11 de juny, 2015

D’institucions, pactes i eines de tall

Com que ja sabíem que ens n’acusarien, nosaltres mateixos ho vam posar al programa: “som una candidatura de gent jove i inexperta”... afegint-hi que la pràctica totalitat de candidats de les altres llistes malgrat no ser joves eren igual d’inexperts en la política municipal que els integrants d’aquella primera llista toranesa de la CUP. Érem joves, inexperts i amb quatre idees de com crèiem que havia de funcionar un ajuntament que topaven amb la manca de participació i amb l’opacitat pròpies d’anys i anys d’ajuntaments monocolors. Més enllà del cap de terme tampoc no hi teníem gran cosa: corria el 1999 i les candidatures municipals de (o amb participació de) l’Esquerra Independentista es podien comptar amb els dits de les mans, destacant-ne dues que ja havien esdevinguts referents d’èxit del municipalisme alternatiu: la CUPA d’Arbúcies i l’UM9 de (Sant Pere de) Ribes. Malgrat dubtes, incerteses i dificultats vam decidir ser-hi i, una i altra vegada, tornar-hi a ser. Setze anys ininterromputs de presència de la CUP a l’ajuntament de Torà; setze anys que començaven amb l’Esquerra Independentista en davallada i que s’acaben precisament ara, en el moment en que la CUP té presència al Parlament de Catalunya i ha assolit la seva màxima representació en les institucions municipals i supramunicipals –ep, fins al moment!- als ajuntaments (amb 385 actes de regidors, escampats per la major part de comarques de la Catalunya presumptament sobirana i amb els primers electes assolits al País Valencià), als consells comarcals (amb 57 consellers en 28 comarques) i fins i tot mitja dotzena d’escons a quatre de les anacròniques Diputacions provincials on, qui sap si influït pel caràcter foraster de les institucions, el company Eudald Calvo, regidor a Argentona, proposava entrar-hi a cops de matxet.

Amb setze anys potser també podríem reivindicar per a la CUP de Torà la condició de “referent”, però no pas per haver assolit els objectius que ens havíem fixat sinó per tot el contrari: diuen que s’aprèn més  dels errors que dels encerts i, podeu pujar-hi de peus, al llarg dels anys hem comès errades de l’alçada de la torre de Vallferosa. Una de les relliscades més evidents vam cometre-la ara fa dotze anys i en relació amb un tema de recurrent actualitat: els pactes postelectorals i, de retruc, l’entrada als governs municipals.


Les eleccions municipals de Torà de 2003, les segones en que participàvem, es van dur a terme enmig d’una situació excepcional –la detenció de tres joves toranesos sota la llei antiterrorista i la consegüent campanya de solidaritat, amb papers encara poc clars d’alguns personatges locals- i van ser les primeres en que no va haver-hi majoria absoluta: CiU va obtenir 4 regidors, la CUP 2 i Independents per Torà (embrió de l’actual llista d’ERC) 3. Amb aquest resultat perdíem una regidora respecte a les eleccions anteriors però passàvem a tenir la clau que decidiria el govern i no vam dubtar a fer-la  servir... malament. 


Vam arribar a un acord amb Independents per Torà per a fer fora CiU del govern municipal, sent conscients que a part del nostre electorat podia no agradar-li el pacte però confiant en que al cap de quatre anys es veurien els resultats. Ens vam equivocar i molt. No vam entrar amb un matxet, ni tant sols amb un més nostrat podall, sinó que vam dedicar els primers mesos a tractar de treure l’entrellat de la situació financera de l’ajuntament i a preparar un dels temes que consideràvem prioritaris i que havíem inclòs al pacte de govern: la redacció d’un Reglament orgànic municipal (ROM) que inclogués el màxim possible d’eines de participació ciutadana –referèndums, participació veïnal als plens, consells municipals sectorials, etc-, basat en el d’Arbúcies però que calia actualitzar per les modificacions que hi havia hagut recentment a la Llei municipal. A poc a poc i bona lletra. I la vam cagar. “No, no és que ara consideri que la CUP no hagués hagut de pactar amb els Independents per a, després de tants anys, fer fora CiU del govern municipal. Al contrari, segueixo creient que era la millor decisió que podíem prendre davant dels primers resultats electorals que deixaven l’Ajuntament de Torà sense majoria absoluta. O, si ho preferiu, la menys dolenta. Però en decidir-nos pel pacte vam cometre, com a mínim, dos errors.

El primer, extensiu a altres actuacions, és no haver-ho sabut explicar. Moltes vegades hem donat per fet que la gent està més o menys al corrent de l’activitat municipal, dels acords que es prenen en les sessions plenàries, dels posicionaments de cada grup en els temes que generen discrepàncies, del què defensa cadascú, etc... El primer error va ser pensar que la nostra actuació al govern al llarg de quatre anys s’explicaria per si sola, que la gent podria veure i valorar els canvis que preteníem fer al llarg del quadrienni.

El segon error va ser, precisament, comptar que teníem quatre anys per endavant i que, per tant, no calia córrer a l’hora de dur a la pràctica alguns dels objectius que ens havíem fixat”. Doncs no, no teníem quatre anys. El grup independent es va trencar i després d’un temps de governar en minoria una moció de censura va tornar el govern municipal als de sempre. El nostre pacte amb els independents no havia servit de res. Ens vam equivocar i les següents eleccions l’electorat ens va castigar (Crònica més extensa d’aquells episodis a CUP Torà: tres, dos, un... zero? (III)).

Potser a la majoria d’ajuntaments no cal entrar brandant  eines de tall. En alguns casos potser sí, no ho sé. Suposo que depèn del que calgui esbrossar. Del que estic totalment convençut és de la necessitat de fer allò que a Torà no vam saber: canviar les coses de manera pública i notòria des del primer dia; de que quan ens tornem a equivocar –perquè seguim i seguirem- que sigui per les accions dutes a terme i no pels projectes que mandregen al calaix. Sense una bona empenta inicial no hi ha res a capgirar.

02 de maig, 2015

De vots, escons i territoris

Torna el debat sobre la llei electoral al Parlament de Catalunya. Després d’anys i de debats de sords entre les principals forces polítiques d’aquest (tros de) país, que mai no s’han arribat a posar d’acord a causa de la seva desigual implantació territorial, es vol tenir una llei electoral nova precisament l’any en que s’han de convocar unes eleccions que, malgrat ser legalment autonòmiques, han d’esdevenir plebiscitàries i constituents. Si durant 30 anys no hi va haver acord, malgrat haver-hi en joc només un grapat d’escons d’un parlament autonòmic, n’hi podrà haver ara que ens hi juguem quelcom molt més important?  

Justificacions filosòfiques al marge, el principal obstacle per a un acord sempre ha sigut de caire purament aritmètic. “Sistema alemany, francès, britànic o jamaicà? Quants escons guanyem o perdem amb un o altre model?” Els dos partits que durant anys es disputaven l’hegemonia política institucional –CiU, guanyant per majoria la majoria d’eleccions en la majoria de comarques, i el Psc-PsoE, obtenint molts més vots en aquelles zones on hi ha molta més població- han configurat durant molts anys un escenari d’absoluta incompatibilitat d’interessos electorals que han fet de la Catalunya presumptament autònoma “l’única Comunitat sense llei electoral pròpia”.


“Els socialistes diem sí a una llei electoral, sempre que es respecti que el vot d'un ciutadà/-na de l'Hospitalet tingui el mateix valor que el vot d'un ciutadà de fora de la província de Barcelona. Una persona, un vot.” (“Una persona, un voto”. Celestino Corbacho, polític professional des de fa més de trenta anys).


