D’Arenys de Munt a Castellnou d’Ossó

Arenyencs i arenyenques. Fa cinc anys –ja fa cinc anys!- que a Arenys de Munt es va celebrar la primera de les consultes populars sobre la independència, la mare de totes les consultes. Ara, cinc anys després –només cinc anys!-, en que les grans mobilitzacions són convocades per organitzacions amb una forta implantació i per un conjunt de forces polítiques que sumen una àmplia majoria parlamentària, convé recordar que aquella proposta va sorgir del Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació (MAPA) i va traslladar-se al ple de l’Ajuntament en forma de moció per la CUP, que en aquella època tenia a Josep Manel Ximenis com a únic regidor en aquest municipi del Maresme, que el va aprovar amb els vots afirmatius d’AM2000, ERC, CiU i la pròpia CUP i l’abstenció del PSC.

En contra del que podia semblar en un primer moment -confesso que quan Ximenis va parlar-me’n per primer cop, uns mesos abans, vaig contestar-li quelcom semblant a “això està molt bé” més pel desig que així fos que per convenciment- l’experiència va sortir rodona. L’èxit organitzatiu i de participació i el ressò mediàtic d’aquella primera consulta va comportar la seva immediata expansió al llarg i ample d’aquest tros de país, amb més de 500 rèpliques durant el següent any i mig. La iniciativa d’aquella minoria d’arrauxats maresmencs va ser suficient per a poder visualitzar per primer cop dos factors que ara són molt evidents: la viabilitat d’assolir a curt termini una majoria social favorable a la independència, al marge d’adscripcions polítiques concretes, i la por de l’Estat espanyol a les urnes, amb una reacció conjunta de tots els fronts de l’espanyolisme, des de l’aparell judicial als grups violents d’extrema dreta passant per la immensa majoria de partits, sindicats i mitjans de comunicació espanyols.

Castellnovins i castellnovines. Fa un parell de setmanes Castellnou d’Ossó, un poble d’una trentena d’habitants del municipi d’Ossó de Sió, a l’extrem nord-oriental de la comarca de l’Urgell, va treure el nas a la premsa comarcal protagonitzant una notícia que potser alguns consideraran anecdòtica però que hauria estat impensable cinc anys enrere –o potser només dos!- i que, per tant, és força indicativa del moment que viu aquest (tros de) país: l’ajornament de la seva festa major per a poder assistir als actes per la independència convocats amb motiu de la Diada. A diferència d’alguns urbanites que creuen viure al melic del món, la gent de Castellnou d’Ossó ha fet palès el seu arrelament a la terra.

Extraterrestres. El notable increment del suport popular a la independència a la totalitat de l’actual comunitat autònoma de Catalunya dels darrers anys contrasta amb l’ambigüitat que algunes formacions polítiques mantenen respecte aquest tema. Al marge, o al costat, del putaramonetisme endèmic de partits com UDC, ICV i EUiA, crida l’atenció la fugida d’estudi d’alguns sectors alternatius i/o anticapitalistes, que es limiten a posicionar-se a favor del dret a decidir sense definir el seu sentit de vot a dos mesos –només dos mesos!- de l’anunciada consulta del 9 de novembre.

La inexistència de garanties de canvis polítics i socials profunds d’un Estat català respecte a l’actual Estat espanyol és un dels arguments-excusa de l’esquerra de tradició més clarament hispanocèntrica, prescindint del detall que la persistència de la dominació espanyola (i francesa) sobre el nostre país sí que n’ofereix de garanties... de que tot segueixi igual. “No ens ha de fer por dir que no a un procés encapçalat per la burgesia catalana de la mateixa manera que el 1978 vam dir no a la constitució espanyola”- diuen alguns, comparant la transició postfranquista espanyola i l’actual situació política catalana, en un paral·lelisme trampós: el doble sí del 9 de novembre, a diferència del vot afirmatiu a la constitució espanyola, no comporta l’acceptació de cap sistema polític concret. És, per seguir amb la comparativa, com si en el seu moment s’hagués posat a votació la mort de Franco i alguns demòcrates dubtessin votar-hi a favor pel temor, ben fonamentat, de que no canviarien moltes de les coses que en aquell moment hauria calgut canviar.

Altres esgrimeixen el municipalisme  –“la nostra prioritat és canviar la ciutat, colze a colze amb els moviments socials i les entitats”- per a no mullar-se sobre la independència, ignorant, o més aviat tractant d’ignorar, el destacadíssim paper que ha tingut la lluita municipal en l’extensió de l’independentisme. I com a mostra només cal veure la repercussió que va tenir una moció d’una entitat presentada fa cinc anys –només cinc anys!- per un grup municipal format per un únic regidor –només un!- en un dels 947 municipis d’aquest tros de país.

De donar-se la mà i d’enfilar-se per les parets.

1985. És el primer estiu amb el carnet de conduir a la butxaca i tant se val una festa major com un concert de rock o d’un cantautor. Qualsevol festa pot ser un bon destí per a una colla de mitja dotzena de joves com tants altres. Avui toca anar a Torà, on un grup basc de nom fàl·lico-gallinaci fa un dels seus primers concerts en aquest país. Aparquen els dos cotxes just a l’entrada del poble, davant del Trèvol, i fan cap al concert, al pati de les escoles, a gaudir de la festa i de la fauna. Al cap d’unes hores un dels membres de la colla, un conegut meu de tota la vida, es troba tot sol davant de l’ajuntament d’on pengen dues banderes: la del país i la de l’ocupant. Però això es pot apriar.

Amb una agilitat que els anys i els quilos acabaran espoliant-li, el meu conegut s’enfila per la façana de la casa consistorial fins a aconseguir agafar la punta de la bandera i l’estira amb totes les seves forces. Simbolismes al marge, la tela és de bona qualitat i no pot arrencar-la. Està trigant més del què comptava. Per por a que l’enxampin opta la solució més ràpida: amb una mà s’aguanta al ferro clavat a la paret i amb l’altra empeny tant amunt com pot el pal metàl·lic de l’estanquera, que surt del seu suport i cau a la plaça fotent un temperi que a l’improvisat escalador li sembla que ha de despertar mig poble. Acollonit, sense esperar a veure si s’obre cap finestra, fuig tant de pressa com pot, amb el trofeu a sota el braç, a mode de llança, per un carrer escassament il·luminat en direcció a la riera. L’escena esdevé encara més quixotesca quan veu davant seu unes figures blanques que es mouen. Per sort no són molins, ni gegants, sinó culs, i pot saltar per sobre. Una mica més enllà d’on copula la punkarrada s’atura, deixa la bandera a terra i, ara sí, amb l’ajuda de mans i peus, arranca el pal de la bandera i s’emporta el drap cap al maleter del cotxe.

 

 

Dies més tard un altre dels integrants d’aquella expedició, cambrer, s’esforça per a aguantar-se el riure tot escoltant un client toranès que, indignat, li explica l’abominable crim tèxtil esdevingut a la vila. “Devien ser de fora, perquè a Torà això només ho poden haver fet dos o tres, i els de l’ajuntament ja hi han anat a parlar...”.

2010. El 25 d’abril, aniversari de la derrota d’Almansa, Torà Decideix convoca una consulta popular en la que participen 331 veïnes i veïns. Entre els votants n’hi ha bastants que el 1985 encara no havien nascut i uns quants, pocs, que encara no havien arribat a aquest país. També n’hi ha, qui-sap-los, que ja fa més temps que volten per aquí, inclosos padrins i padrines que venen en colla des del Casal d’avis o a la sortida de missa, gent de tota mena d’entitats, de tots els grups polítics amb representació municipal... El ventall de votants és prou ampli per a abastar des de l’escalador de pa sucat amb oli, que anys enrere havia tret la bandera espanyola de l’ajuntament, fins a regidors de l’equip de govern d’aquella època, que l’hi havien posat. Malgrat aquesta heterogeneïtat, el 95,47% de votants afirma estar d’acord en que “els Països Catalans esdevinguin un estat lliure, independent i democràtic”.

