Jo també he cremat la bandera espanyola.

Avui no tenia previst escriure res al bloc -estic una mica enfeinat escribint un document de la CUP de caire intern- però m'ha arribat un missatge d'Alerta Solidària que m'ha impulsat a fer aquest breu apunt. Francesc Argemí, un jove terrassenc més conegut per Franki, ha estat empresonat per haver cremat una bandera espanyola. Un "delicte" que hem comés tants i tantes independentistes d'aquest país. Jo mateix n'he cremat més d'una i, quan tingui una mica més de temps, en aquest mateix bloc us faré cinc cèntims de com va anar alguna de les batalletes més divertides amb la bandera de l'estanc.

Més informació sobre el cas d'en Franki:

Llibertat.cat: Els Mossos d'Esquadra detenen Franki.

Web d'Alerta: Empresonen en Franki sense notificar-ho als advocats.

La notícia a Vilaweb: Centenars de manifestants es concentren a la seu del PSC per reclamar la llibertat d'en Franki

Comunicat de la CUP.

Descobrint Pere Foix

Una setantena de persones van assistir ahir a la sala d'actes de l'ajuntament de Torà a la xerrada sobre la vida i l'obra de Pere Foix. L'acte va iniciar-se amb una breu intervenció de representants de cadascuna de les tres formacions polítiques amb representació municipal.

Jordi Vilaseca, en nom de la CUP, va explicar com un cop vam assabentar-nos de que l'Ariadna Fitó i l'Antoni Estradé estaven treballant en la biografia de Pere Foix vam decidir presentar una moció per a donar suport a la seva recerca i per a difondre la figura, dissortadament encara força desconeguda, d'aquest sindicalista i escriptor nascut a Torà a finals del segle XIX, i com de la presentació d'aquella moció n'havia sorgit l'acte aquest acte públic. A continuació van intervenir els regidors Magí Coscollola (ERC) i Pere Pla (CiU, regidor de cultura) explicant el perquè havien donat suport a la proposta de la CUP.

Tot seguit va começar la conferència pròpiament dita a càrrec de l'Ariadna Fitó, que va explicar la primera part de la vida de Foix, des del seu naixement fins la proclamació de la República, i de l'Antoni Estradé, que va narrar els aspectes més rellevants de la biografia de Foix en el període que va dels anys 30 fins a la seva mort poc després de tornar de l'exili. Si bé la primera etapa es caracteritza per un fort compromís amb la lluita obrera i, en canvi, la segona destaca més pel seu paper d'escriptor, pel que vam poder sentir ahir tota la vida de Pere Foix és farcida de fets interessants i en alguns casos pròpia d'una novel·la d'aventures: des del jove que viatja com a polissó a l'Argentina amb una única pesseta a la butxaca fins al vell exiliat que no pot tornar a visitar la vila on va néixer fins poques setmanes abans de morir, passant pel sindicalista que comparteix presó amb Companys o que espera Salvador Seguí un parell de carrers més amunt d'on el Noi del Sucre cau tirotejat...

A la foto: Magí Coscollola (ERC), Jordi Vilaseca (CUP), Pere Pla (CiU), Ariadna Fitó i Antoni Estradé.
La moció de la CUP també preveia adquirir els diferents llibres publicats per Pere Foix al llarg de la seva vida. De moment ja se n'ha aconseguit quatre.

Pere Foix: escriptor, sindicalista... i toranès.

A primers del mes passat, l’ajuntament de Torà va aprovar per unanimitat una moció, presentada per la CUP, de reconeixement a una persona que, com tantes n’hi ha arreu del país, encara no gaudeix del reconeixement que correspondria a la seva trajectòria en diferents camps: el sindicalista i escriptor Pere Foix i Cases.

La moció repassa les raons per les quals entenem que, des de l’Ajuntament de Torà, cal impulsar un reconeixement públic de Pere Foix: la seva vinculació amb Torà, la vila que va veure’l néixer el 19 de febrer de 1893; les seves arrels populars; la seva vinculació a la lluita obrera; el seu compromís nacional; la seva condició d’exiliat i la seva obra com a escriptor i periodista. Pel que fa als acords concrets de la moció es van aprovar tres punts:
-Adquirir l’obra completa de l’autor toranès, descatalogada i dispersa, per tal d’incorporar-la a la biblioteca municipal
-Col·laborar en l’edició d’un llibre biogràfic sobre la seva figura, i
-Col·locar una placa commemorativa a la façana de la casa on va néixer.

El quart punt que proposàvem no va ser acceptat. Es tractava de rebatejar amb el nom de Pere Foix la biblioteca municipal, tenint en compte que el nom actual (Sant Jordi) va posar-li la seva anterior titular (la Caixa de Catalunya) i, a diferència del que proposàvem, no té cap significació especial per al nostre municipi, més enllà de la celebració arreu del país del dia del llibre. A tall d’anècdota: fa una mica més d’un any quan vam presentar una moció, que en aquell cas va aprovar-se per majoria simple, proposant donar el nom de Manuel de Pedrolo a un espai públic de la vila, l’únic regidor que va votar-hi en contra va fer-ho al·legant que Pedrolo no era toranès, com si sant Jordi, sant Jaume, sant Gil o sant Sebastià (els tres darrers donen nom a carrers de la vila) fossin toranesos de soca-rel!!

L’argument esgrimit per la CUP per a donar el nom de Pere Foix a la biblioteca va ser el mateix que CiU va argumentar per a oposar-s’hi: el desconeixement popular que encara hi ha a Torà sobre aquest personatge. Per a començar a pal·liar aquesta mancança es va acordar fer un acte públic sobre la vida i obra de Foix, al voltant de la diada del que esperem que sigui el seu predecessor en els rètols de la biblioteca, a càrrec de les dues persones que estan treballant en la biografia de l’autor toranès.

Dissabte 26 d’abril, a les 8 del vespre,a la Sala d’actes de l’ajuntament de Torà, conferència sobre la vida i l’obra del sindicalista i escriptor Pere Foix, a càrrec d’Antoni Estradé i Saltó (Vimbodí 1958), llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Màster en Pensament Polític i Social per la Universitat de Sussex, professor de Sociologia a la UAB, i d’Ariadna Fitó i Frutos (Calaf 1985), llicenciada en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona.

El cartell és obra del Ramon Porta.

Fills de puta!!

De tant en tant faig un “copiar i enganxar” dels títols de les entrades d’aquest bloc o d’articles publicat en altres pàgines, amb els corresponents enllaços, i els envio per correu electrònic a amistats i coneixences (o a gent que sense conèixer-la compartim alguna llista de correu) a les quals crec que poden interessar. Per raons òbvies, el següent article, publicat a Llibertat.cat, l’hauré d’enviar amb un aclariment previ: el títol de l’entrada no va per vosaltres!

Fills de puta!!

No descobreixo res en dir que, en una societat històricament patriarcal, el sexisme és present en molts àmbits, especialment en aquells que evolucionen més lentament com ara el llenguatge. Un dels exemples més evidents (i per tant també més combatuts) és l’ús del genèric masculí. De mica en mica hem anat prenent consciència d’aquest fet i ens hem habituat a l’ús d’expressions neutres o de formes dobles; potser on s’ha avançat menys en aquest sentit és en el camp dels insults. En certa manera és comprensible que els hàbits lingüístics costin més de canviar en els usos més viscerals i espontanis que no pas en aquells més formals i reflexius. Quan insultem algú, quan ho fem amb ganes, no ens fixem massa en la correcció del llenguatge sinó que, si ens parem a pensar-hi, busquem la paraula que pugui ferir més. I aquí normalment guanyen els clàssics; contràriament al llenguatge tècnic, en el que s’han estès amb relativa facilitat els neologismes més recargolats, en el llenguatge popular –del qual renecs i insults en són part integrant- encara no hem trobat una expressió que pugui substituir amb garanties els tradicionals (i sexistes) “malparit” i “fill de puta”; ara per ara, si en prescindim ens trobem en que, davant de certes situacions, ens manquen paraules. Hauríem de ser capaços i capaces de transvasar la mala llet d’aquestes expressions clàssiques cap a formes no sexistes d’ofendre, però no és fàcil trobar i popularitzar expressions alternatives que puguin canalitzar la voluntat ofensiva, amb eficiència, sense que es perdi ni una gota de ràbia pel camí. Ens cal, en definitiva, una nova cultura de l’insult.