“Que tots els vots valguin igual” i l’encara més demagògica “una persona un vot” són expressions recurrents en boca d’aquells que més qüestionen l’actual model electoral, o qualsevol que garanteixi uns mínims de representació territorial, sempre i quan l’apliquem al Parlament de Catalunya. És dóna la paradoxa que els més aferrissats detractors de l’aplicació a Catalunya de la legislació electoral espanyola (Ley Orgánica del Régimen Electoral General, coneguda amb l’acrònim LOREG) són els partits espanyolistes com el Pp, C’s i molt especialment el Psc-PsoE que -qui l’ha vist i qui el veu!- va arribar a ser la força més votada a les eleccions al Parlament del 2003, guanyant només en 6 comarques i quedant 4 escons per sota de CiU. La majoria d’aquests abanderats de la justícia electoral no veuen, en canvi, cap inconvenient en el “diferent valor dels vots” d’aquest mateix sistema electoral quan els comicis són estatals i el que hi ha en joc és el govern espanyol.

Una persona, un vot? El sistema electoral actual que té molts defectes, i per tant moltes coses a modificar, no només parteix del principi d’una persona un vot –sí, ja ho sé que el nega a qui no té la ciutadania però no crec que els espanyolistes ploramiques se’n queixin precisament per això- sinó que la LOREG fins i tot ho explicita en el seu article tercer. Tothom que és al cens electoral té només un vot. Que tots els vots valguin igual? Que potser no es computen exactament igual, i per tant valen el mateix, les paperetes d’un partit que les d’un altre, les que voten sí en un referèndum que les que ho fan en contra? Que potser el PSC no hauria tret 9 escons per Girona, ICV 7 a Tarragona, C’s 8 a Lleida i la CUP 26 a Barcelona si cadascuna d’aquestes candidatures hagués aconseguit els vots que va obtenir-hi CiU el 2012?

Val, faig una mica de trampa. Ja sé que el que volen dir els regeneradors de la política com Corbacho és que el cost en vots dels escons en cadascuna de les diferents demarcacions és molt diferent. Sí, és cert. I què? Això passa sempre, no només en diferents demarcacions sinó també a la pròpia circumpscripció entre els partits majoritaris i els que freguen el topall mínim. El problema no és que zones amb poca població puguin tenir representació parlamentària –cosa que amb circumscripcions provincials tampoc no s’assegura del tot- sinó l’ existència en aquest (tros de) país d’àmplies zones deprimides. Un dels objectius que s’hauria de marcar la política de veritat és el de combatre els forts desequilibris territorials existents, no el d’adaptar-hi la representació parlamentària. Perquè allà on (també) fan trampa Corbacho i els defensors de l’igualitarisme electoral és en prescindir del fet que el Parlament és un espai de democràcia representativa. Amb un sistema electoral on només prevalgués el factor demogràfic es deixaria pràcticament sense representació una gran part del territori, la de totes aquelles comarques que entre moltes problemàtiques en tenen una de molt concreta en comú: el despoblament i les seves causes i conseqüències. Volem que no tots els territoris valguin el mateix?

És evident que una nova llei electoral ha de modificar molts aspectes però també ho és que caldrà trobar un sistema que garanteixi la representació territorial i la proporcionalitat política –la vegueria com a circumscripció amb un nombre d’escons calculat en base a una part percentual per població i una part percentual per territori i escollits per sistema proporcional?- i que serà molt difícil arribar a acords, tant per l’endèmica implantació territorial desigual dels partits espanyolistes com per la voluntat d’aquests de deslegitimar un hipotètic resultat desfavorable a l’Estat el 27 de setembre.

Que “tots els vots valguin igual”, i sobretot que tots els vots valguin molt més, no s’aconsegueix disminuint o augmentant la representació d’una circumscripció o d’una altra sinó superant la democràcia representativa amb democràcia directa. Que allò que afecti el conjunt de la població d’un territori no ho votin els eterns i omnipresents Corbachos sinó aquests mateixos ciutadans i ciutadanes via referèndum vinculant -una persona un vot, no un escó un vot-, ajustant l’àmbit geogràfic del referèndum a l’àrea afectada en funció de si el que cal votar és el pla urbanístic d’un municipi, la creació d’una nova comarca o vegueria, el transvasament de l’Ebre o la constitució de la República catalana.

06 de març, 2015

De constitucions, llengües i oficialitats

“Igual que Franco pero al revés. Persecución del castellano en Cataluña”. Mític titular de portada del diari ABC del 12 de setembre de 1993, sobre una foto a tota plana del, deien, Molt Honorable Jordi Pujol i Soley. Malgrat l’estupidesa de la comparació –fer com Franco però al revés seria imposar el català com a única llengua oficial a Castella, Extremadura, Andalusia o Múrcia- no es pot negar que aquest discurs ha fet forat al nostre país, no només com a argument dels grupuscles més combatius contra la normalització lingüística sinó que també ha estat interioritzat, disfressat de prudència, entre certs sectors del catalanisme cagadubtista. “No anem més enllà en això del català, no sigui cas que posem en perill la cohesió social i ens acusin d’intolerants...”

Una mostra d’aquest acomplexament podem veure’l aquestes darreres setmanes en el debat de les diferents propostes constitucionals per al futur estat d’aquest tros de país. Una de les reivindicacions històriques de l’independentisme i del moviment de lluita per la llengua  (l’oficialitat única del català arreu dels territoris on és llengua pròpia) que mai s’havia qüestionat es posa en dubte just en el moment de debatre com hauria de ser la constitució del nostre estat. Així dos dels tres esborranys constitucionals proposen atorgar grau de cooficialitat al castellà (1- equip del jutge Vidal) o espanyol (2- Juristes per la Independència); només l’altra proposta (3- enginyers de Joan Fonollosa) estableix l’oficialitat única del català a les institucions, tot incorporant una disposició transitòria que preveu una moratòria de deu anys durant els quals “els ciutadans es podran relacionar també amb les institucions de Catalunya en llengua castellana”.

Pel que fa a l’occità, el tractament que li donen els nostres “pares de la Constitució” és inferior a la reconeguda a l’Estatut d’autonomia de Catalunya 2006 i a la recentment aprovada Lei d’Aran. En la 1a proposta se’n limita la cooficialitat a l’Aran (“l’aranès és la llengua oficial i pròpia de la Vall d’Aran, en règim de cooficialitat plena amb el català”). La 2a, molt més lamentable (“la parla aranesa serà objecte d’ensenyament i d’especial respecte i protecció”), recorda articles de textos tant vergonyosos en matèria lingüística com els estatuts d’autonomia d’Aragó o d’Astúries. El tercer text proposat no fa cap referència a l’occità però és molt més respectuós amb l’Aran, que reconeix  com “una porció de la Nació Occitana enclavada dins dels territoris regits per les Institucions de Catalunya”, amb dret d’autodeterminació.

De les propostes de cooficialitat de l’espanyol a Catalunya, i encara més d’aquesta llengua i del català a l’Aran, es dedueix que potser molts dels aspirants a pares de la Constitució saben molt de lleis però que ignoren –esperem que no deliberadament- aspectes bàsics de la sociolingüística com que en una situació de bilingüisme, o trilingüisme, si la llengua minoritzada no disposa de més eines sempre acaba reculant en benefici de la dominant.


-Sí, tu digues el que vulguis però, en aquests moments, mantenir com a objectiu l’oficialitat única del català és un error...

Cert. No ens hem de confondre: l’oficialitat, o la cooficialitat, d’una llengua o altra no ha de ser cap objectiu sinó un mitjà. Des del meu modest punt de vista, en un futur Estat que es correspongui territorialment amb l’actual comunitat autònoma de Catalunya, que el català esdevingui única llengua oficial de les comarques catalanoparlants, l’occità única llengua oficial de l’Aran i ambdues cooficials a les institucions estatals (Presidència de la República, Govern, Parlament, ambaixades, etc...) ha de ser el mitjà per a assolir l’objectiu desitjat, que no és altre que la plena normalització de cadascuna de les llengües en el seu propi territori; objectiu que, a l’hora, no deixa de ser també una eina de cohesió social i ...

-Que no! Que el que vull dir és que ara no n’hem de parlar d’això! Que ens falten 400.000 vots per tenir una majoria clara a favor de la independència. Que, segons el CEO, el 75,8 % dels catalanoparlants votaria a favor de la independència i només el 6,9 % ho faria en contra, mentre que entre els castellanoparlants el 20,5 % votaria que sí i el 44,7 %, més del doble, s’hi oposaria. Creus que els convencerem si, d’entrada els diem que amb la independència la seva llengua, la llengua d’una part considerable de la població catalana, deixarà de ser oficial? 

