01 abril, 2014

De guàrdies civils anant a escola i mossos saltant al ruedo.


Quan en el futur els historiadors estudiïn la successió d’esdeveniments ocorreguts aquests anys en aquest (tros de) país tindran sort de que vivim en una època en que deixem constància documental de gairebé tot allò que fem o diem. Si no fos així no només els costaria d’entendre sinó fins i tot d’ordenar cronològicament alguns dels sorprenents episodis d’això que anomenen el procés sobiranista. En tenim una bona mostra aquesta mateixa setmana: el Tribunal Constitucional espanyol ha anul·lat la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya, en una sentència feta pública just el dia abans que el mateix Parlament aprovés la designació de Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA) com a integrants de la delegació catalana que, en un reconeixement gairebé explícit de no sobirania, defensaran al Congrés espanyol la petició d'autorització per a poder convocar la consulta del 9 de novembre per la via de l’article 150.2 de la sacrosanta Constitució espanyola.

“L'anul·lació de la Declaració de Sobirania obligarà a canviar el full de ruta del procés?” pregunten els mitjans, en entrevistes a representants polítics i en enquestes a la seva audiència. La resposta majoritària en ambdós casos és negativa, reconeixent implícitament que el que va aprovar el Parlament el 23 de gener de l’any passat no és pròpiament una declaració “de sobirania” sinó, en tot cas, “sobiranista”. Malgrat la transcendència que en el moment de la seva aprovació es va voler donar a la Declaració, ara per ara ni el Parlament ni el Govern de la Generalitat no exerceixen la sobirania sinó que, de moment, només declaren voler exercir-la en el futur. No és cap novetat: ja el maig de l’any passat el mateix TC va anunciar la suspensió de la Declaració de Sobirania, a la que la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, va respondre que la declaració era política i no tenia efectes jurídics, de manera que no podia suspendre's.

Més enllà de la solemnitat de grans declaracions institucionals, la sobirania es demostra fent prevaldre la legalitat que emana de les institucions pròpies, davant la legalitat que pretenguin imposar les institucions alienes, en tots i cadascun d’aquells punts on ambdues topen. Això requereix una voluntat política i una fermesa que es proclamen respecte a la celebració de la consulta del 9 de novembre però que no fan acte de presència a l’hora de defensar la presumpta sobirania sobre qüestions quotidianes: la setmana abans, sense anar més lluny, el mateix Parlament de Catalunya va rebutjar per una amplíssima majoria la reforma educativa del ministre Wert... però només la CUP i ICV-EUiA van votar desacatar la normativa, mentre que CiU, ERC i PSC van abstenir-se, permetent que la proposta no prosperés pels vots en contra de PP i Ciutadans!

 
 
Cal cremar etapes, diuen, carregar-nos de raons per a legitimar els passos que calgui fer a continuació. Potser sí però, mentre la nostra estimada classe política tracta de fer bullir l’olla a foc lent, el govern espanyol practica arreu dels (seus trossos de) Països Catalans la política de terra cremada, intensificant els atacs a la llengua, a la cultura, a l’economia, al territori (la vampirització de l’Ebre n’és el cas més evident), al dret civil... Potser el què caldria cremar d’una vegada per totes són les naus de l’autonomisme, el federalisme i el terceraviïsme, per a evitar que ens tornin al port de sortida.
No sé perquè però en aquest (tros de) país presumptament sobirà encara em costa més d’imaginar mossos d’esquadra empaitant toreros, el dia que emparant-se en la declaració de bé d’interès cultural vulguin reprendre la fiesta, que guàrdies civils anant a escola, no pas a aprendre de lletra –no se me sulfure, señor agente!- sinó a ensenyar les dents per a imposar la llei Wert. Certament aquest darrers anys les coses han canviat molt, i molt positivament, i la mobilització popular ha forçat la classe política catalana a fer passes impensables poc temps enrere però al Parlament encara no hi ha hagut una veritable Declaració de Sobirania. Cal seguir empenyent. A veure si ara, quan la delegació parlamentària torni de Madrid, carregada de raons, insults i escopinades, donen d’una vegada per totes un cop de puny damunt la taula.


01 març, 2014

Groucho Marx i les eleccions europees.

Volem que, aprofitant les eleccions europees, la CUP digui la seva sobre el model d’Europa que ens estan imposant? En cas afirmatiu, volem que el posicionament de la CUP arribi al màxim de gent possible arreu dels Països Catalans? Aquestes són les primeres preguntes que hauríem de fer-nos a l’hora de decidir concórrer, o no, a les eleccions al Parlament europeu, conjuntament amb EH Bildu i el BNG.

Arguments a favor de participar en aquestes eleccions? Per a no plagiar un article que comparteixo de la primera a l’última lletra, i perquè possiblement no ho explicaria de manera tan clara i concisa, aquí teniu l’enllaç de l’últim apunt d’opinió de Juli Cuéllar a Llibertat.cat: Clavem la CUP al cor de la bèstia! En el mateix sentit, també podeu fer una mica de memòria històrica rellegint el Manifest d’Iniciativa Internacionalista als Països Catalans de les eleccions de 2009, candidatura a la que van donar suport a títol individual alguns militants després  que la CUP decidís no fer-ho.

Si tenim clar quins són els principis polítics que hem de defensar, el debat sobre la participació o no en aquestes eleccions ha de ser tàctic. Les eleccions són eines i, com totes les eines, poden ser útils en un determinat moment i no ser-ho en altres; l’oposició a participar-hi, per motius tàctics, és ben legítima i no cal presentar-la com una qüestió de principis del tipus “aquesta no és la nostra Europa i participar aquestes eleccions comporta legitimar les seves institucions”.  No cal donar tanta transcendència a una convocatòria electoral que, com coincideix tothom, tindrà una participació molt i molt baixa.

 
És cert que sense concórrer a les eleccions també podem fer campanya contra els dictats de la troica i en favor de l’Europa dels pobles, però és igualment cert que enmig de la voràgine electoral la dificultat per a arribar a un nombre important de la població és major i que, per tant, requereix un esforç militant més gran –fet que entra en contradicció amb l’argument de no participar-hi per a prioritzar altres eixos de treball com el municipalista- que l’opció d’aprofitar la campanya electoral i els seus espais per a fer arribar arreu el missatge que som Països Catalans i que volem la independència per a canviar-ho tot. Molts cops l’esquerra independentista –totes les organitzacions; això no és una crítica contra cap en concret- han fet campanyes que han esdevingut més d’autoconsum que d’emplaçament real al conjunt del poble català perquè, malgrat treballar l’argumentari, no s’ha trobat la manera d’arribar al conjunt del poble.
Les eleccions europees són una oportunitat per a difondre un missatge nítidament independentista i clarament d’esquerres arreu dels Països Catalans sota ocupació espanyola. Podem aprofitar-les o no però, decidim el què decidim, no caiguem en l’error d’elevar les eines a la categoria de principis. No fos cas que en un altre moment, en una conjuntura diferent, calgués recórrer a una de les més cèlebres cites de Marx, i no precisament de Karl sino de Groucho:  “Aquests són els meus principis, si no li agraden en tinc d'altres”.
Imatge: fragment del mapa "Aproximació a l'Europa de les nacions", editat pel CIEMEN


03 febrer, 2014

D’independències i canvis, d’eines i fites.


