08 juliol, 2014

Tenim un problema i aquest problema es diu 28 per cent.


Contràriament al que pugui semblar, l’augment de l’independentisme en el tros de país comprès entre Portbou, la Sénia i Bausen és insignificant. No ho dic jo, ni cap altre analista de pa sucat amb oli, sinó tota una autoritat en el camp de la sociologia. Segons José Juan Toharia, catedràtic de sociologia i president de Metroscopia, una de les empreses capdavanteres en els estudis d’opinió a l’Estat espanyol, els “independentistes de veritat no passen del 22%” i si les enquestes donen percentatges de suport a la independència superiors al 50% es deu a l’existència de “gent que es considera independentista” però que quan vegin que el seu objectiu no s’assoleix és molt probable que “la majoria d’aquests neoconversos baixi del tren”. Les declaracions de Toharia responen a un anàlisi rigorós de l’opinió existent entre la població o, pel contrari, tenen com a objectiu crear-ne? És aquesta la xifra amb la que treballa l’estat a l’hora d’afrontar el desafío soberanista?

-“Que ens deixin votar el 9 de novembre! Aleshores es veurà si els partidaris de la independència som majoria o no”. Molts dels comentaris a les declaracions de Toharia anaven en aquest sentit i no deixen de tenir raó -l’enquesta més àmplia i fiable és la que es respon a les urnes- però...

 
 
Les setmanes posteriors a les eleccions europees el panorama polític s’ha mogut. La novetat més sonada ha estat el canvi d’actor en el paper de mascota de l’estat. Ara els espanyols tenen un rei més jove, modern, preparat, dialogant i bla, bla, bla, al que cal donar una oportunitat a l’hora de trobar una sortida al “problema català”. Aquesta és la tesi de molts defensors de la tercera via, un sector molt minoritari en el conjunt de la població però amplíssimament representat dins del gremi de columnistes, tertulians i altres creadors d’opinió dels principals grups mediàtics d’aquest (tros de) país. Des de l’anunci de l’abdicació del decrèpit Juan Carlos I assistim a una ofensiva mediàtica encaminada a presentar el nou reietó espanyol com el garant d’un nou Estat espanyol modern, plural –“si fins i tot va dir moltes gràcies!”-, tolerant, dialogant i bla, bla, bla... i a crear un estat d’opinió que faciliti el principal paper de la monarquia: perpetuar-se ella mateixa i el sistema que la sustenta. 
Un dels que no ha perdut el temps en aquest debat és Gay de Montellà. El president de Foment del Treball, que fa un any va rebutjar assistir al pacte nacional pel Dret a Decidir perquè la patronal no s’ha de ficar en política, ha reivindicat públicament "un gran pacte institucional que inclogui el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya, un concert econòmic, la plena gestió tributària per part de la Generalitat, el blindatge de competències sobre llengua i cultura, i la possibilitat de desenvolupar un model territorial català propi”. Segons Gay, un cop acordat el pacte entre governs, els catalanets i catalanetes podríem decidir en una consulta que ja ens està bé el que prèviament hagin decidit per a nosaltres. Tercera via en estat pur.
El relleu reial també ha reobert el debat sobre el model d’Estat, ja sigui amb la reivindicació d’una III República espanyola o de la celebració d’un referèndum entre aquesta i la monarquia. Que a nivell estatal es reivindiqui el dret a decidir té efectes positius -posar en qüestió i debilitar el règim vigent- però també perills evidents: la possibilitat que als Països Catalans (i a altres nacions sense estat) sectors potencialment partidaris de la creació d’una república catalana (o basca, gallega, canària...) caiguin en l’error de voler regenerar Espanya, prescindint del fet que una república aliena pot (i sol) ser igual d’opressora amb les nacions ocupades que una monarquia -i com a mostra, i sense sortir del nostre país, només cal veure què fa la República francesa. L’èxit electoral de Podemos –amb acta d’eurodiputat per al catalanòfob Jiménez Villarejo inclosa- i les ambigüitats i indefinicions del projecte nacional de formacions com ICV-EUiA, Compromís o Més reforcen una deriva hispanocèntrica del debat que cal combatre.
A pocs mesos del 9N també sorprèn l’actitud dels dos governs directament afectats per la consulta. D’una banda, des dels diferents departaments del govern d’aquest (tros de) país es fa com si al novembre no hagués de passar res: Mas-Colell parla del futur finançament autonòmic, Rigau de com entomar la LOMCE, Vila de negociar infraestructures amb el ministeri... Cap d’ells inclou la independència, si més no públicament i ni que sigui com una variable més, a l’hora de plantejar diferents escenaris de futur en relació a problemàtiques concretes. De l’altra, el govern espanyol intensifica els atacs en tots els fronts -des de l’espanyolització de l’escola a l’espoli del port de Barcelona- que generen rebuig en cada cop més sectors de la població.
-“Millor. Amb aquests atacs el què fan és crear més independentistes; més gent que votarà el doble sí el 9 de novembre...”. És ben cert que l’ofensiva espanyolista fa pujar el nombre de partidaris declarats del vot afirmatiu i que, per tant, l’actuació del govern espanyol sembla contraproduent per als seus propis interessos, però... 
El fort creixement del nombre de “gent que es considera independentista”, continuant amb els termes emprats per Toharia, sovint s’ha produït més com a reacció a les agressions anticatalanes de les institucions espanyoles que com a conseqüència de les propostes de les formacions “independentistes de veritat”. Això ens ha dut a una situació en que l’independentisme, en sentit ampli, té una gran capacitat de convocatòria i de mobilització sobre un elevat percentatge de població que, al seu torn, té molt poc clars alguns conceptes bàsics de l’independentisme, com la territorialitat o la diferència entre legalitat i legitimitat. Un dels errors més estesos entre els “neoconversos” és preveure només una resolució democràtica del conflicte: celebració de la consulta i posterior negociació entre el govern català i l’espanyol per a fer efectiu, de manera fraternal i pactada, el resultat de la votació, que totes les parts acceptaran democràticament. Dissortadament no tot és tant senzill i si, a pocs mesos del 9 de novembre, el govern espanyol col·labora tan eficaçment en fer pujar els percentatges de suport a la independència per sobre del 50% deu ser perquè calcula que l’anunciada consulta es quedarà en anunciada i prou.
En canvi, preveient una hipotètica negociació entre el governs estatal i autonòmic d’un nou estatus polític per a aquest (tros de) país, en que no s’acabés votant la independència sinó alguna cosa semblant a la proposada per Gay de Montellà, sí que tindria sentit que l’actual ofensiva recentralitzadora del govern Rajoy. Si l’Estat parteix d’una posició de màxims pot fer, o aparentar fer, més concessions sense que la tercera via vagi més enllà d’un estatutet d’autonomia.
Els últims anys hem avançat molt més del previst i és bo valorar-ho positivament. Ara, que per primer cop a la història les enquestes ens són favorables, no caiguem en l’error de pensar que ho tenim tot fet. Al contrari, de la mateixa manera que hi ha un nombre important de gent que ha pujat al tren de la independència també poden produir-se moviments en sentit contrari en funció de com evolucionin els esdeveniments al propi país o a nivell estatal.  La diferència -posem que sigui del 28%, tant se val- que hi ha entre el percentatge d’“independentistes de veritat” i el 50,01% necessari a les urnes és un dels principals camps de batalla. Per a guanyar-lo cal mantenir la tensió mobilitzadora però també augmentar la consciència política per a que “gent que es considera independentista” n’esdevingui “de veritat”. Diuen que per a vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Doncs anem-hi perquè, tot i que hi som més a prop que mai, encara no hi hem arribat.

25 maig, 2014

Torà i Biosca al Solsonès? (VI). Comissions i dilacions.


