Alguns sectors -aquells i aquelles que es creien això de que amb el PSOE al govern de l'Estat- es podria "avançar" en matèria d'autogovern- s'estripen les vestidures després de cadascuna de les moltes renúncies de la classe política catalana a llarg de la patètica negociació que s'està duent a terme a Madrid (on sinó?), aquestes darreres setmanes. Unes renúncies més que previsibles:
:
Volem un pam més de cadena?
Publicat a www.llibertat.com/cup (octubre 2005)
El 25 d’octubre de 1979, ara farà vint-i-sis anys, la nova classe política del Principat de Catalunya –la mateixa que encara patim- podia respirar tranquil·la: el 88,1% de l’electorat que havia participat en el referèndum de ratificació de l’anomenat Estatut de Sau havia optat pel vot afirmatiu. Se n’estaven sortint: amb l’aprovació dels estatuts, primer al Principat i posteriorment al País Valencià i les Illes, encaminaven les reivindicacions nacionals i populars catalanes -força importants els darrers anys de la dictadura de Franco i els primers de la monarquia del seu hereu- cap a la via de l’encaix amb l’Estat espanyol i de la renúncia al dret a l’autodeterminació. I, a més a més, ho feien amb el beneplàcit d’una part important del poble català (o més ben dit d’uns suposats pobles català, valencià i balear artificiosament diferenciats), al que havien encolomat, en nom de l’autogovern, una simple descentralització administrativa.
D’aquella època recordo un marrec de dotze anys que començava a trempar políticament (o potser hauria de dir també políticament) i que veia l’autonomia com un estadi de semi-independència. Pobre carallot, que n’era d’ingenu! Dissortadament la ingenuïtat no era exclusiva d’adolescents sinó que en els primers temps pràcticament tothom, tret de quatre radicalots, valorava positivament la concessió d’autonomies regionals als Països Catalans sotmesos a Espanya. La il·lusió va durar poc; molt aviat va evidenciar-se el curta que era la cadena que ens lligava i ens lliga a l’Estat espanyol: amb la LOAPA o amb els continus recursos al Tribunal Constitucional, va quedar molt clar el grau d’autogovern que Espanya, la detentora de la sobirania, estava disposada a concedir a les seves autonomies; un sostre constitucional que encara es manté inalterable. També molt aviat van aparèixer les primeres mostres d’insatisfacció autonòmica al Parlament principatí amb: d’una banda la dreta governant va especialitzar-se en rendibilitzar electoralment un victimisme regionalista enfrontat permanentment amb un govern central i centralista (“en defensa dels interessos de Catalunya”, naturalment) i, de l’altra, la majoria de partits parlamentaris van començar a parlar de reforma de l’estatut, de federalisme simètric o asimètric, de confederació, de noves formes d’encaix amb l’Estat; en definitiva de tot menys de l’única garantia per a sobreviure com a poble: la independència nacional.
Però malgrat que la reivindicació independentista restava en mans de partits i organitzacions extraparlamentàries, mediàticament silenciades i perseguides policial i judicialment per la pseudodemocràcia espanyola, durant la dècada dels vuitanta l’independentisme va experimentar un espectacular creixement, especialment entre el jovent, esdevenint un espai sociològic electoralment prou llaminer per a que alguns partits reformistes tractessin d’apropiar-se, amb èxit divers, de part del seu discurs i del seu capital humà.
En un primer moment, el fet que algun partit parlamentari assumís part del discurs de l’Esquerra Independentista podia semblar, als ulls de molta gent, un avenç en la lluita per la reunificació i la independència dels Països Catalans però, desgraciadament, el present ens fa evident que tots els esforços i les il·lusions sinceres de la gent que va anar a engruixir opcions parlamentàries esdevenen ara, per obra i gràcia del pactisme, matèria primera per a tractar de regenerar (inútilment) el putrefacte Estat espanyol.