L’esquerra independentista sempre ho ha tingut clar i en els seus inicis, fa més de quaranta anys, va resumir-ho en un triple lema: reunificació, independència i socialisme. També ho tenen molt i molt clar, i des de fa més temps encara, els que sempre combaten tots els canvis per por a perdre el mànec de la paella, aquells que fa pocs dies van embrutar amb la seva presència el nom del poble empordanès de Fonteta. Però al marge de velles conviccions de cada costat de barricada, cada cop, i per a més gent, és més evident que la independència (d’un tros) d’aquest país ha de comportar canvis que vagin més enllà del simple “traspàs del poder” entre un Estat espanyol en retirada i el nounat Estat català. Així els últims temps s’han apropat als plantejaments de l’esquerra independentista i s’han afegit a la lluita –benvingudes i benvinguts!- sectors socials i polítics que, poc sensibles a la qüestió nacional, no s’havien pronunciat mai a favor de la independència però que ara la veuen com una oportunitat de canvi real a molts nivells.

La independència ens ha de permetre replantejar totes les regles del joc, que evidentment s’establiran en funció de la correlació de forces –de tot tipus de forces, incloses les invisibles- existent en cada moment del procés. Un full en blanc per escriure una nova constitució és una oportunitat que no ens podem permetre deixar passar i davant de la qual cal posar el llistó de les exigències a dalt de tot, convertint la independència en un mitjà per a canviar tot allò que democràticament decidim canviar, subordinant tots els factors que determinen la qualitat de vida de les persones –incloent-hi, naturalment i al contrari del que passa ara, l’economia- a la presa democràtica de decisions. 

La independència no ha de ser només un canvi de banderes i un canvi de ratlles i de colors en un mapa. En això hi estarien d’acord fins i tot els independentistes menys crítics amb el sistema polític i econòmic actual, que segur que trobarien algun defecte, com ara la monarquia parasitària, que no voldrien reproduir en un nou estat. Ara bé, un cop assumit això tampoc no podem caure en l’error de considerar positiva la independència només per la seva funció instrumental. La “crisi actual” ha evidenciat als ulls de molta gent que moltes de les injustícies que pateix la immensa majoria de la població són fruit d’un capitalisme que accentua a marxes forçades la seva salvatgia. Hi ha altres agressions, però, que no són conseqüència del règim polític del moment: les atzagaiades que ara protagonitza Wert, els atemptats del Tribunal Superior de Justícia Colonial contra la convivència, el tancament de mitjans audiovisuals al País Valencià, el decret del TIL a les illes, el LAPAO a la Franja o les balances fiscals que vol amagar el trilero Montoro, entre un llarg etcètera, són fruit de la condició de nació ocupada dels Països Catalans i s’eliminarien automàticament del tros de país que es constituís en estat independent. En aquest sentit, la independència és també un acte de justícia i una part del canvi necessari. O és que l’ocupació d’un país per un estat aliè –de diversos estats en el nostre cas- no és, per si sol, un acte d’injustícia?  



De la mateixa manera que molta gent s’apunta a la independència com a eina de construcció d’un futur millor -o precisament per aquestes adhesions- també creix el discurs de qui pretén combatre-la, en alguns casos negant-ne els avantatges i en la majoria sembrant-hi dubtes, des de posicions pretesament no-espanyolistes. Des de la dreta n’hi ha que, amb tota la bona fe del món, alerten de la terrible possibilitat de que un Estat català independent quedés fora d’Europa, de l’euro, de l’OTAN i de no sé quantes meravelles més, que es caracteritzen per lligar gossos amb llonganisses. Des de sectors l’esquerra catalana hispanocèntrica (que sempre han reclamat la creació d’estats independents per a pobles sense estat de fora del continent europeu, sovint prescindint de quin podia ser el règim polític adoptat pel nou estat) se’ns adverteix que un Estat català no necessàriament garantiria una societat més igualitària, que els estats són estructures caduques, que cal esborrar fronteres i no posar-ne de noves, i mil i una pegues més que, curiosament, es veu que no troben ni a l’Estat espanyol ni al francès...

En aquest escenari polític canviant caldrà saber combinar tàctica i estratègia, utilitzar les eines de que es disposi en cada moment i tenir sempre present quina és la fita a assolir, la del triple lema dels inicis de l’independentisme: una nació territorialment sencera, nacionalment lliure i socialment justa.

03 gener, 2014

Aquest any SÍ i SÍ!

S’acaba el 2013, un altre any cap al sac dels viscuts, i comença un 2014 que, per a bé o per a mal, ha de marcar un abans i un després en la història d’aquest país. Després d’acordar la data i la pregunta de la cons...
 
-Au va! No fotis que tu també t’has cregut això de que aquest any esdevindrem independents, que també confies en les promeses de la classe política d’aquest país?
Fa poc més d’un any, i en aquest mateix espai, vaig escriure que no m’acabava de creure la conversió a l’independentisme de CiU, una coalició que portava més de dues dècades defensant amb ungles i dents la submissió d’aquest (tros de) país a l’Estat espanyol, renunciant a qualsevol possibilitat de sobirania a canvi d’afegir de tant en tant un lluç o un llobarro al seu cove autonòmic. De fet recordo haver dit, durant la campanya de les últimes eleccions al Parlament, en un acte a Cervera organitzat per Segarra per la Independència-ANC i on també hi van participar candidates i candidats de CiU, ERC, ICV-EUiA, PSC-PSOE i SI, que per a assolir la independència la gent no havia de refiar-se de cap força política, ni tant sols de la CUP. Un any després continuen vigents l’opinió que mantenir una forta mobilització popular, al marge de sigles concretes, és vital per a assolir la creació d’un estat independent i el temor, reforçat pel sistema de doble pregunta i les possibles interpretacions dels resultats, de la resurrecció de la puta i la Ramoneta convergents. Dit això, també cal reconèixer que Artur Mas ha anat molt més enllà del que molts prevèiem que faria. Des del moment en que es fixa una data per a la consulta deixem de moure’ns en el terreny de les paraules per a passar al dels fets.
-Caldria centrar els esforços en aconseguir una sola pregunta, la segona, la que fa referència a la independència...
Sense cap mena de dubte hauria estat molt millor un referèndum a l’escocesa. Ara bé, situats en el moment present cal dedicar temps i esforços en provar de modificar l’acord adoptat? No sé ni si seria possible –l’aritmètica parlamentària deixa la capacitat de decisió en mans de CiU i ERC- ni, sobretot, desitjable: un hipotètic desmarcatge d’ICV, d’EUiA o d’UDC tindria una repercussió més negativa ara que en el supòsit de no haver-s’hi sumat en el seu moment. La pregunta no és la que voldríem però deixa oberta la possibilitat d’expressar de manera clara i inequívoca la voluntat d’independència. En conseqüència, des d’ara fins el 9 de novembre cal centrar els esforços en mobilitzar i convèncer el màxim de ciutadanes i ciutadans d’aquest (tros de país) de la necessitat imperiosa de votar el doble sí. Qualsevol possibilitat que no sigui una victòria del Sí-Sí ens allunya, qui sap per quant de temps, de la possibilitat d’esdevenir un estat independent.
 