Durant l’any 2010 els ajuntaments de Torà i de Biosca i el consell comarcal del Solsonès van aprovar  els primers passos per al canvi de comarca d’aquests municipis de la Vall del Llobregós (veure entrada anterior). El pas següent era que la Comissió de Delimitació Territorial emetés un informe sobre la sol·licitud dels dos municipis. Posteriorment l’acord de canvi de comarca de cadascun dels dos municipis ha d’ésser ratificat en referèndum per més de la meitat del cens electoral del municipi afectat i, si la ratificació referendària prospera, els ajuntaments han d’adoptar l’acord definitiu amb el vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal de regidors.

El resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre de 2010 van posar fi a set anys de govern tripartit. Al constituir-se el govern d’Artur Mas la conselleria de Governació, que en els dos últims anys del govern Montilla havia assumit el republicà Jordi Ausàs, va passar a dependre de la vicepresidenta Joana Ortega.

El 22 de maig de 2011, només mig any més tard del canvi del retorn de CiU al Govern de la Generalitat, es van celebrar les eleccions municipals. A Torà la gent que durant el període 2007-11 havia estat a l’equip de govern i que havien integrat la llista de CiU quatre anys enrere, encapçalat per l’alcalde Domènec Oliva, no presenta a la reelecció. La llista convergent l’encapçala de nou Mercè Valls (alcaldessa en els períodes 1999-2003 i 2005-07 i regidora 1987-2007), que el setembre del 2009 havia abandonat la militància a CDC (veure carta de comiat). Com sempre, i posin el qui hi posin a les llistes, CiU va tornar a guanyar les municipals a Torà –em sembla que l’única manera de que perdessin seria si jo anés a les seves llistes- i va tornar a fer-ho per majoria absoluta. D’aquesta manera l’Ajuntament de Torà queia en mans d’una de les poques persones que, en l’assemblea popular del 4 de març de 2010, s’havia manifestat crítica amb el fet d’iniciar un procediment de canvi de comarca. Ara bé, si l’Ajuntament no acordava legítimament i democràtica el contrari calia suposar que el procés de canvi d’adscripció comarcal seguia els seus passos.

Van passar uns mesos i no es movia res: als plens de l’Ajuntament, on els nous regidors convergents es mostraven partidaris de continuar el procés, les preguntes dels regidors acabaven sempre sense cap resposta clara per part de l’alcaldessa –“hauríem de reunir-nos i parlar-ne en profunditat”, “hauríem de fer un estudi”, “preguntarem com està el tema”- i a Governació semblava com l’expedient s’hagués perdut en el fons d’un calaix de la conselleria o entre un fardo de tabac andorrà. Van passar encara més mesos i, el 25 de novembre de  2012 vam tenir unes altres eleccions al Parlament de Catalunya, que no van comportar canvis en el Govern; Mas va repetir presidència i el departament competent en la matèria que ens ocupa continuava en mans de la demòcrata-cristiana Ortega.

Les eleccions van comportar, però, una petita novetat: la CUP, aquells penjats que deu anys enrere només teníem algun que altre regidor en quatre pobles mal comptats, va obtenir representació parlamentària. Amb tres escons no es poden fer moltes coses però serveixen per a poder fer sentir la nostra veu i per a demanar explicacions. En aquest sentit el 19 de març de 2013 el diputat David Fernàndez va entrar al registre del Parlament una pregunta per escrit adreçada a la Consellera de Governació i Relacions Institucionals: “En quina situació es troba l’expedient de canvi d’adscripció comarcal iniciat el 2010 pels municipis de Torà i Biosca, actualment a la Segarra i que van sol•licitar incorporar-se al Solsonès?”. Però anava passant el temps i no es rebia cap resposta...

El 5 de maig de 2013 Francesc Homs, Conseller de la Presidència i portaveu del Govern, va visitar Torà amb motiu de la Festa del Roser. Entre signatures al llibre d’honor de la vila i balls de priors i priores, un regidor d’AIT-AM va preguntar-li sobre el tema va respondre que tenien una pregunta parlamentària de la CUP en el mateix sentit pendent de resposta perquè no sabien quina era la postura de l’Ajuntament de Torà. L’alcaldessa va intervenir dient que precisament volin parlar d’això amb ell.
Governació no sabia quina era la postura de l’Ajuntament de Torà? L’última comunicació oficial de l’Ajuntament a Governació era ben clara: l’aprovació per unanimitat del text de la pregunta que volíem que es fes en referèndum. D’això ja feia més de dos anys però l’Ajuntament no aprovava cap acord en sentit contrari aquesta continuava sent, a tots els efectes, la posició oficial de Torà. D’altra banda hi havia dos motius que feien com a mínim curiós que s’hagués esperat la visita de Quico Homs per a traslladar a la Generalitat quina era la posició de l’Ajuntament sobre el tema: perquè no era el conseller responsable d’aquestes qüestions i perquè havien tingut ocasions més adients per fer-ho.

 

Vuit mesos abans, l’1 de setembre de 2012, el dia gros de la festa major, qui havia vingut en visita oficial a Torà a veure ballar els priors i les priores i a ballar amb el regidor més mediàtic del consistori toranès, havia estat Joana Ortega, la Vicepresidenta del Govern que, per la seva condició de Consellera de Governació era (i continua sent) la responsable de l’afer que ens ocupa. Per què no se li va traslladar a ella quina era la posició oficial de l’Ajuntament? Que havia canviat durant aquells vuit mesos? L’únic que hi havia entremig era una pregunta d’un diputat pendent de resposta.

La resposta va arribar el 10 de juny de 2013: “Els expedients de canvi d’adscripció comarcal dels municipis de Torà i Biosca (Segarra) van iniciar la seva tramitació amb una normativa que s’ha vist modificada per legislació nova en matèria d’ordenació territorial. És en aquest sentit, doncs, que des de l’assessoria jurídica del Departament de Governació i Relacions Institucionals s’està estudiant l’abast de l’impacte dels canvis legislatius en aquests casos concrets amb la voluntat d’informar aquests ajuntaments de com es veuen afectats els seus expedients i, si s’escau, del procediment a seguir per assolir el seu objectiu.” Que la llei havia canviat ja ho sabíem. Precisament si l’expedient de canvi d’adscripció comarcal es va iniciar de pressa i corrent (veure entrada anterior) va ser al veure que la Llei de vegueries preveia suprimir l’article 7 del Text refós de la Llei de l’organització comarcal de Catalunya (el dret a decidir en quina comarca volem estar), com finalment així va ser. Ara calia estudiar si els canvis legislatius tenien caràcter retroactiu?

El 20 de juny del 2013 el ple de l’Ajuntament de Torà acorda per unanimitat crear la Comissió pel Canvi de Comarca, integrada per membres dels tres grups municipals. Aquesta comissió, que teòricament ha de servir per a impulsar el procés i debatre els passos a seguir, semblava que serviria per a fer just el contrari, que era una maniobra de dilació de l’alcaldessa per a entretenir uns regidors que, inclosos els de CiU, es mostraven partidaris de continuar el procés iniciat durant l’anterior mandat municipal.  Mentre el tema “s’estudia i es debat” a nivell municipal l’alcaldessa -que també és consellera comarcal de la Segarra... de participació ciutadana!-  pot continuar dient, de cara als regidors, que veu bé seguir els tràmits pertinents sense haver de pronunciar-se ni públicament ni oficialment en aquest sentit, evitant que aquest posicionament transcendeixi més enllà del municipi. Calia trobar alguna manera d’acabar amb aquest putaramonetisme, d’aclarir com estava realment el tema i de que la postura de l’Ajuntament, la que determinessin democràticament la majoria dels seus membres, es traslladés de manera clara i inequívoca a totes les institucions relacionades amb aquest tema (ajuntaments, consells comarcals, Parlament, Departament de Governació).

Durant el 2013 al Parlament van iniciar-se els tràmits per a la redacció d’una nova Llei de governs locals. A mitjans d’octubre, en conèixer el redactat de l’avantprojecte, els dos grups municipals van redactar una esmena (“DISPOSICIONS TRANSITÒRIES Onzena.  Expedients de canvi d’adscripció comarcal ja iniciats. En qualsevol cas, els expedients de canvi d’adscripció comarcal iniciats abans de l’entrada en vigor de la Llei 30/2010, de 3 d’agost, de vegueries, es continuaran tramitant d’acord amb el que disposa l’article 7 del Text refós de la Llei de l’organització comarcal de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 4/2003, del 4 de novembre”) que va ser tramesa al Grup Mixt (CUP) per a que es presentés un cop s’obrís el període d’esmenes parcials.