El 25 d’octubre de 1979, ara farà vint-i-sis anys, la nova classe política del Principat de Catalunya –la mateixa que encara patim- podia respirar tranquil·la: el 88,1% de l’electorat que havia participat en el referèndum de ratificació de l’anomenat Estatut de Sau havia optat pel vot afirmatiu. Se n’estaven sortint: amb l’aprovació dels estatuts, primer al Principat i posteriorment al País Valencià i les Illes, encaminaven les reivindicacions nacionals i populars catalanes -força importants els darrers anys de la dictadura de Franco i els primers de la monarquia del seu hereu- cap a la via de l’encaix amb l’Estat espanyol i de la renúncia al dret a l’autodeterminació. I, a més a més, ho feien amb el beneplàcit d’una part important del poble català (o més ben dit d’uns suposats pobles català, valencià i balear artificiosament diferenciats), al que havien encolomat, en nom de l’autogovern, una simple descentralització administrativa.
D’aquella època recordo un marrec de dotze anys que començava a trempar políticament (o potser hauria de dir també políticament) i que veia l’autonomia com un estadi de semi-independència. Pobre carallot, que n’era d’ingenu! Dissortadament la ingenuïtat no era exclusiva d’adolescents sinó que en els primers temps pràcticament tothom, tret de quatre radicalots, valorava positivament la concessió d’autonomies regionals als Països Catalans sotmesos a Espanya. La il·lusió va durar poc; molt aviat va evidenciar-se el curta que era la cadena que ens lligava i ens lliga a l’Estat espanyol: amb la LOAPA o amb els continus recursos al Tribunal Constitucional, va quedar molt clar el grau d’autogovern que Espanya, la detentora de la sobirania, estava disposada a concedir a les seves autonomies; un sostre constitucional que encara es manté inalterable. També molt aviat van aparèixer les primeres mostres d’insatisfacció autonòmica al Parlament principatí amb: d’una banda la dreta governant va especialitzar-se en rendibilitzar electoralment un victimisme regionalista enfrontat permanentment amb un govern central i centralista (“en defensa dels interessos de Catalunya”, naturalment) i, de l’altra, la majoria de partits parlamentaris van començar a parlar de reforma de l’estatut, de federalisme simètric o asimètric, de confederació, de noves formes d’encaix amb l’Estat; en definitiva de tot menys de l’única garantia per a sobreviure com a poble: la independència nacional.
Però malgrat que la reivindicació independentista restava en mans de partits i organitzacions extraparlamentàries, mediàticament silenciades i perseguides policial i judicialment per la pseudodemocràcia espanyola, durant la dècada dels vuitanta l’independentisme va experimentar un espectacular creixement, especialment entre el jovent, esdevenint un espai sociològic electoralment prou llaminer per a que alguns partits reformistes tractessin d’apropiar-se, amb èxit divers, de part del seu discurs i del seu capital humà.
En un primer moment, el fet que algun partit parlamentari assumís part del discurs de l’Esquerra Independentista podia semblar, als ulls de molta gent, un avenç en la lluita per la reunificació i la independència dels Països Catalans però, desgraciadament, el present ens fa evident que tots els esforços i les il·lusions sinceres de la gent que va anar a engruixir opcions parlamentàries esdevenen ara, per obra i gràcia del pactisme, matèria primera per a tractar de regenerar (inútilment) el putrefacte Estat espanyol.
Recentment el sud de la nostra nació, el País Valencià, ha aprovat un nou Estatut pactat entre el PP i el PSOE. L’article primer és molt clarificador de les coincidències entre aquests dos partits i del “talante” que cal esperar-ne: “El poble valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituix en comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en el exercici del dret d’autogovern que la Constitució espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana.” La unitat de la nació espanyola, en això estan d’acord tots els que, tard o d’hora, han de decidir per nosaltres a las Cortes!
