Els Països Catalans i la represa de l’activitat armada d’ETA.

ETA ha protagonitzat la darrera notícia destacada de l’any amb una contundent acció a l’aeroport espanyol de Barajas. A banda de la tràgica mort de dues persones innocents, que en cas de confirmar-se cal rebutjar, l’acció de l’organització armada basca ha provocat una forta sacsejada en la classe política espanyola i en la basca i en els seus respectius entorns mediàtics, obrint força interrogants sobre la posterior evolució del procés de pau.

Caldrà veure si l’acció d’ETA és la fi de l’alto-el-foc o només és un avís al govern espanyol d’una més que probable represa de l’activitat armada si aquest no fa cap pas important cap a la pau. Caldrà veure també si les declaracions fetes des del govern espanyol de suspensió de negociacions són de caire tàctic, davant la pressió de la caverna ultra, o si respon a una manca de voluntat real de trobar una sortida negociada al conflicte que tenen al País Basc. I des d’una òptica estrictament catalana caldria (cal) preguntar-se també què passarà si es trenca definitivament l’alto-el-foc unilateral de l’organització basca.

Més amunt esmentava els polítics espanyols i els bascos però... i els catalanets? Si hem de fer cas a la seva reacció davant els fets d’aquests dies sembla que, dissortadament, la totalitat de la nostra estimada classe política podem incloure-la dins l’espanyola. Per la seva part, la majoria de mitjans de comunicació presumptament catalans també transmeten una visió totalment hispanocèntrica de tot plegat, destacant que l’atemptat a la T4 suposa el trencament de la treva declarada per ETA el 22 de març de 2006 (veure vídeo). Tots ells semblen haver-se oblidat totalment del 18 de febrer de 2004 (foto de dalt), malgrat l’enrenou polític i mediàtic que, tant a nivell autonòmic com estatal, va haver-hi pels volts d’aquella data.

Ara fa tres anys un diari espanyol va aixecar un gran rebombori al publicar la notícia d’una reunió, en una ciutat del nord de Catalunya, entre Josep-Lluís Carod-Rovira, aleshores Conseller en Cap de la Generalitat principatina, i membres de l’organització ETA. El que va venir després és prou conegut i va acabar amb Carod fora d’un govern que aniria cedint davant de totes i cadascuna de les exigències espanyoles. Al cap de poques setmanes, el 18 de febrer, ETA feia públic un comunicat anunciant l’inici d’una treva parcial circumscrita a part de la nació catalana sota domini espanyol (la treva només era d’aplicació a la CAC i les Illes). Tothom pot recordar també que cada cop que els bascos fotien algun petard, per insignificant que fos, tots els cavernícoles espanyols (encapçalats pel ballarí de claqué de la COPE) es fotien a bramar com a possessos acusant el president d’ERC d’haver pactat que ETA deixés tranquils els catalans i es limités a matar espanyols. Val a dir que, tot i que en aquesta època l’organització armada basca tampoc va causar cap víctima mortal a Espanya, els atacs a Carod per part de la premsa espanyola eren de tal magnitud que, en sentir-los, fins i tot el titular d’aquest bloc estava temptat de votar el líder republicà! La temptació, però, s’esvaïa cada cop que en comptes del Federico escoltava el Josep-Lluís: el president d’ERC, lluny de defensar una relació de no ingerència mútua entre bascos i catalans, va passar a arrenglerar-se acríticament amb les posicions de suport al govern espanyol.

Al cap de dos anys la treva parcial catalana va diluir-se dins l’alto-el-foc unilateral i indefinit decretat per l’organització basca a tot el territori estatal. Què passarà però el dia que ETA declari trencat aquest alto-el-foc i anunciï la represa de l’activitat armada? Tornarem a la situació de treva només per a les Illes i el Principat, anterior al març del 2006? O ens trobarem en la situació anterior a la declaració de treva parcial del febrer de 2004? Si la nostra estimada classe política actués en clau nacional tractaria d’aconseguir que, en cas d’un hipotètic trencament de l’alto-el-foc permanent vigent fins ara, l’organització armada basca no només mantingués la treva parcial decretada fa tres anys a part del nostre país sinó que la fes extensiva al conjunt del territori dels Països Catalans.

Un anunci per part d’ETA en el sentit de mantenir el cessament de les seves accions armades a tot el nostre territori nacional, a més de ser una qüestió de respecte al nostre poble i de coherència política (tenint en compte que parlem d‘una organització que posa reivindicació de la territorialitat d’Euskal Herria al mateix nivell que el dret a l’autodeterminació) tindria la virtut afegida de situar els Països Catalans (en el seu conjunt) a la primera pàgina política. A més es donaria la paradoxa que aquest fenomen augmentaria com més es criminalitzés, per part dels sectors més espanyolistes, l’actuació d’ETA a la resta de l’Estat espanyol; els mitjans més espanyolistes esdevindrien propagandistes involuntaris de la unitat nacional dels Països Catalans.

Es clar que, ara com ara, no hi ha cap força política parlamentària catalana que pugui defensar obertament el manteniment de l’alto-el-foc per a tot el nostre país. No només això sinó que tots aquests partits coincideixen en repetir, com una vulgar tuna del poder establert, la mateixa cançoneta de la condemna estèril i buida de solucions. Si no pot defensar-ho la nostra estimada classe política qui pot fer-ho? Potser des de l’independentisme i des d’això tan ambigu que s’anomena sobiranisme, a vegades tan propens a crear plataformes, es podria impulsar algun manifest exigint el respecte a la territorialitat i al dret de decidir de tots els pobles (començant pel nostre i incloent també, naturalment el basc). És només una idea per a que circuli per la xarxa...