El debat de la nova Llei de governs locals també preveia la compareixença de les institucions i entitats que tinguessin alguna cosa a dir al respecte. Els diferents grups parlamentaris podien proposar la compareixença d’entitats a davant la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament per a que aquestes fessin les seves aportacions i suggeriments a la nova llei. A finals de novembre de 2013, preguntats per la CUP del Parlament si des de la nostra assemblea local volia proposar alguna entitat vam respondre que sí, que volíem que hi comparegués la Comissió pel Canvi de Comarca de l’Ajuntament de Torà. Calia aprofitar la possibilitat que una representant de l’Ajuntament de Torà comparegués davant una comissió parlamentària i es trobés davant d’una cosa pitjor que una sandàlia alçada: una pregunta clara i concisa. “Vostès volen continuar el procés de canvi d’adscripció comarcal iniciat el 2010? Sí o no?”. Potser va ser casualitat però a partir d’aquí, després de tres anys de no passar absolutament res, van comença a moure’s les coses.

El 4 de desembre de 2013 els membres de la Comissió pel Canvi de Comarca de l’Ajuntament de Torà, acompanyats per l’alcalde de Biosca, Corneli Caubet, van reunir-se al Parlament amb Albert Batalla, diputat de CiU per Lleida, redactor de (i curiosament substitut de Jordi Ausàs a l’alcaldia de la Seu d’Urgell). De fet les reunions amb Batalla van ser dues: primer va reunir-se amb una part de la delegació, els del seu partit, i posteriorment amb la totalitat d’ells. Dit d’una altra manera:  la regidora de la CUP, Mercè Garganté, i el regidor d’AIT-AM, Magí Coscollola, van entrar al despatx del diputat quan la resta de la delegació de Torà i Biosca ja feia una hora que s’hi reunien. Val a dir també que ja els havien advertit prèviament d’aquesta curiosa convocatòria. Els membres de la delegació van traslladar al diputat la voluntat de continuar el procés.

Finalment la Comissió municipal no va ser entre les escollides per a comparèixer físicament al Parlament -on van anar representants de l’ACM, de la FMC, de les diputacions provincials, etc..- però sí que va poder fer la seva aportació. El 12 de febrer de 2014 la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament va convidar la Comissió pel Canvi de Comarca de l’Ajuntament de Torà a fer les seves aportacions per escrit. Davant d’aquesta invitació, i a instàncies de la representant de la CUP i del d’AIT-AM, la Comissió municipal va reunir-se i va aprovar per unanimitat traslladar a la comissió parlamentària un document on s’expressava la voluntat de l’Ajuntament de Torà de continuar el procés de canvi d'adscripció i se sol·licitava als i les ponents del Projecte de Llei de Governs Locals de Catalunya “que tinguin en compte aquesta situació per tal que l’esmentat projecte de Llei faciliti el procediment de canvi de comarca de Tora i Biosca iniciat el 2010, amb la incorporació en el mateix d'una disposició que derogui el punt 2. de la disposició derogatòria única de la Llei 30/2010, del 3 d'agost, de vegueries”. Aquesta escrit va ser tramès a finals de març.

Finalment el 15 de maig de 2014, al cap de tres anys i mig, la Comissió de Delimitació Territorial va tractar el tema de Torà i Biosca informant-ne favorablement. Ara l’expedient podrà continuar el seu curs i, si no es torna a extraviar, haurà d’acabar amb un referèndum vinculant en el que els veïns i veïnes dels municipis de Torà i de Biosca podran votar si volen que els seus respectius municipis passin a formar part de la comarca del Solsonès o restin a la de la Segarra.

-“Sí, vosaltres voleu decidir a quina comarca pertànyer però vareu negar aquest dret als veïns de Llanera, que volien canviar de municipi, hipòcrites!”

El tema de la segregació de les masies de Llanera per a incorporar-se al municipi de Llobera... (continuarà)

15 maig, 2014

Torà i Biosca al Solsonès? (V). Per què ara?


Dimecres, 14 de maig de 2014. La Comissió de Delimitació Territorial de la Generalitat aprova per unanimitat un informe preceptiu per a continuar el procés de canvi de comarca, de la Segarra al Solsonès, dels municipis de Torà i Biosca. “Per què s’aprova això ara?” –s’estranyen alguns. “Per què no s’ha aprovat fins ara?”-es pregunten uns altres.

 

El debat sobre l’encaix comarcal de Torà no és un tema nou. Els 93,31 km2 de l’actual municipi de Torà és el resultat de l’agregació de l’antic municipi de Llanera (75,32 km2 i Solsonès en la divisió comarcal de 1936) a l’antic municipi de Torà (17,99 km2 i Segarra en la divisió comarcal de 1936). Els dos municipis fusionats el 1968 eren, al seu torn, fruit de l’agregació de municipis preexistents a mitjan segle XIX. Com a conseqüència de l’última agregació, podem dir que durant dinou anys (1968-87) el 80,7% del territori del municipi de Torà i la majoria dels seus nuclis pertanyien al Solsonès i el 19,3% restant i la majoria dels seus habitants a la Segarra, comarques que per a la majoria de població només existien al llibres que donaven a la caixa per Sant Jordi.

El 14 de setembre de 1987 l’ajuntament de Torà vota “la integració del seu municipi a la comarca de la Segarra, que li assigna l’annex de la Llei 6/1987, sobre l’Organització Comarcal de Catalunya”. Malgrat tractar-se d’un ajuntament monocolor –tots els seus membres han estat escollits a les llistes de CiU- no hi ha pas unanimitat en l’acord a adoptar. Voten a favor de la proposta l’alcaldessa Neus Molins i Vilaseca i els regidors Jordi Vila i Codina, Ramon Pla i Ramells, Jaume Badia i Torra i Celdoni Solé i Caelles. Ho fan en contra Mercè Valls i Querol (actual alcaldessa), Magí Coscollola i Andreu (actual portaveu d’AIT-Acord municipal), Celi Vila i Torra i Jaume Vendrells i Guals. 5 a 4. El debat al si de l’ajuntament es tancava fins bastants anys més tard.

L’any 2000 l'Informe sobre la revisió del model d'organització territorial de Catalunya, més conegut per Informe Roca , que proposa l’agregació del municipi d’Ivorra al de Torà i l’adscripció d’aquest a una nova comarca, l’Alta Segarra, amb capital a Calaf i a la vegueria de la Catalunya Central, amb capital a Manresa, mig-reobre el debat. La polèmica generada per l’informe, sobretot pel que fa a la proposta de supressió dels municipis de menys de 250 habitants, fa que el document es desi en un calaix.

En el programa polític presentat per la CUP amb motiu de les eleccions municipals de 2007, s’hi inclou el següent punt: “Davant una hipotètica revisió de la divisió territorial (comarcal i vegueries) hem defensat i continuem defensant el dret de Torà a decidir en quins àmbits territorials vol estar, sense imposicions exteriors”.

El juliol de 2009 el conseller de governació de la Generalitat de Catalunya, Jordi Ausàs, anuncia la seva voluntat d’aprovar la Llei de Vegueries durant la legislatura en curs. Tot i que aquest anunci gairebé coincideix amb el d’un altre projecte estrella de la mateixa conselleria, la Llei de Consultes Populars, no sembla que es prevegi consultar els municipis sobre la seva adscripció a una o altra vegueria. Davant d’aquest anunci, i coincidint amb l’inici de les consultes populars sobre la independència, la CUP proposa a la resta de grups de l’Ajuntament (CiU, que governa amb majoria absoluta, i ERC) la celebració d’una consulta popular sobre l’adscripció comarcal i de vegueria del nostre municipi (veure Torà al Solsonès? I). CiU i ERC veuen bé impulsar una consulta popular sobre la independència dels Països Catalans però no sobre l’adscripció supramunicipal de Torà, que és un tema que consideren que va per a llarg.

A primers de 2010 amb el projecte de Llei de Vegueries a punt de debatre’s al Parlament tot són presses. L’esborrany de la nova llei preveu la derogació de l’article de la llei comarcal que permet als municipis canviar de comarca. Si s’aprova amb aquest redactat els municipis ja no podran iniciar els tràmits per a cap canvi comarcal. Davant d’aquesta urgència històrica, l’Ajuntament convoca una assemblea popular on planteja iniciar els tràmits per a incorporar Torà a la comarca del Solsonès, i conseqüentment a la vegueria Central. Els veïns i veïnes, a mà alçada, hi voten majoritàriament a favor. Les dues úniques veus discrepants surten de la primera fila del públic: l’aleshores exalcaldessa Mercè Valls –que el 1987 havia votat contra la inclusió de Torà a la Segarra- i el propietari d’un restaurant que té com a plat estrella l’ofegat de la Segarra.

A partir d’aquí Torà inicia els tràmits del canvi de comarca abans de que es derogui l’article que permet aquest pas. De seguida el municipi veí de Biosca fa el mateix:

El dia 5 de març de 2010 l’Ajuntament de Torà aprova, per unanimitat iniciar el procediment de canvi de comarca per a que el municipi de Torà deixi de formar part de la comarca de la Segarra i sigui adscrit a la comarca del Solsonès, d’acord amb l’establert a l’article 7 del Decret Legislatiu 4/2003, de 4 de novembre, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei d’organització comarcal de Catalunya. El dia 7 d'abril de 2010 l’Ajuntament de Biosca adopta el mateix acord.

El dia 22 d’abril de 2010, el Ple del Consell Comarcal del Solsonès aprova, per majoria absoluta i sense cap vot en contra, l’acceptació del canvi d’adscripció comarcal dels municipis de Torà i Biosca per tal que restin adscrits a la comarca del Solsonès

El dia 7 de maig de 2010 l’Ajuntament de Torà aprova, per unanimitat de tots els presents, la memòria justificativa de la incorporació del municipi a la comarca del Solsonès. El dia 1 d'octubre de 2010 l’Ajuntament de Biosca aprova, per unanimitat, la memòria justificativa de la incorporació del seu municipi a la comarca del Solsonès.

Posteriorment i a requeriment del Departament de Governació, els Ajuntaments de Torà i Biosca aproven la pregunta i les possibles respostes pel referèndum previst per l’article 7.2.d del Decret Legislatiu 4/2003.

El pas següent, segons el mateix Decret Legislatiu, és que les propostes i memòries trameses pels ajuntaments de Biosca i de Torà durant el 2010 se sotmetin a informe de la Comissió de Delimitació Territorial. El més normal seria que aquest informe s’acordés a finals de 2010 o a principis de 2011, però... (Continuarà)

02 maig, 2014

I què farem quan una “nova Terra Lliure” mati algú?

Terra Lliure. Durant anys va ser l’organització referent de l’esquerra independentista dels Països Catalans, l’única capaç de trencar el silenci al que la transició espanyola condemnava l’independentisme català i l’única amb un nom conegut molt més enllà del seu espai polític i utilitzat molt més ençà de la seva dissolució l’estiu de 1995. Al llarg de tretze anys (1979-1992) l’organització armada catalana va dur a terme prop de 200 accions conegudes. En alguna ocasió també es van reivindicar en nom seu accions esporàdiques realitzades per grups independentistes sense cap vinculació real amb l’organització. Però els simpatitzants de l’organització armada no eren els únics que van utilitzar el nom de TL en va.
Lerrouxisme. El 19 de febrer de 1988 Carlos García Obregón, un desconegut advocat amb afany de notorietat, va desaparèixer del seu domicili. Al cap de nou dies, quan ja se li havien acabat els entrepans de mortadel·la, el lletrat va presentar-se davant la policia i va atribuir la seva desaparició a un suposat segrest per part d’una desconeguda Primera Línia Independentista de Terra Lliure, que suposadament tindria per objectiu evitar que el recentment fundat Partido Andaluz de Catalunya, que ell mateix liderava, es presentés a les eleccions al Parlament d’aquell any. Malgrat les amenaces, el 28 de maig el nostre heroi va encapçalar la candidatura del PAC -on curiosament cohabitaven exmilitants del PSOE, com el mateix García Obregón, amb coneguts ultres com Alberto Royuela- que, malgrat el discurs únic sobiranista, va aconseguir captar la gens menyspreable xifra de 5.815 vots entre la majoria silenciosa d’aquest tros de país.
Fractura social. Per tal d’oposar-se al dret democràtic d’autodeterminació l’espanyolisme recorre als mateixos arguments que utilitzava el franquisme per a rebutjar la legalització de partits polítics: la fractura social, la crispació, l’enfrontament i una llarga rastellera de plagues bíbliques que acabarien amb un llarg període de pau, estabilitat i bla, bla, bla... De moment ja hem tingut algunes mostres d’aquest daltabaix convivencial: des de la disminució sobtada d’àpats nadalencs anunciada pel sinistre Fernández Díaz fins a la primera comunió rebuda recentment pel primer secretari del què queda del PSC, passant per les declaracions de Sánchez Camacho en el sentit que se sent “amenaçada per Terra Lliure i l’ANC”.
Nova Terra Lliure. Fa uns mesos algú sense cap vinculació coneguda amb l’independentisme organitzat va repescar el nom de la mítica organització clandestina per a fer una web (www.novaterralliure.com) plena d’incoherències, poca-soltades i faltes d’ortografia. Si l’independentisme, com a tots els moviments polítics i socials, sempre ha tingut la seva quota de friquis i sonats no és gens estrany que ara, amb l’expansió dels darrers anys, en surti algun que altre fotent el carallot... Curiosament la pàgina en qüestió hauria passat totalment inadvertida si Enric Millo i els mitjans de la caverna no l’haguessin publicitat.
L’antiANC. Davant la deriva secessionista d’aquest (tros de) país, diferents sectors amb “sentiments identitaris plurals” han constituït recentment Societat Civil Catalana. La composició d’aquest intent d’antiANC també és força plural: en el seu si hi cohabiten des d’intel·lectuals propers al PSOE, com Joaquim Coll, fins als sectors més virulents de l’espanyolisme i l’extrema dreta (C’s, VOX, UPyD, PxC...); federalistes del partit que va crear els GAL i ultradretans que homenatgen la División Azul coincideixen en denunciar el clima de crispació i enfrontament que viu la societat catalana... SCC també té pàgina web i, segons sembla, curiosament registrada al mateix domicili que la de la fantasmagòrica Nova Terra Lliure!
Una Scala independentista? Davant del victimisme de Sánchez Camacho, Cañas, Navarro, Rivera i companyia se sol respondre que “el procés és escrupolosament pacífic i democràtic”. Cert, però això es pot capgirar en qualsevol moment, no pas dels del costat autodeterminista –que no només no ho necessita sinó que li seria totalment contraproduent- sinó des del bàndol espanyol. És a l’Estat espanyol i als seus partidaris a qui interessa que la violència substitueixi uns arguments que democràticament no poden combatre. I si a l’Estat li convé que la violència protagonitzi el procés té un munt de mecanismes per a posar-la en marxa. Ara no parlem d’un trist pelacanyes que aspira a emular Alejandro Lerroux. Què passaria si, per posar un exemple, qualsevol dia una organització desconeguda de nom inequívocament independentista dispara un parell de trets i eleva als altars del martirologi espanyolista a algun dels que es postulen públicament com a víctimes de la “pressió secessionista”? El recurs a la violència “independentista” per part de l’Estat és una possibilitat, una més entre moltíssimes formes de guerra bruta que cal preveure.
Imatge: incendi de la Sala Scala (15-01-1978), atribuit per la policia a la CNT i que segons la majoria de fonts va ser causat per una infiltració policial.

01 abril, 2014

De guàrdies civils anant a escola i mossos saltant al ruedo.


