01 desembre, 2014

Llista única? Que no, pesats!

Aquest país de bornis, en que hi ha gent que limita el seu camp visual a la qüestió nacional i n’hi ha una altra que només té ulls per als temes socials, com si a la majoria de catalanes i catalans no ens afectessin alhora les agressions en un i altre àmbit, ja té la seva cançó de la tardor. La podeu sentir a totes les emissores de ràdio i de televisió, per internet i, fins i tot, als diaris de paper. El tema de la llista única triomfa especialment entre un sector de guerxos, els que només hi veuen de l’ull nacional.

“Una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la declaració d'independència com a primer acte del nou parlament. (...) La candidatura ha de dur inequívocament en el seu programa que, en cas de majoria d'escons al parlament, proclamaran la independència”, diu la lletra original de la cançó. Malgrat que va estrenar-se fa només mig any, a l’assemblea general de l’ANC, a hores d’ara ja en circulen moltes versions, tot i que molts seguidors  incondicionals només en canten la tornada: “Llista única, llista única”.

-No te’n fotis. Fins l’endemà de la independència cal anar units. Es tracta d’aconseguir una majoria parlamentària favorable a la DUI. Després ja decidirem quin model de país volem!


No me’n foto. Una declaració unilateral d’independència requereix una majoria parlamentària, com més àmplia millor –cert-  que és molt més imprevisible amb llistes úniques que amb la participació en dos o tres llistes separades de les forces polítiques parlamentàries favorables a la independència. Els que, fent política ficció, pronostiquen una amplia majoria absoluta d’una “llista única” parteixen d’una premissa falsa: que CiU i ERC tenen més d’1.600.000 vots per a aportar-hi. Cent-vint-i-escaig mil més si fem més ficció que política i hi afegim els de la CUP. El fet que el total de vots independentistes del 9N sigui molt semblant a la suma dels obtinguts a les eleccions al Parlament el 2012 per de les forces polítiques que defensaven el doble sí “confirmaria” aquesta teoria. Hi ha alguns “petits detalls” que sembla que alguns vulguin oblidar: els vots no són “propietat” dels partits sinó de cadascun dels ciutadans i ciutadanes inclosos en el cens electoral, que el “cedeixen” a les diferents llistes electorals pel període (cada cop més imprevisible) que duri la legislatura. El vot delegat pels ciutadans i ciutadanes, en forma de diputats i diputades, és l’únic que els partits i coalicions poden sumar amb una previsió exacta de resultats. Si fem un cop d’ull als resultats de les deu eleccions al Parlament de Catalunya que hi ha hagut des de 1980 veurem que CiU i ERC han sumat majoria absoluta en nou ocasions (en totes menys en les primeres). És a dir, que la “necessitat d’una llista única per a garantir una majoria sobiranista al Parlament” no té justificació històrica. O, com a mínim, no en té sense posar en dubte el sobiranisme d’algun dels partits candidats a formar-ne part...


La darrera versió de la cançó de la unitat ha estat interpretada aquest dimarts a capella per Artur Mas davant d’un públic majoritàriament entregat i d’algun que altre convidat visiblement descol·locat, com ara Junqueras que se’l mirava amb els dos ulls quasi tan oberts com la boca. La proposta de Mas d’avançar les eleccions “només si són per fer la consulta” i de configurar una “llista prou àmplia, transversal i forta, amb un programa  prou clar, que obtingui la majoria en el Parlament i que permeti evidenciar davant del món que Catalunya vol esdevenir un nou Estat” ens situa en un escenari nou, engrescador –la majoria mai no hauríem dit que Mas arribaria tan lluny- però també un pèl trampós: condicionar l’avançament de les eleccions a que els altres –llegiu ERC- s’avinguin a la formació d’aquesta llista de país que les doti del caire plebiscitari, tot recordant que si no és així la legislatura durarà dos anys més, sense saber quina majoria parlamentària recolzarà l’acció de govern...

Però on més grinyola la proposta de Mas és allà on afirma que “si hi ha més d’una llista a favor del sí, n’hi ha d’haver una que per ella mateixa obtingui la majoria absoluta en el nou Parlament”. Amb aquesta afirmació el que fa Mas no és sumar, com diu el títol de la seva conferència, sinó restar vots independentistes. Seguint el raonament del paràgraf esmentat, les paperetes de tots els partits espanyolistes es comptarien, a efectes de consulta, com a vots del No mentre que les de les diferents candidatures independentistes al marge de la “llista àmplia, transversal i forta” no només no se sumarien al teòric munt del Sí sinó que, a efectes pràctics, en tant que dificultarien la pretesa majoria absoluta, engruixirien el No. Es donaria la paradoxa de que una candidatura de l’Esquerra Independentista, com la que promou la CUP i els signants del manifest Crida Constituent, no serien prou bons “perquè es pugui dir i s’entengui a tot arreu que el sí ha guanyat la consulta duta a terme en forma d’eleccions”. Cal recordar, una vegada més, que l’esquerra independentista ha estat durant moltes dècades l’únic independentisme existent en aquest país, amb militants morts, exiliats o empresonats, mentre el sobiranisme parlamentari de l’època maldava inútilment per reformar aquest estat espanyol putrefacte?

-Ja veig que estàs en contra de la llista única, que no vols que tothom sumi per la independència...

Al contrari: estic en contra de la llista única, entre altres coses, per a poder sumar tothom a la independència. La presentació de diferents candidatures, que abastin un ampli espectre ideològic però amb el compromís inequívoc de proclamar la independència en cas de sumar majoria, és l’única fórmula existent per a que el màxim de sectors possibles puguin sentir seu un projecte d’independència, sense haver-lo de vincular a propostes ambigües o allunyades de la seva realitat social. I encara hi ha un altre factor que no podem ignorar: tot i que aquestes eleccions se’ns presentin com a plebiscitàries –en el sentit de ratificar de manera oficial el resultat del 9N- i que se’ns digui que les constituents seran les que hi haurà un any i mig després, a partir del moment en que la majoria social i política opta per la independència el procés constituent es posa en marxa i, per tant, ja estan en joc les característiques del nou Estat. Volem que la futura República catalana sigui una simple còpia catalanitzada de l’Estat que fins ara ens ha tocat patir o volem trencar amb una sistema polític subordinat als interessos dels de sempre? Que no es pensi ningú que això ho començarem a decidir l’endemà de la independència sinó que dependrà de la correlació de forces existent en cadascun del passos del camí. No podem permetre’ns el luxe de que la  independència sigui només la construcció d’un nou Estat. Cal que per a la majoria de la població aquest nou estat sigui millor. “Hem fet camí, però no tot. De fet, queda la part més difícil del camí, la més plena d’obstacles, i la més decisiva. Havent avançat tant, no s’entendria que ara desféssim o aturéssim el camí endegat”.

02 novembre, 2014

De cavalls, rucs, estàtues i retrats

De Vercingetòrix a William Wallace, de Pizarro i Cortés a Bolívar i San Martín, de Jaume I a Genguis Khan... Un home dalt d’un cavall, espasa en mà i amb posat altiu, esculpit en grans dimensions sobre un immens pedestal. Una de les imatges arquetípiques dels grans personatges de la història escrita, la d’aquells que, al costat de milers i milers de persones anònimes, ignorades o oblidades, han protagonitzat episodis que han resultat determinants per a la història real d’un país.