L’actualitat informativa ens obsequia, dia rere dia, amb situacions en les que ens quedem sense les paraules adequades, en un estat d’extrema sequera lèxica.

Quan veiem que aquells que fa quatre anys, quan eren a l’oposició, es retrataven darrera una pancarta contra el transvasament de l’Ebre i ara que governen aquest (tros de) país imposen aquest mateix transvasament. Quan sentim com, des de Barcelona, València i Madrid, els governs regionals i l’estatal fomenten l’enfrontament entre diferents territoris dels Països Catalans, alimentant l’anticatalanisme més ranci. Quan veiem que aquest transvasament només servirà per a destruir encara més el territori, tant a la punta de canonada d’on es pren l’aigua com a l’extrem oposat, que continuarà inundant-se de totxos i ciment.

Quan els mitjans de comunicació del règim recorden unanimitats pròpies de dictadures pantaneres. Quan es pregunten d’on ha de venir l’aigua sense qüestionar un model de creixement insostenible que mai en tindrà prou. Quan de la vampirització dels recursos naturals dels territoris més deprimits per part de les àrees més desenvolupades, per a poder mantenir i augmentar els desequilibris, en diuen solidaritat. Quan ignoren que la solidaritat és justament el contrari: poder dir des de qualsevol punt del país, també des de les comarques que teòricament en resulten beneficiades, no al transvasament, no a la destrucció del territori.

Quan tot plegat ho justifiquen dient, que sí, que ells estan, continuen estant, contra tots els transvasaments. Que són partidaris d’altres solucions més sostenibles però que, davant de la gravetat de la situació cal una resposta immediata. Que no poden esperar solucions que trigarien anys en dur-se a terme, sinó que cal gestionar els pocs recursos hídrics de que actualment es disposa, encara que això comporti solucions temporals que no els acaben d’agradar, perquè ens trobem en una situació d’emergència nacional...

Davant d’aquesta situació cal admetre que sí; que estem en una situació d’emergència nacional. I en una situació d’emergència nacional com l’actual, que amenaça les Terres de l’Ebre i, de retruc, tot el país, cal fer ús de tots els recursos expressius dels que disposem. Que sí, que ja ho sabem que determinades paraules tenen un fort component sexista, però en situacions d’emergència nacional cal recórrer temporalment, encara que no ens agradi, a aquelles paraules que poden transmetre més fidelment els sentiments (l’odi, la ràbia, el fàstic...) que ens brollen en veure com volen destruir la nostra terra. Quina colla de....

------------------------------------------------
En la mateixa secció d’opinió de Llibertat.cat hi ha un interessant article d’un company d’assemblea: Quan el govern esdevé un trist ajuntament metropolità, de Jordi Llauradó

Més enllà del ball d'escons.

Deu fer cosa d'un mes, un company va demanar-me que un cop passades les eleccions estatals en fes un article per al proper número de la revista de la CUP de Lleida. Aquí el teniu:

Més enllà del ball d'escons.

Si fem cas a algunes anàlisis, els resultats de les eleccions legislatives espanyoles indiquen que els Països Catalans avancen irreversiblement cap a l’espanyolització. Tant dramàtica és la situació? Tant fotut està el país?

La situació general del país el 10 de març no ha variat substancialment de la que hi podia haver el 2 de desembre de l’any passat. Tant enganyós és fer una anàlisi de la situació basant-nos només en una mobilització multitudinària pel dret a decidir com fer-ho només en funció del resultat d’unes eleccions concretes. Ni fa tres mesos estàvem tan bé, ni ara estem tan malament, ni les interpretacions del tipus “l’independentisme s’enfonsa” de la premsa sensacionalista espanyola ens han de merèixer cap credibilitat. No ens enganyem ni ens deixem enganyar; en tot cas deixem que s’enganyin ells. Creieu però que els analistes espanyols seriosos estan menys preocupats ara que fa un mes? Creieu que fa quatre anys l’Estat espanyol tenia més motius per a preocupar-se perquè ERC, una força que es defineix independentista, passés d’un a vuit diputats?

Ni un, ni vuit, ni setze escons, per si sols, poden amenaçar l’Estat. Que podien fer una dotzena d’electes independentistes a Madrid? Allò que anomenen “pedagogia”? No és allà on s’ha de convèncer la gent sinó aquí, fins a obtenir una majoria social favorable a l’alliberament. Contribuir, com han fet els republicans, a la “governabilitat de l’Estat”? L’objectiu de l’independentisme no ha de ser aquest sinó el contrari: contribuir a la ingovernabilitat dels Països Catalans per part dels estats ocupants, d’uns estats que no s’han de reformar sinó destruir.

Més enllà del ball d’escons, fruit de la llei d’Hondt, dels resultats electorals als Països Catalans en destaquen tres aspectes: els bons resultats dels dos grans partits espanyols (amb la consolidació de l’hegemonia del PP al País Valencià i el creixement del PSOE al Principat i les Illes); la caiguda en picat d’ERC i l’increment de l’abstenció.

En el cas del Principat s’ha de destacar que només el PSC-PSOE va augmentar el seu suport electoral en la pràctica totalitat de comarques, incloses per tant algunes zones de Ponent en les que fins fa poc tenia molt poca presència. El preocupant del cas no és el resultat electoral sinó que, de mica en mica, està arrelant en moltes poblacions una força política que fins fa poc hi era totalment aliena. Causes? En podríem trobar unes quantes: des de la col·laboració dels republicans a l’hora de donar una imatge catalanista del PSC, per a justificar els seus pactes de govern, fins a l’augment de la representació municipal del partit de Montilla en comarques rurals, molt més enllà dels seus feus tradicionals. Els culpables d’aquest últim factor –segurament el més important- també són diversos: des de candidatures “independents” o alcaldes trànsfugues -esperonats per aquella màxima perversa que, en el seu moment, predicava CiU i que diu que els ajuntaments només van bé si són del partit que governa la Generalitat- fins a antics dirigents del sector més poltronista de la Unió de Pagesos.

La caiguda d’ERC era previsible tenint en compte que el 2004 aquest partit havia tingut uns resultats inflats com a conseqüència, d’una banda, d’una situació excepcional –el linxament polític i mediàtic del seu president- i, per un altre costat, d’haver aconseguit aglutinar “contranatura” la major part del vot independentista en una sola opció electoral. Per què es pot considerar “contranatural” aquesta unitat de vot? La mateixa direcció d’ERC manifesta la seva voluntat de ser un partit de govern en base a que cal fer polítiques concretes, per a afrontar els problemes reals i imminents de la societat, més enllà de l’objectiu final d’independència. En això tenen tota la raó i, per tant, no poden pretendre que tots els independentistes votin una força política amb la que, si són d’esquerres, han de diferir-ne en la política “del dia a dia”. No oblidem que aquesta societat no es caracteritza precisament per ser socialment igualitària i que, per tant, els problemes i les necessitats reals de la població no només no són els mateixos sinó que sovint són antagònics. Posarem només un exemple dels molts que podríem trobar: el sindicat majoritari a les universitats catalanes, el SEPC, és independentista; el conseller Huguet, responsable del ram, també se’n defineix; els primers són contraris al procés de Bolonya perquè suposa una privatització dels estudis universitaris, mentre que el conseller defensa aquesta “entrada de capital privat” als centres públics; un estudiant independentista, contrari a Bolonya, ha d’ignorar el que l’afecta directament i votar el partit del conseller i què aquest després faci una política contrària als seus interessos? És evident que -exceptuant algunes poblacions i ara per ara només en l’àmbit estrictament municipal- hi ha un espai social cada cop més gran, independentista i d’esquerres, orfe de referents electorals.