Aquestes diferències entre el sentit de vot d’uns i altres en funció de la llengua habitual no són cap argument a favor de la cooficialitat de cap llengua aliena. Al contrari. Voleu dir que el que aquesta marcada dualitat demostra no és precisament la incapacitat del règim autonòmic, i del mitificat bilingüisme, de configurar un sol poble, al marge dels orígens lingüístics, culturals o geogràfics? 51 anys després de la publicació d“Els altres catalans” s’ha avançat molt, moltíssim, en la direcció apuntada per Paco Candel però, tot i que sembla tabú esmentar-ho, seria ingenu pensar que s’ha assolit una plena integració... i que aquesta es pot assolir sense tenir totes les eines de que disposen els estats.

La incorporació de sectors de població castellanoparlant a la lluita per la independència passa per la renúncia a una cosa tant bàsica com la plena normalització de  la llengua catalana (i de l’occitana) al seu propi territori? De cap de les maneres. Cal recordar que si el castellà o espanyol és oficial en la major part del territori dels Països Catalans no és pel fet de tractar-se de la llengua d’una part important de la població que hi viu sinó per la seva condició de llengua oficial de l’Estat espanyol; d’un estat que en lloc de garantir unes condicions de vida dignes a les seves terres d’origen va empènyer milers de ciutadans de regions espanyoles a agafar un bitllet de la Renfe i una maleta de fusta i a emprendre el trist camí de l’emigració.

La incorporació a l’independentisme de gent que encara hi és reticent passa per fer de la independència una oportunitat de construir un estat millor; una República catalana que pugui garantir a tots seus ciutadans i ciutadanes, independentment de quina parlin d’entre les més de 200 llengües documentades en aquest tros de país, un futur més lliure i, sobretot, socialment molt més just. Sense renúncies.

08 de gener, 2015

D’enquestes i altres estafes

Diuen que de mentides n’hi ha de tres classes: de petites, de grosses i d’estadístiques. No cal, per tant, agafar-se al peu de la lletra els resultats de la majoria d’enquestes que es publiquen, especialment les que fan referència a intenció de vot i/o publicades per mitjans mereixedors de figurar a la guia Michelin. Malgrat totes les prevencions, però, sempre hi ha alguna dada que, per ella mateixa o per contrast amb altres conclusions del mateix estudi, crida l’atenció. Una d’aquestes ens l’oferia el diari tres estrelles del Conde de Godó el passat 8 de desembre.

Segons publicava la Vanguardia, a la pregunta de “quin partit està lluitant més i millor contra la corrupció” el 20,3% de les persones enquestades responia que la CUP, seguida a força distància per P’s (6,9%), ERC (5,3%), ICV-EUiA (4,8%), PSC (4,2%), PP (2,6%), C’s (1,9%) i, tancant la classificació, CiU amb un miserable 1,8%. Val a dir que un 45,5% responia amb un contundent “cap”. Què voleu que us digui... aquestes respostes, a diferència d’altres resultats i conclusions de la mateixa enquesta, em semblen força creïbles, i no només perquè veig poc probable que els xefs de la Vanguardia retoquin els plats al gust de la seva escassa clientela cupaire.


Vint-i-tants de setembre, fent cua per a comprar el pa. Hi ha la tele engegada amb el 324 posat i flequer i clients no s’estan de comentar la notícia destacada d’aquells dies: la compareixença, amb sermó inclòs, de l’expresident Pujol davant la Comissió d’Afers Institucionals. El client de davant ho té clar:

-“Son todos iguales. Los únicos que están limpios son esos que se levantaron y se fueron. No m’acuerdo como se llaman. El de la barba recortá...”

Més enllà de resultats concrets, el paper de la CUP en la denúncia de la corrupció, amb episodis memorables al Parlament –davant de membres de la cosa nostra, com Pujol, Serra, Todó o els exdirectius de Caixa Penedès, o de la cosa seva, com Rato- però també en alguns ajuntaments –i aquí cal destacar Reus- és d’aquelles coses que, per dir-ho en paraules d’un capo d’una destacada família de mafiosos, omple d’orgull i satisfacció. Més enllà de resultats concrets, veient David Fernández presidint la Comissió d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscal i les pràctiques de corrupció política costa no girar la vista enrere i recordar aquells anys en que la CUP anava no amb una sabata i una espardenya sinó completament descalça.

Cellers, Claret i Sant Serni són tres petits nuclis de població del municipi de Torà als quals s’accedia per camins sense asfaltar fins el 2000. Aquell any es van dur a terme les obres de millora i asfaltat de les tres vies d’accés, adjudicades pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya a l’empresa MJ Gruas SA per un import de 76.422.999 de les aleshores extremunciades pessetes. A finals d’any les obres es van donar per finalitzades. Va ser en aquell moment quan des del grup municipal de la CUP vam veure que no s’havia fet la totalitat de l’obra prevista al projecte. En concret vam adonar-nos que hi mancaven alguns elements, els més visibles dels quals eren bona part de les cunetes. Algú pot trobar irrellevant aquesta mancança però, segons el pressupost del projecte, estaríem parlant d’uns 7 milions de pessetes –un 10% del total- i, a més, si ens escatimaven elements tan visibles a ulls de profans en la matèria com nosaltres, qui ens garantia que no ens la fotien en apartats més difícils de controlar? A partir d’aquí, i tenint en compte la precarietat organitzativa de la CUP, totalment mancada de recursos jurídics i econòmics, vam centrar-nos en denunciar públicament el fet: notes de premsa, cartes al director als diaris, una carta entregada en mà al conseller Pere Macias durant la inauguració exigint explicacions, una moció en el mateix sentit aprovada per unanimitat i adreçada al seu successor Felip Puig... Ens pensàvem, ingenus de nosaltres, que fent-ho públic algú es veuria obligat a explicar què havia passat. No ens en vàrem sortir.

Potser us preguntareu que què hi té a veure aquesta batalleta insignificant amb els casos dels peixos grossos de que parlàvem més amunt, que de martingales com aquesta n’hi ha hagut i n’hi ha moltes i a tot arreu, que no té res d’excepcional... Precisament per això. És perquè de casos com aquests n’hi ha a cabassos, i perquè, el que és més greu, aquests casos encara són acceptats amb naturalitat per bona part de la gent “Mira que n’arribeu a ser de torracollons! I què si no hi ha tota la cuneta? Abans teníem un camí de terra i ara ens han fet una carretera asfaltada...”- que cal continuar denunciant, als tribunals però també políticament, i combatent la normalització de pràctiques opaques i corruptes. Hi ha molta feina per fer, moltíssima. Això també ens ho confirma el diari tres estrelles del Conde...

Al marge de preguntar per la corrupció, l’enquesta publicada per la Vanguardia el cap de setmana de la puríssima constitució també ho feia -només faltaria!- per la intenció de vot. Així, segons l’enquesta, la CUP, “el partit que està lluitant més i millor contra la corrupció”, obtindria un 6,5% de vots i 8 escons. Un augment considerable respecte les eleccions de fa dos anys però a moltíssima distància de la força guanyadora que, amb el 26,7% dels vots i 40 escons, seria precisament la que la mateixa enquesta situa en l’últim lloc quan pregunta per la lluita contra la corrupció. Una dada per a fer-s’ho mirar.

En aquest país de guenyos alguns voldrien que només miréssim cap al costat de les reivindicacions nacionals i ens oblidéssim fins l’endemà d’altres reivindicacions, entre elles la lluita contra la corrupció i per la regeneració democràtica; contràriament uns altres ens diuen que deixem de banda independències que no porten enlloc i mirem de regenerar el putrefacte Estat espanyol. Que no ens enganyin ni els uns ni els altres: res de triar entre corrupció o submissió, entre veure-hi per un ull o per l’altre. El què cal és tenir tots els ulls ben oberts i veure i fer veure la independència com una oportunitat de fer, també en aquest àmbit, un país millor. En una nació ocupada com la nostra la regeneració democràtica és -ha de ser- sinònim d’independència per a canviar-ho tot, d’independència per a netejar-ho tot.

01 de desembre, 2014

Llista única? Que no, pesats!

Aquest país de bornis, en que hi ha gent que limita el seu camp visual a la qüestió nacional i n’hi ha una altra que només té ulls per als temes socials, com si a la majoria de catalanes i catalans no ens afectessin alhora les agressions en un i altre àmbit, ja té la seva cançó de la tardor. La podeu sentir a totes les emissores de ràdio i de televisió, per internet i, fins i tot, als diaris de paper. El tema de la llista única triomfa especialment entre un sector de guerxos, els que només hi veuen de l’ull nacional.

“Una candidatura unitària dels partits i forces socials que proposin la declaració d'independència com a primer acte del nou parlament. (...) La candidatura ha de dur inequívocament en el seu programa que, en cas de majoria d'escons al parlament, proclamaran la independència”, diu la lletra original de la cançó. Malgrat que va estrenar-se fa només mig any, a l’assemblea general de l’ANC, a hores d’ara ja en circulen moltes versions, tot i que molts seguidors  incondicionals només en canten la tornada: “Llista única, llista única”.

-No te’n fotis. Fins l’endemà de la independència cal anar units. Es tracta d’aconseguir una majoria parlamentària favorable a la DUI. Després ja decidirem quin model de país volem!


No me’n foto. Una declaració unilateral d’independència requereix una majoria parlamentària, com més àmplia millor –cert-  que és molt més imprevisible amb llistes úniques que amb la participació en dos o tres llistes separades de les forces polítiques parlamentàries favorables a la independència. Els que, fent política ficció, pronostiquen una amplia majoria absoluta d’una “llista única” parteixen d’una premissa falsa: que CiU i ERC tenen més d’1.600.000 vots per a aportar-hi. Cent-vint-i-escaig mil més si fem més ficció que política i hi afegim els de la CUP. El fet que el total de vots independentistes del 9N sigui molt semblant a la suma dels obtinguts a les eleccions al Parlament el 2012 per de les forces polítiques que defensaven el doble sí “confirmaria” aquesta teoria. Hi ha alguns “petits detalls” que sembla que alguns vulguin oblidar: els vots no són “propietat” dels partits sinó de cadascun dels ciutadans i ciutadanes inclosos en el cens electoral, que el “cedeixen” a les diferents llistes electorals pel període (cada cop més imprevisible) que duri la legislatura. El vot delegat pels ciutadans i ciutadanes, en forma de diputats i diputades, és l’únic que els partits i coalicions poden sumar amb una previsió exacta de resultats. Si fem un cop d’ull als resultats de les deu eleccions al Parlament de Catalunya que hi ha hagut des de 1980 veurem que CiU i ERC han sumat majoria absoluta en nou ocasions (en totes menys en les primeres). És a dir, que la “necessitat d’una llista única per a garantir una majoria sobiranista al Parlament” no té justificació històrica. O, com a mínim, no en té sense posar en dubte el sobiranisme d’algun dels partits candidats a formar-ne part...


La darrera versió de la cançó de la unitat ha estat interpretada aquest dimarts a capella per Artur Mas davant d’un públic majoritàriament entregat i d’algun que altre convidat visiblement descol·locat, com ara Junqueras que se’l mirava amb els dos ulls quasi tan oberts com la boca. La proposta de Mas d’avançar les eleccions “només si són per fer la consulta” i de configurar una “llista prou àmplia, transversal i forta, amb un programa  prou clar, que obtingui la majoria en el Parlament i que permeti evidenciar davant del món que Catalunya vol esdevenir un nou Estat” ens situa en un escenari nou, engrescador –la majoria mai no hauríem dit que Mas arribaria tan lluny- però també un pèl trampós: condicionar l’avançament de les eleccions a que els altres –llegiu ERC- s’avinguin a la formació d’aquesta llista de país que les doti del caire plebiscitari, tot recordant que si no és així la legislatura durarà dos anys més, sense saber quina majoria parlamentària recolzarà l’acció de govern...

Però on més grinyola la proposta de Mas és allà on afirma que “si hi ha més d’una llista a favor del sí, n’hi ha d’haver una que per ella mateixa obtingui la majoria absoluta en el nou Parlament”. Amb aquesta afirmació el que fa Mas no és sumar, com diu el títol de la seva conferència, sinó restar vots independentistes. Seguint el raonament del paràgraf esmentat, les paperetes de tots els partits espanyolistes es comptarien, a efectes de consulta, com a vots del No mentre que les de les diferents candidatures independentistes al marge de la “llista àmplia, transversal i forta” no només no se sumarien al teòric munt del Sí sinó que, a efectes pràctics, en tant que dificultarien la pretesa majoria absoluta, engruixirien el No. Es donaria la paradoxa de que una candidatura de l’Esquerra Independentista, com la que promou la CUP i els signants del manifest Crida Constituent, no serien prou bons “perquè es pugui dir i s’entengui a tot arreu que el sí ha guanyat la consulta duta a terme en forma d’eleccions”. Cal recordar, una vegada més, que l’esquerra independentista ha estat durant moltes dècades l’únic independentisme existent en aquest país, amb militants morts, exiliats o empresonats, mentre el sobiranisme parlamentari de l’època maldava inútilment per reformar aquest estat espanyol putrefacte?

-Ja veig que estàs en contra de la llista única, que no vols que tothom sumi per la independència...

Al contrari: estic en contra de la llista única, entre altres coses, per a poder sumar tothom a la independència. La presentació de diferents candidatures, que abastin un ampli espectre ideològic però amb el compromís inequívoc de proclamar la independència en cas de sumar majoria, és l’única fórmula existent per a que el màxim de sectors possibles puguin sentir seu un projecte d’independència, sense haver-lo de vincular a propostes ambigües o allunyades de la seva realitat social. I encara hi ha un altre factor que no podem ignorar: tot i que aquestes eleccions se’ns presentin com a plebiscitàries –en el sentit de ratificar de manera oficial el resultat del 9N- i que se’ns digui que les constituents seran les que hi haurà un any i mig després, a partir del moment en que la majoria social i política opta per la independència el procés constituent es posa en marxa i, per tant, ja estan en joc les característiques del nou Estat. Volem que la futura República catalana sigui una simple còpia catalanitzada de l’Estat que fins ara ens ha tocat patir o volem trencar amb una sistema polític subordinat als interessos dels de sempre? Que no es pensi ningú que això ho començarem a decidir l’endemà de la independència sinó que dependrà de la correlació de forces existent en cadascun del passos del camí. No podem permetre’ns el luxe de que la  independència sigui només la construcció d’un nou Estat. Cal que per a la majoria de la població aquest nou estat sigui millor. “Hem fet camí, però no tot. De fet, queda la part més difícil del camí, la més plena d’obstacles, i la més decisiva. Havent avançat tant, no s’entendria que ara desféssim o aturéssim el camí endegat”.

02 de novembre, 2014

De cavalls, rucs, estàtues i retrats

De Vercingetòrix a William Wallace, de Pizarro i Cortés a Bolívar i San Martín, de Jaume I a Genguis Khan... Un home dalt d’un cavall, espasa en mà i amb posat altiu, esculpit en grans dimensions sobre un immens pedestal. Una de les imatges arquetípiques dels grans personatges de la història escrita, la d’aquells que, al costat de milers i milers de persones anònimes, ignorades o oblidades, han protagonitzat episodis que han resultat determinants per a la història real d’un país.