La història d’aquest esquarterat país, les històries dels seus diferents trossos, no es va acabar el 7 de novembre del 1659, ni el 25 d’abril de 1707, ni l’11 de setembre de 1714, ni tan sols el 6 de desembre de 1978, sinó que, parafrasejant Francesc Pujols, gran proveïdor  pòstum de cites recurrents, “rebrota i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. A la història d’aquest país, de tot ell, encara hi falten moltes pàgines per escriure. Encara que l’episodi històric que ens toca viure tingui un final feliç ningú no podrà reclamar, a diferència de segles enrere i malgrat diguin que mentre hi hagi rucs els savis aniran a cavall, una estàtua eqüestre davant del Parlament de la República Catalana perquè, afortunadament, als Països Catalans del segle XXI el protagonisme no correspon a cap cavaller d’arnès llampant sinó al conjunt del poble mobilitzat.
La societat actual té, malauradament, molts dèficits però entre aquests no hi ha el de la informació. Quan el present i el futur immediat esdevinguin passat els que l’estudiïn disposaran, afortunadament, de moltes més fonts historiogràfiques que quatre grans cròniques apologètiques i un repertori d’imatges extemporànies. En l’època de la comunicació gairebé a tothora queda constància de tot i de tothom. Alguns dels que ara tenen un major protagonisme públic podran justificar en un futur algunes escenes en les que han quedat ben retratats? L’arrencada de cavall i aturada d’ase del govern Mas, el tacticisme electoralista d’alguns partits, el cagadubtisme en el suport a la consulta o en el sentit de vot d’altres, la vergonyant banalització del nazisme dels que menys l’haurien d’esmentar, la prohibició de la consulta en nom de la democràcia o el paperot d’alguns alcaldes que ara tracten d’impedir votar a uns veïns als quals demanaran el vot l’any vinent són algunes de les selfies més lamentables amb les que ens ha obsequiat el procés. D’ara fins el 9N podem desar-les en una carpeta, i prioritzar els esforços en aconseguir una alta participació i una victòria clara del doble sí, però no esborrem cap arxiu, que a partir del 10 caldrà demanar més d’una explicació.

06 setembre, 2014

D’Arenys de Munt a Castellnou d’Ossó

Arenyencs i arenyenques. Fa cinc anys –ja fa cinc anys!- que a Arenys de Munt es va celebrar la primera de les consultes populars sobre la independència, la mare de totes les consultes. Ara, cinc anys després –només cinc anys!-, en que les grans mobilitzacions són convocades per organitzacions amb una forta implantació i per un conjunt de forces polítiques que sumen una àmplia majoria parlamentària, convé recordar que aquella proposta va sorgir del Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació (MAPA) i va traslladar-se al ple de l’Ajuntament en forma de moció per la CUP, que en aquella època tenia a Josep Manel Ximenis com a únic regidor en aquest municipi del Maresme, que el va aprovar amb els vots afirmatius d’AM2000, ERC, CiU i la pròpia CUP i l’abstenció del PSC.


En contra del que podia semblar en un primer moment -confesso que quan Ximenis va parlar-me’n per primer cop, uns mesos abans, vaig contestar-li quelcom semblant a “això està molt bé” més pel desig que així fos que per convenciment- l’experiència va sortir rodona. L’èxit organitzatiu i de participació i el ressò mediàtic d’aquella primera consulta va comportar la seva immediata expansió al llarg i ample d’aquest tros de país, amb més de 500 rèpliques durant el següent any i mig. La iniciativa d’aquella minoria d’arrauxats maresmencs va ser suficient per a poder visualitzar per primer cop dos factors que ara són molt evidents: la viabilitat d’assolir a curt termini una majoria social favorable a la independència, al marge d’adscripcions polítiques concretes, i la por de l’Estat espanyol a les urnes, amb una reacció conjunta de tots els fronts de l’espanyolisme, des de l’aparell judicial als grups violents d’extrema dreta passant per la immensa majoria de partits, sindicats i mitjans de comunicació espanyols.


Castellnovins i castellnovines. Fa un parell de setmanes Castellnou d’Ossó, un poble d’una trentena d’habitants del municipi d’Ossó de Sió, a l’extrem nord-oriental de la comarca de l’Urgell, va treure el nas a la premsa comarcal protagonitzant una notícia que potser alguns consideraran anecdòtica però que hauria estat impensable cinc anys enrere –o potser només dos!- i que, per tant, és força indicativa del moment que viu aquest (tros de) país: l’ajornament de la seva festa major per a poder assistir als actes per la independència convocats amb motiu de la Diada. A diferència d’alguns urbanites que creuen viure al melic del món, la gent de Castellnou d’Ossó ha fet palès el seu arrelament a la terra.

Extraterrestres. El notable increment del suport popular a la independència a la totalitat de l’actual comunitat autònoma de Catalunya dels darrers anys contrasta amb l’ambigüitat que algunes formacions polítiques mantenen respecte aquest tema. Al marge, o al costat, del putaramonetisme endèmic de partits com UDC, ICV i EUiA, crida l’atenció la fugida d’estudi d’alguns sectors alternatius i/o anticapitalistes, que es limiten a posicionar-se a favor del dret a decidir sense definir el seu sentit de vot a dos mesos –només dos mesos!- de l’anunciada consulta del 9 de novembre.

La inexistència de garanties de canvis polítics i socials profunds d’un Estat català respecte a l’actual Estat espanyol és un dels arguments-excusa de l’esquerra de tradició més clarament hispanocèntrica, prescindint del detall que la persistència de la dominació espanyola (i francesa) sobre el nostre país sí que n’ofereix de garanties... de que tot segueixi igual. “No ens ha de fer por dir que no a un procés encapçalat per la burgesia catalana de la mateixa manera que el 1978 vam dir no a la constitució espanyola”- diuen alguns, comparant la transició postfranquista espanyola i l’actual situació política catalana, en un paral·lelisme trampós: el doble sí del 9 de novembre, a diferència del vot afirmatiu a la constitució espanyola, no comporta l’acceptació de cap sistema polític concret. És, per seguir amb la comparativa, com si en el seu moment s’hagués posat a votació la mort de Franco i alguns demòcrates dubtessin votar-hi a favor pel temor, ben fonamentat, de que no canviarien moltes de les coses que en aquell moment hauria calgut canviar.

Altres esgrimeixen el municipalisme  –“la nostra prioritat és canviar la ciutat, colze a colze amb els moviments socials i les entitats”- per a no mullar-se sobre la independència, ignorant, o més aviat tractant d’ignorar, el destacadíssim paper que ha tingut la lluita municipal en l’extensió de l’independentisme. I com a mostra només cal veure la repercussió que va tenir una moció d’una entitat presentada fa cinc anys –només cinc anys!- per un grup municipal format per un únic regidor –només un!- en un dels 947 municipis d’aquest tros de país.

05 agost, 2014

De constitucions i paternitats.

Gabriel Cisneros Laborda, Manuel Fraga Iribarne, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, Gregorio Peces-Barba Martínez, José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo, Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé Tura: set pares, ni una mare -on eren aleshores els carques d’”esto es un desmadre, queremos padre y madre”? Els set homes que, amb la inestimable col·laboració dels poders fàctics fent el paper de l’invisible esperit sant, van concebre, gestar i parir la constitució espanyola de 1978 han estat durant anys exalçats pels aparells mediàtics del sistema per a remarcar la infal•libilitat de la criatura. La vigent constitució espanyola va ser aprovada per una amplíssima majoria a les dues cambres legislatives d’aquell país, després de debatre-hi 3100 esmenes, i també pel 88,54% dels participants en el referèndum, als quals es va presentar com a única via d’accés a la democràcia i sense cap possibilitat d’esmena.

Les constitucions d’autor no són, però, cap invent espanyol. Un dels intents més coneguts de dotat aquest (tros de) país d’un ordenament constitucional propi fou la Constitució Provisional de la República Catalana, la Constitució de l’Havana, basada en una ponència personal de Josep Conangla i Fontanilles. És clar que estem parlant de 1928, en un context històric menys propici a la participació ciutadana que l’actual.


El passat divendres 25 de juliol, a Igualada, el jutge Santiago Vidal va anunciar que l’agost del 2015 l’equip de deu juristes que ell dirigeix tindrà acabada la redacció de la Constitució catalana i en va avançar alguns aspectes: Catalunya serà una república no presidencialista, amb els drets civils i la separació de poders garantits, amb la possibilitat de destituir els polítics que no compleixin el programa electoral, prohibició d’indults i aforaments... Dels punts avançats pel jutge Vidal n’hi ha un parell que em fan arrufar el nas.


Segons sembla en el projecte de constitució el català serà considerat llengua pròpia i oficial i el castellà, cooficial. Això ha de ser així, segons Vidal, "per a no fer com ells, que han maltractat els que parlaven diferent". Curiós i preocupant. Si la cooficialitat és la única manera de “no maltractar els que parlen diferent” caldrà que la constitució catalana faci cooficials les més de 200 llengües que es parlen en aquest (tros de) país. O és que només cal evitar el “maltracte” a la llengua que se’ns ha imposat per la força durant tres-cents? Estic completament d’acord en que, si el territori de la futura República catalana es correspon inicialment al de l’actual comunitat autònoma de Catalunya, la constitució estableixi el bilingüisme per a no fer el mateix que han fet amb nosaltres els estats espanyols i francès: en el nou estat el català ha de tenir el mateix grau d’oficialitat a Les o Bagergue que l’occità a Falset, Castelldefels o Torà. Això passa, al meu entendre, perquè a l’Aran només sigui oficial l’occità, a la resta del territori només el català i les institucions d’àmbit estatal –des del Parlament, el govern i la presidència de la República a l’ambaixada a Kuala Lumpur- escrupolosament bilingües. La proposta de cooficialitat de l’espanyol és injustificable amb criteris sociolingüístics i només respon a una inèrcia hispanocèntrica que també s’evidencia en algun altre dels aspectes anunciats per Vidal.

Segons el nostre jutge estrella, la República catalana ha de ser un primer pas cap a la creació d’una República Confederal Ibèrica. Ja hi tornem a ser amb la tercera via. Els experts constitucionalistes catalans han vist que els darrers anys la ciutadania s’hagi mobilitzat massivament per la confederació? I, en cas haver-nos de confederar amb algú, per què hauríem de fer-ho amb espanyols, portuguesos i bascos i no amb sards, tahitians o grenlandesos?

Entre els capítols dels quals no se n’ha avançat continguts n’hi ha de bàsics en la configuració del nou estat, i que més discrepàncies poden generar al si del sobiranisme i l’independentisme: l’economia i la defensa. La proposta constitucional dels experts inclourà o s’inhibirà d’aspectes com la titularitat pública i/o el control democràtic de sectors i recursos estratègics com la banca, l’aigua o l’energia? ¿Quin sistema de defensa ha de tenir un estat que té un ventall de partidaris que van des d’atlantistes, que volen la independència per a fer costat a l’imperialisme que nega els drets dels pobles, a altergaltistes, que consideren que per a sobreviure entre els estats espanyol i francès és més efectiu un lliri que un AK47?

Però més enllà de continguts concrets, el més qüestionable d’aquest intent de procés constituent és atorgar a un grup d’experts –dels quals no només se’n desconeixen els noms, i per tant la seva adscripció ideològica, sinó fins tot si també hi ha mares o tots són homenots desmadrats- la condició de ponents constitucionals, deixant-ne al marge tota la resta del poble. Quina legitimitat tenen? Sí, ja ho sé, en l’esmentat acte d’Igualada també es va anunciar que “al gener del 2015 els ciutadans ja podran consultar l'esborrany de la Constitució catalana i fer-hi aportacions” però... Com i on? Davant de quin organisme? Per quin procediment i amb quines garanties? O potser només deixaran que la canalla esmeni petits detalls quan els pares ja tinguin manegat tot allò important?

Qualsevol avantprojecte constitucional que no garanteixi la participació efectiva del conjunt de la població en la seva elaboració ha de ser considerada només una proposta més, com les que en el seu moment van presentar sense gaire transcendència diferents organitzacions (Avantprojecte de Constitució Catalana, Catalunya Lliure, 1991; Constitució de Catalunya, Reagrupament, 2010).

Canviar-ho tot, tot allò que democràticament decidim canviar, passa per crear un marc juridicopolític que no serveixi posteriorment per a limitar la democràcia. Cal que en siguem conscients. Els que no volen canviar gairebé res segur que ho tenen ben present.

08 juliol, 2014

Tenim un problema i aquest problema es diu 28 per cent.


Contràriament al que pugui semblar, l’augment de l’independentisme en el tros de país comprès entre Portbou, la Sénia i Bausen és insignificant. No ho dic jo, ni cap altre analista de pa sucat amb oli, sinó tota una autoritat en el camp de la sociologia. Segons José Juan Toharia, catedràtic de sociologia i president de Metroscopia, una de les empreses capdavanteres en els estudis d’opinió a l’Estat espanyol, els “independentistes de veritat no passen del 22%” i si les enquestes donen percentatges de suport a la independència superiors al 50% es deu a l’existència de “gent que es considera independentista” però que quan vegin que el seu objectiu no s’assoleix és molt probable que “la majoria d’aquests neoconversos baixi del tren”. Les declaracions de Toharia responen a un anàlisi rigorós de l’opinió existent entre la població o, pel contrari, tenen com a objectiu crear-ne? És aquesta la xifra amb la que treballa l’estat a l’hora d’afrontar el desafío soberanista?

-“Que ens deixin votar el 9 de novembre! Aleshores es veurà si els partidaris de la independència som majoria o no”. Molts dels comentaris a les declaracions de Toharia anaven en aquest sentit i no deixen de tenir raó -l’enquesta més àmplia i fiable és la que es respon a les urnes- però...

 
 