-D’un estat independent que no seria per a tots els Països Catalans i, tenint en compte les polítiques de la dreta catalana governant, sense cap garantia de justícia social...
D’un estat independent de moment circumscrit l’actual Catalunya presumptament autònoma però que situaria a l’Estat espanyol en una situació de crisi a tots els nivells, que hauria de reforçar l’independentisme a la resta de regions dels Països Catalans i a les altres nacions sota domini espanyol. I d’un estat independent que serà més just o menys en funció de la correlació de forces existents en tots i cadascun dels passos que es duguin a terme des d’ara fins la seva constitució. I a quan parlem de correlació de forces no hem de caure en l’error de pensar només en la distribució d’escons present o futura del Parlament. El nou estat independent serà més o menys just també en funció de la implicació o no en la seva construcció de totes i cadascuna de les persones i moviments compromesos en les diferents lluites socials i de la seva capacitat de posar aquestes lluites en l’agenda política en el moment de definir el nou marc constitucional. O és que creieu que el procés polític viscut per aquest (tros de) país els últims tres anys hagués avançat com ho ha fet si només hi haguessin intervingut els partits polítics?

01 desembre, 2013

I si això dels Jocs olímpics fos l’hòstia?

El passat 10 de novembre els habitants de Munic, Garmisch-Partenkirchen, Traunstein i Berchtesgadener Land van rebutjar en referèndum la possibilitat d’acollir els Jocs Olímpics d’hivern de l’any 2022. La majoria de mitjans de comunicació catalans van tractar de resquitllada aquest tema, destacant menys el fet de sotmetre a referèndum vinculant un projecte que afectava el desenvolupament de l’Alta Baviera que les possibilitats que aquesta renúncia podia suposar per a les possibilitats de la candidatura Barcelona–Pirineu de ser escollida seu d’una edició posterior dels jocs.
 
 
Si en un primer moment l’accés de Xavier Trias a l’alcaldia de Barcelona el 2011 podia fer pensar que posaria fi a la tradició “socialista”, iniciada pel sinistre Narcís Serra, de vincular el model de ciutat a esdeveniments de projecció publica internacional (real, com els Jocs Olímpics d'estiu de 1992, o imaginària, com el Fòrum Universal de les Cultures 2004),  aviat va confirmar que mantindria el model, ratificant un projecte anunciat un any abans pel seu predecessor Jordi Hereu, però que molt bé podia ser un acudit de Pasqual Maragall, de Joan Clos o fins i tot del mític Joan Pich i Pon: presentar la capital catalana com a candidata a l’organització dels Jocs Olímpics d'hivern de 2022, amb el nom de Barcelona-Pirineu.
Segons Trias, la retirada de Munic de la candidatura per organitzar els Jocs d'Hivern de 2022 fa que la candidatura barcelonina estigui més ben situada per a organitzar l'edició del 2026, per una qüestió de rotació continental.  També segons l’alcalde de Barcelona el projecte compta amb “suport de tots els alcaldes del Pirineu” –tots, inclosos els de Montanui, Gósol i Puigbalador?-, que només hi veuen avantatges i que demanen inversions tant en infraestructures com en polítiques de promoció de l’esquí –inversions que s’haurien de fer en detriment d’altres?- i que prescindeixen dels motius pels quals els bavaresos  han votat contra la candidatura muniquesa: l’increment del deute públic, els danys per al medi ambient per la necessitat de noves infraestructures o l’encariment dels preus de l’habitatge, entre altres.

 
 
Al projecte de Trias no li convé debat públic, ni referèndums que obliguin als ciutadans a plantejar-se pros i contres –per cert, en una hipotètica consulta votarien tots els pirinencs, inclosos els de Sopeira, Cornellana i Molló, o només els de Puigcerdà, Alp i Collserola?- sinó unanimitats. Que les diferents institucions, partits polítics i grups mediàtics beneeixin acríticament totes les mostres d’entusiasme olímpic, fins i tot aquelles en els que és imprescindible tapar-se el nas, com ara dedicar una avinguda al carnús del  Samaranch. 
 
Fem un exercici d’imaginació: suposem per un moment que fos cert que, tal com ens volen vendre, els jocs olímpics fossin una “oportunitat per al territori”. El procediment a seguir per a aconseguir-los no hauria de ser la seguit fins ara: una candidatura parida a mida d’un parell d’estacions molt concretes –qui són els propietaris de les estacions de la Molina i Masella?- i impulsada per l’ajuntament de Barcelona i uns quants ajuntaments pirinencs, amb el suport de la resta d’institucions de la comunitat autònoma de Catalunya. El planejament i el desenvolupament del Pirineu no pot dependre de mitja dotzena d’ajuntaments, entre ells el de Barcelona; no pot pas ser que una “oportunitat única per al territori” depengui de si Alberto Fernández Díaz s’aixeca o no amb el peu esquerre.  El procediment correcte seria, en tot cas, el debat públic amb tots els agents polítics i socials, de tot el territori, de tots els pros i els contres d’un projecte d’aquesta magnitud i en el molt hipotètic cas que s’arribés a la conclusió que els jocs olímpics tenen més avantatges que inconvenients, decidir-ne les seus i subseus des de les institucions supracomarcals que tenen competències en la planificació territorial, buscant que aquesta beneficiés el màxim possible al conjunt del país i en especial a la totalitat de comarques pirinenques. Un cop presa la decisió es podria utilitzar, o no, la “marca Barcelona” per a promocionar un projecte del territori, no a l’inrevés.
Fi de l’exercici; els Jocs Olímpics no són la rehòstia en patinet. Els grans esdeveniments com el que proposa la candidatura Barcelona-Pirineu, o les grans instal·lacions com BCN World –un altre malabarisme toponímic-, cerquen crear un ampli estat d’opinió favorable als seus projectes per a neutralitzar la possible oposició popular a algunes de les accions que volen dur a terme “Que ens faran malbé una mica la comarca? Buèèèno però si és per a fer els jocs, ves què hi farem...”- i aconseguir que es considerin d’interès públic, si cal legislant a gust del depredador, noves bombolles especulatives i destructores del territori.

07 octubre, 2013

Retallades rurals.


“Les retallades castiguen els més febles”. Aquesta afirmació, que hem sentit moltíssimes vegades, pot aplicar-se en referència al nivell socioeconòmic de les persones afectades –potser el més evident- però també en funció de molts altres factors: de gènere, d’origen, d’edat, de salut, de necessitats específiques fruit de problemàtiques concretes, etc... Aquesta major afectació envers els febles no només és dissortadament certa respecte les persones, sinó que també ho és quan parlem de territoris.

Cada setembre, a l’inici del curs escolar, assistim al degoteig de notícies d’escoles rurals que ja no obriran més les portes, en molts casos després d’una agonia d’anys i d’uns últims mesos, des del període de preinscripcions, buscant canalla desesperadament per a evitar-ne el tancament definitiu. Ara, a diferència de les dècades dels 70 i 80 del segle passat, en què aquest fenomen va donar-se de forma massiva, no estem parlant de moltes escoles i no podem pas dir que aquest fet no respongui a la lògica; és evident que no té sentit mantenir oberta una escola en un poble on no hi queden nens i nenes i on, el que és pitjor, l’escàs nombre de persones joves que hi viuen fa que no hi hagi perspectives de canviar la tendència en un futur proper. Respecte a la relació entre el progressiu despoblament de molts nuclis rurals i la manca de serveis públics bàsics de proximitat, però, potser caldria que ens preguntéssim què va ser primer, si l’ou o la gallina. Per a fixar o mantenir la residència en determinats nuclis rurals s’ha de tenir el cotxe a sota el cul per anar a treballar, a comprar o a fer la majoria de gestions. Si a sobre hi afegim l’allunyament dels serveis que depenen de les administracions públiques, especialment la sanitat i l’ensenyament, per a seguir vivint al poble cal exercir un plus de militància local.