Quan en el futur els historiadors estudiïn la successió d’esdeveniments ocorreguts aquests anys en aquest (tros de) país tindran sort de que vivim en una època en que deixem constància documental de gairebé tot allò que fem o diem. Si no fos així no només els costaria d’entendre sinó fins i tot d’ordenar cronològicament alguns dels sorprenents episodis d’això que anomenen el procés sobiranista. En tenim una bona mostra aquesta mateixa setmana: el Tribunal Constitucional espanyol ha anul·lat la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya, en una sentència feta pública just el dia abans que el mateix Parlament aprovés la designació de Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA) com a integrants de la delegació catalana que, en un reconeixement gairebé explícit de no sobirania, defensaran al Congrés espanyol la petició d'autorització per a poder convocar la consulta del 9 de novembre per la via de l’article 150.2 de la sacrosanta Constitució espanyola.

“L'anul·lació de la Declaració de Sobirania obligarà a canviar el full de ruta del procés?” pregunten els mitjans, en entrevistes a representants polítics i en enquestes a la seva audiència. La resposta majoritària en ambdós casos és negativa, reconeixent implícitament que el que va aprovar el Parlament el 23 de gener de l’any passat no és pròpiament una declaració “de sobirania” sinó, en tot cas, “sobiranista”. Malgrat la transcendència que en el moment de la seva aprovació es va voler donar a la Declaració, ara per ara ni el Parlament ni el Govern de la Generalitat no exerceixen la sobirania sinó que, de moment, només declaren voler exercir-la en el futur. No és cap novetat: ja el maig de l’any passat el mateix TC va anunciar la suspensió de la Declaració de Sobirania, a la que la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, va respondre que la declaració era política i no tenia efectes jurídics, de manera que no podia suspendre's.

Més enllà de la solemnitat de grans declaracions institucionals, la sobirania es demostra fent prevaldre la legalitat que emana de les institucions pròpies, davant la legalitat que pretenguin imposar les institucions alienes, en tots i cadascun d’aquells punts on ambdues topen. Això requereix una voluntat política i una fermesa que es proclamen respecte a la celebració de la consulta del 9 de novembre però que no fan acte de presència a l’hora de defensar la presumpta sobirania sobre qüestions quotidianes: la setmana abans, sense anar més lluny, el mateix Parlament de Catalunya va rebutjar per una amplíssima majoria la reforma educativa del ministre Wert... però només la CUP i ICV-EUiA van votar desacatar la normativa, mentre que CiU, ERC i PSC van abstenir-se, permetent que la proposta no prosperés pels vots en contra de PP i Ciutadans!

 
 
Cal cremar etapes, diuen, carregar-nos de raons per a legitimar els passos que calgui fer a continuació. Potser sí però, mentre la nostra estimada classe política tracta de fer bullir l’olla a foc lent, el govern espanyol practica arreu dels (seus trossos de) Països Catalans la política de terra cremada, intensificant els atacs a la llengua, a la cultura, a l’economia, al territori (la vampirització de l’Ebre n’és el cas més evident), al dret civil... Potser el què caldria cremar d’una vegada per totes són les naus de l’autonomisme, el federalisme i el terceraviïsme, per a evitar que ens tornin al port de sortida.
No sé perquè però en aquest (tros de) país presumptament sobirà encara em costa més d’imaginar mossos d’esquadra empaitant toreros, el dia que emparant-se en la declaració de bé d’interès cultural vulguin reprendre la fiesta, que guàrdies civils anant a escola, no pas a aprendre de lletra –no se me sulfure, señor agente!- sinó a ensenyar les dents per a imposar la llei Wert. Certament aquest darrers anys les coses han canviat molt, i molt positivament, i la mobilització popular ha forçat la classe política catalana a fer passes impensables poc temps enrere però al Parlament encara no hi ha hagut una veritable Declaració de Sobirania. Cal seguir empenyent. A veure si ara, quan la delegació parlamentària torni de Madrid, carregada de raons, insults i escopinades, donen d’una vegada per totes un cop de puny damunt la taula.


01 març, 2014

Groucho Marx i les eleccions europees.

Volem que, aprofitant les eleccions europees, la CUP digui la seva sobre el model d’Europa que ens estan imposant? En cas afirmatiu, volem que el posicionament de la CUP arribi al màxim de gent possible arreu dels Països Catalans? Aquestes són les primeres preguntes que hauríem de fer-nos a l’hora de decidir concórrer, o no, a les eleccions al Parlament europeu, conjuntament amb EH Bildu i el BNG.

Arguments a favor de participar en aquestes eleccions? Per a no plagiar un article que comparteixo de la primera a l’última lletra, i perquè possiblement no ho explicaria de manera tan clara i concisa, aquí teniu l’enllaç de l’últim apunt d’opinió de Juli Cuéllar a Llibertat.cat: Clavem la CUP al cor de la bèstia! En el mateix sentit, també podeu fer una mica de memòria històrica rellegint el Manifest d’Iniciativa Internacionalista als Països Catalans de les eleccions de 2009, candidatura a la que van donar suport a títol individual alguns militants després  que la CUP decidís no fer-ho.

Si tenim clar quins són els principis polítics que hem de defensar, el debat sobre la participació o no en aquestes eleccions ha de ser tàctic. Les eleccions són eines i, com totes les eines, poden ser útils en un determinat moment i no ser-ho en altres; l’oposició a participar-hi, per motius tàctics, és ben legítima i no cal presentar-la com una qüestió de principis del tipus “aquesta no és la nostra Europa i participar aquestes eleccions comporta legitimar les seves institucions”.  No cal donar tanta transcendència a una convocatòria electoral que, com coincideix tothom, tindrà una participació molt i molt baixa.

 
És cert que sense concórrer a les eleccions també podem fer campanya contra els dictats de la troica i en favor de l’Europa dels pobles, però és igualment cert que enmig de la voràgine electoral la dificultat per a arribar a un nombre important de la població és major i que, per tant, requereix un esforç militant més gran –fet que entra en contradicció amb l’argument de no participar-hi per a prioritzar altres eixos de treball com el municipalista- que l’opció d’aprofitar la campanya electoral i els seus espais per a fer arribar arreu el missatge que som Països Catalans i que volem la independència per a canviar-ho tot. Molts cops l’esquerra independentista –totes les organitzacions; això no és una crítica contra cap en concret- han fet campanyes que han esdevingut més d’autoconsum que d’emplaçament real al conjunt del poble català perquè, malgrat treballar l’argumentari, no s’ha trobat la manera d’arribar al conjunt del poble.
Les eleccions europees són una oportunitat per a difondre un missatge nítidament independentista i clarament d’esquerres arreu dels Països Catalans sota ocupació espanyola. Podem aprofitar-les o no però, decidim el què decidim, no caiguem en l’error d’elevar les eines a la categoria de principis. No fos cas que en un altre moment, en una conjuntura diferent, calgués recórrer a una de les més cèlebres cites de Marx, i no precisament de Karl sino de Groucho:  “Aquests són els meus principis, si no li agraden en tinc d'altres”.
Imatge: fragment del mapa "Aproximació a l'Europa de les nacions", editat pel CIEMEN


03 febrer, 2014

D’independències i canvis, d’eines i fites.


L’esquerra independentista sempre ho ha tingut clar i en els seus inicis, fa més de quaranta anys, va resumir-ho en un triple lema: reunificació, independència i socialisme. També ho tenen molt i molt clar, i des de fa més temps encara, els que sempre combaten tots els canvis per por a perdre el mànec de la paella, aquells que fa pocs dies van embrutar amb la seva presència el nom del poble empordanès de Fonteta. Però al marge de velles conviccions de cada costat de barricada, cada cop, i per a més gent, és més evident que la independència (d’un tros) d’aquest país ha de comportar canvis que vagin més enllà del simple “traspàs del poder” entre un Estat espanyol en retirada i el nounat Estat català. Així els últims temps s’han apropat als plantejaments de l’esquerra independentista i s’han afegit a la lluita –benvingudes i benvinguts!- sectors socials i polítics que, poc sensibles a la qüestió nacional, no s’havien pronunciat mai a favor de la independència però que ara la veuen com una oportunitat de canvi real a molts nivells.

La independència ens ha de permetre replantejar totes les regles del joc, que evidentment s’establiran en funció de la correlació de forces –de tot tipus de forces, incloses les invisibles- existent en cada moment del procés. Un full en blanc per escriure una nova constitució és una oportunitat que no ens podem permetre deixar passar i davant de la qual cal posar el llistó de les exigències a dalt de tot, convertint la independència en un mitjà per a canviar tot allò que democràticament decidim canviar, subordinant tots els factors que determinen la qualitat de vida de les persones –incloent-hi, naturalment i al contrari del que passa ara, l’economia- a la presa democràtica de decisions. 

La independència no ha de ser només un canvi de banderes i un canvi de ratlles i de colors en un mapa. En això hi estarien d’acord fins i tot els independentistes menys crítics amb el sistema polític i econòmic actual, que segur que trobarien algun defecte, com ara la monarquia parasitària, que no voldrien reproduir en un nou estat. Ara bé, un cop assumit això tampoc no podem caure en l’error de considerar positiva la independència només per la seva funció instrumental. La “crisi actual” ha evidenciat als ulls de molta gent que moltes de les injustícies que pateix la immensa majoria de la població són fruit d’un capitalisme que accentua a marxes forçades la seva salvatgia. Hi ha altres agressions, però, que no són conseqüència del règim polític del moment: les atzagaiades que ara protagonitza Wert, els atemptats del Tribunal Superior de Justícia Colonial contra la convivència, el tancament de mitjans audiovisuals al País Valencià, el decret del TIL a les illes, el LAPAO a la Franja o les balances fiscals que vol amagar el trilero Montoro, entre un llarg etcètera, són fruit de la condició de nació ocupada dels Països Catalans i s’eliminarien automàticament del tros de país que es constituís en estat independent. En aquest sentit, la independència és també un acte de justícia i una part del canvi necessari. O és que l’ocupació d’un país per un estat aliè –de diversos estats en el nostre cas- no és, per si sol, un acte d’injustícia?  



De la mateixa manera que molta gent s’apunta a la independència com a eina de construcció d’un futur millor -o precisament per aquestes adhesions- també creix el discurs de qui pretén combatre-la, en alguns casos negant-ne els avantatges i en la majoria sembrant-hi dubtes, des de posicions pretesament no-espanyolistes. Des de la dreta n’hi ha que, amb tota la bona fe del món, alerten de la terrible possibilitat de que un Estat català independent quedés fora d’Europa, de l’euro, de l’OTAN i de no sé quantes meravelles més, que es caracteritzen per lligar gossos amb llonganisses. Des de sectors l’esquerra catalana hispanocèntrica (que sempre han reclamat la creació d’estats independents per a pobles sense estat de fora del continent europeu, sovint prescindint de quin podia ser el règim polític adoptat pel nou estat) se’ns adverteix que un Estat català no necessàriament garantiria una societat més igualitària, que els estats són estructures caduques, que cal esborrar fronteres i no posar-ne de noves, i mil i una pegues més que, curiosament, es veu que no troben ni a l’Estat espanyol ni al francès...

En aquest escenari polític canviant caldrà saber combinar tàctica i estratègia, utilitzar les eines de que es disposi en cada moment i tenir sempre present quina és la fita a assolir, la del triple lema dels inicis de l’independentisme: una nació territorialment sencera, nacionalment lliure i socialment justa.

03 gener, 2014

Aquest any SÍ i SÍ!

S’acaba el 2013, un altre any cap al sac dels viscuts, i comença un 2014 que, per a bé o per a mal, ha de marcar un abans i un després en la història d’aquest país. Després d’acordar la data i la pregunta de la cons...
 
-Au va! No fotis que tu també t’has cregut això de que aquest any esdevindrem independents, que també confies en les promeses de la classe política d’aquest país?
Fa poc més d’un any, i en aquest mateix espai, vaig escriure que no m’acabava de creure la conversió a l’independentisme de CiU, una coalició que portava més de dues dècades defensant amb ungles i dents la submissió d’aquest (tros de) país a l’Estat espanyol, renunciant a qualsevol possibilitat de sobirania a canvi d’afegir de tant en tant un lluç o un llobarro al seu cove autonòmic. De fet recordo haver dit, durant la campanya de les últimes eleccions al Parlament, en un acte a Cervera organitzat per Segarra per la Independència-ANC i on també hi van participar candidates i candidats de CiU, ERC, ICV-EUiA, PSC-PSOE i SI, que per a assolir la independència la gent no havia de refiar-se de cap força política, ni tant sols de la CUP. Un any després continuen vigents l’opinió que mantenir una forta mobilització popular, al marge de sigles concretes, és vital per a assolir la creació d’un estat independent i el temor, reforçat pel sistema de doble pregunta i les possibles interpretacions dels resultats, de la resurrecció de la puta i la Ramoneta convergents. Dit això, també cal reconèixer que Artur Mas ha anat molt més enllà del que molts prevèiem que faria. Des del moment en que es fixa una data per a la consulta deixem de moure’ns en el terreny de les paraules per a passar al dels fets.
-Caldria centrar els esforços en aconseguir una sola pregunta, la segona, la que fa referència a la independència...
Sense cap mena de dubte hauria estat molt millor un referèndum a l’escocesa. Ara bé, situats en el moment present cal dedicar temps i esforços en provar de modificar l’acord adoptat? No sé ni si seria possible –l’aritmètica parlamentària deixa la capacitat de decisió en mans de CiU i ERC- ni, sobretot, desitjable: un hipotètic desmarcatge d’ICV, d’EUiA o d’UDC tindria una repercussió més negativa ara que en el supòsit de no haver-s’hi sumat en el seu moment. La pregunta no és la que voldríem però deixa oberta la possibilitat d’expressar de manera clara i inequívoca la voluntat d’independència. En conseqüència, des d’ara fins el 9 de novembre cal centrar els esforços en mobilitzar i convèncer el màxim de ciutadanes i ciutadans d’aquest (tros de país) de la necessitat imperiosa de votar el doble sí. Qualsevol possibilitat que no sigui una victòria del Sí-Sí ens allunya, qui sap per quant de temps, de la possibilitat d’esdevenir un estat independent.
 

-D’un estat independent que no seria per a tots els Països Catalans i, tenint en compte les polítiques de la dreta catalana governant, sense cap garantia de justícia social...
D’un estat independent de moment circumscrit l’actual Catalunya presumptament autònoma però que situaria a l’Estat espanyol en una situació de crisi a tots els nivells, que hauria de reforçar l’independentisme a la resta de regions dels Països Catalans i a les altres nacions sota domini espanyol. I d’un estat independent que serà més just o menys en funció de la correlació de forces existents en tots i cadascun dels passos que es duguin a terme des d’ara fins la seva constitució. I a quan parlem de correlació de forces no hem de caure en l’error de pensar només en la distribució d’escons present o futura del Parlament. El nou estat independent serà més o menys just també en funció de la implicació o no en la seva construcció de totes i cadascuna de les persones i moviments compromesos en les diferents lluites socials i de la seva capacitat de posar aquestes lluites en l’agenda política en el moment de definir el nou marc constitucional. O és que creieu que el procés polític viscut per aquest (tros de) país els últims tres anys hagués avançat com ho ha fet si només hi haguessin intervingut els partits polítics?

01 desembre, 2013

I si això dels Jocs olímpics fos l’hòstia?

El passat 10 de novembre els habitants de Munic, Garmisch-Partenkirchen, Traunstein i Berchtesgadener Land van rebutjar en referèndum la possibilitat d’acollir els Jocs Olímpics d’hivern de l’any 2022. La majoria de mitjans de comunicació catalans van tractar de resquitllada aquest tema, destacant menys el fet de sotmetre a referèndum vinculant un projecte que afectava el desenvolupament de l’Alta Baviera que les possibilitats que aquesta renúncia podia suposar per a les possibilitats de la candidatura Barcelona–Pirineu de ser escollida seu d’una edició posterior dels jocs.
 