La història d’aquest esquarterat país, les històries dels seus diferents trossos, no es va acabar el 7 de novembre del 1659, ni el 25 d’abril de 1707, ni l’11 de setembre de 1714, ni tan sols el 6 de desembre de 1978, sinó que, parafrasejant Francesc Pujols, gran proveïdor  pòstum de cites recurrents, “rebrota i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. A la història d’aquest país, de tot ell, encara hi falten moltes pàgines per escriure. Encara que l’episodi històric que ens toca viure tingui un final feliç ningú no podrà reclamar, a diferència de segles enrere i malgrat diguin que mentre hi hagi rucs els savis aniran a cavall, una estàtua eqüestre davant del Parlament de la República Catalana perquè, afortunadament, als Països Catalans del segle XXI el protagonisme no correspon a cap cavaller d’arnès llampant sinó al conjunt del poble mobilitzat.
La societat actual té, malauradament, molts dèficits però entre aquests no hi ha el de la informació. Quan el present i el futur immediat esdevinguin passat els que l’estudiïn disposaran, afortunadament, de moltes més fonts historiogràfiques que quatre grans cròniques apologètiques i un repertori d’imatges extemporànies. En l’època de la comunicació gairebé a tothora queda constància de tot i de tothom. Alguns dels que ara tenen un major protagonisme públic podran justificar en un futur algunes escenes en les que han quedat ben retratats? L’arrencada de cavall i aturada d’ase del govern Mas, el tacticisme electoralista d’alguns partits, el cagadubtisme en el suport a la consulta o en el sentit de vot d’altres, la vergonyant banalització del nazisme dels que menys l’haurien d’esmentar, la prohibició de la consulta en nom de la democràcia o el paperot d’alguns alcaldes que ara tracten d’impedir votar a uns veïns als quals demanaran el vot l’any vinent són algunes de les selfies més lamentables amb les que ens ha obsequiat el procés. D’ara fins el 9N podem desar-les en una carpeta, i prioritzar els esforços en aconseguir una alta participació i una victòria clara del doble sí, però no esborrem cap arxiu, que a partir del 10 caldrà demanar més d’una explicació.

06 de setembre, 2014

D’Arenys de Munt a Castellnou d’Ossó

Arenyencs i arenyenques. Fa cinc anys –ja fa cinc anys!- que a Arenys de Munt es va celebrar la primera de les consultes populars sobre la independència, la mare de totes les consultes. Ara, cinc anys després –només cinc anys!-, en que les grans mobilitzacions són convocades per organitzacions amb una forta implantació i per un conjunt de forces polítiques que sumen una àmplia majoria parlamentària, convé recordar que aquella proposta va sorgir del Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació (MAPA) i va traslladar-se al ple de l’Ajuntament en forma de moció per la CUP, que en aquella època tenia a Josep Manel Ximenis com a únic regidor en aquest municipi del Maresme, que el va aprovar amb els vots afirmatius d’AM2000, ERC, CiU i la pròpia CUP i l’abstenció del PSC.


En contra del que podia semblar en un primer moment -confesso que quan Ximenis va parlar-me’n per primer cop, uns mesos abans, vaig contestar-li quelcom semblant a “això està molt bé” més pel desig que així fos que per convenciment- l’experiència va sortir rodona. L’èxit organitzatiu i de participació i el ressò mediàtic d’aquella primera consulta va comportar la seva immediata expansió al llarg i ample d’aquest tros de país, amb més de 500 rèpliques durant el següent any i mig. La iniciativa d’aquella minoria d’arrauxats maresmencs va ser suficient per a poder visualitzar per primer cop dos factors que ara són molt evidents: la viabilitat d’assolir a curt termini una majoria social favorable a la independència, al marge d’adscripcions polítiques concretes, i la por de l’Estat espanyol a les urnes, amb una reacció conjunta de tots els fronts de l’espanyolisme, des de l’aparell judicial als grups violents d’extrema dreta passant per la immensa majoria de partits, sindicats i mitjans de comunicació espanyols.


Castellnovins i castellnovines. Fa un parell de setmanes Castellnou d’Ossó, un poble d’una trentena d’habitants del municipi d’Ossó de Sió, a l’extrem nord-oriental de la comarca de l’Urgell, va treure el nas a la premsa comarcal protagonitzant una notícia que potser alguns consideraran anecdòtica però que hauria estat impensable cinc anys enrere –o potser només dos!- i que, per tant, és força indicativa del moment que viu aquest (tros de) país: l’ajornament de la seva festa major per a poder assistir als actes per la independència convocats amb motiu de la Diada. A diferència d’alguns urbanites que creuen viure al melic del món, la gent de Castellnou d’Ossó ha fet palès el seu arrelament a la terra.

Extraterrestres. El notable increment del suport popular a la independència a la totalitat de l’actual comunitat autònoma de Catalunya dels darrers anys contrasta amb l’ambigüitat que algunes formacions polítiques mantenen respecte aquest tema. Al marge, o al costat, del putaramonetisme endèmic de partits com UDC, ICV i EUiA, crida l’atenció la fugida d’estudi d’alguns sectors alternatius i/o anticapitalistes, que es limiten a posicionar-se a favor del dret a decidir sense definir el seu sentit de vot a dos mesos –només dos mesos!- de l’anunciada consulta del 9 de novembre.

La inexistència de garanties de canvis polítics i socials profunds d’un Estat català respecte a l’actual Estat espanyol és un dels arguments-excusa de l’esquerra de tradició més clarament hispanocèntrica, prescindint del detall que la persistència de la dominació espanyola (i francesa) sobre el nostre país sí que n’ofereix de garanties... de que tot segueixi igual. “No ens ha de fer por dir que no a un procés encapçalat per la burgesia catalana de la mateixa manera que el 1978 vam dir no a la constitució espanyola”- diuen alguns, comparant la transició postfranquista espanyola i l’actual situació política catalana, en un paral·lelisme trampós: el doble sí del 9 de novembre, a diferència del vot afirmatiu a la constitució espanyola, no comporta l’acceptació de cap sistema polític concret. És, per seguir amb la comparativa, com si en el seu moment s’hagués posat a votació la mort de Franco i alguns demòcrates dubtessin votar-hi a favor pel temor, ben fonamentat, de que no canviarien moltes de les coses que en aquell moment hauria calgut canviar.

Altres esgrimeixen el municipalisme  –“la nostra prioritat és canviar la ciutat, colze a colze amb els moviments socials i les entitats”- per a no mullar-se sobre la independència, ignorant, o més aviat tractant d’ignorar, el destacadíssim paper que ha tingut la lluita municipal en l’extensió de l’independentisme. I com a mostra només cal veure la repercussió que va tenir una moció d’una entitat presentada fa cinc anys –només cinc anys!- per un grup municipal format per un únic regidor –només un!- en un dels 947 municipis d’aquest tros de país.

05 d’agost, 2014

De constitucions i paternitats.

Gabriel Cisneros Laborda, Manuel Fraga Iribarne, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, Gregorio Peces-Barba Martínez, José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo, Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé Tura: set pares, ni una mare -on eren aleshores els carques d’”esto es un desmadre, queremos padre y madre”? Els set homes que, amb la inestimable col·laboració dels poders fàctics fent el paper de l’invisible esperit sant, van concebre, gestar i parir la constitució espanyola de 1978 han estat durant anys exalçats pels aparells mediàtics del sistema per a remarcar la infal•libilitat de la criatura. La vigent constitució espanyola va ser aprovada per una amplíssima majoria a les dues cambres legislatives d’aquell país, després de debatre-hi 3100 esmenes, i també pel 88,54% dels participants en el referèndum, als quals es va presentar com a única via d’accés a la democràcia i sense cap possibilitat d’esmena.

Les constitucions d’autor no són, però, cap invent espanyol. Un dels intents més coneguts de dotat aquest (tros de) país d’un ordenament constitucional propi fou la Constitució Provisional de la República Catalana, la Constitució de l’Havana, basada en una ponència personal de Josep Conangla i Fontanilles. És clar que estem parlant de 1928, en un context històric menys propici a la participació ciutadana que l’actual.


El passat divendres 25 de juliol, a Igualada, el jutge Santiago Vidal va anunciar que l’agost del 2015 l’equip de deu juristes que ell dirigeix tindrà acabada la redacció de la Constitució catalana i en va avançar alguns aspectes: Catalunya serà una república no presidencialista, amb els drets civils i la separació de poders garantits, amb la possibilitat de destituir els polítics que no compleixin el programa electoral, prohibició d’indults i aforaments... Dels punts avançats pel jutge Vidal n’hi ha un parell que em fan arrufar el nas.