En el cas de l’ensenyament, el tancament d’escoles rurals va veure’s compensat amb la posada en funcionament de línies de transport i de menjadors escolars gratuïts per a l’alumnat d’ensenyament obligatori. Ara això s’acaba però, curiosament, no per a tothom sinó que els retalladors del sector s’acarnissen especialment en els alumnes d’una part dels pobles més desvalguts, aquells que en el seu moment van ser agregats a altres municipis d’on reben ara els serveis escolars. L’any en que el Parlament de Catalunya ha aprovat una declaració de sobirania, el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de dalt ha decidit començar a aplicar l’article 82 de la Llei Orgànica d’Educació estatal, que estableix que, per tal de garantir la igualtat d’oportunitats en el món rural, “en les zones rurals en què es consideri aconsellable, es pot escolaritzar els nens en un municipi pròxim al de la seva residència per garantir la qualitat de l’ensenyament. En aquest cas les administracions educatives han de prestar gratuïtament els serveis escolars de transport i, si s’escau, menjador i internat”. Gratuïtat per als serveis de transport i menjador escolars si els nens i nenes s’escolaritzen en un municipi pròxim... però no si ho fan en un altre nucli del mateix municipi.
 
 

Per al Departament d’Ensenyament que un alumne de Montclar d’Urgell, Concabella, Alentorn o  Llesp es desplaci a Agramunt, les Pallargues, Artesa de Segre o el Pont de Suert, les seves respectives capitals municipals, no necessita cap mesura per a garantir-li la igualtat d’oportunitats, a diferència d’altres alumnes d’algunes d’aquestes escoles que, tot i viure més a prop, tenen dret a transport i menjador gratuït pel fet de pertànyer a altres municipis. Per als caps pensants del Departament d’Ensenyament que un alumne d’un nucli agregat s’hagi de desplaçar a la seva capital municipal és exactament igual a que una alumna lleidatana del Passeig de Ronda hagi d’escolaritzar-se a l’avinguda Rovira Roure; tant els fa que dues poblacions del mateix municipi puguin estar a més de 50 km, com passa per exemple a Tremp. Per a assessorar Rigau es deu valorar més l’encert a l’hora d’escollir carnet que tenir uns mínims coneixements geogràfics.

Si, des del punt de vista demogràfic, el tancament d’escoles rurals suposa certificar l’ingrés d’un poble a la UCI, la supressió de la gratuïtat del transport i del menjador equival a tancar l’aixeta de la respiració assistida. De moment el malalt sembla que no s’acabarà de morir del tot perquè hi ha institucions -incloses les suprimibles diputacions provincials- que, malgrat no tenir competències en ensenyament, han assumit part del cost de les bombones d’oxigen.

Fa mig any Joana Ortega va sorprendre’ns amb l’anunci de la fusió dels quatre municipis de les valls d’Àneu (Alt Àneu, Esterri, la Guingueta i Espot) en un de sol. Aquest hipotètic nou municipi seria, amb 431,98 km2, el més gran de la Catalunya presumptament sobirana. Segons la vicepresidenta el procés d’agregació seria voluntari i la Generalitat oferiria incentius a la fusió. En cas d’haver-se dut a terme la fusió, el primer “incentiu” que haurien rebut la vintena llarga de pobles dels municipis d’Alt Àneu, la Guingueta i Espot, que ja tenen com a escola de referència la d’Esterri, hauria estat l’amenaça de perdre les ajudes de transport i menjador escolars dels seus alumnes.

El procés polític que està vivint actualment aquest (tros de) país, a banda d’engrescador, ens obliga a repensar-ne el model. És obvi que si aconseguim construir un nou Estat hem de fer tot el possible per a que aquest sigui molt més lliure i molt més just que el que patim actualment. Però territorialment... el volem igual de desequilibrat? O en això no hi hem pensat?
Foto: Biosca, a la vall del Llobregós, va tancar l'escola el 2012, després de molts anys de salvar-la pels pèls.

27 agost, 2013

De donar-se la mà i d’enfilar-se per les parets.


1985. És el primer estiu amb el carnet de conduir a la butxaca i tant se val una festa major com un concert de rock o d’un cantautor. Qualsevol festa pot ser un bon destí per a una colla de mitja dotzena de joves com tants altres. Avui toca anar a Torà, on un grup basc de nom fàl·lico-gallinaci fa un dels seus primers concerts en aquest país. Aparquen els dos cotxes just a l’entrada del poble, davant del Trèvol, i fan cap al concert, al pati de les escoles, a gaudir de la festa i de la fauna. Al cap d’unes hores un dels membres de la colla, un conegut meu de tota la vida, es troba tot sol davant de l’ajuntament d’on pengen dues banderes: la del país i la de l’ocupant. Però això es pot apriar.

Amb una agilitat que els anys i els quilos acabaran espoliant-li, el meu conegut s’enfila per la façana de la casa consistorial fins a aconseguir agafar la punta de la bandera i l’estira amb totes les seves forces. Simbolismes al marge, la tela és de bona qualitat i no pot arrencar-la. Està trigant més del què comptava. Per por a que l’enxampin opta la solució més ràpida: amb una mà s’aguanta al ferro clavat a la paret i amb l’altra empeny tant amunt com pot el pal metàl·lic de l’estanquera, que surt del seu suport i cau a la plaça fotent un temperi que a l’improvisat escalador li sembla que ha de despertar mig poble. Acollonit, sense esperar a veure si s’obre cap finestra, fuig tant de pressa com pot, amb el trofeu a sota el braç, a mode de llança, per un carrer escassament il·luminat en direcció a la riera. L’escena esdevé encara més quixotesca quan veu davant seu unes figures blanques que es mouen. Per sort no són molins, ni gegants, sinó culs, i pot saltar per sobre. Una mica més enllà d’on copula la punkarrada s’atura, deixa la bandera a terra i, ara sí, amb l’ajuda de mans i peus, arranca el pal de la bandera i s’emporta el drap cap al maleter del cotxe.

 
 
Dies més tard un altre dels integrants d’aquella expedició, cambrer, s’esforça per a aguantar-se el riure tot escoltant un client toranès que, indignat, li explica l’abominable crim tèxtil esdevingut a la vila. “Devien ser de fora, perquè a Torà això només ho poden haver fet dos o tres, i els de l’ajuntament ja hi han anat a parlar...”.
2010. El 25 d’abril, aniversari de la derrota d’Almansa, Torà Decideix convoca una consulta popular en la que participen 331 veïnes i veïns. Entre els votants n’hi ha bastants que el 1985 encara no havien nascut i uns quants, pocs, que encara no havien arribat a aquest país. També n’hi ha, qui-sap-los, que ja fa més temps que volten per aquí, inclosos padrins i padrines que venen en colla des del Casal d’avis o a la sortida de missa, gent de tota mena d’entitats, de tots els grups polítics amb representació municipal... El ventall de votants és prou ampli per a abastar des de l’escalador de pa sucat amb oli, que anys enrere havia tret la bandera espanyola de l’ajuntament, fins a regidors de l’equip de govern d’aquella època, que l’hi havien posat. Malgrat aquesta heterogeneïtat, el 95,47% de votants afirma estar d’acord en que “els Països Catalans esdevinguin un estat lliure, independent i democràtic”.
2013. Els últims anys l’independentisme en aquest tros de país ha augmentat considerablement. És molt probable que avui votaríem més de 331 i segur que en cap altre Onze de Setembre s’han mobilitzat tants toranesos i toraneses com enguany. A aquells que han escollit individualment el seu destí geogràfic per a reivindicar l’objectiu col·lectiu cal afegir-hi l’expedició amb destí als trams 112 i 113 de la Via Catalana cap a la Independència, que possiblement encapçalaran els principals representants de la vila -que no s’espantin els propietaris de gossos de l’Ametlla de Mar, que parlo del Brut i la Bruta- per a participar en una Diada que es preveu històrica.
Queden lluny els anys en que els independentistes eren dos o tres a cada poble i en que a les mobilitzacions es coneixia gairebé tothom. Per als que tenim una incerta edat, els anys 80 i 90 són un bon recurs per a explicar batalletes, si cal amanides amb tocs literaris, i un període de la història de l’independentisme que no s’ha d’oblidar. Però mirar enrere ha de servir, sobretot, per a adonar-nos del què hem avançat i per a no repetir errors. Mai no hi havia hagut tanta gent que es declara independentista com ara però això pot no servir de res si es deixa el “procés de transició nacional” en mans de la classe política. Ja ens van fotre durant la mal anomenada “transició democràtica” renunciant a la ruptura amb el franquisme, que propugnava l’Assemblea de Catalunya. Per a evitar una nova “traïció dels líders”, com l’anomenava Xirinacs, cal que la mobilització popular no afluixi, que empenyi més fort que totes les putes i ramonetes que parasiten la política d’aquest tros de país.  I això aquest Onze de Setembre passa per donar-se la mà amb tothom que comparteixi els anhels de llibertat d’aquest poble –des de padrins missaires a púnkies en zel- sense renúncies  dels que continuem volent-ho tot, ni retrets cap als que abans teníem enfront, ni lliçons d’aquells que ara que finalment han trobat el camí ens volen fer de guies. I això no significa, en absolut, renunciar al combat polític en cap moment, sinó aplicar allò que va dir David Fernández en la seva estrena parlamentària: mà estesa i puny tancat.
Des que els independentistes hem deixat de ser quatre gats són les rates les que s’enfilen per les parets. Els espanyolistes furibunds i els vividors del sistema són conscients que si no afluixem  més d’hora o més tard podrem despenjar oficialment totes les banderes espanyoles (i les franceses) dels edificis d’aquest país –de tot el país- i enviar-les al lloc que els correspon: més enllà dels Monegres i del port d’Almansa i ben a la vora del cul del bufó Boadella.


09 juliol, 2013

Dimissions a l’Ajuntament de Torà.


Al ple ordinari de juny de l’ajuntament de Torà es van donar compte d’un parell de dimissions de regidors. La primera de les dimissions estava prevista des de feia temps. En el text de presentació del programa polític per a les eleccions municipals de 2011 la CUP afirmava que “en el cas d'obtenir representació a l'Ajuntament, aquesta es repartirà al llarg dels quatre anys entre les quatre primeres persones de la llista, que es rellevaran periòdicament en la funció de regidores”. Els resultats electorals van donar dos regidors a la CUP i ara, a mitja “legislatura”, el cap de llista, l’Ivan Solé, deixa pas a la Mercè Garganté, que ocupava el tercer lloc.

Ivan Solé i Aparicio té 35 anys i és diplomat en magisteri musical. Membre de l’Assemblea de la CUP de Torà des dels inicis l'any 1998, encapçalà la llista electoral de la CUP el 2013, millorant els resultats respecte els comicis anteriors. Ha estat regidor de l’Ajuntament de Torà els períodes 1999-2003 i 2011-13.

Mercè Garganté i Solé té 29 anys i és llicenciada en ciències polítiques i de l'administració, tècnica en salut ambiental i postgraduada en anàlisi i intervenció sòcio-ambiental. Forma part de l'Assemblea de la CUP de Torà des del 2007 i s’estrena com a regidora.

 
En un altre ple es produirà la dimissió del Jordi Vilaseca per a que pugui ser substituït pel Ramon Porta.
L’altra dimissió, la de Jordi Duran, regidor del grup municipal de CiU, tot i que s’havia rumorejat en diferents ocasions, va ser inclosa per procediment d’urgència a l’ordre del dia del ple. El regidor dimissionari no va participar en la sessió plenària (sembla ser que van dir-li que ja podia marxar) i va explicar la seva dimissió mitjançant el seu compte de facebook , atribuint-la a desavinences dins de l’equip de govern.

03 juliol, 2013

Perdem 3 a 0. Penal a favor. Xutem fora?


En contra del què alguns tenien al guió, la reivindicació de la nació catalana sencera es va fer sentir amb força dissabte passat al Camp Nou, en boca de diversos participants al Concert per la Llibertat. Va explicitar-ho, entre altres, Francesc Ribera; abans d’esmentar l’exèrcit de la cultura, en la part menys reproduïda de la seva magnifica intervenció, el soldat Titot va ser, com sempre, molt  clar: “Una nació està per damunt de resultats electorals concrets, d'analfabets que legislen sobre la llengua i de partides de corruptes que saquegen del treball del poble. I la nostra nació és la de Ramon Llull, la d'Ausiàs Marc, i va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar”.
 
 

L’Esquerra Independentista –que, no ho oblidem, durant dècades ha estat l’únic independentisme que hi havia en aquest país- ha defensat sempre la independència, el socialisme i la unitat nacional dels Països Catalans. Això és compatible amb la participació en la creació d’un estat català independent que inicialment no inclogui la totalitat del país? Al meu entendre sí. En conseqüència, si es donés al cas, no només votaria afirmativament en un hipotètic referèndum d’autodeterminació del territori de l’actual comunitat autònoma de Catalunya sinó que faria el mateix en qualsevol tros d’aquest país que m’inclogués al cens electoral. Tant se val que el territori a independitzar fos la comarca administrativa de la Segarra, els antics comtat d’Urgell o ducat de Cardona, la nonada vegueria de Ponent (o, si fos el cas, la central), l’àrea bàsica de salut de Calaf, la província de Lleida, el partit judicial o el bisbat de Solsona, el territori de l’Associació de Municipis de la Vall del Llobregós o la zona atribuïda al concessionari més proper de la xarxa de distribuïdors oficials de la John Deere. Tampoc no se m’acut cap motiu per a oposar-me a la independència de qualsevol tros d’aquest país que no m’inclogui; per què hauria d’estar en contra, si es donés el cas, de que la Catalunya Nord s’alliberés de França o Formentera d’Espanya? Evidentment com més gran fos el tros de país que pogués fugir de les urpes de l’Estat espanyol, o del francès, millor. De la mateixa manera, també votaria que sí a la independència encara que el model social i polític que en pogués resultar no fos inicialment tot el lliure i just que caldria. I, dit sigui de passada, dubto que alguns dels que diuen defensar primer la independència i després la ideologia fessin el mateix si el model d’estat a construir no coincidís amb el seu.

 
 

Perdem 3 a 0. No hem assolit cap dels tres objectius formulats en el clàssic lema de l’Esquerra Independentista. Deixar passar la oportunitat d’assolir la independència d’un tros de país perquè aquesta no inclou la totalitat de la nació és com xutar fora un penal –com feliçment va fer un intel·lectual d’un exèrcit aliè durant el recital brasiler de Maracanã- amb l’argument que l’objectiu és guanyar i no pas perdre 3 a 1.

Tornem al milicià Titot: “Fa cosa d'un mes, parlant a Mallorca amb un amic, em deia: "Si podeu fer un estat, feu-lo, però feu-lo ample i llarg i deixeu les portes obertes. La llibertat no serà completa si no és lliure la nació completa". Doncs això, no ens estem de fer gol si en tenim la més mínima ocasió, però siguem ben conscients que marcant el 3 a 1 no guanyem el partit, sinó que només fem el primer pas, imprescindible però insuficient, per a una remuntada històrica.

03 juny, 2013

El Pont de Montanyana decideix?


Tras dejar claro que creo que lo del #LAPAO es idiota, pregunto: Catalunya ha hecho cuanto podía para hacerse querer por sus vecinos?”, preguntava al twitter l’exdiputat i exconvergent Ignasi Guardans. Coneixent el perfil espanyolista del personatge, el sentit de la piulada podria entendre’s com una crítica cap al poc interès posat pels pobladors d’aquesta comunitat autònoma per a caure simpàtics a “la resta dels espanyols”, i fins i tot podríem trobar-hi alguna semblança amb les exigències a TV3 de “respecte als símbols de la comunitat” fets des de la sucursal del PP al País Valencià. Més enllà d’especulacions sobre el què Guardans creu que caldria fer per a guanyar-nos l’amor veïnal, i veient també les respostes d’alguns dels seus detractors, i formulada no en clau espanyola sinó pensant en el conjunt dels Països Catalans, la pregunta és bona: Catalunya ha fet (fa) tot el què pot per a “fer-se estimar pels seus veïns”?

Sembla més que evident que en trenta anys de presumpte autogovern cap de les comunitats autònomes dels Països Catalans ha prioritzat l’establiment de relacions constructives -en el sentit de construcció nacional, de projecte polític per al conjunt del país- amb les regions connacionals veïnes. Un fet lamentable que no ens hauria de fer caure, però, en una visió paternalista principatina; l’èxit o el fracàs de l’assumpció dels Països Catalans com a marc nacional és responsabilitat, per igual, dels ciutadans i ciutadanes d’arreu del país (i de les entitats on participen, dels partits que voten, de les institucions que els representen...). Per què hauria de ser més “culpable” del “fracàs dels Països Catalans” un votant convergent d’Organyà que un del Bloc de Benidorm, un “socialista” de Llucmajor o un pepero de Fornalutx? El mateix podríem dir dels partits polítics dels diferents territoris del país i d’entitats de tota mena que tenen la pròpia comunitat autònoma (i/o l’estat) com a àmbit geogràfic de referència. I encara caldria afegir-hi aquells que, des dels partits espanyols i des de les institucions que controlen, especialment des de la Generalitat Valenciana, han treballat activament i insistent per atiar els conflictes veïnals. Potser si hi ha alguna zona del país que és menys culpable i més víctima de la manca d’estima veïnal és precisament la Franja.

La Franja de Ponent no és un territori homogeni sinó un conjunt de municipis i comarques que només tenen en comú el fet de ser territoris catalanoparlants sota administració aragonesa. La Franja no és una entitat territorial reconeguda oficialment, amb una administració específica, i per tant no és tampoc un subjecte polític de l’ordre de les autonomies, i els seus habitants són una minoria lingüística, cultural i nacional en les totes les divisions administratives supracomarcals de que formen part. Per una simple qüestió demogràfica, els habitants de la Franja no tenen ni les eines de que disposen les institucions catalanes de la CAC, del País València o de les Illes, tant limitades i criticables com es vulgui però que han permès aplicar polítiques imprescindibles com ara la immersió lingüística a l’escola. És respecte a les zones com la Franja que la pregunta de Guardans sobre l’actuació de la Catalunya autònoma pren més sentit.

 
 
L’ambigüitat i la feblesa han estat les principals característiques de l’actitud majoritària que des de la CAC –des de les institucions oficials fins els mitjans de comunicació, passant pels partits i les entitats de tota mena- s’ha tingut amb la Franja. Actitud que contrasta amb la posició dura i unànime mantinguda des de l’Aragó –des de l’extrema dreta espanyolista a l’esquerra independentista aragonesa- on, amb la divisió territorial espanyola de 1833 a favor, ningú no en qüestiona la “aragonesitat”. Així des d’aquest costat de frontera autonòmica sovint es parla de la Franja com un territori de límits geogràfics imprecisos, d’on tan aviat es deixen fora poblacions catalanoparlants com se n’inclouen algunes que no ho són, prescindint de l’únic motiu pel qual la Franja és la Franja –la intersecció entre l’àrea lingüística catalana i l’administració aragonesa- i reduint-la a una mena de zona fronterera de l’àrea comercial de Lleida. Això s’ha vist en el tractament fet des del costat “català” de la major part de temes que han protagonitzat les relacions catalanoaragoneses dels últims anys. La recurrent polèmica per les obres d’art del Museu de Lleida és l’exemple més clar d’aquesta d’actitud: unanimitat des de l’Aragó espanyol(itzat), reclamant que “es retornin” les obres a un lloc on mai no han estat, i cagadubtisme català, on des de la conselleria de cultura del govern Maragall i des d’alguns cercles capellanescos ja s’entregaven les peces a canvi de res, precisament en nom del bon veïnatge, mentre que els sectors contraris a la disgregació del museu han basat la seva postura en la legalitat de les adquisicions, sense aprofitar la polèmica per a reivindicar la catalanitat de la Franja i per a criticar l’arbitrarietat de la divisió provincial de 1833. Tant costa de dir que les obres d’art de la Franja no s’han d’enviar a l’Aragó perquè cal considerar-les catalanes i que, en canvi, les poques procedents de l’Aragó es poden permutar per peces catalanes conservades en museus espanyols. Una mica de pedagogia nacional, hòstia! Cert que això  aixecaria molta polseguera, que els espanyolistes dirien que som “expansionistes” i “imperialistes” –ja ens ho diuen igualment, i a sobre els franquistes ens diuen nazis- i bla, bla, bla... però deixaria clar als franjolins -el gentilici també és artificial- que se’ls considera part d’aquest mateix país, que sí que els hi volem. Evidentment, al marge de l’exemple més mediàtic d’aquestes relacions, aquesta consideració cap als habitants de la Franja s’hauria de tenir amb la mateixa coherència en els temes que afecten la vida quotidiana de la població, com ara facilitar-los l’accés als diferents serveis públics d’aquest costat de la Noguera Ribagorçana i de l’Algars.
El Pont de Montanyana és, segurament, el lloc on es posa de manifest l’arbitrarietat de la divisió provincial de 1833. Una fita al mig del carrer recorda que part d’aquest poble ribagorçà és oficialment “aragonès”, mentre que la zona més oriental és oficialment catalana (i “pallaresa”); fins i tot algunes persones poden creuar la “frontera” sense sortir de casa. Els límits geogràfics entre Catalunya i Aragó ha estat canviants al llarg de la història, per tant fos quina fos la divisió territorial adoptada hi hauria arguments històrics suficients per a donar munició als seus respectius detractors. El cert és que avui la identificació majoritària de la població es correspon amb (i és fruit de) la divisió administrativa: la immensa majoria de la gent de la Franja, malgrat parlar català, se sent aragonesa. Això durant anys no ha tingut massa importància, era una ratlla prima dins del mapa espanyol. Ara, amb el debat sobre la independència d’una part de país sobre la taula, ja no es tracta de ser d’una província o una altra (amb el risc que la diputació s’enfadi i no pagui l’enllumenat de la plaça), ara el tema agafa una altra dimensió: si fins ara podia ser una difusa zona de transició entre “dues comunitats” d’un mateix estat, en un futur la Franja –o, més ben dit, els seus pobles, perquè la Franja jurídicament no existeix- hauran de plantejar-se si volen ser l’extrema perifèria d’una Espanya decadent i empobrida en tots els sentits –inclòs el lingüístic- o ser part integrant d’una nova República catalana. En aquest nou escenari el govern regional aragonès, amb la llei de llengües, convida la gent de la Franja, que parla català i es considera aragonesa, a menystenir i renunciar a la seva llengua. Si des de la Catalunya autònoma es tingués una visió realment nacional del procés que s’afirma voler impulsar, caldria deixar de fer conya amb el lapao i començar a fer passos ferms i decidits perquè els habitants de la Franja superessin aquesta dicotomia en sentit contrari al desitjat a Saragossa.