S’ha de destacar també que l’abstenció ha augmentat força. Tenint en compte que la CUP defensava aquesta opció, hem de fer una anàlisi positiva d’aquest augment?. No; l’abstenció només podria valorar-se positivament si en la seva major part fos fruit de la consciència política i emmarcada en una estratègia concreta. Fem una mica de política ficció: imaginem que en les properes eleccions espanyoles no només no es presenta ni un sol partit dels que es defineixen com a independentistes sinó que aquests fan una crida a l’abstenció activa. Imaginem també que el conjunt de la població que es considera independentista –que segons estudis demoscòpics augmenta dia a dia- no va a votar, que alguns ajuntaments no constitueixen les meses electorals i que, a més, en altres hi ha membres de les meses que es declaren insubmises. Tot això, sumat a l’abstenció habitual, podria fer baixar molt la participació, deslegitimant l’Estat ocupant, i dibuixant un mapa polític, el de la representació catalana al Parlament espanyol, molt allunyat del mapa polític que sorgís de les pròpies institucions regionals i municipals catalanes (en les que també caldria aportar els nostres granets de sorra per a fer-les cada cop més diferents).

En aquest escenari hipotètic l’escletxa entre l’Estat espanyol i aquest país –o, com a mínim, aquesta part de país- es faria molt més ampla. Això preocuparia a l’Estat molt més que el fet d’enviar 3, 8 o 15 diputats amb l’etiqueta d’independentistes a Madrid. Es clar que, com deia més amunt, això només és política ficció i que, per a deixar de ser-ho, requereix unes bones dosis d’un ingredient que alguns independentistes de bona fe, que es limiten a votar quan els convoquen, poden considerar inassumible, però que és el mateix que preocuparia a l’Estat: requereix la participació activa de totes i tots els que volem veure lliure aquesta terra. Perquè, a veure, algú es pensa que la independència ens caurà del cel o que ens la regalaran des de Madrid i París? La resposta podem trobar-la en una frase (lleugerament adaptada per a l’ocasió), no per molt repetida menys certa: La lluita (també, però no només, la institucional) és l’únic camí.

Si fos tan fàcil encertar la loteria!

Sí, ja ho sé que a la loteria no s’hi ha de jugar, que és una manera de donar més calés a un Estat que ja prous que ens en fot –“No robis: l’Estat odia la competència” pontificava temps enrere una pintada al carrer Sant Jaume. Ja ho sé tot això, però podeu donar per segur que si endevinar els números de la rifa fos tan fàcil com preveure algunes maniobres de la colla de pocavergonyes que governen aquest (tros de) país, me’n vaig ara mateix a la caixa vermella o a la blava a demanar un préstec i m’ho gasto tot en dècims, sis-quaranta-nous, cupons dels cecs i similars.

Tot això ve a tomb arran de les “sorprenent” notícia de transvasament d’aigua del Segre cap a la conca del Llobregat i d’un article que vaig escriure fa un parell de mesos a Llibertat.cat, i que també podeu llegir en aquest mateix bloc, una mica més avall. Si hi feu una ullada veureu que no em vaig equivocar de gaire, tot i que insisteixo en que no té massa mèrit endevinar les intencions d'aquests hipòcrites ("d'esquerres i ecologistes de debò")!!

Seguint amb el tema de l’aigua, es parla molt dels m3 que porta aquell riu o l’altre en un determinat punt, de les reserves que hi ha en els principals embassaments, de les xifres de precipitacions dels últims mesos..., però hi ha algunes dades que no surten mai. No les deu saber ningú.

Abans de posar-se en funcionament els transvasaments que actualment hi ha al Principat, (Ter-Llobregat, Ebre-Tarragona), quin era el consum d’aigua en aquestes conques deficitàries? Quan ha augmentat des d’aleshores el consum hídric? I la més important: si es dugués a terme tot el planejament urbanístic que hi ha previst i que encara no s’ha executat, fins a quan augmentaria el consum d’aquestes zones que ara ja no tenen prou aigua?

Potser a partir de la resposta a les preguntes anteriors podrien les nostres mai prou ben estimades autoritats regionals trobar la solució a un problema que no s’hauria de convertir en un enfrontament entre territoris sinó entre models territorials.

El pantà de Rialb, pràcticament buit, en una imatge de finals del mes passat.

Pagesofòbia.

Els que ens guanyem les garrofes al volant solem escoltar força estona la ràdio. Posats a fer, al llarg de la jornada laboral hi ha temps per escoltar una mica de tot. Així algun matí, de tant en tant, especialment aquells en que surto una mica més endormiscat, poso la Cope per tal que el Federico em tregui la son de les orelles. No hi ha res com sentir el personatge en qüestió vomitant odi cap a tot el que sembli català per a despertar el més adormit. En aquest sentit, i per molt que avui alguns ho vulguin negar, l’acció de l’independentisme conseqüent contra aquest catalanòfob, allà pel remot 1981, va despertar indirectament moltes consciències; suposo que sense ser-ne conscient, Pere Bascompte va engegar el tret de sortida de la més gran campanya de difusió i extensió de l’independentisme català. Gaire estona d’escoltar el predicador de la Cope però tampoc pot ser bona: d’una banda perquè acaben avorrint per previsibles –al cap i a la fi ja sabem de quin peu calcen i de quina cama coixegen- i de l’altra perquè una cosa és deixar que et bulli la sang una mica i una altra és acabar traient fum del cap. De vegades, però, per a encendre’s no cal escoltar cap emissora estrangera.

Avui el matí he engegat el motor, he posat Catalunya Ràdio i he arrancat en direcció a les Borges del Camp. La tertúlia m’ha agafat entre la Conca de Barberà i el final del trajecte; tot passant d’un exponent clar del paisatge agrícola mediterrani, amb vinya, cereals i ametllers i petits bosquets de pi, a un entorn molt més industrialitzat, amb les xemeneies fumejants de la petroquímica de Tarragona i les andròmines de Port Aventura de fons. He escoltat com, amb l’excusa de l’excessiu consum d’aigua, Sala i Martín feia gala, una vegada més, de la seva fòbia cap a la pagesia. Segons ell, si l’agricultura catalana no és rendible sense ajudes (com ara disposar d’aigua a preus més econòmics que altres sectors) el que han de fer els pagesos és plegar, aprendre mecanografia i buscar feina d’una altra cosa. Segons les seves teories, els productes agrícoles s’haurien d’importar de països amb costos de producció més baixos, creant riquesa al tercer món i evitant migracions dels països africans cap Europa; que l’agricultura catalana desaparegués per manca de competitivitat formaria part de la “lògica del mercat”.

El que m’ha fet encendre tot escoltant la ràdio no han estat tant la defensa del liberalisme més salvatge feta pel de les jaquetes llampants –que al cap i a la fi ja sabem també de quina cama coixeja- com la manca d’una resposta contundent per part de la resta de tertulians. Cal suposar que en un programa d’aquesta mena ha d’haver-hi gent amb opinions no només divergents sinó diametralment oposades. Doncs no; enfront els postulats ultraliberals, que justifiquen la supeditació de la política (i per tant de les persones i del territori) a allò que anomenen l’economia (entesa com els interessos econòmics d’una minoria privilegiada), no hi hagut ni una sola veu que defensés cap posicionament que puguem considerar mínimament d’esquerra (entesa, concrecions a banda, com la supeditació de les diferents activitats econòmiques a polítiques en defensa dels interessos de la majoria de la població i del territori). I el què com més hi rumio més faig la competència a les xemeneies de la petroquímica és que aquesta idea dels privilegis de la pagesia catalana, (i en general europea) tant davant d’altres sectors “que si s’arruïnen han de plegar i no passa res” com en relació als agricultors del tercer món, “que si no es subvencionés la nostra agricultura podrien exportar a Europa i sortir de la misèria”, ha fet forat no només entre els partidaris declarats de la globalització capitalista, sinó que també per alguns dels seus suposats detractors, en nom precisament del desenvolupament de l’agricultura del Sud. Caldria que aquests hippiflowers megaguais es paressin a pensar una mica qui faria el gran negoci si la producció agrícola catalana (i del conjunt de països del Nord) desaparegués. Els petits productors del Sud o unes poques multinacionals del Nord? Per a obtenir la resposta només cal mirar si els pagesos del tercer món que cultiven productes que no tenen competència al primer món (cafè, te, cacau...) estan forrats o si, pel contrari, qui s’endú la part grossa del pastís són la Nestlé i companyia. Voleu dir doncs que perquè quatre grans transnacionals europees i ianquis facin més negoci –encara més!- amb el comerç de la producció agrària mundial pot justificar-se la desaparició de la nostra agricultura, amb tot el que això comportaria a nivell ambiental, cultural, territorial?

Si, pel contrari, creieu que l’agricultura catalana no només no ha de desaparèixer sinó que cal evitar la privatització del patrimoni agroambiental i la dependència dels pagesos, consumidors i dels Pobles en matèria de llavors i alimentació, aquest divendres, a Torà, coincidint amb el Mercat Firal de divendres sant, la CUP muntarà una paradeta per a recollir signatures d’adhesió a la ILP per una Catalunya lliure de transgènics. Busqueu la paradeta i signeu!

Som lo que signem.

En el ple ordinari de març, l’Ajuntament va aprovar per unanimitat una moció de la CUP on es proposava declarar Torà lliure de transgènics i donar suport a la campanya “Som lo que sembrem”. Aquesta campanya recull signatures per a poder presentar una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament de Catalunya, amb l’objectiu de declarar lliure de transgènics tot el territori d’aquesta comunitat presumptament autònoma.

La moció presentada a Torà tenia la particularitat d’establir un punt de recollida de signatures a les mateixes oficines municipals. Des d’avui mateix, si passeu per l'Ajuntament hi trobareu els fulls per a signar per una terra lliure (també) de transgènics.

Tertúlia a Ràdio Altiplà: utòpics i il•lusos.

Des de fa uns mesos participo a les tertúlies d’actualitat de Ràdio Altiplà, l’emissora municipal de Calonge de Segarra. Dissabte passat em va tocar anar-hi, junt amb altres dos “tertulians habituals”, l’exalcaldessa convergent de Torà Neus Molins i el professor de l’IES Alexandre de Riquer i escriptor Josep Maria Solà, i em va tocar parlar, vés per on, de les eleccions espanyoles.

Només començar vaig fer apologia de l’abstenció a les eleccions d’un estat que no és el nostre. “Això no ho pots dir!”- va exclamar la moderadora. Vaig interpretar les seves paraules no pas com un intent de censura sinó com una mostra de sorpresa. “I tant si puc! A la majoria d’eleccions em toca anar amb la minoria. Una vegada que trio una opció majoritària només faltaria que no pogués defensar-la públicament”. Anècdotes i batalletes personals a part, és molt poc freqüent sentir als mitjans arguments a favor d’una opció que en molts comicis acostuma a superar el nombre de vots del primer dels partits. Crec que me’n vaig sortir relativament bé: no només es va parlar d’abstenció sinó que aquesta va protagonitzar el debat, davant les opcions defensades per les altres dues persones participants en la tertúlia, en la que Josep Maria Solà defensava la necessitat d’impedir la victòria del PP i Neus Molins les qualitats de Duran i Lleida. Ambdós van coincidir en acceptar que l’abstenció podria arribar a ser una bona opció si arribés a ser massiva. Solà però va qualificar-me d’utòpic. En aquell moment no vaig contestar i al cap d’una estona, ja finalitzat el programa, vaig estar dubtant si havia d’haver-ho fet.

És possible que negar públicament la legitimitat de l’ocupació espanyola (i francesa) dels Països Catalans i defensar el trencament d’un estat “consolidat”, com sembla ser avui en dia l’Estat espanyol, sigui utòpic. En sentit contrari podríem dir que creure que dins d’aquests mateixos estats podem tenir un futur diferent a la nostra desaparició com a poble no és d’utòpics –la utopia té el component de situació ideal- sinó que senzillament és d’il·lusos. Això em va quedar al pap, és ben bé que, per molt que xerri, sempre queda alguna paraula per a dir.

Parlant de ràdio i per a animar una mica aquest post tan avorrit us poso una cançó dels mallorquins Oprimits. Cliqueu al botó:

No els voteu!!!

Aquí teniu el manifest de la CUP aprovat per la Trobada de Representants de dissabte passat a Lleida.

EL 9 DE MARÇ DEL 2008
NO ELS VOTEU!!!

“Des de la Candidatura d’Unitat Popular fem una crida a totes les catalanes i a tots els catalans a mostrar el seu rebuig i la seva denúncia, aquest 9 de març, data de les eleccions a l’estat espanyol, a l’actual classe política catalana.

Cridem a no votar els que diuen que volen ser decisius però que sempre acaben col·laborant en el manteniment de l’opressió del nostre poble. No voteu tampoc els que diuen que van a Madrid a fer el que no fan aquí en les nostres lluites de cada dia.

Cridem a no votar els que manifesten que volen representar-nos però que realment només enforteixen i consoliden l’ocupació espanyola, perpetuen l’espoli fiscal, destrueixen el territori, la nostra llengua i la nostra cultura... i, en definitiva, neguen i limiten encara més els nostres drets polítics, socials i nacionals.

Des de la CUP apostem per la creació d’institucions nacionals pròpies i dipositàries de la sobirania popular, com l’Assemblea de Regidors dels Països Catalans, una institució representativa del conjunt dels territoris que formen la nostra nació; institucions, per tant, que serveixin per acabar amb la divisió i l’esquarterament imposats per la Constitució espanyola del 1978.

Així doncs, cal que convertim aquest dia en una JORNADA DE LLUITA, del vot de la unitat popular contra la destrucció del territori, contra l’ocupació i l’espoli fiscal, per la nostra llengua i la nostra cultura, pel dret a la lliure determinació nacional, i per la construcció d’uns Països Catalans lliures i solidaris, republicans, units i independents.

La millor manera de mostrar el nostre rebuig a una classe política catalana que claudica de forma sistemàtica quan arriba a Madrid és no votar-los. El vot blanc, el vot nul o l’abstenció activa són opcions per expressar el desig d’una nova manera de fer política catalanista, de creure en la força del nostre poble, en la seva mobilització popular i en el dret a la lliure independència política.

Fem, també, una crida a la participació en la recollida de signatures encetada per la Plataforma Som Lo Que Sembrem per declarar Catalunya lliure de transgènics, que té com a una de les diades de recollida de signatures, precisament, el proper dia 9 de març.”

