Una altra Constitució contra el poble català?

El tema de la llengua ha tingut i té, al nostre país, un paper destacat en el debat sobre la Constitució Europea, fins al punt de que algunes forces polítiques condicionen el seu vot en el proper referèndum de ratificació del tractat de la Unió a un suposat “reconeixement europeu” del català, ni que sigui com a llengua de tercera divisió. És que potser la qüestió lingüística és la única que ens afecta als catalanets i catalanetes de tot el text constitucional? L’oficialitat del català a Europa repercutiria en la normalització lingüística al nostre propi país? Es tracta només d’una qüestió “identitària” o, pel contrari, té transcendència en altres àmbits?

El fet que la nostra llengua no tingui el mateix tractament que llengües amb un nombre similar de parlants europeus (com el grec, el suec, el txec o el portuguès) o notablement inferior (com el finès, el danès, l’eslovè, l’eslovac, el lituà, el letó, l’estonià, l’irlandès o el maltès) és només un exponent de que les nacions sense estat, com els Països Catalans, no pinten res en l’actual Unió Europea dels estats. Cal no confondre causa i conseqüència; de la mateixa manera que no fa fred perquè el termòmetre de la plaça marqui sis graus negatius sinó que és al revés, que el termòmetre marca valors sota zero perquè fa un fred que pela, la Unió Europea no és que ens tingui com un zero a l’esquerra perquè no ens reconeix l’oficialitat del català, sinó que no ens reconeix la llengua perquè en aquesta Europa “dels vint-i-cinc”qui no té estat no hi és comptat. L’exemple més evident d’aquesta situació és el maltès, reconegut oficialment malgrat tenir, respecte al català, un pes demogràfic 30 vegades inferior i un àmbit territorial 200 vegades més petit, senzillament perquè Malta és un estat independent i, per tant, disposa de veu i vot als organismes internacionals; i tenir-hi veu pròpia no és una qüestió “identitària” o “simbòlica”, oposada als “temes socials realment importants”, com volen fer-nos creure alguns suposats progressistes de la pseudoesquerra i el sindicalisme espanyols, sinó que hauria de servir per a defensar-hi els interessos del poble català en tots els àmbits, no només el lingüístic i cultural, sinó també el social, l’ecològic i, naturalment, l’econòmic. Per dir-ho amb un símil futbolístic, la petita Malta pot jugar en totes les competicions internacionals mentre que els Països Catalans s’han de conformar a jugar, per separat, en categories regionals!

Una bona mostra de fins a quin punt ens permeten expressar la nostra veu dins de la seva Europa varem tenir-la durant la cimera europea celebrada a Barcelona, al març de 2002, durant el semestre en que el führer José Mari va ostentar la presidència de la Unió (òbviament no sotmesa a cap procediment d’elecció democràtica). En aquella cimera van participar-hi els caps d’estat i de govern dels estats membres de la UE, i evidentment, tot i fer-se a la capital catalana, les úniques veus del país que s’hi van poder sentir van ser al carrer, en les nombroses mobilitzacions dutes a terme pels moviments polítics i socials dissidents, rebent les garrotades dels que suposadament ens han de garantir la llibertat i la seguretat! Ara amb la Constitució europea es reconeix encara més explícitament el paper dels estats, de la seva unitat territorial i de la perpetuació de les seves fronteres. Fa quinze anys, des de la ingenuïtat que ens caracteritza, els catalans vèiem amb simpatia l’accés de les repúbliques bàltiques a la seva independència –fins i tot corrien enganxines amb el lema “Jo em sento lituà”; avui, en un hipotètic cas en que es produís al nostre país el més mínim avenç cap a la llibertat, Lituània estaria obligada, Constitució europea en mà, a fer costat a Espanya i a França en contra de les reivindicacions catalanes! En canvi cap d’aquests Estats “democràtics” podria defensar el dret del nostre poble a decidir democràticament el seu futur; la raó és òbvia: ni el tractat europeu, ni les constitucions estatals reconeixen l’existència del poble català (ni del cors, el basc, el gallec, el sard, el bretó, etc...) i qui no existeix no pot ser subjecte de dret.

A banda de les qüestions específiques de les nacions sense estat, hi molts aspectes que afecten a la totalitat de súbdits de la UE. L’anomenada Constitució Europea en realitat és un tractat que, tot i que ara se sotmeti a referèndum, ja ha estat signat (a Roma, el 29 d’octubre de 2004) pels estats integrants de la Unió i que sintetitza en un sol text els acords presos en tractats anteriors (Schengen 1990, Maastricht 1992, Amsterdam 1997, Niça 2001), molts dels quals ja són vigents: els principals càrrecs de les institucions europees no són elegits per sufragi universal sinó per pactes entre estats; el Parlament Europeu, l’únic òrgan sorgit d’unes eleccions, té molt menys poder que els antidemocràtics Banc Central Europeu, Comissió Europea i Consell de ministres, diluint-se la tradicional separació entre el poder legislatiu i l’executiu; es sacralitza un determinat model econòmic convertint en intocable el liberalisme més salvatge, suprimint les fronteres només per al que els convé (tot el territori de la UE és un únic espai per al moviment de mercaderies i capitals, però “curiosament” els marcs salarials i de drets socials i laborals continuaran sent estatals, facilitant les deslocalitzacions empresarials dins de la mateixa Unió); es fomenta la privatització i el desmantellament dels serveis públics; estableix dues classes de ciutadania i no reconeix la igualtat de drets individuals de tots els ciutadans i ciutadanes, i fins i tot drets reconeguts, ni que només fos teòricament, en constitucions estatals (com el dret a l’habitatge, a la salut o a un salari digne) ni tant sols són esmentats; fomenta el militarisme i la col·laboració repressiva entre estats, amb la creació de l’Agència Europea de Defensa, l’Euroexèrcit, l’Europol, l’Eurojust, etc...

En resum, per a una danesa, un alemany, una espanyola o un maltès pot haver-hi moltes raons per a votar NO a aquesta presumpta constitució europea, però per a un gal·lès, una occitana, un sard o una catalana n’hi ha moltes més: al cap i a la fi, i com molt bé coincideixen en recordar-nos Zapatero i Rajoy, el tractat europeu pretén perpetuar el sistema polític establert. Un sistema que, per al poble català i atenent-nos a l’etimologia, es pot qualificar de tot menys de democràtic.

Josep A. Vilalta.
Tinent d’alcalde de Torà.
Membre del Secretariat Nacional de la CUP.