25 d’octubre, 2012

¡Muchas gracias, coronel Alamán!

Bienquerido Coronel;

Permítame, en primer lugar, excusarme por el retraso en escribir esta carta. Habría estado más correcto haberla escrito en las postrimerías del verano pero por dos motivos no ha estado hasta ahora que me he decidido a hacerlo. El primero es que soy un poco de la cebolla y formo parte de una organización rojo-separatista, la CUP, de las que todavía defienden la oficialidad única del catalán en todos los territorios donde es lengua propia. A lo mejor se me enfadan y tengo que hacerme de ERC… El otro motivo es que, sinceramente, no di a sus palabras la importancia que se merecían y con el tiempo me habían ido marchando de la cabeza. ¿Por qué lo hago ahora, pues, al cabo de dos meses? Se lo diré con franqueza –no se corra ahora, solo es una expresión-: porqué después de tantos avioncitos militares de su país sobrevolando el nuestro estoy bien cagado de miedo.

No pasa cada día que, delante de los deseos de libertad de una parte de nuestro pueblo, venga un militar extranjero y nos ofrezca su cadáver para que le pasemos por encima. De hecho, y por eso hemos de agradecerle el detalle, creo que su oferta era una promoción exclusiva para Catalunya. Porqué, no nos engañemos Coronel, usted ya tiene una edad y solo debe tener un cadáver para ofrecer. ¿Cómo es que no lo ofreció en su momento cuándo otros supuestos españoles rompieron su supuesta patria? ¿Se acuerda de Guinea Ecuatorial? Sí hombre, aquel trozo de España llena de españoles más negros que los cojones de un grillo y que a pesar de haber estado educados en la escuela españolizadora del momento (y por tanto de saber los sacrificios que habían hecho por ellos sus ancestros don Pelayo, el Cid Campeador y Isabel la Católica) de golpe y vuelta cambiaron de DNI. ¿Y el Sáhara Occidental? ¿Y la mítica Sidi Ifni? ¿Cómo es que ni usted ni sus compañeros de armas les ofrecieron ningún cadáver para pisar? No me dirá que entonces era usted el que apretaba el culo.
 
 


Aunque a lo mejor no era entonces si no que es ahora, con el estallido del independentismo catalán, cuando empiezan a llevar luto en los gallumbos. Pero… ¿por qué habría de preocuparles más la secesión de Catalunya que la de otros territorios del imperio donde no se ponía el Sol? A ver si resultará que también los militares padecen, como la mayoría de los españoles, del mismo mal del que acusan a los catalanes. ¿Es usted también de los que creen que sin las colonias España es inviable económicamente? Sea sincero, Coronel, porqué si teme por los recortes de su pensión quizás lo podamos arreglar...

¿Tiene usted alguna grabación con sus reflexiones macabro-patrióticas? Lo digo porque en las gasolineras y bares de camioneros las únicas cintas de intelectuales españoles de nivel que encuentro son las de Arévalo y quería una suya para dársela a un regidor del ayuntamiento de mi pueblo. ¡No, hombre, no! No se espante, que me refiero al concejal de festejos. Ya sé que no puede decirse trigo hasta que sea al saco y bien atado, pero tenemos prisa y usted tampoco es de primera volada. Había pensado que cuando seamos independientes encontraremos mucho a faltar a gente como usted y a lo mejor, sobre todo si se les acorta la paga, ustedes también a nosotros. Una buena solución para poner fin a la añoranza y evitar que hagan más bostezos que eructos podría ser que ustedes se ganaran cuatro duros actuando en nuestras fiestas mayores. Ya le imagino a usted haciendo el pregón en la Plaza del Vall de Torà, bien mudado con su uniforme de bonito, con más medallas en el pecho que el mágico Andrés, con sus estrellas de coronel haciendo juego con la esteladas de los balcones. No me dirá que no le haría ilusión. Todos saldríamos ganando: nos ahorraríamos la sangre, los cadáveres, las bombas y el combustible de los aviones, usted se sacaría un sobresueldo y nosotros nos haríamos –nos continuaríamos haciendo- un harto de reír. Piénseselo a paso ligero, si puede ser, que tenemos prisa.

06 d’octubre, 2012

De quimeres, cimeres i unitats.

No la busqueu entre els fets d’armes d’Arnau Mir de Tost, Jaume I, els almogàvers, Basset, Moragues, Macià o els últims clandestins. No la trobareu tampoc al romànic fundacional, ni a l’esplendor del gòtic o al reciclatge modernista. Ni en el fotimer de paraules arrenglerades al llarg dels segles -d’Ausiàs i Joanot a Cabré i Beszonoff- i endreçades per Alcover, Moll i Fabra. Ni a la jota, a la sardana o, encara que a vegades ho pugui semblar, al ball de bastons. Ni al pa amb tomata, la paella, els calçots, l’ensaïmada o les figues de Fraga. Ni tan sols al cul d’un got de ratafia, d’herbes o de muscat. Ni al dret civil, la micologia o l’escatologia. Si el vilipendiat Victor aixequés el cap donaria fe que la principal característica de l’anomenat fet diferencial català no és de caire històric, cultural o lingüístic sinó matemàtic; que rau, més concretament, en la nostra particular percepció de l’aritmètica.

La majoria d’enquestes i estudis d’opinió assenyalen que el suport a la independència supera clarament el 50% de la població d’aquest (tros de) país. Ara fa un mes, una manifestació, amb un lema explícitament independentista, va aplegar un nombre de manifestants superior a la meitat dels vots aconseguits fa 2 anys entre tots els partits amb representació parlamentària. Però malgrat aquests indicadors clarament positius, després del fracàs  de l’enèsim intent de presentar una candidatura conjunta de totes les forces que es reclamen independentistes, en aquest (tros de) país ja hi ha segadors que esmolen l’eina per a tallar-se les venes. “Hem perdut una oportunitat única per a que l’independentisme tingués els millors resultats de la seva història, cagondhondt!”, coincideixen la majoria d’analistes partidaris d’un pacte d’aquest estil. –“Senyo, senyo, la culpa és d’Esquerra!” -“Noooo, han sigut els de Solidaritat!!”- discrepen els mateixos, un cop trencat el consens de penjar el mort a la CUP.

El cas és que, per culpa d’uns o altres, en un (tros de) país on la majoria de gent és partidària de la independència, no es preveu que les forces polítiques que es defineixen explícitament com a independentistes obtinguin una quarta part dels escons del Parlament de Catalunya. Si el vilipendiat Victor aixequés el cap el primer que pensaria és que el bàndol contrari, el dels partidaris de mantenir el país sota domini estranger, sí que deu concórrer unit en una gran coalició, –“Ni dretes, ni esquerres: España una, grande i després ja decidirem si libre!”- que evita “perdre vots” a l’hora d’atribuir els escons. Però no, l’espanyolisme tampoc va unit a les eleccions.

Els que, de bona fe, creuen en una quimèrica llista única independentista per a unes eleccions plebiscitàries semblen oblidar que l’acord parlamentari de convocar una consulta parlava de fer-ho “prioritàriament durant la propera legislatura". És a dir que els que la van consensuar no preveuen el passi-ho bé Espanya per l’endemà del ple constituent. Així doncs, durant la legislatura s’hauran de discutir i votar moltes altres coses:  si s’han de privatitzar els serveis públics per a donar negoci als amiguets, si cal posar el territori al servei de les infraestructures o les infraestructures al servei del territori, si cal defensar els interessos de la banca o el de les víctimes, si ....  
 
Però fins i tot entrant en la lògica il·lògica dels defensors a ultrança de la unitat electoral independentista, la suposada transcendència del moment no s’ha de veure alterat pel fet que a les eleccions hi hagi tres formacions independentistes o només n’hi hagués dues. Tots els defensors d’unitats d’aquest tipus –i a la xarxa n’hi arriba a haver molts i molt pesats- exclouen CiU de la relació de forces independentistes. És en una de les poques coses amb les que hi coincideixo. Si consideréssim independentistes als de Mas i Duran els partidaris d’ajornar tots els debats fins l’endemà de la independència no haurien de patir per res, perquè entre CiU i els independentistes declarats sumarien una amplíssima majoria parlamentària. El cert és, però, que els convergents fan autèntics malabarismes verbals per a no pronunciar, ni per error, la paraula independència i, malgrat això arrossegaran els vots de la majoria de gent que votaria sí en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si, per la via electoral s’esbrava l’efervescència independentista que es viu actualment en aquest (tros de) país no serà pas perquè la presentació de la CUP divideixi encara més el vot independentista –com si el vot no fos personal i intransferible i cadascú no pogués votar el què li rota-, ni pel fracàs de la cimera del dóna’m el tres de Barcelona a canvi de l’u de Tarragona, ni tampoc per la fórmula del vilipendiat d’Hondt, sinó pel fet d’haver-hi milers i milers de persones que, tot i desitjar la independència, pixen fora d’urna, donant acríticament el seu vot a una força política que en cap moment ha dit que la vulgui proclamar.

02 d’octubre, 2012

Oferiu vots als pactistes que fracassaren.

De, com a mínim, sorprenent caldria qualificar la successió d’esdeveniments que s’han desfermat les darreres setmanes en aquest (tros de) país. I és molt probable, també, que les sorpreses vagin en augment a mesura que ens acostem al 25 de novembre i, sobretot, que la sorpresa majúscula per a molta gent arribi passada aquesta data.

Després d’una històrica manifestació per la independència a la què, de tant massiva, hi assistiren fins i tot destacats vividors de la política manifestament contraris a la independència, els esdeveniments s’han precipitat i les aigües tradicionalment plàcides de l’oasi català amenacen amb sortir de mare. La suma del clam popular majoritari de l’Onze de Setembre i del rebuig frontal de Rajoy a la proposta espanyolista de Mas -què hi ha més espanyolista que buscar “propostes d’entesa amb Espanya” per a fer-nos sentir còmodes dins d’aquest estat?- obliga els principals partits, especialment aquells que han ocupat la “centralitat política catalana” gràcies a la seva permanent ambigüitat, a reposicionar-se davant el nou escenari. I és que, sense que la majoria dels actors que porten més de trenta anys representant la mateixa trista funció se n’adonessin gaire, l’escenari regional ha anat canviant cap a l’hegemonia social de l’independentisme. Ara als directors, guionistes i actors de la comèdia autonomista se’ls ha girat feina; si no s’espavilen corren el risc que els canvis de guió portin desenllaços fins fa poc imprevisibles, i gens desitjables per als amos del teatre, i que el paper protagonista vagi a parar a les mans del poble, a les mans de qui estava previst que es limités a fer de públic, que només havia d’emprar-les per a aplaudir-los i votar-los de tant en tant.

 
Paradoxalment, després del fracàs del pacte fiscal, el seu projecte estrella, CiU és la força política més ben situada de cara al 25N i, per tant, el principal obstacle per a la independència d’aquest (tros de) país. Correm el risc que, després de la manifestació independentista més gran de la història, la major part d’aquests mateixos manifestants facin cua per a omplir les urnes amb paperetes d’una formació política i d’un líder que han proscrit la paraula “independència” del seu vocabulari.

I és que, electoralment parlant, tot juga a favor de Mas. La immediatesa de les eleccions li permet mantenir, sense que se li acabin els eufemismes, la indefinició sobre si la “plenitud nacional” que ens promet és la de Puerto Rico, la de Baviera o la de les illes Caiman. Pronunciar-se obertament per la independència li generaria problemes amb els apuntadors que, fora del camp de visió del gran públic, dicten els objectius polítics de la federació regionalista i el conduiria irremeiablement cap a un “carreró amb sortida”, on tindria molt difícil fer mitja volta.

A més, per a guanyar vots entre els partidaris de la independència, als principals dirigents de CiU no els cal pronunciar la paraula maleïda. De l’associació de conceptes Convergència-Independència, clau per a l’èxit electoral, ja se n’encarreguen els militants i dirigents locals i comarcals del partit i, sobretot, els sectors polítics i mediàtics més manifestament anticatalans. La campanya per la captació convergent del vot independentista està garantida cada cop que la Sánchez Camacho obre la seva immensa boca, disposada a empassar-se sencer l’electorat espanyolista de l’erràtica secció regional del PsoE; cada cop que els mitjans de la caverna espanyolista tracten de desqualificar Mas, presentant-lo com un líder messiànic (o “maciànic”) que vol trencar Espanya; cada cop (i mai millor dit) que associacions de militars senils o franctiradors solitaris ens amenacen amb les armes i amb judicis castrenses i ens ofereixen cadàvers per trepitjar, malgrat haver fugit amb els calçotets cagats quan la seva pàtria espanyola es va trencar a Guinea Equatorial o al Sàhara Occidental. Cada cop que les amenaces i els comentaris catalanòfobs lliguen el nom de Mas amb el de Catalunya i els putos catalans la majoria absoluta convergent és més a prop.

No ajuden gens a aturar la marxa triomfal convergent alguns comentaris sorgits des de les files de l’independentisme que, amb tota la raó del món, critiquen les polítiques neoliberals del govern Mas oblidant, però, un factor que crec que hauríem de tenir molt en compte: la majoria de nous independentistes –és a dir, la majoria de la majoria-  responen més a estímuls emocionals que a raonaments polítics. Afirmacions de rebuig a “una independència que vingui de la mà de CiU”, “dels que retallen els nostres drets”, “que només canviaria quatre ratlles al mapa” i altres per l’estil no només són difícils d’entendre per la majoria de la gent sinó que, a més, parteixen d’una premissa falsa: que CiU té com a objectiu a curt termini la creació d’un estat català independent.

L’esquerra independentista ha de continuar plantant cara a totes les agressions (socials, polítiques, econòmiques, territorials, etc) i a totes les corrupteles del “govern dels millets” -exemplar en aquest sentit l’actuació de l’assemblea i del regidor de la CUP de Reus en la denúncia de la xarxa d’interessos a l’entorn del conseller Boi Ruiz- amb tota la contundència possible. Ho ha de fer, però, tenint en compte l’escassa politització del gruix de nous independentistes, que els fa permeables al discurs convergent (i al transversal) d’ajornament de les ideologies. Si volem evitar que la majoria de participants en la gran manifestació independentista de la Diada donin alegrement el seu vot a una força que no és independentista cal que fem un discurs molt planer, que pugui ser entès per tothom. Que quedi clar als ulls de l’analista més simple que l’esquerra independentista –l’únic independentisme existent durant moltes dècades, no ho oblidem- no és que no vulgui veure dibuixat un Estat català al mapa d’Europa sinó que amb això no en tenim prou; que volem que la nova República catalana, que nosaltres dibuixaríem més gran al mapa, sigui molt més democràtica i justa que els estats que fins ara ens ha tocat patir.

Si la gent no s’espavila, la gran mobilització d’aquest setembre pot acabar convertint la multitud que va prendre els carrers de Barcelona reivindicant la independència en una simple corretja de transmissió d’interessos partidistes –“Co-Conver-Convergència!”. No estaria de més recordar que segons el Polònia, un dels programes d’actualitat més rigorosos de TV3, la puta i la Ramoneta convergents no són mortes. Si el resultat electoral del seu partit és el què esperen, quan tornin de parranda, portaran un cove àvid de peix i curull de desil·lusions col·lectives.