Segons sembla en el projecte de constitució el català serà considerat llengua pròpia i oficial i el castellà, cooficial. Això ha de ser així, segons Vidal, "per a no fer com ells, que han maltractat els que parlaven diferent". Curiós i preocupant. Si la cooficialitat és la única manera de “no maltractar els que parlen diferent” caldrà que la constitució catalana faci cooficials les més de 200 llengües que es parlen en aquest (tros de) país. O és que només cal evitar el “maltracte” a la llengua que se’ns ha imposat per la força durant tres-cents? Estic completament d’acord en que, si el territori de la futura República catalana es correspon inicialment al de l’actual comunitat autònoma de Catalunya, la constitució estableixi el bilingüisme per a no fer el mateix que han fet amb nosaltres els estats espanyols i francès: en el nou estat el català ha de tenir el mateix grau d’oficialitat a Les o Bagergue que l’occità a Falset, Castelldefels o Torà. Això passa, al meu entendre, perquè a l’Aran només sigui oficial l’occità, a la resta del territori només el català i les institucions d’àmbit estatal –des del Parlament, el govern i la presidència de la República a l’ambaixada a Kuala Lumpur- escrupolosament bilingües. La proposta de cooficialitat de l’espanyol és injustificable amb criteris sociolingüístics i només respon a una inèrcia hispanocèntrica que també s’evidencia en algun altre dels aspectes anunciats per Vidal.

Segons el nostre jutge estrella, la República catalana ha de ser un primer pas cap a la creació d’una República Confederal Ibèrica. Ja hi tornem a ser amb la tercera via. Els experts constitucionalistes catalans han vist que els darrers anys la ciutadania s’hagi mobilitzat massivament per la confederació? I, en cas haver-nos de confederar amb algú, per què hauríem de fer-ho amb espanyols, portuguesos i bascos i no amb sards, tahitians o grenlandesos?

Entre els capítols dels quals no se n’ha avançat continguts n’hi ha de bàsics en la configuració del nou estat, i que més discrepàncies poden generar al si del sobiranisme i l’independentisme: l’economia i la defensa. La proposta constitucional dels experts inclourà o s’inhibirà d’aspectes com la titularitat pública i/o el control democràtic de sectors i recursos estratègics com la banca, l’aigua o l’energia? ¿Quin sistema de defensa ha de tenir un estat que té un ventall de partidaris que van des d’atlantistes, que volen la independència per a fer costat a l’imperialisme que nega els drets dels pobles, a altergaltistes, que consideren que per a sobreviure entre els estats espanyol i francès és més efectiu un lliri que un AK47?

Però més enllà de continguts concrets, el més qüestionable d’aquest intent de procés constituent és atorgar a un grup d’experts –dels quals no només se’n desconeixen els noms, i per tant la seva adscripció ideològica, sinó fins tot si també hi ha mares o tots són homenots desmadrats- la condició de ponents constitucionals, deixant-ne al marge tota la resta del poble. Quina legitimitat tenen? Sí, ja ho sé, en l’esmentat acte d’Igualada també es va anunciar que “al gener del 2015 els ciutadans ja podran consultar l'esborrany de la Constitució catalana i fer-hi aportacions” però... Com i on? Davant de quin organisme? Per quin procediment i amb quines garanties? O potser només deixaran que la canalla esmeni petits detalls quan els pares ja tinguin manegat tot allò important?

Qualsevol avantprojecte constitucional que no garanteixi la participació efectiva del conjunt de la població en la seva elaboració ha de ser considerada només una proposta més, com les que en el seu moment van presentar sense gaire transcendència diferents organitzacions (Avantprojecte de Constitució Catalana, Catalunya Lliure, 1991; Constitució de Catalunya, Reagrupament, 2010).

Canviar-ho tot, tot allò que democràticament decidim canviar, passa per crear un marc juridicopolític que no serveixi posteriorment per a limitar la democràcia. Cal que en siguem conscients. Els que no volen canviar gairebé res segur que ho tenen ben present.

08 de juliol, 2014

Tenim un problema i aquest problema es diu 28 per cent.


Contràriament al que pugui semblar, l’augment de l’independentisme en el tros de país comprès entre Portbou, la Sénia i Bausen és insignificant. No ho dic jo, ni cap altre analista de pa sucat amb oli, sinó tota una autoritat en el camp de la sociologia. Segons José Juan Toharia, catedràtic de sociologia i president de Metroscopia, una de les empreses capdavanteres en els estudis d’opinió a l’Estat espanyol, els “independentistes de veritat no passen del 22%” i si les enquestes donen percentatges de suport a la independència superiors al 50% es deu a l’existència de “gent que es considera independentista” però que quan vegin que el seu objectiu no s’assoleix és molt probable que “la majoria d’aquests neoconversos baixi del tren”. Les declaracions de Toharia responen a un anàlisi rigorós de l’opinió existent entre la població o, pel contrari, tenen com a objectiu crear-ne? És aquesta la xifra amb la que treballa l’estat a l’hora d’afrontar el desafío soberanista?

-“Que ens deixin votar el 9 de novembre! Aleshores es veurà si els partidaris de la independència som majoria o no”. Molts dels comentaris a les declaracions de Toharia anaven en aquest sentit i no deixen de tenir raó -l’enquesta més àmplia i fiable és la que es respon a les urnes- però...

 
 