Les setmanes posteriors a les eleccions europees el panorama polític s’ha mogut. La novetat més sonada ha estat el canvi d’actor en el paper de mascota de l’estat. Ara els espanyols tenen un rei més jove, modern, preparat, dialogant i bla, bla, bla, al que cal donar una oportunitat a l’hora de trobar una sortida al “problema català”. Aquesta és la tesi de molts defensors de la tercera via, un sector molt minoritari en el conjunt de la població però amplíssimament representat dins del gremi de columnistes, tertulians i altres creadors d’opinió dels principals grups mediàtics d’aquest (tros de) país. Des de l’anunci de l’abdicació del decrèpit Juan Carlos I assistim a una ofensiva mediàtica encaminada a presentar el nou reietó espanyol com el garant d’un nou Estat espanyol modern, plural –“si fins i tot va dir moltes gràcies!”-, tolerant, dialogant i bla, bla, bla... i a crear un estat d’opinió que faciliti el principal paper de la monarquia: perpetuar-se ella mateixa i el sistema que la sustenta. 
Un dels que no ha perdut el temps en aquest debat és Gay de Montellà. El president de Foment del Treball, que fa un any va rebutjar assistir al pacte nacional pel Dret a Decidir perquè la patronal no s’ha de ficar en política, ha reivindicat públicament "un gran pacte institucional que inclogui el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya, un concert econòmic, la plena gestió tributària per part de la Generalitat, el blindatge de competències sobre llengua i cultura, i la possibilitat de desenvolupar un model territorial català propi”. Segons Gay, un cop acordat el pacte entre governs, els catalanets i catalanetes podríem decidir en una consulta que ja ens està bé el que prèviament hagin decidit per a nosaltres. Tercera via en estat pur.
El relleu reial també ha reobert el debat sobre el model d’Estat, ja sigui amb la reivindicació d’una III República espanyola o de la celebració d’un referèndum entre aquesta i la monarquia. Que a nivell estatal es reivindiqui el dret a decidir té efectes positius -posar en qüestió i debilitar el règim vigent- però també perills evidents: la possibilitat que als Països Catalans (i a altres nacions sense estat) sectors potencialment partidaris de la creació d’una república catalana (o basca, gallega, canària...) caiguin en l’error de voler regenerar Espanya, prescindint del fet que una república aliena pot (i sol) ser igual d’opressora amb les nacions ocupades que una monarquia -i com a mostra, i sense sortir del nostre país, només cal veure què fa la República francesa. L’èxit electoral de Podemos –amb acta d’eurodiputat per al catalanòfob Jiménez Villarejo inclosa- i les ambigüitats i indefinicions del projecte nacional de formacions com ICV-EUiA, Compromís o Més reforcen una deriva hispanocèntrica del debat que cal combatre.
A pocs mesos del 9N també sorprèn l’actitud dels dos governs directament afectats per la consulta. D’una banda, des dels diferents departaments del govern d’aquest (tros de) país es fa com si al novembre no hagués de passar res: Mas-Colell parla del futur finançament autonòmic, Rigau de com entomar la LOMCE, Vila de negociar infraestructures amb el ministeri... Cap d’ells inclou la independència, si més no públicament i ni que sigui com una variable més, a l’hora de plantejar diferents escenaris de futur en relació a problemàtiques concretes. De l’altra, el govern espanyol intensifica els atacs en tots els fronts -des de l’espanyolització de l’escola a l’espoli del port de Barcelona- que generen rebuig en cada cop més sectors de la població.
-“Millor. Amb aquests atacs el què fan és crear més independentistes; més gent que votarà el doble sí el 9 de novembre...”. És ben cert que l’ofensiva espanyolista fa pujar el nombre de partidaris declarats del vot afirmatiu i que, per tant, l’actuació del govern espanyol sembla contraproduent per als seus propis interessos, però... 
El fort creixement del nombre de “gent que es considera independentista”, continuant amb els termes emprats per Toharia, sovint s’ha produït més com a reacció a les agressions anticatalanes de les institucions espanyoles que com a conseqüència de les propostes de les formacions “independentistes de veritat”. Això ens ha dut a una situació en que l’independentisme, en sentit ampli, té una gran capacitat de convocatòria i de mobilització sobre un elevat percentatge de població que, al seu torn, té molt poc clars alguns conceptes bàsics de l’independentisme, com la territorialitat o la diferència entre legalitat i legitimitat. Un dels errors més estesos entre els “neoconversos” és preveure només una resolució democràtica del conflicte: celebració de la consulta i posterior negociació entre el govern català i l’espanyol per a fer efectiu, de manera fraternal i pactada, el resultat de la votació, que totes les parts acceptaran democràticament. Dissortadament no tot és tant senzill i si, a pocs mesos del 9 de novembre, el govern espanyol col·labora tan eficaçment en fer pujar els percentatges de suport a la independència per sobre del 50% deu ser perquè calcula que l’anunciada consulta es quedarà en anunciada i prou.
En canvi, preveient una hipotètica negociació entre el governs estatal i autonòmic d’un nou estatus polític per a aquest (tros de) país, en que no s’acabés votant la independència sinó alguna cosa semblant a la proposada per Gay de Montellà, sí que tindria sentit que l’actual ofensiva recentralitzadora del govern Rajoy. Si l’Estat parteix d’una posició de màxims pot fer, o aparentar fer, més concessions sense que la tercera via vagi més enllà d’un estatutet d’autonomia.
Els últims anys hem avançat molt més del previst i és bo valorar-ho positivament. Ara, que per primer cop a la història les enquestes ens són favorables, no caiguem en l’error de pensar que ho tenim tot fet. Al contrari, de la mateixa manera que hi ha un nombre important de gent que ha pujat al tren de la independència també poden produir-se moviments en sentit contrari en funció de com evolucionin els esdeveniments al propi país o a nivell estatal.  La diferència -posem que sigui del 28%, tant se val- que hi ha entre el percentatge d’“independentistes de veritat” i el 50,01% necessari a les urnes és un dels principals camps de batalla. Per a guanyar-lo cal mantenir la tensió mobilitzadora però també augmentar la consciència política per a que “gent que es considera independentista” n’esdevingui “de veritat”. Diuen que per a vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Doncs anem-hi perquè, tot i que hi som més a prop que mai, encara no hi hem arribat.

25 maig, 2014

Torà i Biosca al Solsonès? (VI). Comissions i dilacions.


Durant l’any 2010 els ajuntaments de Torà i de Biosca i el consell comarcal del Solsonès van aprovar  els primers passos per al canvi de comarca d’aquests municipis de la Vall del Llobregós (veure entrada anterior). El pas següent era que la Comissió de Delimitació Territorial emetés un informe sobre la sol·licitud dels dos municipis. Posteriorment l’acord de canvi de comarca de cadascun dels dos municipis ha d’ésser ratificat en referèndum per més de la meitat del cens electoral del municipi afectat i, si la ratificació referendària prospera, els ajuntaments han d’adoptar l’acord definitiu amb el vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal de regidors.

El resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010 van posar fi a set anys de govern tripartit. Al constituir-se el govern d’Artur Mas la conselleria de Governació, que en els dos últims anys del govern Montilla havia assumit el republicà Jordi Ausàs, va passar a dependre de la vicepresidenta Joana Ortega.

El 22 de maig de 2011, només mig any més tard del canvi del retorn de CiU al Govern de la Generalitat, es van celebrar les eleccions municipals. A Torà la gent que durant el període 2007-11 havia estat a l’equip de govern i que havien integrat la llista de CiU quatre anys enrere, encapçalat per l’alcalde Domènec Oliva, no presenta a la reelecció. La llista convergent l’encapçala de nou Mercè Valls (alcaldessa en els períodes 1999-2003 i 2005-07 i regidora 1987-2007), que el setembre del 2009 havia abandonat la militància a CDC (veure carta de comiat). Com sempre, i posin el qui hi posin a les llistes, CiU va tornar a guanyar les municipals a Torà –em sembla que l’única manera de que perdessin seria si jo anés a les seves llistes- i va tornar a fer-ho per majoria absoluta. D’aquesta manera l’Ajuntament de Torà queia en mans d’una de les poques persones que, en l’assemblea popular del 4 de març de 2010, s’havia manifestat crítica amb el fet d’iniciar un procediment de canvi de comarca. Ara bé, si l’Ajuntament no acordava legítimament i democràtica el contrari calia suposar que el procés de canvi d’adscripció comarcal seguia els seus passos.

Van passar uns mesos i no es movia res: als plens de l’Ajuntament, on els nous regidors convergents es mostraven partidaris de continuar el procés, les preguntes dels regidors acabaven sempre sense cap resposta clara per part de l’alcaldessa –“hauríem de reunir-nos i parlar-ne en profunditat”, “hauríem de fer un estudi”, “preguntarem com està el tema”- i a Governació semblava com l’expedient s’hagués perdut en el fons d’un calaix de la conselleria o entre un fardo de tabac andorrà. Van passar encara més mesos i, el 25 de novembre de  2012 vam tenir unes altres eleccions al Parlament de Catalunya, que no van comportar canvis en el Govern; Mas va repetir presidència i el departament competent en la matèria que ens ocupa continuava en mans de la demòcrata-cristiana Ortega.

Les eleccions van comportar, però, una petita novetat: la CUP, aquells penjats que deu anys enrere només teníem algun que altre regidor en quatre pobles mal comptats, va obtenir representació parlamentària. Amb tres escons no es poden fer moltes coses però serveixen per a poder fer sentir la nostra veu i per a demanar explicacions. En aquest sentit el 19 de març de 2013 el diputat David Fernàndez va entrar al registre del Parlament una pregunta per escrit adreçada a la Consellera de Governació i Relacions Institucionals: “En quina situació es troba l’expedient de canvi d’adscripció comarcal iniciat el 2010 pels municipis de Torà i Biosca, actualment a la Segarra i que van sol•licitar incorporar-se al Solsonès?”. Però anava passant el temps i no es rebia cap resposta...