Dins del ventall de no votar cap del partits que es presenten, com proposa la CUP, hi ha tres opcions concretes, com també recull el manifest: el vot en blanc, el vot nul i l’abstenció. La meva tria personal? A continuació us enllaço amb alguns textos breus de companyes i companys amb els que comparteixo "opció de no vot":

Abstenció, vot blanc, vot nul? (Aida Cortès, de la CUP de Molins de Rei)
A deslegitimar-les. (Pep Garcia, de la CUP de Martorell)
Dependència o independència. (Rosa Grau, de la CUP de Martorell)

Modificació dels límits municipals de Torà? (1a part)

Fa un parell de mesos que veïns i veïnes de quatre cases del nord del terme municipal de Torà van tornar a sol·licitar –ja ho havien fet anteriorment- la segregació d’una part del terme i la seva agregació al municipi de Llobera. Una sol·licitud semblant també s’ha presentat respecte a diverses masies del terme municipal de Biosca.

El document presentat (“Memòria justificativa de la concurrència de causes legals d’alteració dels termes municipals de Llobera i Torà”) és massa llarg –una trentena de pàgines- per a tractar-lo en una sola entrada d’aquest bloc. Faré un primer post estrictament informatiu, centrat en explicar quin és el territori en qüestió, i deixaré l’opinió sobre els continguts de la memòria presentada per a una altra ocasió. Quan ho faci em tocarà recordar, una vegada més, que les meves opinions personals no són les del grup municipal de la CUP de Torà per molt que en sigui l’únic regidor, sinó que l’opinió del grup municipal és la que determina l’assemblea de la CUP de Torà.

Què demanen els veïns i veïnes signants d’aquesta sol·licitud? Segons diu la “memòria justificativa” presentada, “el territori objecte de la petició de segregació es troba situat als sectors nord i nord-est, respectivament, dels termes municipals de Torà i de Biosca. D’acord amb la representació cartogràfica adjunta a l’informe, es tracta d’una zona adjacent al terme municipal de Llobera i situada, per tant, a la mateixa partió entre les comarques de la Segarra (sud) i Solsonès (nord). Comprèn, a grans trets, una superfície de 25,41 km2 (20,49 km2 del terme de Torà i 4,92 km2 del terme de Biosca), i està composta exclusivament per masies, en nombre de vint-i-sis. D’acord amb les dades de l’expedient, el nombre d’habitants que té actualment la zona amb caràcter permanent és d’una trentena”. (L’expedient és de la primera meitat dels 90 i per tant la xifra actual d’habitants no seria la mateixa).

Aquí teniu el mapa:

Les línies vermelles del mapa corresponen a la divisió municipal actual. El territori marcat en blau passaria de Torà a Llobera (1) i de Biosca a Llobera (2)

Aquesta zona correspon a alguna divisió territorial anterior? L’antic municipi de Llanera que el 26 de desembre de 1968 va ser agregat al de Torà era molt més extens (74,04 km2) i, per tant, la zona que es pretén agregar a Llobera només seria, segons diu la memòria justificativa, “el sector meridional de l’antic municipi de Llanera”. La causa de l’extensió del terme municipal de Llanera existent fins fa quaranta anys era també a causa d’agregacions anteriors. Es tracta de quatre antics municipis, el de Vallferosa, el de Claret de Figuerola, el de Cellers i el de Fontanet i Puigredon, que el 17 de febrer de 1847 van ser agregats al municipi que fins aleshores s’anomenava "Llanera i Sant Serni" (fruit d’una agregació anterior?). En la mateixa data el municipi de l’Aguda va agregar-se al de Torà. Si comparem el mapa del territori que es proposa segregar de Torà i el comparem amb aquesta divisió municipal més antiga tampoc hi trobem cap coincidència. Des d’aquest punt de vista, la superfície del territori en qüestió es correspondria a part del terme de Vallferosa (a la zona més occidental) i a el que podríem considerar com la totalitat del terme del nucli de Llanera (a la zona oriental), es a dir, a la part situada a la dreta de la riera del mateix nom, de l’antic municipi de Llanera i Sant Serni.

Foto: l'amagadíssim molí de Llanera, que passaria de pertànyer al municipi de Torà a ser un dels punts més meridionals del municipi de Llobera.

Torna el PHN?

Article publicat a la secció d'opinió de Lllibertat.cat, el portal d'informació de l'Esquerra Independentista.

Torna el PHN?

Tornen les eleccions espanyoles. Al Principat torna la bipolarització de l’absurd i desigual debat sobre quin dels dos partits amb opcions de governar l’Estat espanyol és “menys dolent per a Catalunya”. Una vegada més, cal recordar que la principal diferència entre el PP i el PSOE és que, si poguessin, els primers ens matarien a garrotades i els altres, com a molt, ens aplicarien l’eutanàsia amb unes bones dosis de morfina per a estalviar-nos patiments innecessaris. En el seu model nacional pot haver-hi diferències en les formes però no n’hi ha cap en els objectius: parlem de dos partits criminals que volen fer-nos desaparèixer com a poble.

“Fets no. Paraules”. En una societat com la nostra, cada cop més mediatitzada, sembla que les formes siguin més importants que els objectius. Així, amb l’ajut dels mitjans de comunicació que li són propers però sobretot dels que li són hostils, el PSOE ha aconseguit que la seva imatge de partit menys dolent per aquest país, el partit del “govern amic”, arrelés entre sectors amb sensibilitats més o menys catalanistes, malgrat les cada cop més nombroses evidències en sentit contrari: des de l’augment de l’espoli fiscal fins a la clausura dels repetidors d’ACPV, passant per una llarga llista de promeses incomplertes per un president que va accedir al govern de l’Estat espanyol gràcies a les mentides dels seus rivals polítics i que s’està confirmant com un dels polítics més mentiders de tot el període mal anomenat “democràtic”.

Les coincidències de fons del PSOE i el PP, en temes en els que públicament discrepen, no es limiten a temes culturals, lingüístics, “identitaris”... De la mateixa manera que, tot i compartir el mateix horitzó nacional, no ha dubtat en esgrimir com a argument electoral la catalanofòbia del PP, el PSOE no va tenir cap escrúpol en posicionar-se en contra de determinades agressions al territori, quan aquestes venien de governs de “la dreta”, malgrat compartir amb aquesta (altra) dreta l’adhesió acrítica al sistema polític i econòmic que actua com a depredador del territori: el capitalisme. Un dels màxims exponents de la hipocresia electoralista del PSOE en aquest camp el tenim en la seva presumpta oposició al Plan Hidrológico Nacional del govern pepero. Si bé és cert que un cop al poder el PSOE va derogar el transvasament de l’Ebre cap al sud va mantenir vigents molts dels projectes, com el transvasament del Xúquer al Vinalopó, gens coherents amb la nova cultura de l’aigua que deien defensar des de l’oposició. Un cop al govern cal deixar-se de collonades i impulsar els projectes necessaris pel progrés. Però –compte!-res de fer-ho a l’estil Árias Cañete (“por cojones” i amb desfilades militars) sinó que, com deia el comte-duc d’Olivares, s’ha de fer de manera que “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Més morfina!

I en això estan. Des de fa temps els mitjans de comunicació del règim estan intensificant esforços per a crear un clima d’opinió favorable a reprendre el projecte de grans transvasaments: el campanar de Sau s’està convertint en l’obra més coneguda del romànic català, a base de veure’l, dia sí, dia també, en uns mitjans en els que el debat de la manca d’aigua se centra en quina és la procedència més idònia de l’aigua que acríticament ens diuen que necessita Barcelona i la seva conurbació. Estan aconseguint crear una dicotomia entre l’Ebre i el Roina, prescindint del debat entorn d’una racionalització del consum més enllà de la culpabilització del consumidor domèstic que no tanca l’aixeta quan es renta les dents. O és que s’han plantejat posar fi al model urbanístic dels xalets amb piscina i jardí? I el tancament o la reconversió dels camps de golf i altres punts de consum socialment prescindibles? I el trasllat d’algunes indústries que necessiten aigua en el seu procés productiu cap a comarques amb menys mancances hídriques però deficitàries en llocs de treball? I ara! Els progressistes no poden pas anar contra el progrés.

