28 d’abril, 2008

Jo també he cremat la bandera espanyola.


Avui no tenia previst escriure res al bloc -estic una mica enfeinat escribint un document de la CUP de caire intern- però m'ha arribat un missatge d'Alerta Solidària que m'ha impulsat a fer aquest breu apunt. Francesc Argemí, un jove terrassenc més conegut per Franki, ha estat empresonat per haver cremat una bandera espanyola. Un "delicte" que hem comés tants i tantes independentistes d'aquest país. Jo mateix n'he cremat més d'una i, quan tingui una mica més de temps, en aquest mateix bloc us faré cinc cèntims de com va anar alguna de les batalletes més divertides amb la bandera de l'estanc.

Més informació sobre el cas d'en Franki:

Llibertat.cat: Els Mossos d'Esquadra detenen Franki.

Web d'Alerta: Empresonen en Franki sense notificar-ho als advocats.

La notícia a Vilaweb: Centenars de manifestants es concentren a la seu del PSC per reclamar la llibertat d'en Franki

Comunicat de la CUP.

Web de suport: Llibertat Franki

Us deixo amb una cançó:


27 d’abril, 2008

Descobrint Pere Foix

Una setantena de persones van assistir ahir a la sala d'actes de l'ajuntament de Torà a la xerrada sobre la vida i l'obra de Pere Foix. L'acte va iniciar-se amb una breu intervenció de representants de cadascuna de les tres formacions polítiques amb representació municipal.
Jordi Vilaseca, en nom de la CUP, va explicar com un cop vam assabentar-nos de que l'Ariadna Fitó i l'Antoni Estradé estaven treballant en la biografia de Pere Foix vam decidir presentar una moció per a donar suport a la seva recerca i per a difondre la figura, dissortadament encara força desconeguda, d'aquest sindicalista i escriptor nascut a Torà a finals del segle XIX, i com de la presentació d'aquella moció n'havia sorgit l'acte aquest acte públic. A continuació van intervenir els regidors Magí Coscollola (ERC) i Pere Pla (CiU, regidor de cultura) explicant el perquè havien donat suport a la proposta de la CUP.
Tot seguit va começar la conferència pròpiament dita a càrrec de l'Ariadna Fitó, que va explicar la primera part de la vida de Foix, des del seu naixement fins la proclamació de la República, i de l'Antoni Estradé, que va narrar els aspectes més rellevants de la biografia de Foix en el període que va dels anys 30 fins a la seva mort poc després de tornar de l'exili. Si bé la primera etapa es caracteritza per un fort compromís amb la lluita obrera i, en canvi, la segona destaca més pel seu paper d'escriptor, pel que vam poder sentir ahir tota la vida de Pere Foix és farcida de fets interessants i en alguns casos pròpia d'una novel·la d'aventures: des del jove que viatja com a polissó a l'Argentina amb una única pesseta a la butxaca fins al vell exiliat que no pot tornar a visitar la vila on va néixer fins poques setmanes abans de morir, passant pel sindicalista que comparteix presó amb Companys o que espera Salvador Seguí un parell de carrers més amunt d'on el Noi del Sucre cau tirotejat...
A la foto: Magí Coscollola (ERC), Jordi Vilaseca (CUP), Pere Pla (CiU), Ariadna Fitó i Antoni Estradé.
La moció de la CUP també preveia adquirir els diferents llibres publicats per Pere Foix al llarg de la seva vida. De moment ja se n'ha aconseguit quatre.

20 d’abril, 2008

Pere Foix: escriptor, sindicalista... i toranès.

A primers del mes passat, l’ajuntament de Torà va aprovar per unanimitat una moció, presentada per la CUP, de reconeixement a una persona que, com tantes n’hi ha arreu del país, encara no gaudeix del reconeixement que correspondria a la seva trajectòria en diferents camps: el sindicalista i escriptor Pere Foix i Cases.

La moció repassa les raons per les quals entenem que, des de l’Ajuntament de Torà, cal impulsar un reconeixement públic de Pere Foix: la seva vinculació amb Torà, la vila que va veure’l néixer el 19 de febrer de 1893; les seves arrels populars; la seva vinculació a la lluita obrera; el seu compromís nacional; la seva condició d’exiliat i la seva obra com a escriptor i periodista. Pel que fa als acords concrets de la moció es van aprovar tres punts:
-Adquirir l’obra completa de l’autor toranès, descatalogada i dispersa, per tal d’incorporar-la a la biblioteca municipal
-Col·laborar en l’edició d’un llibre biogràfic sobre la seva figura, i
-Col·locar una placa commemorativa a la façana de la casa on va néixer.

El quart punt que proposàvem no va ser acceptat. Es tractava de rebatejar amb el nom de Pere Foix la biblioteca municipal, tenint en compte que el nom actual (Sant Jordi) va posar-li la seva anterior titular (la Caixa de Catalunya) i, a diferència del que proposàvem, no té cap significació especial per al nostre municipi, més enllà de la celebració arreu del país del dia del llibre. A tall d’anècdota: fa una mica més d’un any quan vam presentar una moció, que en aquell cas va aprovar-se per majoria simple, proposant donar el nom de Manuel de Pedrolo a un espai públic de la vila, l’únic regidor que va votar-hi en contra va fer-ho al·legant que Pedrolo no era toranès, com si sant Jordi, sant Jaume, sant Gil o sant Sebastià (els tres darrers donen nom a carrers de la vila) fossin toranesos de soca-rel!!