El 5 de maig de 2013 Francesc Homs, Conseller de la Presidència i portaveu del Govern, va visitar Torà amb motiu de la Festa del Roser. Entre signatures al llibre d’honor de la vila i balls de priors i priores, un regidor d’AIT-AM va preguntar-li sobre el tema va respondre que tenien una pregunta parlamentària de la CUP en el mateix sentit pendent de resposta perquè no sabien quina era la postura de l’Ajuntament de Torà. L’alcaldessa va intervenir dient que precisament volin parlar d’això amb ell.
Governació no sabia quina era la postura de l’Ajuntament de Torà? L’última comunicació oficial de l’Ajuntament a Governació era ben clara: l’aprovació per unanimitat del text de la pregunta que volíem que es fes en referèndum. D’això ja feia més de dos anys però l’Ajuntament no aprovava cap acord en sentit contrari aquesta continuava sent, a tots els efectes, la posició oficial de Torà. D’altra banda hi havia dos motius que feien com a mínim curiós que s’hagués esperat la visita de Quico Homs per a traslladar a la Generalitat quina era la posició de l’Ajuntament sobre el tema: perquè no era el conseller responsable d’aquestes qüestions i perquè havien tingut ocasions més adients per fer-ho.

 

Vuit mesos abans, l’1 de setembre de 2012, el dia gros de la festa major, qui havia vingut en visita oficial a Torà a veure ballar els priors i les priores i a ballar amb el regidor més mediàtic del consistori toranès, havia estat Joana Ortega, la Vicepresidenta del Govern que, per la seva condició de Consellera de Governació era (i continua sent) la responsable de l’afer que ens ocupa. Per què no se li va traslladar a ella quina era la posició oficial de l’Ajuntament? Que havia canviat durant aquells vuit mesos? L’únic que hi havia entremig era una pregunta d’un diputat pendent de resposta.

La resposta va arribar el 10 de juny de 2013: “Els expedients de canvi d’adscripció comarcal dels municipis de Torà i Biosca (Segarra) van iniciar la seva tramitació amb una normativa que s’ha vist modificada per legislació nova en matèria d’ordenació territorial. És en aquest sentit, doncs, que des de l’assessoria jurídica del Departament de Governació i Relacions Institucionals s’està estudiant l’abast de l’impacte dels canvis legislatius en aquests casos concrets amb la voluntat d’informar aquests ajuntaments de com es veuen afectats els seus expedients i, si s’escau, del procediment a seguir per assolir el seu objectiu.” Que la llei havia canviat ja ho sabíem. Precisament si l’expedient de canvi d’adscripció comarcal es va iniciar de pressa i corrent (veure entrada anterior) va ser al veure que la Llei de vegueries preveia suprimir l’article 7 del Text refós de la Llei de l’organització comarcal de Catalunya (el dret a decidir en quina comarca volem estar), com finalment així va ser. Ara calia estudiar si els canvis legislatius tenien caràcter retroactiu?

El 20 de juny del 2013 el ple de l’Ajuntament de Torà acorda per unanimitat crear la Comissió pel Canvi de Comarca, integrada per membres dels tres grups municipals. Aquesta comissió, que teòricament ha de servir per a impulsar el procés i debatre els passos a seguir, semblava que serviria per a fer just el contrari, que era una maniobra de dilació de l’alcaldessa per a entretenir uns regidors que, inclosos els de CiU, es mostraven partidaris de continuar el procés iniciat durant l’anterior mandat municipal.  Mentre el tema “s’estudia i es debat” a nivell municipal l’alcaldessa -que també és consellera comarcal de la Segarra... de participació ciutadana!-  pot continuar dient, de cara als regidors, que veu bé seguir els tràmits pertinents sense haver de pronunciar-se ni públicament ni oficialment en aquest sentit, evitant que aquest posicionament transcendeixi més enllà del municipi. Calia trobar alguna manera d’acabar amb aquest putaramonetisme, d’aclarir com estava realment el tema i de que la postura de l’Ajuntament, la que determinessin democràticament la majoria dels seus membres, es traslladés de manera clara i inequívoca a totes les institucions relacionades amb aquest tema (ajuntaments, consells comarcals, Parlament, Departament de Governació).

Durant el 2013 al Parlament van iniciar-se els tràmits per a la redacció d’una nova Llei de governs locals. A mitjans d’octubre, en conèixer el redactat de l’avantprojecte, els dos grups municipals van redactar una esmena (“DISPOSICIONS TRANSITÒRIES Onzena.  Expedients de canvi d’adscripció comarcal ja iniciats. En qualsevol cas, els expedients de canvi d’adscripció comarcal iniciats abans de l’entrada en vigor de la Llei 30/2010, de 3 d’agost, de vegueries, es continuaran tramitant d’acord amb el que disposa l’article 7 del Text refós de la Llei de l’organització comarcal de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 4/2003, del 4 de novembre”) que va ser tramesa al Grup Mixt (CUP) per a que es presentés un cop s’obrís el període d’esmenes parcials.

El debat de la nova Llei de governs locals també preveia la compareixença de les institucions i entitats que tinguessin alguna cosa a dir al respecte. Els diferents grups parlamentaris podien proposar la compareixença d’entitats a davant la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament per a que aquestes fessin les seves aportacions i suggeriments a la nova llei. A finals de novembre de 2013, preguntats per la CUP del Parlament si des de la nostra assemblea local volia proposar alguna entitat vam respondre que sí, que volíem que hi comparegués la Comissió pel Canvi de Comarca de l’Ajuntament de Torà. Calia aprofitar la possibilitat que una representant de l’Ajuntament de Torà comparegués davant una comissió parlamentària i es trobés davant d’una cosa pitjor que una sandàlia alçada: una pregunta clara i concisa. “Vostès volen continuar el procés de canvi d’adscripció comarcal iniciat el 2010? Sí o no?”. Potser va ser casualitat però a partir d’aquí, després de tres anys de no passar absolutament res, van comença a moure’s les coses.

El 4 de desembre de 2013 els membres de la Comissió pel Canvi de Comarca de l’Ajuntament de Torà, acompanyats per l’alcalde de Biosca, Corneli Caubet, van reunir-se al Parlament amb Albert Batalla, diputat de CiU per Lleida, redactor de (i curiosament substitut de Jordi Ausàs a l’alcaldia de la Seu d’Urgell). De fet les reunions amb Batalla van ser dues: primer va reunir-se amb una part de la delegació, els del seu partit, i posteriorment amb la totalitat d’ells. Dit d’una altra manera:  la regidora de la CUP, Mercè Garganté, i el regidor d’AIT-AM, Magí Coscollola, van entrar al despatx del diputat quan la resta de la delegació de Torà i Biosca ja feia una hora que s’hi reunien. Val a dir també que ja els havien advertit prèviament d’aquesta curiosa convocatòria. Els membres de la delegació van traslladar al diputat la voluntat de continuar el procés.

Finalment la Comissió municipal no va ser entre les escollides per a comparèixer físicament al Parlament -on van anar representants de l’ACM, de la FMC, de les diputacions provincials, etc..- però sí que va poder fer la seva aportació. El 12 de febrer de 2014 la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament va convidar la Comissió pel Canvi de Comarca de l’Ajuntament de Torà a fer les seves aportacions per escrit. Davant d’aquesta invitació, i a instàncies de la representant de la CUP i del d’AIT-AM, la Comissió municipal va reunir-se i va aprovar per unanimitat traslladar a la comissió parlamentària un document on s’expressava la voluntat de l’Ajuntament de Torà de continuar el procés de canvi d'adscripció i se sol·licitava als i les ponents del Projecte de Llei de Governs Locals de Catalunya “que tinguin en compte aquesta situació per tal que l’esmentat projecte de Llei faciliti el procediment de canvi de comarca de Tora i Biosca iniciat el 2010, amb la incorporació en el mateix d'una disposició que derogui el punt 2. de la disposició derogatòria única de la Llei 30/2010, del 3 d'agost, de vegueries”. Aquesta escrit va ser tramès a finals de març.

Finalment el 15 de maig de 2014, al cap de tres anys i mig, la Comissió de Delimitació Territorial va tractar el tema de Torà i Biosca informant-ne favorablement. Ara l’expedient podrà continuar el seu curs i, si no es torna a extraviar, haurà d’acabar amb un referèndum vinculant en el que els veïns i veïnes dels municipis de Torà i de Biosca podran votar si volen que els seus respectius municipis passin a formar part de la comarca del Solsonès o restin a la de la Segarra.