Per qüestions tant de geografia política com física, en el debat entre l’Ebre i el Roina qui té les de perdre no és pas el riu occità. Les fronteres administratives i les distàncies són les que són. El gran damnificat de la necessitat (compartida per cada cop més gent “degudament informada”) de portar aigua a Barcelona serà l’Ebre, malgrat que, a diferència dels projectes de transvasaments cap al País Valencià, possiblement el transvasament no es faci des del sud del Principat.

A mitjans dels 80, durant la lluita contra la construcció del pantà de Rialb, ja es parlava de Barcelona com a més que probable destí de l’aigua que una dècada més tard faria desaparèixer mitja dotzena de poblets del Segre Mitjà. Naturalment als que deien això se’ls qualificava de bojos que anaven contra el progrés i s’argumentava que l’aigua de Rialb era necessària per al canal Segarra-Garrigues, que havia de convertir en pròsperes terres de regadiu unes comarques permanentment castigades per la sequera. Ara, malgrat la persistència de la sequera, molts d’aquells “regants expectants”, utilitzats per a justificar la construcció de Rialb, són pagesos que no veuen clar fer inversions desorbitades per a poder regar no se sap ben be quan, ni què, ni a quin preu. I, es clar, amb el pantà de Rialb construït, un canal en construcció, menys regants dels inicialment previstos i unes ciutats que, com molt bé ens recorda la tele, passen set... no podem pas deixar que l’aigua, malaguanyada, se’n vagi Segre avall, cap a l’Ebre, i acabi “perdent-se al mar”. Sort que per a impedir aquest malbaratament ja tenen a Ponent gent disposada a vendre’s l’aigua i el territori. Com en el cas de les Terres de l’Ebre, a l’hora de vendre els convergents són els primers a apuntar-s’hi.

I els altres partits que hi diuen? Amb el PSOE al govern, sembla que alguns personatges del PP també tenen una versió personalíssima de nova cultura de l’aigua: el cap de llista d’aquest partit el proper 9 de març, un vidalquadrista furibund, s’ha mostrat contrari a donar una sola gota d’aigua “de Lleida” a Barcelona. Si l’oposició al PHN els era útil per a atiar l’enfrontament entre les diferents “comunidades autónomas” dels Països Catalans, ara qualsevol proposta que vingui de “l’esquerra” pot servir per a fer el mateix entre les “províncies” del Principat. Més interessant serà veure quina és la postura dels dos partits minoritaris del govern regional; si adopten una postura decidida en defensa del territori, com si manés el PP, o si callen, com mana el PSOE.

I l’Esquerra Independentista quin paper hi té? A diferència d’alguns partits parlamentaris, els posicionaments de les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista no variaran en funció de resultats electorals i per tant el seu paper només pot ser un: mobilitzar-se i lluitar en defensa del territori, al costat d’entitats, associacions i plataformes. Caldrà tenir en compte però que, depenent de qui guanyi unes eleccions que no són les nostres, els hipotètics companys i companyes de viatges quantitativament poden variar força; dissortadament no tot el teixit associatiu és immune a les fortes dosis de morfina mediàtica dels últims anys. Sigui com sigui, és molt probable que els propers mesos calgui unir forces per a fer front a un renovat PHN. Un PHN que no torna perquè no se n’havia anat mai.

Aigua del Segre per a Barcelona?

Més enllà d’accions espontànies anteriors, la lluita contra el pantà de Rialb, durant la segona meitat de la dècada dels 80, va ser la primera campanya en la que vaig participar d’una manera que més o menys podríem qualificar d’organitzada. Va ser, per tant, la meva primera modesta participació en una batalla perduda. Com tothom deu saber a mitjans dels 90 l’embassament ja estava construït i les aigües del Segre van cobrir per sempre les terres i pobles d’aquella vall. L’excusa oficial del pantà era la transformació de les comarques més àrides de Ponent en pròsperes zones de regadiu. En canvi, des de sectors opositors a l’embassament, algunes veus denunciaven que els destinataris d’aquesta aigua no eren els pagesos de secà de la Segarra o les Garrigues sinó Barcelona i la seva àrea metropolitana. Ara, en ple debat sobre la sequera, es torna a parlar de la possibilitat de que l’aigua del Segre acabi a Barcelona. Potser aquells quatre radicalots que ja deien això fa més de vint anys no eren bojos del tot.

He fet un article sobre aquest mateix tema, però un pèl més llarg, a Llibertat.cat: Torna el PHN?

Les fotos són de l’última vegada que vaig anar a Tiurana, quan les aigües començaven a cobrir-la per primera vegada. A dalt una vista general d’aquesta població. Les tres o quatre teulades que es veuen prop de l’altra riba són del poblet de Miralpeix –que en pot arribar a ser de cruel la toponímia!. A baix una vista dels carrers de Tiurana des de la finestra d’una casa on encara no havia arribat l'aigua. (Les imatges poden ampliar-se clicant-hi al damunt)

Pere Foix i la memòria històrica.

Pere Foix i Cases és possiblement el personatge històric més important nascut a Torà. A tall d’anècdota podem citar que ell i Martí Esteve i Guau, fundador d’Acció Catalana que va arribar a conseller de finances de la Generalitat, són els dos únics toranesos amb entrada pròpia a la Gran Enciclopèdia Catalana. Tot i això aquest escriptor i sindicalista és un autèntic desconegut a la vila on va néixer el 1893. Ara que tant es parla de memòria històrica potser caldria aprofundir especialment en la investigació d’un aspecte de la nostra història recent sovint oblidat injustament: l’exili.

Per sort en el cas del nostre escriptor i sindicalista aquesta mancança es podrà corregir aviat. Recentment he rebut un correu informant que “dos extraordinaris investigadors fa temps que estan treballant en una recerca al voltant de la vida i obra de Pere Foix”. Haurem d’estar al cas de què en surt de tot plegat.

Foto: 12 de juny de 1932. Visita del Francesc Macià a Torà. Pere Foix és el que apareix darrera el President, a la seva esquerra.

Unanimitat antitransgènica

Una quarantena de persones van assistir a l’acte sobre els transgènics que va organitzar ahir l’Ajuntament de Torà. Aquest xerrada-debat va sorgir com a conseqüència dels dubtes dels grups municipals de CiU –i, pel que es va dir ahir, també d’ERC- a l’hora de definir-se en relació a una moció presentada per la CUP en un ple municipal on proposàvem declarar Torà lliure de transgènics.

Finalment els dos ponents van ser Albert Falip, d’Unió de Pagesos (en substitució de Josep Puigpelat) i Josep Pàmies, de l’Assemblea Pagesa, convidats respectivament per CiU i la CUP. També van intervenir en l’acte representants de les tres formacions polítiques amb representació municipal per a exposar les respectives posicions sobre aquest tema. Així l’alcalde Domènec Oliva (CiU) va exposar els dubtes que havien impedit l seu grup votar la moció contra els transgènics i proposar ajornar la votació a tenir més informació al respecte. En un sentit semblant va manifestar-se el regidor d’ERC Magí Coscollola, que va destacar que dins de la seva llista hi havia gent amb posicionaments oposats sobre els transgènics. Per part de la CUP va intervenir Imma Noguerola destacant el nostre posicionament totalment contrari a l’extensió d’aquest tipus de conreus, fet que ens havia motivat a presentar la moció i a participar en la campanya per declarar Catalunya lliure de transgènics.

D'esquerra a dreta: la i els representants de CUP, ERC, CiU, Assemblea Pagesa i Unió de Pagesos.