El nou Estatut del Principat també ha de ser constitucional: ni autodeterminació, ni esmentar la territorialitat, ni oficialitat única de la llengua, ni sobirania fiscal... En això coincideixen tots, inclosos els independentistes parlamentaris (amb alliberadors com aquests no calen opressors!) L’argument que esgrimeixen com a coartada per acceptar l’actual marc de dominació és que actualment no hi ha al Principat, i encara menys a la resta del país, una majoria social suficient per anar més lluny. En una cosa estem d’acord: el principal requisit per a avançar cap a la independència és que aquesta tingui un ampli suport entre el nostre poble. Ara bé: creieu que ajuda a augmentar aquest suport popular que un partit que es defineix com a independentista doni suport a un estatut que no contempli com a mínim l’autodeterminació? O bé, contràriament, això contribueix a legitimar l’ocupació, fent-la més “suportable” o directament invisible als ulls de molta gent? Cal denunciar obertament aquests posicionaments que, lluny de fer créixer la consciència independentista, contribueixen a reforçar la identificació amb un Estat suposadament respectuós amb la pluralitat lingüística, cultural i nacional (una pluralitat que allà a Espanya no es creu ningú!) i les persones més interessades en aquesta denúncia haurien de ser totes aquelles que, com deia més amunt, des de posicions inequívocament independentistes van optar per seguir un camí que acaba al mateix punt de partida: en una simple descentralització administrativa, una altra vegada, potser amb un parell de competències més. Caldria, però, evitar episodis com els viscuts recentment. Segons quines situacions no només no ajuden a que la gent del carrer –la gent poc polititzada, la majoria de la gent- visualitzi les contradiccions de l’independentisme parlamentari (i de la resta de grups parlamentaris). Al contrari: determinats incidents (o més exactament la seva posterior i esperada mediatització) desvien el debat cap a aspectes més propis de la crònica de successos -entre agredits i agressors- en lloc de centrar-lo en termes polítics -entre un independentisme parlamentari que defensa el règim autonòmic i un altre independentisme que, ves per on, vol la independència.
Significa això que els parlaments regionals no són eines vàlides per avançar cap a la independència? En els moments actuals i amb les correlacions de forces existents la resposta és òbvia. Altra cosa seria que en algun Parlament regional hi hagués una hipotètica majoria favorable a aprovar un Estatut clarament sobiranista (i per tant inconstitucional) que donés resposta a les mancances nacionals i socials del nostre poble i que després aquest estatut fos massacrat a Madrid. Això serviria, com a mínim, per a deixar clar a alguns sectors cagadubtes del poble català la impossibilitat de reconvertir l’Estat espanyol en un ens veritablement plurinacional. Serviria de despertador de consciències.
El que aproven però no és un despertador sinó un somnífer per a tenir adormit aquest país com més temps millor. Vint-i-cinc llargs anys diuen alguns que ha de durar. Uf! L’adolescent ingenu del 79, el que signa aquest escrit, estarà a les portes de la jubilació. Feu tots i totes aquest mateix exercici mental: On éreu –si és que ja hi éreu- el 79? On creieu que sereu –si és que encara compteu ser-hi- el 2030? En mig segle és produeixen molts canvis en la vida d’una persona. En canvi, pel que es veu, en la vida d’un país no se n’ha de produir cap: la nostra classe política ens proposa que el 2030 els Països Catalans estiguin en la mateixa situació que el 1979 o el 2005: políticament sotmesos, territorialment esquarterats, culturalment colonitzats, militarment ocupats, econòmicament espoliats... Quin panorama més engrescador! En nom del possibilisme pretenen que ens deixem posar una cadena nova, com a molt un pam més llarga, per a que passem tota la vida lligats a una intocable i inqüestionable Constitució postfranquista que, d’aquí un quart de segle, només hauran pogut votar els septuagenaris i les septuagenàries!
“Independència o mort” deia el lema d’una de les organitzacions capdavanteres de l’independentisme dels vuitanta. Per molt que els opressors de rostre amable i tarannà pretesament dialogant i els seus col·laboracionistes autòctons vulguin fer-nos creure el contrari, la disjuntiva continua vigent. Mentre als diferents Parlament regionals decideixen quin ha de ser l’encaix definitiu amb Espanya (sinònim de l’única cosa veritablement definitiva: la mort), la CUP i el conjunt de l’Esquerra Independentista continuarà lluitant pel que ha lluitat sempre: per la llibertat dels Països Catalans.
Josep A. Vilalta
Regidor a l’Ajuntament de Torà
Membre del Secretariat Nacional de la CUP
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada