Sembla ser que a les comarques rurals no devíem tenir cap problema prou important. La davallada demogràfica d’àmplies zones, l’endèmica manca de serveis, les creixents agressions al territori (algunes especialment greus, com la vampirització dels recursos naturals de les Terres de l’Ebre) o les crisis econòmiques provocades en sectors de producció tradicionals (amb episodis com el bombardeig mediàtic per a enfonsar la ramaderia) només són petits problemes domèstics per als experts urbanites que, des dels despatxos de la capital, decideixen el model d’organització que ens convé. Mentre nosaltres, pobletans i pobletanes ignorants, continuem tocant despreocupadament el flabiol, ajaguts damunt les flors, a l’ombra d’un frondós arbre i amb un estol d’ocells i papallones multicolors voleiant al nostre voltant, el comitè d’experts, encapçalat pel constitucionalista Miquel Roca, ha decidit posar remei a aquest preocupant dèficit de problemes, impropi del segle XXI, que pateix el món rural i ha decidit obrir la caixa dels trons: cal reordenar territorialment aquest tros de Catalunya eliminant municipis, inventant comarques i vegueries, creant polèmiques i generant crispació.
La divisió en 6 vegueries topa amb una dificultat important: per a posar-les en funcionament es proposa fer-les coincidir amb les províncies, havent de modificar un mapa, el provincial, que no és competència de la Generalitat i que, des de l’època de la rebesàvia de la mascota de Baquèira, s’ha mantingut sense gairebé cap modificació (amb la suggerent excepció de les antigues “províncies espanyoles” que han deixat de formar part d’aquest Estat-sangonera).
Contràriament, la creació de noves comarques no té cap dificultat importada, però no per això està exempta de polèmiques (municipis que canvien de comarca sense ser consultats, queixes de les comarques que perden territori, disputes per la capitalitat, propostes d’altres zones que també volen esdevenir comarca, etc...).
Però allò que realment pot provocar balls de bastons és la proposta dels experts d’esborrar del mapa tots els municipis de menys de 250 habitants. L’agregació forçosa de municipis, a més d’un atac a ala identitat dels pobles, és una pèrdua de democràcia en el veritable sentit de la paraula. Amb tots els defectes que hi vulgueu trobar, els ajuntaments són les institucions més properes a la ciutadania i, per tant, les més accessibles i controlables.
En el cas concret de Torà, l’Informe Roca “ens regala” el terme d’Ivorra i ens col·loca a la comarca de l’Alta Segarra i a la vegueria de la Catalunya Central, ambdues noves de trinca, amb capitals a Calaf i a Manresa, respectivament. Necessitaríem l’espai d’uns quants articles per a debatre si ens convé o no aquest canvi de comarca i de demarcació supracomarcal. Només un apunt: pertànyer a l’Alta Segarra i a la vegueria de Manresa sense suprimir es actuals límits provincials complicaria encara més els diferents nivells d’administració. Per tant caldria que el govern de l’Estat s’avingués a modificar el seu mapa provincial i darrerament totes les discrepàncies entre els governs de Madrid i Barcelona –el TGV n’és un bon exemple- acaben amb la representació catalana abaixant-se els pantalons fins els dits dels peus.
I Ivorra? El municipi d’Ivorra s’ha de dissoldre dins del de Torà? Rotundament no. I no pas perquè no els i les hi vulguem, sinó perquè Ivorra, com tota la resta de pobles als que els experts han cantat les absoltes, ha de continuar tenint municipi propi mentre la seva gent vulgui. I en aquest tema no crec que tinguin cap Dubte sinó, més aviat, el Sant convenciment que són els seus i les seves habitants els i les que han de ser amos i mestresses del seu destí.
(Publicat al suplement setmanal Urgell-Segarra del diari Segre, el 02-03-2001)
Foto: vista general d’Ivorra, amb el santuari del Sant Dubte en primer terme
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada