores regidora d’ICV a l’ajuntament de Barcelona, i ara investigada per la sindicatura de comptes, Imma Mayol, allà pel remot maig del 2000 amb motiu de la constitució de l'Assemblea de Regidors de la Institució Joan Fuster. Vatuadei! –vaig pensar en sentir-ho- Del meu lloc de naixement al de residència hi ha una quinzena de quilòmetres mal comptats però no em cal anar a cap lloc en especial per a identificar-me amb una determinada nació. Sento per igual que sóc al meu país tant si albiro els cims del Canigó, del Pedraforca, del Turbó o del Penyagolosa com si estic collint trumfos a l’hort o rovellons a l’obaga del mític Montraveta. N’hi ha, però, que es veu que necessiten trobar-se un entorn favorable per a fer afirmacions en aquest sentit.


En un entorn molt favorable, la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, Germà Gordó va embolicar una mica la troca afirmant “la construcció d'un nou estat no ens ha de fer oblidar la nació sencera” i plantejant que la constitució catalana hauria de preveure l'opció que els ciutadans d'altres territoris dels Països Catalans poguessin demanar la nacionalitat. Les respostes de l’anticatalanisme van ser unànimes, acusant el conseller de justícia de la Generalitat de Catalunya d’imperialista i les seves opinions d’intolerables, injurioses i totalitàries. On s’és vist que s’obligui la gent a poder decidir lliurement si vol demanar o no la ciutadania d’un estat amb el que pugui sentir-se identificada lingüística, cultural i/o nacionalment? Fuig, home, fuig! La llibertat, el concepte constitucional espanyol de llibertat, consisteix en obligar als actuals ciutadans espanyols a continuar anant pel món amb un únic DNI, que per alguna cosa van guanyar el plebiscit d’Almansa!



Com no podia ser altrament, un dels més furibunds detractors de les intolerables paraules de Gordó va ser el president del govern aragonès. Javier Lambán es va encendre com un misto fins al punt de parlar de la Franja i dels Països Catalans, això sí per a dir que la primera no formava part dels segons i que aquests no existien. Per a tractar-se d’una cosa inexistent déu n’hi do els maldecaps que dóna parlar de la “nació sencera” als defensors de la “nació única”!

Reaccions previsibles a banda, la polèmica hauria de servir per a que es comencés a parlar seriosament, a un costat i a l’altre dels futurs límits estatals, de quina ha de ser la relació de la República catalana i els territoris catalanoparlants que restin –esperem que provisionalment- dins de l’Estat espanyol, i entre aquests molt especialment la Franja de Ponent. A diferència del País Valencià, de les Illes i, fins i tot, de la Catalunya Nord, la Franja no és una entitat territorial reconeguda oficialment, amb una administració específica, i per tant no disposa d’un interlocutor propi per a tractar aquells temes que afecten a banda i banda de la ratlla que parteix el Pont de Muntanyana i que, en funció de com evolucionin els esdeveniments polítics a la Catalunya ara presumptament autònoma poden variar molt en el futur immediat. 

No és el ben bé el mateix quedar a un costat o a l’altre d’una fita si aquesta determina els límits geogràfics de dues províncies o dues comunitats autònomes “espanyoles”, com fins ara, o bé suposa formar part de l’extrema perifèria d’una Espanya decadent i empobrida en tots els sentits –inclòs el lingüístic- o ser part integrant d’una nova República catalana. L’objectiu, a un costat i a l’altre, hauria de ser minimitzar els inconvenients que pugui comportar una frontera estatal i maximitzar els avantatges de disposar d’un estat propi. En serem capaços? Bufff! Quins problemes que comporta el simple fet de plantejar la possibilitat de poder arribar a escollir.