02 juny, 2013

Sorpresa a Cellers.


Sorpresa en llegir el diari SEGRE del passat divendres, 24 de maig. El regidor de cultura de l’Ajuntament de Torà, Màrius Codina, qualifica de “lamentables” les obres de rehabilitació que s’estan duent a terme al monestir romànic de Cellers. Certament sorprenent, però no pas perquè el gruix de l’obra, malgrat ser subvencionada amb 130.000€ pel programa Romànic Obert no es destinés a la restauració del monestir romànic sinó a la reconstrucció de l’habitatge annex, sense gaire interès patrimonial. El que resulta sorprenent és que el regidor se’n sorprengui. Que potser l’expedient d’aquesta obra no va passar per la Junta de Govern Local, previ informe favorable del tècnic corresponent? Que potser a l’Ajuntament no en tenen el projecte tècnic? En cas afirmatiu, que potser ningú no ha fet un seguiment de les obres, iniciades deu fer cosa d’un any, per a assegurar-se que aquestes s’ajusten al projecte aprovat? Que no van veure si el projecte incloïa l’ús de “materials poc adequats”? Que potser unes obres majors que afecten l’entorn d’un monestir declarat Bé Cultural d’Interès Nacional han gaudit d’un control menys estricte que un cobert de palla o la cabana d’un hort? Això sí que ens hauria de sorprendre.
 

I si dic que ens hauria de sorprendre, en condicional, és perquè en aquest tema la sorpresa cal relativitzar-la: a primers d’any la CUP va denunciar que l’Ajuntament de Torà havia perdonat al Bisbat de Solsona l’impost de construccions, instal·lacions i obres (ICIO), el conegut popularment com a “llicència d’obres”, corresponent a la rehabilitació que ara el regidor Màrius Codina troba lamentables. Es veu que qualsevol veí que posa quatre rajoles a la cuina o canvia el plat de dutxa ha de pagar l’esmentat impost i, en canvi, al Bisbat de Solsona se li perdona malgrat fer obres d’una certa magnitud. Ves per on, els seus tributs no són d’aquest món. No sé si aquest tracte de favor cap al Bisbat és o no sorprenent i poc adequat. En tot cas és força lamentable.

03 maig, 2013

Menteix. Copia. Enganxa. Menteix. Copia…

Quan els mitjans parlen de Torà ho acostumen a fer per aspectes negatius. O almenys aquesta és la sensació que en tenim molts, segurament compartida amb altres pobles, en veure el nom del municipi en notícies que parlen d’accidents, d’incendis, d’inundacions, de lamentables episodis de la crònica negra o de misèries de la política municipal. Dos dels fets que més han centrat l’atenció mediàtica cap a la nostra vila han estat fruit de dues actuacions excessives -judicial l’una i municipal l’altra- que, curiosament, comparteixen una característica sovint difícil de demostrar: la constant repetició, per part de gairebé tots els mitjans, d’una mentida evident.

Ara fa deu anys, amb motiu d’una anada d’olla del jutge Garzón coneguda com el “cas dels joves de Torà”, se’ns va informar reiteradament del suposat incendi de la casa d’un regidor del PP. Al marge de qüestions subjectives i/o més difícils d’aclarir, com l’abast o la gravetat dels fets, part del contingut de la “notícia” era objectivament mentida, i fàcil de demostrar: amb un simple cop d’ull als resultats electorals es podia veure que, afortunadament, el PP mai no havia obtingut representació al consistori toranès. Però, malgrat la facilitat amb que es podia contrastar la notícia, els mitjans van abstenir-se de fer-ho i van copiar i enganxar una vegada i una altra la falsa notícia, concedint al personatge una acta de regidor que els electors s’havien abstingut d’atorgar-li.

Des de fa un any, amb motiu d’una anada d’olla del tinent d’alcalde coneguda com el “cas del gos de Torà”, tot sovint se’ns informa de la destitució del principal protagonista dels fets. La majoria de notícies que apareixen sobre el cas fan esment a que “arran d'aquest episodi, l'alcaldessa de Torà va destituir Alsina del càrrec de tinent d'alcalde, tot i que va mantenir l'acta de regidor”, malgrat que aquesta destitució no es va produir en cap moment (i, dit sigui de passada, no veig perquè l’alcaldessa hauria d’haver cessat el seu número dos) i d’aleshores ençà el seu protagonista fins i tot ha assumit en alguna ocasió l’alcaldia en funcions. En aquest cas es coneix l’origen de la mentida, que va ser difosa en un comunicat de premsa de CDC de les comarques de Ponent. Malgrat una nota de premsa de la CUP advertint de la falsedat de la notícia, i tot i tractar-se d’una qüestió que, de ser certa, hauria d’estar documentada en un diari oficial, els mitjans s’abstenen de fer-ho i van copiant i enganxant reiteradament la falsa notícia, negant al personatge la seva condició de tinent d’alcalde que l’alcaldessa s’ha abstingut de revocar-li.
 
 

Com podem veure en els dos casos es tracta de mentides fàcils de detectar si els periodistes fessin allò que se suposa que han de fer: contrastar la informació, una pràctica periodística que, pel que sembla, està passada de moda. De moment, a l’espera que el rigor periodístic esdevingui vintage, el bàndol local s’ho acostuma a prendre amb filosofia:  “- A veure que diu avui el mentider...”- comenten els veïns a l’agafar el diari.

Es veu que d’un temps ençà quan els mitjans internacionals parlen d’aquest (tros de) país acostumen a fer-ho negativament. El “cas català” no desperta simpaties entre els grans mitjans, decisius en la creació de l’opinió pública, que presenten el fet nacional català com una particularitat regional i les aspiracions democràtiques catalanes com una vel·leïtat separatista, fruit d’un egoisme xovinista, o fins i tot xenòfob. Aquí les falsedats repetides no són simples anècdotes de caire local, ni la font de les mentides un responsable territorial de premsa d’un partit disposat a salvar el cul d’una simple alcaldessa. Això és una guerra: en qualsevol procés d’alliberament nacional un dels principals combats que cal guanyar és el de l’opinió pública, tant a l’interior del país com a fora. I per combatre amb garanties en aquest terreny contra uns estats disposats a utilitzar tots els mitjans –incloses les armes de distracció massiva- caldrà fer ús de tot l’armament de que es disposi: agències de noticies, ràdios i televisions públiques... Si, pel contrari, el què fem és seguir la moda de desmantellar les poques estructures d’Estat de que podríem disposar, és més que probable que quan es parli d’aquest (tros de) país als mitjans de comunicació internacionals es faci amb el mateix rigor que alguns mitjans més propers solen dedicar als assumptes que afecten la gent de poble i amb el mateix interès que poden tenir quatre campanars més enllà les anades d’olla del protagonista de la crònica local de torn.

02 abril, 2013

Quin paper han de tenir els consells comarcals en un futur?