 
Si en un primer moment l’accés de Xavier Trias a l’alcaldia de Barcelona el 2011 podia fer pensar que posaria fi a la tradició “socialista”, iniciada pel sinistre Narcís Serra, de vincular el model de ciutat a esdeveniments de projecció publica internacional (real, com els Jocs Olímpics d'estiu de 1992, o imaginària, com el Fòrum Universal de les Cultures 2004),  aviat va confirmar que mantindria el model, ratificant un projecte anunciat un any abans pel seu predecessor Jordi Hereu, però que molt bé podia ser un acudit de Pasqual Maragall, de Joan Clos o fins i tot del mític Joan Pich i Pon: presentar la capital catalana com a candidata a l’organització dels Jocs Olímpics d'hivern de 2022, amb el nom de Barcelona-Pirineu.
Segons Trias, la retirada de Munic de la candidatura per organitzar els Jocs d'Hivern de 2022 fa que la candidatura barcelonina estigui més ben situada per a organitzar l'edició del 2026, per una qüestió de rotació continental.  També segons l’alcalde de Barcelona el projecte compta amb “suport de tots els alcaldes del Pirineu” –tots, inclosos els de Montanui, Gósol i Puigbalador?-, que només hi veuen avantatges i que demanen inversions tant en infraestructures com en polítiques de promoció de l’esquí –inversions que s’haurien de fer en detriment d’altres?- i que prescindeixen dels motius pels quals els bavaresos  han votat contra la candidatura muniquesa: l’increment del deute públic, els danys per al medi ambient per la necessitat de noves infraestructures o l’encariment dels preus de l’habitatge, entre altres.

 
 
Al projecte de Trias no li convé debat públic, ni referèndums que obliguin als ciutadans a plantejar-se pros i contres –per cert, en una hipotètica consulta votarien tots els pirinencs, inclosos els de Sopeira, Cornellana i Molló, o només els de Puigcerdà, Alp i Collserola?- sinó unanimitats. Que les diferents institucions, partits polítics i grups mediàtics beneeixin acríticament totes les mostres d’entusiasme olímpic, fins i tot aquelles en els que és imprescindible tapar-se el nas, com ara dedicar una avinguda al carnús del  Samaranch. 
 
Fem un exercici d’imaginació: suposem per un moment que fos cert que, tal com ens volen vendre, els jocs olímpics fossin una “oportunitat per al territori”. El procediment a seguir per a aconseguir-los no hauria de ser la seguit fins ara: una candidatura parida a mida d’un parell d’estacions molt concretes –qui són els propietaris de les estacions de la Molina i Masella?- i impulsada per l’ajuntament de Barcelona i uns quants ajuntaments pirinencs, amb el suport de la resta d’institucions de la comunitat autònoma de Catalunya. El planejament i el desenvolupament del Pirineu no pot dependre de mitja dotzena d’ajuntaments, entre ells el de Barcelona; no pot pas ser que una “oportunitat única per al territori” depengui de si Alberto Fernández Díaz s’aixeca o no amb el peu esquerre.  El procediment correcte seria, en tot cas, el debat públic amb tots els agents polítics i socials, de tot el territori, de tots els pros i els contres d’un projecte d’aquesta magnitud i en el molt hipotètic cas que s’arribés a la conclusió que els jocs olímpics tenen més avantatges que inconvenients, decidir-ne les seus i subseus des de les institucions supracomarcals que tenen competències en la planificació territorial, buscant que aquesta beneficiés el màxim possible al conjunt del país i en especial a la totalitat de comarques pirinenques. Un cop presa la decisió es podria utilitzar, o no, la “marca Barcelona” per a promocionar un projecte del territori, no a l’inrevés.
Fi de l’exercici; els Jocs Olímpics no són la rehòstia en patinet. Els grans esdeveniments com el que proposa la candidatura Barcelona-Pirineu, o les grans instal·lacions com BCN World –un altre malabarisme toponímic-, cerquen crear un ampli estat d’opinió favorable als seus projectes per a neutralitzar la possible oposició popular a algunes de les accions que volen dur a terme “Que ens faran malbé una mica la comarca? Buèèèno però si és per a fer els jocs, ves què hi farem...”- i aconseguir que es considerin d’interès públic, si cal legislant a gust del depredador, noves bombolles especulatives i destructores del territori.

07 octubre, 2013

Retallades rurals.


“Les retallades castiguen els més febles”. Aquesta afirmació, que hem sentit moltíssimes vegades, pot aplicar-se en referència al nivell socioeconòmic de les persones afectades –potser el més evident- però també en funció de molts altres factors: de gènere, d’origen, d’edat, de salut, de necessitats específiques fruit de problemàtiques concretes, etc... Aquesta major afectació envers els febles no només és dissortadament certa respecte les persones, sinó que també ho és quan parlem de territoris.

Cada setembre, a l’inici del curs escolar, assistim al degoteig de notícies d’escoles rurals que ja no obriran més les portes, en molts casos després d’una agonia d’anys i d’uns últims mesos, des del període de preinscripcions, buscant canalla desesperadament per a evitar-ne el tancament definitiu. Ara, a diferència de les dècades dels 70 i 80 del segle passat, en què aquest fenomen va donar-se de forma massiva, no estem parlant de moltes escoles i no podem pas dir que aquest fet no respongui a la lògica; és evident que no té sentit mantenir oberta una escola en un poble on no hi queden nens i nenes i on, el que és pitjor, l’escàs nombre de persones joves que hi viuen fa que no hi hagi perspectives de canviar la tendència en un futur proper. Respecte a la relació entre el progressiu despoblament de molts nuclis rurals i la manca de serveis públics bàsics de proximitat, però, potser caldria que ens preguntéssim què va ser primer, si l’ou o la gallina. Per a fixar o mantenir la residència en determinats nuclis rurals s’ha de tenir el cotxe a sota el cul per anar a treballar, a comprar o a fer la majoria de gestions. Si a sobre hi afegim l’allunyament dels serveis que depenen de les administracions públiques, especialment la sanitat i l’ensenyament, per a seguir vivint al poble cal exercir un plus de militància local.

En el cas de l’ensenyament, el tancament d’escoles rurals va veure’s compensat amb la posada en funcionament de línies de transport i de menjadors escolars gratuïts per a l’alumnat d’ensenyament obligatori. Ara això s’acaba però, curiosament, no per a tothom sinó que els retalladors del sector s’acarnissen especialment en els alumnes d’una part dels pobles més desvalguts, aquells que en el seu moment van ser agregats a altres municipis d’on reben ara els serveis escolars. L’any en que el Parlament de Catalunya ha aprovat una declaració de sobirania, el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de dalt ha decidit començar a aplicar l’article 82 de la Llei Orgànica d’Educació estatal, que estableix que, per tal de garantir la igualtat d’oportunitats en el món rural, “en les zones rurals en què es consideri aconsellable, es pot escolaritzar els nens en un municipi pròxim al de la seva residència per garantir la qualitat de l’ensenyament. En aquest cas les administracions educatives han de prestar gratuïtament els serveis escolars de transport i, si s’escau, menjador i internat”. Gratuïtat per als serveis de transport i menjador escolars si els nens i nenes s’escolaritzen en un municipi pròxim... però no si ho fan en un altre nucli del mateix municipi.
 
 

Per al Departament d’Ensenyament que un alumne de Montclar d’Urgell, Concabella, Alentorn o  Llesp es desplaci a Agramunt, les Pallargues, Artesa de Segre o el Pont de Suert, les seves respectives capitals municipals, no necessita cap mesura per a garantir-li la igualtat d’oportunitats, a diferència d’altres alumnes d’algunes d’aquestes escoles que, tot i viure més a prop, tenen dret a transport i menjador gratuït pel fet de pertànyer a altres municipis. Per als caps pensants del Departament d’Ensenyament que un alumne d’un nucli agregat s’hagi de desplaçar a la seva capital municipal és exactament igual a que una alumna lleidatana del Passeig de Ronda hagi d’escolaritzar-se a l’avinguda Rovira Roure; tant els fa que dues poblacions del mateix municipi puguin estar a més de 50 km, com passa per exemple a Tremp. Per a assessorar Rigau es deu valorar més l’encert a l’hora d’escollir carnet que tenir uns mínims coneixements geogràfics.