2013. Els últims anys l’independentisme en aquest tros de país ha augmentat considerablement. És molt probable que avui votaríem més de 331 i segur que en cap altre Onze de Setembre s’han mobilitzat tants toranesos i toraneses com enguany. A aquells que han escollit individualment el seu destí geogràfic per a reivindicar l’objectiu col·lectiu cal afegir-hi l’expedició amb destí als trams 112 i 113 de la Via Catalana cap a la Independència, que possiblement encapçalaran els principals representants de la vila -que no s’espantin els propietaris de gossos de l’Ametlla de Mar, que parlo del Brut i la Bruta- per a participar en una Diada que es preveu històrica.

Queden lluny els anys en que els independentistes eren dos o tres a cada poble i en que a les mobilitzacions es coneixia gairebé tothom. Per als que tenim una incerta edat, els anys 80 i 90 són un bon recurs per a explicar batalletes, si cal amanides amb tocs literaris, i un període de la història de l’independentisme que no s’ha d’oblidar. Però mirar enrere ha de servir, sobretot, per a adonar-nos del què hem avançat i per a no repetir errors. Mai no hi havia hagut tanta gent que es declara independentista com ara però això pot no servir de res si es deixa el “procés de transició nacional” en mans de la classe política. Ja ens van fotre durant la mal anomenada “transició democràtica” renunciant a la ruptura amb el franquisme, que propugnava l’Assemblea de Catalunya. Per a evitar una nova “traïció dels líders”, com l’anomenava Xirinacs, cal que la mobilització popular no afluixi, que empenyi més fort que totes les putes i ramonetes que parasiten la política d’aquest tros de país.  I això aquest Onze de Setembre passa per donar-se la mà amb tothom que comparteixi els anhels de llibertat d’aquest poble –des de padrins missaires a púnkies en zel- sense renúncies  dels que continuem volent-ho tot, ni retrets cap als que abans teníem enfront, ni lliçons d’aquells que ara que finalment han trobat el camí ens volen fer de guies. I això no significa, en absolut, renunciar al combat polític en cap moment, sinó aplicar allò que va dir David Fernández en la seva estrena parlamentària: mà estesa i puny tancat.

Des que els independentistes hem deixat de ser quatre gats són les rates les que s’enfilen per les parets. Els espanyolistes furibunds i els vividors del sistema són conscients que si no afluixem  més d’hora o més tard podrem despenjar oficialment totes les banderes espanyoles (i les franceses) dels edificis d’aquest país –de tot el país- i enviar-les al lloc que els correspon: més enllà dels Monegres i del port d’Almansa i ben a la vora del cul del bufó Boadella.



Lliçó per a autonomistes, federalistes i altres carallots

Punt i final. Després de més de quatre anys de restrenyiment els dropos del Tribunal Constitucional (espanyol, por supuesto) han emès sentència, han fallat, en els termes més o menys esperats: en nom de la sacrosanta Constitució (espanyola, faltaría más), han escapçat bona part dels articles que a la Moncloa s’havien descuidat de retallar de l’Estatutet aprovat prèviament pel Parlament d’aquest (tros de) país, que ja no era gran cosa perquè s’havia redactat condicionat per les limitacions imposades per l’esmentada Constitució...

Confesso que no he seguit massa la notícia als mitjans, més que res pel previsibles que eren tant el "fallo" com les presumptes reaccions. De resquitllada, però, he sentit una estona el Fuentes a Catalunya Ràdio entrevistant un dels “pares de la Constitució”. Ja ho sabeu la Carta Magna (espanyola, què sinó?) té molts pares, com els gossos mil•letxes, però de mare només n’hi ha una (... grande y libre).

L’entrevistat en qüestió era Gregorio Peces Barba, ponent constitucional en representació del PSOE. En un determinat moment Fuentes ha preguntat (en espanyol, és claro) alguna cosa així:
-Com queda ara l’encaix entre Catalunya i Espanya?
El pare de la Constitució borda ha replicat que no hi podia haver cap encaix entre Catalunya i Espanya perquè “Catalunya és Espanya”. Fuentes, alumne avantatjat ho ha pescat de seguida:
-Com quedarà l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya?
-Això ja m’agrada més!- l’aprova satisfet l’insigne professor.

Si d’alguna cosa ha de servir tot aquest procés és la de posar en evidència la mentida sobre la que s’ha construït el discurs autonomista. Ens ha repetit fins a l’avorriment la pel•lícula d’una transició basada, entre altres fal•làcies, en el reconeixement de la identitat nacional catalana, i conseqüentment de la plurinacionalitat de l’Estat, en un pacte entre els diferents pobles de l’Estat. Ara els ganduls del TC diuen que de tot això el text constitucional no en parla, que l’única nació que hi surt citada és l’espanyola. I tenen raó.