Les setmanes posteriors a les eleccions europees el panorama polític s’ha mogut. La novetat més sonada ha estat el canvi d’actor en el paper de mascota de l’estat. Ara els espanyols tenen un rei més jove, modern, preparat, dialogant i bla, bla, bla, al que cal donar una oportunitat a l’hora de trobar una sortida al “problema català”. Aquesta és la tesi de molts defensors de la tercera via, un sector molt minoritari en el conjunt de la població però amplíssimament representat dins del gremi de columnistes, tertulians i altres creadors d’opinió dels principals grups mediàtics d’aquest (tros de) país. Des de l’anunci de l’abdicació del decrèpit Juan Carlos I assistim a una ofensiva mediàtica encaminada a presentar el nou reietó espanyol com el garant d’un nou Estat espanyol modern, plural –“si fins i tot va dir moltes gràcies!”-, tolerant, dialogant i bla, bla, bla... i a crear un estat d’opinió que faciliti el principal paper de la monarquia: perpetuar-se ella mateixa i el sistema que la sustenta. 
Un dels que no ha perdut el temps en aquest debat és Gay de Montellà. El president de Foment del Treball, que fa un any va rebutjar assistir al pacte nacional pel Dret a Decidir perquè la patronal no s’ha de ficar en política, ha reivindicat públicament "un gran pacte institucional que inclogui el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya, un concert econòmic, la plena gestió tributària per part de la Generalitat, el blindatge de competències sobre llengua i cultura, i la possibilitat de desenvolupar un model territorial català propi”. Segons Gay, un cop acordat el pacte entre governs, els catalanets i catalanetes podríem decidir en una consulta que ja ens està bé el que prèviament hagin decidit per a nosaltres. Tercera via en estat pur.
El relleu reial també ha reobert el debat sobre el model d’Estat, ja sigui amb la reivindicació d’una III República espanyola o de la celebració d’un referèndum entre aquesta i la monarquia. Que a nivell estatal es reivindiqui el dret a decidir té efectes positius -posar en qüestió i debilitar el règim vigent- però també perills evidents: la possibilitat que als Països Catalans (i a altres nacions sense estat) sectors potencialment partidaris de la creació d’una república catalana (o basca, gallega, canària...) caiguin en l’error de voler regenerar Espanya, prescindint del fet que una república aliena pot (i sol) ser igual d’opressora amb les nacions ocupades que una monarquia -i com a mostra, i sense sortir del nostre país, només cal veure què fa la República francesa. L’èxit electoral de Podemos –amb acta d’eurodiputat per al catalanòfob Jiménez Villarejo inclosa- i les ambigüitats i indefinicions del projecte nacional de formacions com ICV-EUiA, Compromís o Més reforcen una deriva hispanocèntrica del debat que cal combatre.
A pocs mesos del 9N també sorprèn l’actitud dels dos governs directament afectats per la consulta. D’una banda, des dels diferents departaments del govern d’aquest (tros de) país es fa com si al novembre no hagués de passar res: Mas-Colell parla del futur finançament autonòmic, Rigau de com entomar la LOMCE, Vila de negociar infraestructures amb el ministeri... Cap d’ells inclou la independència, si més no públicament i ni que sigui com una variable més, a l’hora de plantejar diferents escenaris de futur en relació a problemàtiques concretes. De l’altra, el govern espanyol intensifica els atacs en tots els fronts -des de l’espanyolització de l’escola a l’espoli del port de Barcelona- que generen rebuig en cada cop més sectors de la població.
-“Millor. Amb aquests atacs el què fan és crear més independentistes; més gent que votarà el doble sí el 9 de novembre...”. És ben cert que l’ofensiva espanyolista fa pujar el nombre de partidaris declarats del vot afirmatiu i que, per tant, l’actuació del govern espanyol sembla contraproduent per als seus propis interessos, però... 
El fort creixement del nombre de “gent que es considera independentista”, continuant amb els termes emprats per Toharia, sovint s’ha produït més com a reacció a les agressions anticatalanes de les institucions espanyoles que com a conseqüència de les propostes de les formacions “independentistes de veritat”. Això ens ha dut a una situació en que l’independentisme, en sentit ampli, té una gran capacitat de convocatòria i de mobilització sobre un elevat percentatge de població que, al seu torn, té molt poc clars alguns conceptes bàsics de l’independentisme, com la territorialitat o la diferència entre legalitat i legitimitat. Un dels errors més estesos entre els “neoconversos” és preveure només una resolució democràtica del conflicte: celebració de la consulta i posterior negociació entre el govern català i l’espanyol per a fer efectiu, de manera fraternal i pactada, el resultat de la votació, que totes les parts acceptaran democràticament. Dissortadament no tot és tant senzill i si, a pocs mesos del 9 de novembre, el govern espanyol col·labora tan eficaçment en fer pujar els percentatges de suport a la independència per sobre del 50% deu ser perquè calcula que l’anunciada consulta es quedarà en anunciada i prou.
En canvi, preveient una hipotètica negociació entre el governs estatal i autonòmic d’un nou estatus polític per a aquest (tros de) país, en que no s’acabés votant la independència sinó alguna cosa semblant a la proposada per Gay de Montellà, sí que tindria sentit que l’actual ofensiva recentralitzadora del govern Rajoy. Si l’Estat parteix d’una posició de màxims pot fer, o aparentar fer, més concessions sense que la tercera via vagi més enllà d’un estatutet d’autonomia.
Els últims anys hem avançat molt més del previst i és bo valorar-ho positivament. Ara, que per primer cop a la història les enquestes ens són favorables, no caiguem en l’error de pensar que ho tenim tot fet. Al contrari, de la mateixa manera que hi ha un nombre important de gent que ha pujat al tren de la independència també poden produir-se moviments en sentit contrari en funció de com evolucionin els esdeveniments al propi país o a nivell estatal.  La diferència -posem que sigui del 28%, tant se val- que hi ha entre el percentatge d’“independentistes de veritat” i el 50,01% necessari a les urnes és un dels principals camps de batalla. Per a guanyar-lo cal mantenir la tensió mobilitzadora però també augmentar la consciència política per a que “gent que es considera independentista” n’esdevingui “de veritat”. Diuen que per a vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Doncs anem-hi perquè, tot i que hi som més a prop que mai, encara no hi hem arribat.

25 de maig, 2014

Torà i Biosca al Solsonès? (VI). Comissions i dilacions.


Durant l’any 2010 els ajuntaments de Torà i de Biosca i el consell comarcal del Solsonès van aprovar  els primers passos per al canvi de comarca d’aquests municipis de la Vall del Llobregós (veure entrada anterior). El pas següent era que la Comissió de Delimitació Territorial emetés un informe sobre la sol·licitud dels dos municipis. Posteriorment l’acord de canvi de comarca de cadascun dels dos municipis ha d’ésser ratificat en referèndum per més de la meitat del cens electoral del municipi afectat i, si la ratificació referendària prospera, els ajuntaments han d’adoptar l’acord definitiu amb el vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal de regidors.

El resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010 van posar fi a set anys de govern tripartit. Al constituir-se el govern d’Artur Mas la conselleria de Governació, que en els dos últims anys del govern Montilla havia assumit el republicà Jordi Ausàs, va passar a dependre de la vicepresidenta Joana Ortega.

El 22 de maig de 2011, només mig any més tard del canvi del retorn de CiU al Govern de la Generalitat, es van celebrar les eleccions municipals. A Torà la gent que durant el període 2007-11 havia estat a l’equip de govern i que havien integrat la llista de CiU quatre anys enrere, encapçalat per l’alcalde Domènec Oliva, no presenta a la reelecció. La llista convergent l’encapçala de nou Mercè Valls (alcaldessa en els períodes 1999-2003 i 2005-07 i regidora 1987-2007), que el setembre del 2009 havia abandonat la militància a CDC (veure carta de comiat). Com sempre, i posin el qui hi posin a les llistes, CiU va tornar a guanyar les municipals a Torà –em sembla que l’única manera de que perdessin seria si jo anés a les seves llistes- i va tornar a fer-ho per majoria absoluta. D’aquesta manera l’Ajuntament de Torà queia en mans d’una de les poques persones que, en l’assemblea popular del 4 de març de 2010, s’havia manifestat crítica amb el fet d’iniciar un procediment de canvi de comarca. Ara bé, si l’Ajuntament no acordava legítimament i democràtica el contrari calia suposar que el procés de canvi d’adscripció comarcal seguia els seus passos.

Van passar uns mesos i no es movia res: als plens de l’Ajuntament, on els nous regidors convergents es mostraven partidaris de continuar el procés, les preguntes dels regidors acabaven sempre sense cap resposta clara per part de l’alcaldessa –“hauríem de reunir-nos i parlar-ne en profunditat”, “hauríem de fer un estudi”, “preguntarem com està el tema”- i a Governació semblava com l’expedient s’hagués perdut en el fons d’un calaix de la conselleria o entre un fardo de tabac andorrà. Van passar encara més mesos i, el 25 de novembre de  2012 vam tenir unes altres eleccions al Parlament de Catalunya, que no van comportar canvis en el Govern; Mas va repetir presidència i el departament competent en la matèria que ens ocupa continuava en mans de la demòcrata-cristiana Ortega.

Les eleccions van comportar, però, una petita novetat: la CUP, aquells penjats que deu anys enrere només teníem algun que altre regidor en quatre pobles mal comptats, va obtenir representació parlamentària. Amb tres escons no es poden fer moltes coses però serveixen per a poder fer sentir la nostra veu i per a demanar explicacions. En aquest sentit el 19 de març de 2013 el diputat David Fernàndez va entrar al registre del Parlament una pregunta per escrit adreçada a la Consellera de Governació i Relacions Institucionals: “En quina situació es troba l’expedient de canvi d’adscripció comarcal iniciat el 2010 pels municipis de Torà i Biosca, actualment a la Segarra i que van sol•licitar incorporar-se al Solsonès?”. Però anava passant el temps i no es rebia cap resposta...

El 5 de maig de 2013 Francesc Homs, Conseller de la Presidència i portaveu del Govern, va visitar Torà amb motiu de la Festa del Roser. Entre signatures al llibre d’honor de la vila i balls de priors i priores, un regidor d’AIT-AM va preguntar-li sobre el tema va respondre que tenien una pregunta parlamentària de la CUP en el mateix sentit pendent de resposta perquè no sabien quina era la postura de l’Ajuntament de Torà. L’alcaldessa va intervenir dient que precisament volin parlar d’això amb ell.
Governació no sabia quina era la postura de l’Ajuntament de Torà? L’última comunicació oficial de l’Ajuntament a Governació era ben clara: l’aprovació per unanimitat del text de la pregunta que volíem que es fes en referèndum. D’això ja feia més de dos anys però l’Ajuntament no aprovava cap acord en sentit contrari aquesta continuava sent, a tots els efectes, la posició oficial de Torà. D’altra banda hi havia dos motius que feien com a mínim curiós que s’hagués esperat la visita de Quico Homs per a traslladar a la Generalitat quina era la posició de l’Ajuntament sobre el tema: perquè no era el conseller responsable d’aquestes qüestions i perquè havien tingut ocasions més adients per fer-ho.

 

Vuit mesos abans, l’1 de setembre de 2012, el dia gros de la festa major, qui havia vingut en visita oficial a Torà a veure ballar els priors i les priores i a ballar amb el regidor més mediàtic del consistori toranès, havia estat Joana Ortega, la Vicepresidenta del Govern que, per la seva condició de Consellera de Governació era (i continua sent) la responsable de l’afer que ens ocupa. Per què no se li va traslladar a ella quina era la posició oficial de l’Ajuntament? Que havia canviat durant aquells vuit mesos? L’únic que hi havia entremig era una pregunta d’un diputat pendent de resposta.

La resposta va arribar el 10 de juny de 2013: “Els expedients de canvi d’adscripció comarcal dels municipis de Torà i Biosca (Segarra) van iniciar la seva tramitació amb una normativa que s’ha vist modificada per legislació nova en matèria d’ordenació territorial. És en aquest sentit, doncs, que des de l’assessoria jurídica del Departament de Governació i Relacions Institucionals s’està estudiant l’abast de l’impacte dels canvis legislatius en aquests casos concrets amb la voluntat d’informar aquests ajuntaments de com es veuen afectats els seus expedients i, si s’escau, del procediment a seguir per assolir el seu objectiu.” Que la llei havia canviat ja ho sabíem. Precisament si l’expedient de canvi d’adscripció comarcal es va iniciar de pressa i corrent (veure entrada anterior) va ser al veure que la Llei de vegueries preveia suprimir l’article 7 del Text refós de la Llei de l’organització comarcal de Catalunya (el dret a decidir en quina comarca volem estar), com finalment així va ser. Ara calia estudiar si els canvis legislatius tenien caràcter retroactiu?

El 20 de juny del 2013 el ple de l’Ajuntament de Torà acorda per unanimitat crear la Comissió pel Canvi de Comarca, integrada per membres dels tres grups municipals. Aquesta comissió, que teòricament ha de servir per a impulsar el procés i debatre els passos a seguir, semblava que serviria per a fer just el contrari, que era una maniobra de dilació de l’alcaldessa per a entretenir uns regidors que, inclosos els de CiU, es mostraven partidaris de continuar el procés iniciat durant l’anterior mandat municipal.  Mentre el tema “s’estudia i es debat” a nivell municipal l’alcaldessa -que també és consellera comarcal de la Segarra... de participació ciutadana!-  pot continuar dient, de cara als regidors, que veu bé seguir els tràmits pertinents sense haver de pronunciar-se ni públicament ni oficialment en aquest sentit, evitant que aquest posicionament transcendeixi més enllà del municipi. Calia trobar alguna manera d’acabar amb aquest putaramonetisme, d’aclarir com estava realment el tema i de que la postura de l’Ajuntament, la que determinessin democràticament la majoria dels seus membres, es traslladés de manera clara i inequívoca a totes les institucions relacionades amb aquest tema (ajuntaments, consells comarcals, Parlament, Departament de Governació).

Durant el 2013 al Parlament van iniciar-se els tràmits per a la redacció d’una nova Llei de governs locals. A mitjans d’octubre, en conèixer el redactat de l’avantprojecte, els dos grups municipals van redactar una esmena (“DISPOSICIONS TRANSITÒRIES Onzena.  Expedients de canvi d’adscripció comarcal ja iniciats. En qualsevol cas, els expedients de canvi d’adscripció comarcal iniciats abans de l’entrada en vigor de la Llei 30/2010, de 3 d’agost, de vegueries, es continuaran tramitant d’acord amb el que disposa l’article 7 del Text refós de la Llei de l’organització comarcal de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 4/2003, del 4 de novembre”) que va ser tramesa al Grup Mixt (CUP) per a que es presentés un cop s’obrís el període d’esmenes parcials.

El debat de la nova Llei de governs locals també preveia la compareixença de les institucions i entitats que tinguessin alguna cosa a dir al respecte. Els diferents grups parlamentaris podien proposar la compareixença d’entitats a davant la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament per a que aquestes fessin les seves aportacions i suggeriments a la nova llei. A finals de novembre de 2013, preguntats per la CUP del Parlament si des de la nostra assemblea local volia proposar alguna entitat vam respondre que sí, que volíem que hi comparegués la Comissió pel Canvi de Comarca de l’Ajuntament de Torà. Calia aprofitar la possibilitat que una representant de l’Ajuntament de Torà comparegués davant una comissió parlamentària i es trobés davant d’una cosa pitjor que una sandàlia alçada: una pregunta clara i concisa. “Vostès volen continuar el procés de canvi d’adscripció comarcal iniciat el 2010? Sí o no?”. Potser va ser casualitat però a partir d’aquí, després de tres anys de no passar absolutament res, van comença a moure’s les coses.

El 4 de desembre de 2013 els membres de la Comissió pel Canvi de Comarca de l’Ajuntament de Torà, acompanyats per l’alcalde de Biosca, Corneli Caubet, van reunir-se al Parlament amb Albert Batalla, diputat de CiU per Lleida, redactor de (i curiosament substitut de Jordi Ausàs a l’alcaldia de la Seu d’Urgell). De fet les reunions amb Batalla van ser dues: primer va reunir-se amb una part de la delegació, els del seu partit, i posteriorment amb la totalitat d’ells. Dit d’una altra manera:  la regidora de la CUP, Mercè Garganté, i el regidor d’AIT-AM, Magí Coscollola, van entrar al despatx del diputat quan la resta de la delegació de Torà i Biosca ja feia una hora que s’hi reunien. Val a dir també que ja els havien advertit prèviament d’aquesta curiosa convocatòria. Els membres de la delegació van traslladar al diputat la voluntat de continuar el procés.

Finalment la Comissió municipal no va ser entre les escollides per a comparèixer físicament al Parlament -on van anar representants de l’ACM, de la FMC, de les diputacions provincials, etc..- però sí que va poder fer la seva aportació. El 12 de febrer de 2014 la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament va convidar la Comissió pel Canvi de Comarca de l’Ajuntament de Torà a fer les seves aportacions per escrit. Davant d’aquesta invitació, i a instàncies de la representant de la CUP i del d’AIT-AM, la Comissió municipal va reunir-se i va aprovar per unanimitat traslladar a la comissió parlamentària un document on s’expressava la voluntat de l’Ajuntament de Torà de continuar el procés de canvi d'adscripció i se sol·licitava als i les ponents del Projecte de Llei de Governs Locals de Catalunya “que tinguin en compte aquesta situació per tal que l’esmentat projecte de Llei faciliti el procediment de canvi de comarca de Tora i Biosca iniciat el 2010, amb la incorporació en el mateix d'una disposició que derogui el punt 2. de la disposició derogatòria única de la Llei 30/2010, del 3 d'agost, de vegueries”. Aquesta escrit va ser tramès a finals de març.

Finalment el 15 de maig de 2014, al cap de tres anys i mig, la Comissió de Delimitació Territorial va tractar el tema de Torà i Biosca informant-ne favorablement. Ara l’expedient podrà continuar el seu curs i, si no es torna a extraviar, haurà d’acabar amb un referèndum vinculant en el que els veïns i veïnes dels municipis de Torà i de Biosca podran votar si volen que els seus respectius municipis passin a formar part de la comarca del Solsonès o restin a la de la Segarra.

-“Sí, vosaltres voleu decidir a quina comarca pertànyer però vareu negar aquest dret als veïns de Llanera, que volien canviar de municipi, hipòcrites!”

El tema de la segregació de les masies de Llanera per a incorporar-se al municipi de Llobera... (continuarà)