-“Sí, vosaltres voleu decidir a quina comarca pertànyer però vareu negar aquest dret als veïns de Llanera, que volien canviar de municipi, hipòcrites!”

El tema de la segregació de les masies de Llanera per a incorporar-se al municipi de Llobera... (continuarà)

15 maig, 2014

Torà i Biosca al Solsonès? (V). Per què ara?


Dimecres, 14 de maig de 2014. La Comissió de Delimitació Territorial de la Generalitat aprova per unanimitat un informe preceptiu per a continuar el procés de canvi de comarca, de la Segarra al Solsonès, dels municipis de Torà i Biosca. “Per què s’aprova això ara?” –s’estranyen alguns. “Per què no s’ha aprovat fins ara?”-es pregunten uns altres.

 

El debat sobre l’encaix comarcal de Torà no és un tema nou. Els 93,31 km2 de l’actual municipi de Torà és el resultat de l’agregació de l’antic municipi de Llanera (75,32 km2 i Solsonès en la divisió comarcal de 1936) a l’antic municipi de Torà (17,99 km2 i Segarra en la divisió comarcal de 1936). Els dos municipis fusionats el 1968 eren, al seu torn, fruit de l’agregació de municipis preexistents a mitjan segle XIX. Com a conseqüència de l’última agregació, podem dir que durant dinou anys (1968-87) el 80,7% del territori del municipi de Torà i la majoria dels seus nuclis pertanyien al Solsonès i el 19,3% restant i la majoria dels seus habitants a la Segarra, comarques que per a la majoria de població només existien al llibres que donaven a la caixa per Sant Jordi.

El 14 de setembre de 1987 l’ajuntament de Torà vota “la integració del seu municipi a la comarca de la Segarra, que li assigna l’annex de la Llei 6/1987, sobre l’Organització Comarcal de Catalunya”. Malgrat tractar-se d’un ajuntament monocolor –tots els seus membres han estat escollits a les llistes de CiU- no hi ha pas unanimitat en l’acord a adoptar. Voten a favor de la proposta l’alcaldessa Neus Molins i Vilaseca i els regidors Jordi Vila i Codina, Ramon Pla i Ramells, Jaume Badia i Torra i Celdoni Solé i Caelles. Ho fan en contra Mercè Valls i Querol (actual alcaldessa), Magí Coscollola i Andreu (actual portaveu d’AIT-Acord municipal), Celi Vila i Torra i Jaume Vendrells i Guals. 5 a 4. El debat al si de l’ajuntament es tancava fins bastants anys més tard.

L’any 2000 l'Informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya, més conegut per Informe Roca , que proposa l’agregació del municipi d’Ivorra al de Torà i l’adscripció d’aquest a una nova comarca, l’Alta Segarra, amb capital a Calaf i a la vegueria de la Catalunya Central, amb capital a Manresa, mig-reobre el debat. La polèmica generada per l’informe, sobretot pel que fa a la proposta de supressió dels municipis de menys de 250 habitants, fa que el document es desi en un calaix.

En el programa polític presentat per la CUP amb motiu de les eleccions municipals de 2007, s’hi inclou el següent punt: “Davant una hipotètica revisió de la divisió territorial (comarcal i vegueries) hem defensat i continuem defensant el dret de Torà a decidir en quins àmbits territorials vol estar, sense imposicions exteriors”.

El juliol de 2009 el conseller de governació de la Generalitat de Catalunya, Jordi Ausàs, anuncia la seva voluntat d’aprovar la Llei de Vegueries durant la legislatura en curs. Tot i que aquest anunci gairebé coincideix amb el d’un altre projecte estrella de la mateixa conselleria, la Llei de Consultes Populars, no sembla que es prevegi consultar els municipis sobre la seva adscripció a una o altra vegueria. Davant d’aquest anunci, i coincidint amb l’inici de les consultes populars sobre la independència, la CUP proposa a la resta de grups de l’Ajuntament (CiU, que governa amb majoria absoluta, i ERC) la celebració d’una consulta popular sobre l’adscripció comarcal i de vegueria del nostre municipi (veure Torà al Solsonès? I). CiU i ERC veuen bé impulsar una consulta popular sobre la independència dels Països Catalans però no sobre l’adscripció supramunicipal de Torà, que és un tema que consideren que va per a llarg.

A primers de 2010 amb el projecte de Llei de Vegueries a punt de debatre’s al Parlament tot són presses. L’esborrany de la nova llei preveu la derogació de l’article de la llei comarcal que permet als municipis canviar de comarca. Si s’aprova amb aquest redactat els municipis ja no podran iniciar els tràmits per a cap canvi comarcal. Davant d’aquesta urgència històrica, l’Ajuntament convoca una assemblea popular on planteja iniciar els tràmits per a incorporar Torà a la comarca del Solsonès, i conseqüentment a la vegueria Central. Els veïns i veïnes, a mà alçada, hi voten majoritàriament a favor. Les dues úniques veus discrepants surten de la primera fila del públic: l’aleshores exalcaldessa Mercè Valls –que el 1987 havia votat contra la inclusió de Torà a la Segarra- i el propietari d’un restaurant que té com a plat estrella l’ofegat de la Segarra.

A partir d’aquí Torà inicia els tràmits del canvi de comarca abans de que es derogui l’article que permet aquest pas. De seguida el municipi veí de Biosca fa el mateix:

El dia 5 de març de 2010 l’Ajuntament de Torà aprova, per unanimitat iniciar el procediment de canvi de comarca per a que el municipi de Torà deixi de formar part de la comarca de la Segarra i sigui adscrit a la comarca del Solsonès, d’acord amb l’establert a l’article 7 del Decret Legislatiu 4/2003, de 4 de novembre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’organització comarcal de Catalunya. El dia 7 d'abril de 2010 l’Ajuntament de Biosca adopta el mateix acord.

El dia 22 d’abril de 2010, el Ple del Consell Comarcal del Solsonès aprova, per majoria absoluta i sense cap vot en contra, l’acceptació del canvi d’adscripció comarcal dels municipis de Torà i Biosca per tal que restin adscrits a la comarca del Solsonès

El dia 7 de maig de 2010 l’Ajuntament de Torà aprova, per unanimitat de tots els presents, la memòria justificativa de la incorporació del municipi a la comarca del Solsonès. El dia 1 d'octubre de 2010 l’Ajuntament de Biosca aprova, per unanimitat, la memòria justificativa de la incorporació del seu municipi a la comarca del Solsonès.

Posteriorment i a requeriment del Departament de Governació, els Ajuntaments de Torà i Biosca aproven la pregunta i les possibles respostes pel referèndum previst per l’article 7.2.d del Decret Legislatiu 4/2003.

El pas següent, segons el mateix Decret Legislatiu, és que les propostes i memòries trameses pels ajuntaments de Biosca i de Torà durant el 2010 se sotmetin a informe de la Comissió de Delimitació Territorial. El més normal seria que aquest informe s’acordés a finals de 2010 o a principis de 2011, però... (Continuarà)

02 maig, 2014

I què farem quan una “nova Terra Lliure” mati algú?