Si, des del punt de vista demogràfic, el tancament d’escoles rurals suposa certificar l’ingrés d’un poble a la UCI, la supressió de la gratuïtat del transport i del menjador equival a tancar l’aixeta de la respiració assistida. De moment el malalt sembla que no s’acabarà de morir del tot perquè hi ha institucions -incloses les suprimibles diputacions provincials- que, malgrat no tenir competències en ensenyament, han assumit part del cost de les bombones d’oxigen.

Fa mig any Joana Ortega va sorprendre’ns amb l’anunci de la fusió dels quatre municipis de les valls d’Àneu (Alt Àneu, Esterri, la Guingueta i Espot) en un de sol. Aquest hipotètic nou municipi seria, amb 431,98 km2, el més gran de la Catalunya presumptament sobirana. Segons la vicepresidenta el procés d’agregació seria voluntari i la Generalitat oferiria incentius a la fusió. En cas d’haver-se dut a terme la fusió, el primer “incentiu” que haurien rebut la vintena llarga de pobles dels municipis d’Alt Àneu, la Guingueta i Espot, que ja tenen com a escola de referència la d’Esterri, hauria estat l’amenaça de perdre les ajudes de transport i menjador escolars dels seus alumnes.

El procés polític que està vivint actualment aquest (tros de) país, a banda d’engrescador, ens obliga a repensar-ne el model. És obvi que si aconseguim construir un nou Estat hem de fer tot el possible per a que aquest sigui molt més lliure i molt més just que el que patim actualment. Però territorialment... el volem igual de desequilibrat? O en això no hi hem pensat?
Foto: Biosca, a la vall del Llobregós, va tancar l'escola el 2012, després de molts anys de salvar-la pels pèls.

27 agost, 2013

De donar-se la mà i d’enfilar-se per les parets.


1985. És el primer estiu amb el carnet de conduir a la butxaca i tant se val una festa major com un concert de rock o d’un cantautor. Qualsevol festa pot ser un bon destí per a una colla de mitja dotzena de joves com tants altres. Avui toca anar a Torà, on un grup basc de nom fàl·lico-gallinaci fa un dels seus primers concerts en aquest país. Aparquen els dos cotxes just a l’entrada del poble, davant del Trèvol, i fan cap al concert, al pati de les escoles, a gaudir de la festa i de la fauna. Al cap d’unes hores un dels membres de la colla, un conegut meu de tota la vida, es troba tot sol davant de l’ajuntament d’on pengen dues banderes: la del país i la de l’ocupant. Però això es pot apriar.

Amb una agilitat que els anys i els quilos acabaran espoliant-li, el meu conegut s’enfila per la façana de la casa consistorial fins a aconseguir agafar la punta de la bandera i l’estira amb totes les seves forces. Simbolismes al marge, la tela és de bona qualitat i no pot arrencar-la. Està trigant més del què comptava. Per por a que l’enxampin opta la solució més ràpida: amb una mà s’aguanta al ferro clavat a la paret i amb l’altra empeny tant amunt com pot el pal metàl·lic de l’estanquera, que surt del seu suport i cau a la plaça fotent un temperi que a l’improvisat escalador li sembla que ha de despertar mig poble. Acollonit, sense esperar a veure si s’obre cap finestra, fuig tant de pressa com pot, amb el trofeu a sota el braç, a mode de llança, per un carrer escassament il·luminat en direcció a la riera. L’escena esdevé encara més quixotesca quan veu davant seu unes figures blanques que es mouen. Per sort no són molins, ni gegants, sinó culs, i pot saltar per sobre. Una mica més enllà d’on copula la punkarrada s’atura, deixa la bandera a terra i, ara sí, amb l’ajuda de mans i peus, arranca el pal de la bandera i s’emporta el drap cap al maleter del cotxe.

 
 
Dies més tard un altre dels integrants d’aquella expedició, cambrer, s’esforça per a aguantar-se el riure tot escoltant un client toranès que, indignat, li explica l’abominable crim tèxtil esdevingut a la vila. “Devien ser de fora, perquè a Torà això només ho poden haver fet dos o tres, i els de l’ajuntament ja hi han anat a parlar...”.
2010. El 25 d’abril, aniversari de la derrota d’Almansa, Torà Decideix convoca una consulta popular en la que participen 331 veïnes i veïns. Entre els votants n’hi ha bastants que el 1985 encara no havien nascut i uns quants, pocs, que encara no havien arribat a aquest país. També n’hi ha, qui-sap-los, que ja fa més temps que volten per aquí, inclosos padrins i padrines que venen en colla des del Casal d’avis o a la sortida de missa, gent de tota mena d’entitats, de tots els grups polítics amb representació municipal... El ventall de votants és prou ampli per a abastar des de l’escalador de pa sucat amb oli, que anys enrere havia tret la bandera espanyola de l’ajuntament, fins a regidors de l’equip de govern d’aquella època, que l’hi havien posat. Malgrat aquesta heterogeneïtat, el 95,47% de votants afirma estar d’acord en que “els Països Catalans esdevinguin un estat lliure, independent i democràtic”.
2013. Els últims anys l’independentisme en aquest tros de país ha augmentat considerablement. És molt probable que avui votaríem més de 331 i segur que en cap altre Onze de Setembre s’han mobilitzat tants toranesos i toraneses com enguany. A aquells que han escollit individualment el seu destí geogràfic per a reivindicar l’objectiu col·lectiu cal afegir-hi l’expedició amb destí als trams 112 i 113 de la Via Catalana cap a la Independència, que possiblement encapçalaran els principals representants de la vila -que no s’espantin els propietaris de gossos de l’Ametlla de Mar, que parlo del Brut i la Bruta- per a participar en una Diada que es preveu històrica.
Queden lluny els anys en que els independentistes eren dos o tres a cada poble i en que a les mobilitzacions es coneixia gairebé tothom. Per als que tenim una incerta edat, els anys 80 i 90 són un bon recurs per a explicar batalletes, si cal amanides amb tocs literaris, i un període de la història de l’independentisme que no s’ha d’oblidar. Però mirar enrere ha de servir, sobretot, per a adonar-nos del què hem avançat i per a no repetir errors. Mai no hi havia hagut tanta gent que es declara independentista com ara però això pot no servir de res si es deixa el “procés de transició nacional” en mans de la classe política. Ja ens van fotre durant la mal anomenada “transició democràtica” renunciant a la ruptura amb el franquisme, que propugnava l’Assemblea de Catalunya. Per a evitar una nova “traïció dels líders”, com l’anomenava Xirinacs, cal que la mobilització popular no afluixi, que empenyi més fort que totes les putes i ramonetes que parasiten la política d’aquest tros de país.  I això aquest Onze de Setembre passa per donar-se la mà amb tothom que comparteixi els anhels de llibertat d’aquest poble –des de padrins missaires a púnkies en zel- sense renúncies  dels que continuem volent-ho tot, ni retrets cap als que abans teníem enfront, ni lliçons d’aquells que ara que finalment han trobat el camí ens volen fer de guies. I això no significa, en absolut, renunciar al combat polític en cap moment, sinó aplicar allò que va dir David Fernández en la seva estrena parlamentària: mà estesa i puny tancat.
Des que els independentistes hem deixat de ser quatre gats són les rates les que s’enfilen per les parets. Els espanyolistes furibunds i els vividors del sistema són conscients que si no afluixem  més d’hora o més tard podrem despenjar oficialment totes les banderes espanyoles (i les franceses) dels edificis d’aquest país –de tot el país- i enviar-les al lloc que els correspon: més enllà dels Monegres i del port d’Almansa i ben a la vora del cul del bufó Boadella.