A efectes legals espanyols la nació catalana, per molt que ho hagin somiat els autonomistes i els federalistes nostrats, no existeix, no consta enlloc i, per tant, no és subjecte de dret. Som una “nació sense papers” i no hem d’esperar que ens els doni Espanya. Per què hauria de fer-ho? Per quin motiu els espanyols haurien de tirar pedres contra la seva pròpia teulada? No són tan rucs, no són pas catalans ells! Els espanyols ho tenen molt clar: la nació catalana no cap a la seva Constitució. I els catalans i les catalanes? Encara n’hi ha que no ho vegin?

La consulta a Torà: entre Almansa i Berga.

A poc a poc i bona lletra. El procés per a la realització al nostre municipi de la consulta popular sobre la independència de la nostra nació ha anat avançant de mica en mica. Amb el primer objectiu acomplert –el suport unànime de totes les forces polítiques de l’ajuntament a la moció-, amb la convocatòria a les entitats i amb la posterior constitució de Torà Decideix calia començar a perfilar com, quan i què volem decidir.

Ahir es va acordar la data de la consulta i el contingut de la pregunta. Pel que fa a la data, calia escollir entre el 28 de febrer i el 25 d’abril. En relació a la pregunta hi havia dues variables: en primer lloc triar entre el terme Nació catalana (l’emprat en la majoria de consultes del 13-D) i el més explícit Països Catalans (utilitzat per la comissió organitzadora de la consulta a Berga) i, d’altra banda, incloure-hi o no la referència a la Unió Europea.

Finalment es va acordar que la consulta toranesa es durà a terme l’aniversari de la batalla d’Almansa i que la qüestió que es plantejarà serà si les i els votants estan d’acord en que els Països Catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic.

.

25 d’abril de 1707: la derrota en la batalla d’Almansa va comportar l’inici de la pèrdua de les llibertats nacionals catalanes. El 25 d’abril de 2010 ha d’esdevenir un pas més en la lluita per la independència dels Països Catalans.

Confusió i por contra arguments.

Dijous al vespre. Sala d’actes de l’Ajuntament de Tàrrega. Mitja dotzena de ponents participen en un debat sobre les consultes sobre la independència nacional d’aquest proper diumenge: Adam Majó (CUP), Àngel Colom (CiU), Toni Comín (Psc-PsoE), Joan Tardà (ERC), Francesc Pané (ICV) i Roger Granados (Reagrupament). Hi assisteixo com a públic, no pas motivat per escoltar l’Adam –que ja sé que ho farà bé-, ni tampoc per Tardà, Colom o el representant del partit de Carretero, sinó per escoltar els arguments dels altres dos ponents. Els arguments del sí ja els conec; ara vull sentir els del no o els del no-ho-sé. A la poca estona d’aguantar dret a fora, vora la porta d’una sala plena a vessar, ja he sentit els de tots dos. Ja me’n podria tornar cap a Torà. La conclusió és claríssima: per molt que s’allargui el debat no hi haurà un sol argument per part de Pané i/o Comín que justifiqui el paperot que –amb alguna lloable excepció- fan els seus respectius partits en contra de la democràcia –obstaculitzant les consultes allà on poden- i de la independència.

En comptes d’arguments, els diputats Pané i Comín només proven de contrarestar els arguments dels partidaris del Sí tractant de confondre i espantar el nombrós públic assistent. Així Toni Comín tracta de marejar la perdiu alternant la defensa de projectes polítics contradictoris, que van des d’una Espanya federal fins a la desaparició de l’Estat espanyol (“com he de voler un estat propi per a Catalunya si no el vull ni per a Espanya?”) en el marc d’una Europa federal. És a dir: que vol qualsevol cosa menys la nostra independència nacional. Afirma però que, malgrat la legalitat que calia respectar, la independència seria inevitable si tenia el suport del 80% de la població catalana. El vuitanta per cent!? Hipòcrita dels collons!!!! Un 45% de vots negatius valen més que un 55% d’afirmatius? Recordem que l’únic canvi d’una certa rellevància que defensa el ciutadà pel canvi Comín és la modificació de la llei electoral, per tal de restar representació parlamentària a les comarques menys poblades, amb l’excusa que “tots els vots han de valer igual”.

.

Espanyolisme: diferents discursos, un únic objectiu: Una (no en tingueu cap dubte), Grande (però cada cop menys) y (si s’escau) Libre.

Més patètica és encara la intervenció de Francesc Pané, l’únic diputat lleidatà d’una formació tradicionalment defensora del dret a l’autodeterminació (això sí... de països ben llunyans). Comença tractant de justificar l’injustificable: l’abstenció o el vot contrari d’alguns regidors i regidores hippiflowersmulticultixupiguais que en ocasions han impedit el suport municipal a les consultes en diferents municipis del país: ICV no pot donar suport a una consulta que només pregunta sobre la independència i en la que, per tant, no es pot contestar que es volen altres fórmules d’estat. Aquí torna a sortir el discurs federalista espanyol. Aquesta sí que és bona! Que potser tots els referèndums, començant pel de l’Estatutet que, com a bons escolanets del Psc-PsoE, amb tant entusiasme defensaven, no són iguals? Que no tenen tots les mateixes cinc opcions: sí, no, blanc, nul i abstenció? Sí ICV defensa el federalisme espanyol té una opció de vot claríssima en les consultes sobre la independència: no.

Però Pané no s’atura aquí. No n’hi ha prou amb tractar de confondre el personal, cal espantar-lo i, per tant, ha de recórrer al papus de torn: la hipotètica fractura nacional que podria provocar un procés independentista “abans de que la gent estigui preparada”. “Val més avançar més lentament i fer-ho tots units”. Surten els presumptes esforços que es van fer en temps del franquisme per a esdevenir un sol poble. Els arguments que el representant d’ICV utilitza per a oposar-se a la independència –la fractura social i nacional- són exactament els mateixos que utilitzava el franquisme per a prohibir els partits polítics. No deixa de tenir gràcia que, per a oposar-se a un exercici de democràcia, un home del PSUC d’aleshores invoqui ara a l’home del sac!

De la resta, que voleu que us digui? Al començament he dit que estava convençut de que l’Adam ho faria bé. Ara puc dir que m’he equivocat; ho ha fet molt bé. A més ha estat l’únic que s’ha limitat a argumentar a favor del vot afirmatiu i de rebatre els pseudoarguments espanyolistes, sense caure en les picabaralles partidistes d’altres defensors dels Sí, que en alguns moments –i algun més que altres, tot s’ha de dir- semblaven voler convertir un debat sobre les consultes de diumenge en un debat sobre les eleccions de l’any vinent.

Els ajuntaments i els temes de competència no municipal.

Llegeixo que l’ajuntament de Camprodon ha rebutjat donar suport a la celebració d’una consulta sobre la independència. Res d’estrany vista la composició del consistori, format per set regidors del Psc-PsoE, tres de CiU i un d’ERC, i vist el paper obstruccionista amb les consultes populars que el partit de Montilla ha dut a terme en la pràctica totalitat d’ajuntaments. El curiós del cas és l’excusa donada per a no donar suport a un acte democràtic. A diferència d’altres municipis, començant pel mateix Arenys de Munt, en aquesta ocasió no ha estat el model d’Estat que diu defensar la sucursal catalunyesa del partit de Zapatero, Bono i Chaves, l’excusa per a votar-hi en contra, sinó que “pel PSC i CiU la moció trencava l'acord de no tractar temes de competència no municipal”. Val a dir que, basant-se en el mateix argument, en aquest municipi del Ripollès els convergents tampoc han donat suport a la consulta.

.

.