L’argument esgrimit per la CUP per a donar el nom de Pere Foix a la biblioteca va ser el mateix que CiU va argumentar per a oposar-s’hi: el desconeixement popular que encara hi ha a Torà sobre aquest personatge. Per a començar a pal·liar aquesta mancança es va acordar fer un acte públic sobre la vida i obra de Foix, al voltant de la diada del que esperem que sigui el seu predecessor en els rètols de la biblioteca, a càrrec de les dues persones que estan treballant en la biografia de l’autor toranès.

Dissabte 26 d’abril, a les 8 del vespre,a la Sala d’actes de l’ajuntament de Torà, conferència sobre la vida i l’obra del sindicalista i escriptor Pere Foix, a càrrec d’Antoni Estradé i Saltó (Vimbodí 1958), llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Màster en Pensament Polític i Social per la Universitat de Sussex, professor de Sociologia a la UAB, i d’Ariadna Fitó i Frutos (Calaf 1985), llicenciada en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona.

El cartell és obra del Ramon Porta.

16 d’abril, 2008

Fills de puta!!

De tant en tant faig un “copiar i enganxar” dels títols de les entrades d’aquest bloc o d’articles publicat en altres pàgines, amb els corresponents enllaços, i els envio per correu electrònic a amistats i coneixences (o a gent que sense conèixer-la compartim alguna llista de correu) a les quals crec que poden interessar. Per raons òbvies, el següent article, publicat a Llibertat.cat, l’hauré d’enviar amb un aclariment previ: el títol de l’entrada no va per vosaltres!

Fills de puta!!

No descobreixo res en dir que, en una societat històricament patriarcal, el sexisme és present en molts àmbits, especialment en aquells que evolucionen més lentament com ara el llenguatge. Un dels exemples més evidents (i per tant també més combatuts) és l’ús del genèric masculí. De mica en mica hem anat prenent consciència d’aquest fet i ens hem habituat a l’ús d’expressions neutres o de formes dobles; potser on s’ha avançat menys en aquest sentit és en el camp dels insults. En certa manera és comprensible que els hàbits lingüístics costin més de canviar en els usos més viscerals i espontanis que no pas en aquells més formals i reflexius. Quan insultem algú, quan ho fem amb ganes, no ens fixem massa en la correcció del llenguatge sinó que, si ens parem a pensar-hi, busquem la paraula que pugui ferir més. I aquí normalment guanyen els clàssics; contràriament al llenguatge tècnic, en el que s’han estès amb relativa facilitat els neologismes més recargolats, en el llenguatge popular –del qual renecs i insults en són part integrant- encara no hem trobat una expressió que pugui substituir amb garanties els tradicionals (i sexistes) “malparit” i “fill de puta”; ara per ara, si en prescindim ens trobem en que, davant de certes situacions, ens manquen paraules. Hauríem de ser capaços i capaces de transvasar la mala llet d’aquestes expressions clàssiques cap a formes no sexistes d’ofendre, però no és fàcil trobar i popularitzar expressions alternatives que puguin canalitzar la voluntat ofensiva, amb eficiència, sense que es perdi ni una gota de ràbia pel camí. Ens cal, en definitiva, una nova cultura de l’insult.

L’actualitat informativa ens obsequia, dia rere dia, amb situacions en les que ens quedem sense les paraules adequades, en un estat d’extrema sequera lèxica.


Quan veiem que aquells que fa quatre anys, quan eren a l’oposició, es retrataven darrera una pancarta contra el transvasament de l’Ebre i ara que governen aquest (tros de) país imposen aquest mateix transvasament. Quan sentim com, des de Barcelona, València i Madrid, els governs regionals i l’estatal fomenten l’enfrontament entre diferents territoris dels Països Catalans, alimentant l’anticatalanisme més ranci. Quan veiem que aquest transvasament només servirà per a destruir encara més el territori, tant a la punta de canonada d’on es pren l’aigua com a l’extrem oposat, que continuarà inundant-se de totxos i ciment.

Quan els mitjans de comunicació del règim recorden unanimitats pròpies de dictadures pantaneres. Quan es pregunten d’on ha de venir l’aigua sense qüestionar un model de creixement insostenible que mai en tindrà prou. Quan de la vampirització dels recursos naturals dels territoris més deprimits per part de les àrees més desenvolupades, per a poder mantenir i augmentar els desequilibris, en diuen solidaritat. Quan ignoren que la solidaritat és justament el contrari: poder dir des de qualsevol punt del país, també des de les comarques que teòricament en resulten beneficiades, no al transvasament, no a la destrucció del territori.

Quan tot plegat ho justifiquen dient, que sí, que ells estan, continuen estant, contra tots els transvasaments. Que són partidaris d’altres solucions més sostenibles però que, davant de la gravetat de la situació cal una resposta immediata. Que no poden esperar solucions que trigarien anys en dur-se a terme, sinó que cal gestionar els pocs recursos hídrics de que actualment es disposa, encara que això comporti solucions temporals que no els acaben d’agradar, perquè ens trobem en una situació d’emergència nacional...

Davant d’aquesta situació cal admetre que sí; que estem en una situació d’emergència nacional. I en una situació d’emergència nacional com l’actual, que amenaça les Terres de l’Ebre i, de retruc, tot el país, cal fer ús de tots els recursos expressius dels que disposem. Que sí, que ja ho sabem que determinades paraules tenen un fort component sexista, però en situacions d’emergència nacional cal recórrer temporalment, encara que no ens agradi, a aquelles paraules que poden transmetre més fidelment els sentiments (l’odi, la ràbia, el fàstic...) que ens brollen en veure com volen destruir la nostra terra. Quina colla de....


------------------------------------------------
En la mateixa secció d’opinió de Llibertat.cat hi ha un interessant article d’un company d’assemblea: Quan el govern esdevé un trist ajuntament metropolità, de Jordi Llauradó