Josep Pàmies va fer una llarga exposició sobre els efectes dels transgènics sobre la salut humana, el medi natural i l’economia. Va posar un especial èmfasi en els vincles cada cop més grans entre la indústria agroalimentària i la farmacèutica, una indústria que no està interessada en trobar solucions a les malalties sinó en cronificar-les. No reproduiré pas tot el que va explicar; podeu trobar més informació al web de la campanya Som lo que sembrem. Si la postura del representant de l’Assemblea Pagesa ja la coneixíem (per això vam triar-lo com a ponent!) la del representant d’Unió de Pagesos crèiem que seria més ambigua. Però Albert Falip, tot i no fer-ho amb la contundència de Pàmies (especialment en relació a l’impacte sobre la salut humana), també va manifestar-se a favor de declarar Catalunya lliure de transgènics i va coincidir amb Pàmies en denunciar el perill que comporta l’extensió de l’ús d’organismes modificats genèticament sobretot a nivell socioeconòmic, deixant tota la producció agrària en mans d’unes poques multinacionals. Els dos ponents també van coincidir en criticar l’inexistència d’investigació pública en matèria de biotecnologia, deixant tots els avenços científics en mans d’interessos de les multinacionals.

Resumint: els representants de les dues organitzacions agràries van coincidir en manifestar-se contraris als transgènics. Des de la CUP reiterem la nostra intenció de tornar a presentar una moció per a declarar Torà lliure de transgènics i de donar suport a la recollida de signatures per a l’ILP per fer aquesta declaració a nivell principatí. El company Àlex Maymó, regidor de la CUP a l’ajuntament de Molins de Rei, informava, en un comentari penjat a l’entrada anterior, de l’aprovació d’una moció en aquest sentit van presentar en aquella població amb els vots afirmatius d’ICV, ERC , CiU i, naturalment, el seu. També s’han aprovat mocions antitransgènics presentades per la CUP a altres municipis com Valls (els primers), Vilafranca del Penedès o Mataró. A Torà caldrà veure si CiU i ERC voten en consonància amb el consens manifestat per les dues organitzacions pageses o si, pel contrari, trenquen aquesta unitat.

Els transgènics a debat

Divendres 18 de gener, a les 9 del vespre, a la Sala d’actes de l’Ajuntament de Torà,

Debat sobre els transgènics amb:

• Josep Puigpelat, d’Unió de Pagesos.


• Josep Pàmies, d’Assemblea Pagesa.
  

Als Països Catalans el blat de moro (o panís, dacsa, blat d'Índies, milloc o moresc) és el conreu amb el major percentatge d'intrusió de transgènics.

En el ple del 3 d’agost de l’any passat la CUP va presentar una moció per a declarar Torà municipi lliure de transgènics. En aquella ocasió l’equip de govern va manifestar que sobre aquest tema tenien poca informació i que, per tant, si volíem que la moció es votés en aquell mateix ple es veurien obligats a fer-ho negativament. Una manera bastant curiosa de decidir el sentit de vot. Seguint amb aquest raonament (copio textualment de l’acta del ple) “el sr. Alcalde demana tenir més informació i aplaçar la votació d’aquesta moció i fer una comissió de treball al respecte”. També és bastant curiós fer una comissió de treball sobre un tema en que el posicionament de l’ajuntament és purament simbòlic però, vist que si no s’acceptava aquesta comissió de treball la moció es desestimaria per l’amplíssima majoria absoluta de CiU –en el cas d’ERC no va quedar clar quin hauria estat el sentit del seu vot- vam acceptar ajornar la votació de la moció per a més endavant i participar en la comissió proposada per l’alcalde.

Per alguna raó que se m’escapa, i sense que la comissió s’hagués constituït i ni tan sols s’hagués comunicat res a la membre de la CUP escollida per a formar-ne part, el que havia de ser una comissió informativa “i de treball” va transformar-se en un acte públic, en el que cada grup municipal podia convidar un ponent per a debatre la problemàtica dels transgènics. Així aquest divendres hi haurà un acte públic amb la participació de Josep Puigpelat, de la Unió de Pagesos i convidat per CiU, i de Josep Pàmies, activista antitransgènics, membre de l’Assemblea Pagesa, convidat per la CUP. L’altre grup municipal, ERC, ha renunciat ha afegir un ponent al debat.

Potser per a limitar-se a fer un acte públic no hagués calgut proposar crear cap comissió de treball ni ajornar-lo tant de temps, tot i que la data escollida és força bona ja que falten poques setmanes per a l’inici de la recollida de signatures per a l’ILP que proposa la campanya Som lo que sembrem.

L'activisme contra els transgènics del sindicalista agrari Josep Pàmies va comportar-li la repressió judicial i també una forta campanya de solidaritat a la que pertany el cartell.

Alerta Torà (el vídeo)

Per a continuar amb el bloc, l’endemà del dia en que havia de tancar-lo, us penjo un vídeo sobre un tema gens innocent. Es tracta del documental Alerta Torà, realitzat per Dan Ortínez. Doneu-li la màxima difusió possible, per a que en el futur arribi el Dia dels Culpables.

1

2

3

4

Prou de fer el bloc (post de comiat)

S'ha acabat!

A primers de l’any passat jo amb prou feines sabia què era un bloc (o, si ho preferiu, blog) i, ni de lluny, no m’havia passat pel cap de fer-me’n un. No sé ben bé com vaig anar a parar al d’un company de la CUP i, després de fer-hi un cop d’ull, vaig pensar de deixar-li un comentari. Seguia les instruccions per a fer-ho -a mi aquestes coses em costen més que al Ronaldinho dels últims mesos acabar bé una jugada- quan de sobte va aparèixer un missatge del senyor Blogger preguntant-me, en una llengua més o menys intel·ligible “vol crear el seu propi blog?”. Vaig pensar de provar-ho; al cap i a la fi si no me’n sortia tampoc havia de saber-ho ningú... Per a provar-ho vaig penjar-hi un article que havia fet mesos enrere per a la Veu, però que dissortadament seguia d’actualitat. D’això ja fa gairebé dos anys i he penjat 111 entrades de temàtiques diverses (municipal, nacional, internacional, antirepressiu...), però ja en tinc prou. Tanco el bloc.

Si plego no és perquè tingui por de que un fatxa imbècil em porti a cals jutges sinó perquè, senzillament ja no sé gaire què escriure. Des que vaig començar a penjar coses fins ara el panorama ha canviat considerablement.

A nivell municipal, l’anterior equip de govern municipal, encapçalat pel tàndem Valls-Garrabou, donava per a fer molts escrits. En canvi, l’actual govern en aquest sentit és molt més avorridot i costa molt més trobar-li actuacions criticables, ja que actuen amb uns criteris molt més clars: per posar només un exemple, malgrat el desacord dels grups de l’oposició han inclòs la reforma de l’avinguda de Solsona en la sol·licitud del PUOSC (les subvencions més importants dels pròxims 5 anys) no pas perquè sigui el carrer de l’alcalde sinó perquè, com tothom pot comprovar, a Torà no hi ha cap via pública que estigui en tant mal estat com aquesta.

A nivell nacional, al Principat tenim un govern d’esquerres, amb presència d’independentistes, que pel simple fet d’estar encapçalat per un resident d’origen cordovès atansarà a marxes forçades els sectors de la immigració fins ara reticents al procés d’alliberament nacional. En altres zones dels Països Catalans les coses no pinten tant bé però bé, no passa res, el món és ple de casos de nacions ocupades que s’independitzen per parts. Més endavant ja ens trobarem.

Un altre dels temes que més he tractat en aquest bloc és l’antirepressiu. Això també ha canviat força. El cas Torà va acabar-se a l’estiu i a nivell més general les perspectives són molt més bones. Amb un conseller d’Interior clarament d’esquerres, com és el cas de l’Honorable Joan Saura, tenim garantits tots els nostres drets.

Com veieu entre els uns i els altres m’han deixat sense arguments per a continuar escrivint. Plego aquí, potser ja hauria d’haver-ho fet abans. De fet ja fa uns mesos que vaig començar a penjar articles antics, dels anys 80, en uns primers símptomes d’esgotament. A la gent que heu llegit aquest bloc i que han fet pujar el marcador fins les 18.000 i escaig visites (de les quals més 13.000 durant el 2007, amb un promig diari de 35 pàgines vistes i més de vint visitants diferents): moltes gràcies per la vostra paciència!

Si de visites no n'esperava pas tantes, en canvi esperava tenir més comentaris. Durant força temps només hi tenia el primer, tot un exemple d'agudesa deductiva, amb amenaces incloses de fer-me una lleugeríssima reducció de pes. Vaig decidir no esborrar-lo; tot continua penjat al seu lloc (tant les amenaces com les parts amenaçades)

Us deixo amb els enllaços d'alguns dels escrits més entranyables que he penjat per aquí durant aquests gairebé dos anys:

Que Sa Majestat ens perdoni.

El 69 d'Aznar i Pujol.

Acebes a la Vall del Llobregós.

L'alcaldessa perd els papers.

Si l'encerto rectifico.

Mas i Montilla o riure per no plorar.

De llengües i estats residuals.

El virrei cabró.

Bye, bye, Valls.

Evidenciar la misèria política d'aquest (tros de) país.

Torà: després de la derrota.

Tot el que mai havien volgut saber de la CUP i que ara s'atreveixen a preguntar.

S'ha acabat el judici. Cas Torà: punt i final?

Alarma social, solidaritat, incomunicació, tortura, por

L'abril de 2003 el terrorisme va colpejar Torà amb tanta brutalitat que el nom de la nostra vila va aparèixer en tots els mitjans de comunicació. Ara gairebé cinc anys després sembla que tot s'hagi oblidat, tot i que els culpables de que un jove acabés a l'UVI d'un hospital i de que el terror s'ensenyorís de la població no han assumit cap tipus de responsabilitat.

Aquest dissabte, a dos quarts de vuit del vespre i a la Sala d'actes de l'Ajuntament de Torà, es presenta el que pot ser una bona eina per a lluitar contra la impunitat i l'oblit. El documental "Alerta Torà", realitzat per Dan Ortínez, narra els fets de l'anomenat "cas Torà", des de les detencions i tortures fins al judici a l'audiencia Nacional espanyola d'un dels dos processos oberts arran d'aquella operació policíaca. En aquest sentit el documental que ara es presenta pot ser una bona eina per a donar a conèixer uns fets, que alguns voldrien silenciar, en casals, ateneus, mitjans de comunicació independents, etc...

Més informació sobre aquest cas al web del Col·lectiu de Suport o en l'apartat Antirepressiu d'aquest bloc.

Per una Assemblea Nacional d’Electes Municipals.

Article publicat a Llibertat.Cat, el portal de l'Esquerra Independentista:

Per una Assemblea Nacional d’Electes Municipals.

Ara deu fer nou anys de la redacció dels actuals Principis Polítics de la CUP, que des d’aleshores s’ha publicat diverses vegades i en diferents formats, ja sigui com a introducció dels programes marc de les diferents eleccions celebrades des d’aleshores o bé en tríptics de caire més propagandístic. En aquest Principis Polítics parlem dels eixos bàsics que ens comprometem a defensar en els nostres municipis –des de la democràcia participativa a un model de desenvolupament econòmic, social i territorial sostenible- i, un cop citats aquests punts afegim que “el nostre compromís no s’acaba en l’acció programàtica, doncs, com ja hem dit, pensem que tant els ajuntaments com els representants municipals han de jugar un paper clau en la construcció d’una societat catalana plenament lliure i solidària. És per això que des de la CUP prenem el compromís de potenciar i donar contingut polític a l’Assemblea de Regidors dels Països Catalans, com a futur òrgan de sobirania popular”. És ben clar que els punts programàtics cal concretar-los en cada programa polític municipal i tractar de dur-los a la pràctica en funció de la conjuntura local, però... i l’Assemblea de Regidors? Quan, com i per què?

És evident que per a avançar cap a la independència nacional, a més del reforçament de les organitzacions de l’Esquerra Independentista i de la creació de plataformes unitàries per l’autodeterminació a partir d’un consens de mínims, és necessària l’existència d’òrgans polítics d’abast nacional. La Constitución Española estableix en el seu article 145 que “en cap cas s'admetrà la federació de Comunitats Autònomes”. Hi ha, però, una excepció: la disposició transitòria quarta d’aquesta mateixa constitució preveu la possibilitat de que la Comunitat Foral de Navarra s’integri, amb la resta de territoris bascos sota domini espanyol, en una única comunitat autònoma. La no aplicació de l’article 145 a Euskal Herria evidencia que aquest va ser redactat pensant en els Països Catalans. O és que algú creu que l’Estat tenia o té cap interès en evitar una hipotètica federació entre la Rioja i Castella-Lleó o entre Madrid i Castella-la Manxa? Tot i l’article 145, la impossibilitat de crear òrgans polítics nacionals dels Països Catalans a partir de les actuals comunitats autònomes no ve donada per la prohibició constitucional expressa sinó per la consolidació en les diferents parcel·les de poder autonòmic de forces polítiques defensores dels interessos de les respectives burgesies regionals i/o de formacions polítiques espanyolistes (entre les que s’han d’incloure, evidentment, les regionalistes). Queda clar que, més enllà dels impediments legals, els Països Catalans no poden articular-se des de dalt cap baix sinó que cal fer-ho des de sota, des de la base.

I, a nivell institucional, la base són els ajuntaments. A banda del tòpic cert que presenta l’ajuntament com la institució política més propera a la ciutadania, o potser precisament per això, la política municipal té algunes característiques que haurien de permetre posar les bases per a la construcció de futures institucions polítiques d’àmbit nacional; d’unes institucions sorgides de la legitimitat democràtica i oposades a la legalitat ocupant. En un article anterior (publicat a Lluita i reproduït per Llibertat.cat) deia que calia que els partits, plataformes o entitats diverses que volguessin impulsar un procés d’autodeterminació havien d’adoptar fórmules organitzatives que blindessin el procés d’hipotètiques reedicions de “la traïció dels líders”. Per aquest motiu és evident que només és possible endegar un procés rupturista des del camp institucional si ho fem basant-nos en la representació municipal. Una representació que, ara per ara, és l’única a la que tenen accés candidatures alternatives al sistema establert i on també podem trobar, arreu del país, un nombre considerable d’electes en llistes dels partits clàssics i en llistes independents amb voluntat de fer avançar aquest país cap a la seva llibertat, per damunt de disciplines de partit dictades per unes direccions que sempre acaben renunciant a drets col·lectius a canvi d’afegir algun que altre peix -cada cop més petit- al cada cop més foradat cove autonòmic. Un indici de l’existència d’aquest espai és que la creació d’una Assemblea d’Electes Municipals era una proposta que durant anys només feia seva la CUP i ara comencen a assumir-la sectors municipalistes d’alguns partits del sistema.

Cal, doncs, impulsar una Assemblea Nacional d’Electes Municipals que faci del Dret a l’Autodeterminació dels Països Catalans el seu objectiu prioritari, tot impulsant línies de treball unitàries basades en:

1- La defensa de la territorialitat, tot impulsant en tots els àmbits polítiques que articulin el territori nacional dels Països Catalans, prescindint de fronteres interiors establertes per divisions administratives alienes.

2- La conscienciació popular en el si dels municipis de la necessitat d’avançar cap