Tot i que encara no l’havia sentit en relació al tema que ens ocupa (i que els preocupa), l’excusa de la no competència municipal és més vella que l’anar a peu i sovint s’ha esgrimit, per part de grups municipals i ajuntaments de tonalitats cromàtiques lleugerament diferents, per tal de no debatre temes compromesos: en aquest sentit només caldria recordar que alguns ajuntaments de la Segarra, amb majories “nacionalistes”, “independentistes” i/o “d’esquerres” van evitar pronunciar-se en relació a l’aplicació de la “llei antiterrorista” a tres joves de Torà. Independentment del tema que s’eviti tractar en cada moment, el fet de limitar el debat polític als ajuntaments a aquelles qüestions de competència municipal és diametralment oposat a allò que prediquen tots els partits polítics (“s’ha d’atansar la política a la ciutadania”) i la pràctica totalitat d’electes municipals (“l’ajuntament és la institució més pròxima als ciutadans”). Si acceptem com a certes les dues afirmacions, que al meu entendre si més no haurien de ser-ho, els més desitjable, en tant que democràtic, és que els ajuntaments es pronunciïn en el màxim de temes possibles. Pel què sembla els que manen a Camprodon no ho veuen així. Tot són maneres de mirar-s’ho. Per cert, aplicant aquesta lògica, caldria suposar que els càrrecs electes d’aquest municipi quan van prendre possessió de la seva condició de regidores i regidors van estalviar-se el tràmit de prometre o jurar fidelitat a la constitució espanyola, a la seva mascota i al compliment de la legalitat il·legítima. Ni imperatiu legal ni hòsties: aquesta comèdia, per molt obligatòria que sigui, depassa de molt la competència municipal! Però no us penséssiu pas que sempre apliquen el mateix criteri: segons les tesis d’aquest “municipalisme limitadet”, l’únic que cal impedir als ajuntament en relació als “temes competència no municipal” és el debat –no fos cas que als ajuntaments s’arribés a acords que en els parlaments competents ja es cuiden prou bé de no aprovar- però no pas l’acatament, l’adulació i altres comportaments acrítics, covards i llepaculs.

Si continuem llegint la mateixa notícia trobarem un exemple d’aquesta coherència: “Esteve Pujol (l’alcalde) ha explicat a més que proposarà a la propera junta de portaveus consensuar un suport del consistori a l'editorial dels dotze principals diaris de paper del Principat per la seva defensa dels interessos nacionals de Catalunya". Ja ho veieu: un ajuntament no dona suport a una Consulta sobre la Independència perquè no és un “tema de competència municipal” i, en canvi, el mateix ajuntament es planteja adherir-se a un manifest autonomista, que sí que deu ser-ho. Visca la coherència!

Volem l'Estatut!

Unanimitat de la premsa diària catalunyesa en defensa de l’Estatutet de la Moncloa, davant d’una probable retallada del migrat text estatutari per part del Tribunal Constitucional espanyol. Tant els mitjans que signen l’editorial conjunt (La dignitat de Catalunya) com els partits polítics parlamentaris –inclòs algun que es reclama independentista- valoren positivament el text: “gest extraordinari”, "excel·lent", “els diaris catalans han expressat unitat i fermesa", “defensa del país de les agressions del PP”, “resposta unitària”, “pas endavant” i un llarguíssim etcètera. Encara més elogiosos han estat els mitjans espanyols; des de la Brunete mediàtica fins i tot han catalogat l’editorial com un “atac a Espanya”.

Voleu dir que cal ser tant optimistes respecte al paper adoptat per la premsa d’aquest (tros de) país? Qualsevol que hagi escoltat la notícia sense haver-ne llegit el contingut podria pensar que l’editorial en qüestió és una abrandada defensa de la nació catalana. Res més lluny de la realitat: al meu modest entendre, l’editorial no deixa de ser una mostra més de l’espanyolisme hegemònic als mitjans. Un espanyolisme molt més subtil que el de la premsa editada en altres regions dels nostre propi país o de la veïna Espanya, però no per això menys perillós: darrere la pretesa defensa de la “dignitat de Catalunya”, l’editorial fa una defensa de la il·legítima legalitat vigent, d’una transició espanyola suposadament modèlica i, per sobre de tot, de l’Estatutet de Catalunya i de les bondats del sistema autonòmic. Un sistema autonòmic que, no ho oblidem, està pensat per a maquillar l’ocupació, per a fer més còmoda la manca de sobirania als catalanets i catalanetes, i a altres “peculiaritats regionals” al si de l’Estat espanyol, d’assolir allò que ja fa quatre segles deia el comte-duc d’Olivares: “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Ara que, malgrat l’esmentada hegemonia de l’espanyolisme als mitjans, cada cop hi ha més gent que s’adona de la necessitat de tirar pel dret cap a la independència, els principals fabricants de mentides d’aquest tros de país vénen i ens venen les virtuts d’un cadàver, just en el moment en que els jutges li canten les absoltes.