"Quin paper han de tenir els consells comarcals en un futur?" Aquesta pregunta donaria per a un article ben llarg però em va demanar si podia respondre-la en 700 caràcters -l'equivalent a 5 piulades del twitter!- per al número d'abril de la revista de l'Associació Catalana de Municipis i comarques (ACM). Aquest és l'espai assignat a la CUP a l'esmentada publicació municipalista, curiosament en funció no de la seva representació municipal sinó de la parlamentària. Em va sortir això...
 
 
"La construcció d’un estat propi ha de ser una oportunitat per a repensar el paper de tots i cadascun dels diferents nivells d’administració, prescindint de limitacions imposades per marcs constitucionals externs.  S’ha de defensar un model polític fet de baix cap dalt, tant a nivell de divisió territorial (els nuclis de població han de poder escollir el municipi on pertanyen, els municipis comarca i així successivament fins arribar a l’anhelada República dels Països Catalans) com de competències (i és aquí on cal donar el màxim poder als ajuntaments i deixar que els organismes comarcals assumeixin les funcions que lliurement acordin delegar-los els municipis)".

29 març, 2013

De presumptes sobiranies i evidents contradiccions.


Dijous 24 de gener, l’endemà que el Parlament de Catalunya aprovés la “Declaració de Sobirania del Poble Català”, caminant per la plaça de la Creu, un punt ben concret del món real, em creuo amb un cotxe blanc. És un veí que, en veure’m, afluixa i abaixa el vidre:

-Escolta, què collons va votar ahir la CUP?

Li explico el nostre “sí crític”: que malgrat el discurs del consens esgrimit pels partits impulsors de la declaració no s’havia incorporat cap de les esmenes proposades per la CUP; que per aquest motiu havíem mantingut la nostra pròpia proposta de declaració i quins eren els principals punts de discrepància entre el text proposat i l’aprovat; que érem conscients que el nostre no s’assumiria però que si volíem parlar de sobirania ho havíem de fer sense imposar-nos límits; que, de totes maneres, no ens havíem oposat al text aprovat sinó que preteníem fer un toc d’atenció en com s’iniciava el procés; que, malgrat tot, creia que hauria estat millor que aquest “sí crític” s’hagués concretat en tres vots afirmatius; que la majoria de militants de l’assemblea de Torà i Biosca de la CUP també van votar pel sí, i que el mateix van fer la majoria d’assemblees de Ponent, però que finalment el Consell Polític, l’òrgan on hi ha representades totes les assemblees territorials, s’havia decidit per un vot afirmatiu i dues abstencions; que, en qualsevol cas, el què volíem no era pas posar pals a les rodes sinó assegurar-nos que realment es fessin passos en ferm cap a l’autodeterminació...

Mentre ens allunyem tinc la sensació que, malgrat la claredat de la declaració proposada per la CUP i la bona intervenció de Quim Arrufat al ple del Parlament, els propers dies hauré de repetir sovint l’exposició feta al veí del cotxe blanc, que no sé pas si m’ha entès. Fora de la militància de les assemblees, de la concurrència dels casals i de minories molt polititzades, costa d’entendre la nostra posició. La majoria de la gent només s’ha quedat amb el recompte final de vots i m’emprenya molt que hi hagi gent, poca o molta, que pugui arribar a percebre l’esquerra independentista, durant anys l’únic independentisme d’aquest país, ara referenciada en la CUP, com un obstacle per a la independència. Aquest fet és un dels dos que em referma l’opinió que la millor opció era la dels tres vots afirmatius. L’altre és que entenc que, per molt que s’hi explicitin innecessàriament objectius polítics no compartits, el més significatiu del text de qualsevol declaració de sobirania que ho sigui de debò és el no reconeixement de cap altra sobirania que la pròpia.

Els punts de discrepància entre la proposta de CiU, ERC i ICV-EUiA i la de la CUP –territorialitat, marcs supraestatals, participació popular, insubmissió- no són temes menors. Precisament per això cal que, més enllà de votacions puntuals, hi hagi un ampli debat nacional (o sigui amb la participació d’agents polítics, socials, culturals, etc... d’arreu del país) de caire permanent i sense apriorismes, sobre les repercussions que cadascun dels possibles  passos de l’anomenat procés sobiranista pugui tenir en les diferents zones del país i en els diferents sectors socials, per a tractar de corregir efectes colaterals no desitjats i de potenciar aquells que ens acostin a l’objectiu final desitjat: la plena independència nacional.

 
Dimecres 27 de març. Han passat més de dos mesos des d’aquella solemne declaració parlamentària i, contràriament al que preveia, les interpel·lacions sobre la posició de la CUP, al carrer, al cafè o a la feina, van ser poques i només els primers dies. Em fa l’efecte però que això no va ser així perquè hi hagués un augment de comprensió cap el vot de la CUP sinó perquè aviat molta gent que no entenia la nostra postura va “deixar d’entendre” els partits que havien subscrit la declaració. Quan aquest el text encara era calent alguns dels seus principals impulsors van iniciar el debat de com dur a terme la consulta “si l’estat no ens la deixa fer” –que no havíem quedat que érem sobirans i que la sobirania consistia en fer prevaldre la legitimitat per damunt de la legalitat imposada?- amb propostes sorprenents, com ara canviar la consulta per unes “eleccions plebiscitàries” el 2014 –que potser les últimes no ens les van presentar així?- amb llistes conjuntes de CiU i ERC, com a succedànies de la papereta del sí. Des d’aleshores el procés sembla que consisteix en marejar la perdiu -amb declaracions públiques de tot tipus per part d’alguns dels principals protagonistes del Pacte per la Llibertat i amb reunions secretes vergonyants- i en afegir aigua al vi –com a mostra la proposta parlamentària del PSC demanant la convocatòria d'un referèndum pactat amb l'Estat i respectant la legalitat ocupant, aprovada amb els vots dels seus autors intel·lectuals i els de CiU, ERC i ICV-EUiA el 13 de març, quinze dies després que el Congreso de los Diputados refusés la mateixa proposta! Esperpèntic: el Parlament de Catalunya demanant diàleg a Espanya després que el parlament espanyol acordés per una amplíssima majoria negar-se a dialogar.
A cada dia que passa, i a cada piulada de Duran o de de Gispert, l’escenari sembla més descoratjador, i segur que ho serà si ho deixem tot en mans de la política institucional. Una altra cosa però és el carrer; malgrat el desconcert de bona part de la població que no entén alguns posicionaments dels partits –inclosa la CUP- el convenciment de que per sobreviure com a poble cal tocar el dos d’aquest estat putrefacte és cada cop més estès entre la població del Principat. Cal doncs que la mobilització popular no afluixi sinó que vagi a més, evitant dilacions en l’agenda, afrontant tots els debats i exigint un procés transparent i una pregunta i uns objectius clars. I, dit sigui de passada, la represa de les mobilitzacions per la independència hauria de comportar que la CUP, en tant que veu del carrer al Parlament, accentuï el seu perfil independentista.
Si, pel contrari, el full de ruta s’ha d’establir entre dictàmens dels experts del Consell Assessor de Transició Nacional i pactes parlamentaris, em sembla que l’any vinent seré jo el que aturarà el veí del cotxe blanc:
-Escolta, on cony para el dret a decidir que ens va prometre l’amplíssima majoria sobiranista del Parlament?
A veure com s’ho farà per explicar-me perquè encara no som a l’Ítaca dels herois homèrics, ni tan sols a mig camí de Xipre  –que deu ser l’Ítaca dels que volen un estat dins la UE-, sinó que continuem empantanegats en una merda molt més gran, que ja fa tres segles que ens va caure a sobre...