Terra Lliure. Durant anys va ser l’organització referent de l’esquerra independentista dels Països Catalans, l’única capaç de trencar el silenci al que la transició espanyola condemnava l’independentisme català i l’única amb un nom conegut molt més enllà del seu espai polític i utilitzat molt més ençà de la seva dissolució l’estiu de 1995. Al llarg de tretze anys (1979-1992) l’organització armada catalana va dur a terme prop de 200 accions conegudes. En alguna ocasió també es van reivindicar en nom seu accions esporàdiques realitzades per grups independentistes sense cap vinculació real amb l’organització. Però els simpatitzants de l’organització armada no eren els únics que van utilitzar el nom de TL en va.
Lerrouxisme. El 19 de febrer de 1988 Carlos García Obregón, un desconegut advocat amb afany de notorietat, va desaparèixer del seu domicili. Al cap de nou dies, quan ja se li havien acabat els entrepans de mortadel·la, el lletrat va presentar-se davant la policia i va atribuir la seva desaparició a un suposat segrest per part d’una desconeguda Primera Línia Independentista de Terra Lliure, que suposadament tindria per objectiu evitar que el recentment fundat Partido Andaluz de Catalunya, que ell mateix liderava, es presentés a les eleccions al Parlament d’aquell any. Malgrat les amenaces, el 28 de maig el nostre heroi va encapçalar la candidatura del PAC -on curiosament cohabitaven exmilitants del PSOE, com el mateix García Obregón, amb coneguts ultres com Alberto Royuela- que, malgrat el discurs únic sobiranista, va aconseguir captar la gens menyspreable xifra de 5.815 vots entre la majoria silenciosa d’aquest tros de país.
Fractura social. Per tal d’oposar-se al dret democràtic d’autodeterminació l’espanyolisme recorre als mateixos arguments que utilitzava el franquisme per a rebutjar la legalització de partits polítics: la fractura social, la crispació, l’enfrontament i una llarga rastellera de plagues bíbliques que acabarien amb un llarg període de pau, estabilitat i bla, bla, bla... De moment ja hem tingut algunes mostres d’aquest daltabaix convivencial: des de la disminució sobtada d’àpats nadalencs anunciada pel sinistre Fernández Díaz fins a la primera comunió rebuda recentment pel primer secretari del què queda del PSC, passant per les declaracions de Sánchez Camacho en el sentit que se sent “amenaçada per Terra Lliure i l’ANC”.
Nova Terra Lliure. Fa uns mesos algú sense cap vinculació coneguda amb l’independentisme organitzat va repescar el nom de la mítica organització clandestina per a fer una web (www.novaterralliure.com) plena d’incoherències, poca-soltades i faltes d’ortografia. Si l’independentisme, com a tots els moviments polítics i socials, sempre ha tingut la seva quota de friquis i sonats no és gens estrany que ara, amb l’expansió dels darrers anys, en surti algun que altre fotent el carallot... Curiosament la pàgina en qüestió hauria passat totalment inadvertida si Enric Millo i els mitjans de la caverna no l’haguessin publicitat.
L’antiANC. Davant la deriva secessionista d’aquest (tros de) país, diferents sectors amb “sentiments identitaris plurals” han constituït recentment Societat Civil Catalana. La composició d’aquest intent d’antiANC també és força plural: en el seu si hi cohabiten des d’intel·lectuals propers al PSOE, com Joaquim Coll, fins als sectors més virulents de l’espanyolisme i l’extrema dreta (C’s, VOX, UPyD, PxC...); federalistes del partit que va crear els GAL i ultradretans que homenatgen la División Azul coincideixen en denunciar el clima de crispació i enfrontament que viu la societat catalana... SCC també té pàgina web i, segons sembla, curiosament registrada al mateix domicili que la de la fantasmagòrica Nova Terra Lliure!
Una Scala independentista? Davant del victimisme de Sánchez Camacho, Cañas, Navarro, Rivera i companyia se sol respondre que “el procés és escrupolosament pacífic i democràtic”. Cert, però això es pot capgirar en qualsevol moment, no pas dels del costat autodeterminista –que no només no ho necessita sinó que li seria totalment contraproduent- sinó des del bàndol espanyol. És a l’Estat espanyol i als seus partidaris a qui interessa que la violència substitueixi uns arguments que democràticament no poden combatre. I si a l’Estat li convé que la violència protagonitzi el procés té un munt de mecanismes per a posar-la en marxa. Ara no parlem d’un trist pelacanyes que aspira a emular Alejandro Lerroux. Què passaria si, per posar un exemple, qualsevol dia una organització desconeguda de nom inequívocament independentista dispara un parell de trets i eleva als altars del martirologi espanyolista a algun dels que es postulen públicament com a víctimes de la “pressió secessionista”? El recurs a la violència “independentista” per part de l’Estat és una possibilitat, una més entre moltíssimes formes de guerra bruta que cal preveure.
Imatge: incendi de la Sala Scala (15-01-1978), atribuit per la policia a la CNT i que segons la majoria de fonts va ser causat per una infiltració policial.

01 abril, 2014

De guàrdies civils anant a escola i mossos saltant al ruedo.


Quan en el futur els historiadors estudiïn la successió d’esdeveniments ocorreguts aquests anys en aquest (tros de) país tindran sort de que vivim en una època en que deixem constància documental de gairebé tot allò que fem o diem. Si no fos així no només els costaria d’entendre sinó fins i tot d’ordenar cronològicament alguns dels sorprenents episodis d’això que anomenen el procés sobiranista. En tenim una bona mostra aquesta mateixa setmana: el Tribunal Constitucional espanyol ha anul·lat la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya, en una sentència feta pública just el dia abans que el mateix Parlament aprovés la designació de Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA) com a integrants de la delegació catalana que, en un reconeixement gairebé explícit de no sobirania, defensaran al Congrés espanyol la petició d'autorització per a poder convocar la consulta del 9 de novembre per la via de l’article 150.2 de la sacrosanta Constitució espanyola.

“L'anul·lació de la Declaració de Sobirania obligarà a canviar el full de ruta del procés?” pregunten els mitjans, en entrevistes a representants polítics i en enquestes a la seva audiència. La resposta majoritària en ambdós casos és negativa, reconeixent implícitament que el que va aprovar el Parlament el 23 de gener de l’any passat no és pròpiament una declaració “de sobirania” sinó, en tot cas, “sobiranista”. Malgrat la transcendència que en el moment de la seva aprovació es va voler donar a la Declaració, ara per ara ni el Parlament ni el Govern de la Generalitat no exerceixen la sobirania sinó que, de moment, només declaren voler exercir-la en el futur. No és cap novetat: ja el maig de l’any passat el mateix TC va anunciar la suspensió de la Declaració de Sobirania, a la que la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, va respondre que la declaració era política i no tenia efectes jurídics, de manera que no podia suspendre's.

Més enllà de la solemnitat de grans declaracions institucionals, la sobirania es demostra fent prevaldre la legalitat que emana de les institucions pròpies, davant la legalitat que pretenguin imposar les institucions alienes, en tots i cadascun d’aquells punts on ambdues topen. Això requereix una voluntat política i una fermesa que es proclamen respecte a la celebració de la consulta del 9 de novembre però que no fan acte de presència a l’hora de defensar la presumpta sobirania sobre qüestions quotidianes: la setmana abans, sense anar més lluny, el mateix Parlament de Catalunya va rebutjar per una amplíssima majoria la reforma educativa del ministre Wert... però només la CUP i ICV-EUiA van votar desacatar la normativa, mentre que CiU, ERC i PSC van abstenir-se, permetent que la proposta no prosperés pels vots en contra de PP i Ciutadans!

 
 
Cal cremar etapes, diuen, carregar-nos de raons per a legitimar els passos que calgui fer a continuació. Potser sí però, mentre la nostra estimada classe política tracta de fer bullir l’olla a foc lent, el govern espanyol practica arreu dels (seus trossos de) Països Catalans la política de terra cremada, intensificant els atacs a la llengua, a la cultura, a l’economia, al territori (la vampirització de l’Ebre n’és el cas més evident), al dret civil... Potser el què caldria cremar d’una vegada per totes són les naus de l’autonomisme, el federalisme i el terceraviïsme, per a evitar que ens tornin al port de sortida.
No sé perquè però en aquest (tros de) país presumptament sobirà encara em costa més d’imaginar mossos d’esquadra empaitant toreros, el dia que emparant-se en la declaració de bé d’interès cultural vulguin reprendre la fiesta, que guàrdies civils anant a escola, no pas a aprendre de lletra –no se me sulfure, señor agente!- sinó a ensenyar les dents per a imposar la llei Wert. Certament aquest darrers anys les coses han canviat molt, i molt positivament, i la mobilització popular ha forçat la classe política catalana a fer passes impensables poc temps enrere però al Parlament encara no hi ha hagut una veritable Declaració de Sobirania. Cal seguir empenyent. A veure si ara, quan la delegació parlamentària torni de Madrid, carregada de raons, insults i escopinades, donen d’una vegada per totes un cop de puny damunt la taula.