L’efecte espanyolista de l’editorial, i del seguidisme que n’ha fet la classe política regional, queda un pèl camuflat per la tantes vegades reclamada unitat d’acció dels partits catalans davant l’Estat. Segurament aquest fet es visualitzaria més si, en comptes de l’esperada, la sentència del tètric tribunal confirmés la plena constitucionalitat de l’Estatutet. En aquest supòsit improbable ens trobaríem en una situació certament insòlita, amb un règim d’autonomia que comptaria amb el beneplàcit unànime a nivell polític (inclosos els que van fer campanya en contra!), mediàtic i d’allò que arbitràriament etiqueten com a “societat civil” (des de les patronals i el sindicalisme oficialista fins al RACC i les Cambres de Comerç). Qui estaria en condicions de reobrir el debat sobre el futur estatus polític d’aquest país? Només es continuarien queixant els quatre radicalots de sempre, que no representen a ningú. Així doncs ens quedem amb una autonomia escarransida, pels segles dels segles, i punt. Tema sankhat.

La pregunta ara és: i després de l’editorial, què? La societat catalana s’ha de mobilitzar? Entenc que la resposta ha de ser afirmativa: Sí. Volem l’Estatut!

.

.

I la millor manera de contribuir a volar l’Estatut és participant en les consultes populars sobre la independència dels Països Catalans, com les que el 13 de desembre es faran a un centenar de municipis del Principat i que en dates posteriors s’estendran a molts altres municipis, entre ells Torà. Cal deixar ben clar a tota la colla d’autonomistes, -parlamentaris o editorialistes, convençuts o de conveniència, d’obediència catalana o sucursalistes, necròfils tots- que ja n’hi ha prou; que no volem tornar enrere, que no podem caure en l’error de, en el moment que aconseguíem posar la independència en el centre del debat polític, continuar malmetent esforços en tractar d’avançar pel carreró sense sortida de l’autonomisme. L’autonomia ha mort. Visca la Independència!

Diguem SÍ!

Que si estic d’acord en que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea? Qui tingui prou temps i paciència per a remenar i fer un cop d’ull als escrits penjats en aquest bloc trobarà que sóc molt poc original i potser molt repetitiu, que no segueixo massa les modes a l’hora de definir-me políticament, que a mi per a expressar el model de país al que aspiro em continua servint un lema parit fa quaranta anys: per uns Països Catalans reunificats, independents i socialistes. L’Estat propi que jo vull és per a tot el país –de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó- i, posats a desitjar, la democràcia ha de ser-hi completa -que el poble pugui decidir lliurement sobre tots els aspectes que afectin el conjunt de la societat, incloent-hi els econòmics- i sense ingerències externes.

Com veieu l’horitzó polític que vull per a aquest país no s’ajusta a l’escenari que planteja la consulta popular d’aquest diumenge a Arenys de Munt, ni per la confusió territorial –amb el corònim Catalunya podem entendre diferents àmbits territorials-, ni per la contradicció “democràtic i social” i “integrat en la UE”. En aquest sentit preferiria la pregunta que es vol plantejar a Berga: "És vostè partidari que els Països catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic?" Bé, potser quedaria millor “Sou vós...”

Però malgrat tots els peròs tinc molt clar que votaria al referèndum d’Arenys de Munt.

SÍ, SÍ i SÍ!!

Hi ha motius més que suficients per a omplir les urnes de vots afirmatius i refregar-los pels morros de ministres prepotents, consellers covards, jutgesses i advocats falangistes i púrria diversa. Cal aprofitar totes les oportunitats de posar de manifest davant el conjunt de la població la contradicció entre la legitimitat democràtica i la legalitat dels estats ocupants. Per dir-ho amb un símil futbolístic, si anem perdent per tres a zero i tenim una ocasió de gol, llençarem la pilota als núvols amb l’argument que nosaltres volem guanyar i no pas perdre tres a un?