01 març, 2014

Groucho Marx i les eleccions europees.

Volem que, aprofitant les eleccions europees, la CUP digui la seva sobre el model d’Europa que ens estan imposant? En cas afirmatiu, volem que el posicionament de la CUP arribi al màxim de gent possible arreu dels Països Catalans? Aquestes són les primeres preguntes que hauríem de fer-nos a l’hora de decidir concórrer, o no, a les eleccions al Parlament europeu, conjuntament amb EH Bildu i el BNG.

Arguments a favor de participar en aquestes eleccions? Per a no plagiar un article que comparteixo de la primera a l’última lletra, i perquè possiblement no ho explicaria de manera tan clara i concisa, aquí teniu l’enllaç de l’últim apunt d’opinió de Juli Cuéllar a Llibertat.cat: Clavem la CUP al cor de la bèstia! En el mateix sentit, també podeu fer una mica de memòria històrica rellegint el Manifest d’Iniciativa Internacionalista als Països Catalans de les eleccions de 2009, candidatura a la que van donar suport a títol individual alguns militants després  que la CUP decidís no fer-ho.

Si tenim clar quins són els principis polítics que hem de defensar, el debat sobre la participació o no en aquestes eleccions ha de ser tàctic. Les eleccions són eines i, com totes les eines, poden ser útils en un determinat moment i no ser-ho en altres; l’oposició a participar-hi, per motius tàctics, és ben legítima i no cal presentar-la com una qüestió de principis del tipus “aquesta no és la nostra Europa i participar aquestes eleccions comporta legitimar les seves institucions”.  No cal donar tanta transcendència a una convocatòria electoral que, com coincideix tothom, tindrà una participació molt i molt baixa.

 
És cert que sense concórrer a les eleccions també podem fer campanya contra els dictats de la troica i en favor de l’Europa dels pobles, però és igualment cert que enmig de la voràgine electoral la dificultat per a arribar a un nombre important de la població és major i que, per tant, requereix un esforç militant més gran –fet que entra en contradicció amb l’argument de no participar-hi per a prioritzar altres eixos de treball com el municipalista- que l’opció d’aprofitar la campanya electoral i els seus espais per a fer arribar arreu el missatge que som Països Catalans i que volem la independència per a canviar-ho tot. Molts cops l’esquerra independentista –totes les organitzacions; això no és una crítica contra cap en concret- han fet campanyes que han esdevingut més d’autoconsum que d’emplaçament real al conjunt del poble català perquè, malgrat treballar l’argumentari, no s’ha trobat la manera d’arribar al conjunt del poble.
Les eleccions europees són una oportunitat per a difondre un missatge nítidament independentista i clarament d’esquerres arreu dels Països Catalans sota ocupació espanyola. Podem aprofitar-les o no però, decidim el què decidim, no caiguem en l’error d’elevar les eines a la categoria de principis. No fos cas que en un altre moment, en una conjuntura diferent, calgués recórrer a una de les més cèlebres cites de Marx, i no precisament de Karl sino de Groucho:  “Aquests són els meus principis, si no li agraden en tinc d'altres”.
Imatge: fragment del mapa "Aproximació a l'Europa de les nacions", editat pel CIEMEN


03 febrer, 2014

D’independències i canvis, d’eines i fites.


L’esquerra independentista sempre ho ha tingut clar i en els seus inicis, fa més de quaranta anys, va resumir-ho en un triple lema: reunificació, independència i socialisme. També ho tenen molt i molt clar, i des de fa més temps encara, els que sempre combaten tots els canvis per por a perdre el mànec de la paella, aquells que fa pocs dies van embrutar amb la seva presència el nom del poble empordanès de Fonteta. Però al marge de velles conviccions de cada costat de barricada, cada cop, i per a més gent, és més evident que la independència (d’un tros) d’aquest país ha de comportar canvis que vagin més enllà del simple “traspàs del poder” entre un Estat espanyol en retirada i el nounat Estat català. Així els últims temps s’han apropat als plantejaments de l’esquerra independentista i s’han afegit a la lluita –benvingudes i benvinguts!- sectors socials i polítics que, poc sensibles a la qüestió nacional, no s’havien pronunciat mai a favor de la independència però que ara la veuen com una oportunitat de canvi real a molts nivells.

La independència ens ha de permetre replantejar totes les regles del joc, que evidentment s’establiran en funció de la correlació de forces –de tot tipus de forces, incloses les invisibles- existent en cada moment del procés. Un full en blanc per escriure una nova constitució és una oportunitat que no ens podem permetre deixar passar i davant de la qual cal posar el llistó de les exigències a dalt de tot, convertint la independència en un mitjà per a canviar tot allò que democràticament decidim canviar, subordinant tots els factors que determinen la qualitat de vida de les persones –incloent-hi, naturalment i al contrari del que passa ara, l’economia- a la presa democràtica de decisions. 

La independència no ha de ser només un canvi de banderes i un canvi de ratlles i de colors en un mapa. En això hi estarien d’acord fins i tot els independentistes menys crítics amb el sistema polític i econòmic actual, que segur que trobarien algun defecte, com ara la monarquia parasitària, que no voldrien reproduir en un nou estat. Ara bé, un cop assumit això tampoc no podem caure en l’error de considerar positiva la independència només per la seva funció instrumental. La “crisi actual” ha evidenciat als ulls de molta gent que moltes de les injustícies que pateix la immensa majoria de la població són fruit d’un capitalisme que accentua a marxes forçades la seva salvatgia. Hi ha altres agressions, però, que no són conseqüència del règim polític del moment: les atzagaiades que ara protagonitza Wert, els atemptats del Tribunal Superior de Justícia Colonial contra la convivència, el tancament de mitjans audiovisuals al País Valencià, el decret del TIL a les illes, el LAPAO a la Franja o les balances fiscals que vol amagar el trilero Montoro, entre un llarg etcètera, són fruit de la condició de nació ocupada dels Països Catalans i s’eliminarien automàticament del tros de país que es constituís en estat independent. En aquest sentit, la independència és també un acte de justícia i una part del canvi necessari. O és que l’ocupació d’un país per un estat aliè –de diversos estats en el nostre cas- no és, per si sol, un acte d’injustícia?  



De la mateixa manera que molta gent s’apunta a la independència com a eina de construcció d’un futur millor -o precisament per aquestes adhesions- també creix el discurs de qui pretén combatre-la, en alguns casos negant-ne els avantatges i en la majoria sembrant-hi dubtes, des de posicions pretesament no-espanyolistes. Des de la dreta n’hi ha que, amb tota la bona fe del món, alerten de la terrible possibilitat de que un Estat català independent quedés fora d’Europa, de l’euro, de l’OTAN i de no sé quantes meravelles més, que es caracteritzen per lligar gossos amb llonganisses. Des de sectors l’esquerra catalana hispanocèntrica (que sempre han reclamat la creació d’estats independents per a pobles sense estat de fora del continent europeu, sovint prescindint de quin podia ser el règim polític adoptat pel nou estat) se’ns adverteix que un Estat català no necessàriament garantiria una societat més igualitària, que els estats són estructures caduques, que cal esborrar fronteres i no posar-ne de noves, i mil i una pegues més que, curiosament, es veu que no troben ni a l’Estat espanyol ni al francès...

En aquest escenari polític canviant caldrà saber combinar tàctica i estratègia, utilitzar les eines de que es disposi en cada moment i tenir sempre present quina és la fita a assolir, la del triple lema dels inicis de l’independentisme: una nació territorialment sencera, nacionalment lliure i socialment justa.