Dissabte passat Ràdio Altiplà va emetre el primer dels debats (que en aquest cas caldria qualificar-lo de preelectoral perquè la campanya oficial no comença fins aquest divendres) que l’emissora municipal de Calonge de Segarra dedica a les eleccions del 27 de maig. En aquesta ocasió vam participar-hi els caps de llista de les tres candidatures toraneses (CUP, ERC i CiU); en els dissabtes següents hi participaran els candidats i candidates de Calaf i de Calonge.
Tenint en compte que CiU és l’única candidatura que ha renovat totalment la seva llista respecte a les eleccions del 2003 (però no pas respecte a comicis anteriors: 6 dels candidats de la federació regionalista havien estat regidors el segle passat). Amb tanta “renovació” la principal incògnita era el discurs que podia fer el candidat convergent a l’alcaldia. La idea més innovadora de la seva intervenció va ser quan va destacar que "a Torà hi ha molts temes encallats des de feia una anys", que "mentre a l’ajuntament hi havia hagut llistes úniques s’anaven fent coses i que, en canvi, des del 99 cap aquí les coses no anaven bé" i que per això es presentaven ells, per a desencallar tots els projectes necessaris pel poble.
Les afirmacions del candidat de CiU em van posar la rèplica molt fàcil. D’una banda vaig dir-li que si creia que l’augment de candidatures era negativa pel municipi el millor que podien fer, per coherència, era retirar la seva. Respecte a que a Torà “es paralitzen els projectes”, vaig recordar-li que una de les característiques de l’administració local és l’enorme volum de paperassa que genera i que això, que en molts casos pot ser negatiu, té l’avantatge de que tots i cadascun dels passos seguits per aquests projectes paralitzats està perfectament documentat (des de les votacions en els plens fins a la resolució de les al·legacions presentades). Amb aquesta documentació a la mà, no pot parlar-se en abstracte de que “a Torà els projectes s’encallen” sinó que cal concretar una mica més: quins projectes s’encallen, on estan paralitzats, qui ha fet què per a aturar-los (sentit de vot dels diferents grups, recursos presentats, resolucions...). El que pretenia dir en la meva intervenció, en definitiva, és que tothom que vulgui pot saber qui, durant aquests vuit anys d’imperfecte pluripartidisme, ha tingut la responsabilitat de la paralització de determinats temes que prèviament s’havien consensuat entre els diferents grups municipals (ubicació i extensió de la superfície industrial, parc de bombers...). Clar que potser és més fàcil repartir responsabilitats a tort i a dret –tant és qui governava i qui estava a l’oposició- i així poder-se presentar com a salvadors del poble. Cal remarcar, però, que Oliva va desmarcar-se de les dues darreres candidatures de CiU, destacant que cap de les persones que van anar a les llistes convergents el 99 i el 2003 continuava ara.
L’única novetat destacable en l’argumentari de l’ara candidat d’ERC és aquella teoria que fins fa poc feia servir CiU (i que ara se’ls gira en contra): els avantatges que suposa per un ajuntament ser del mateix color polític que el govern autonòmic. Si això fos una veritat absoluta CiU no només hauria guanyat les municipals de 1983 a la majoria de poblacions del Principat sinó que el 1987 la federació regionalista s’hauria fet amb el control del cent per cent dels ajuntaments d’aquesta comunitat autònoma. El discurs de la necessitat de ser del mateix partit que els que remenen les cireres no deixa de ser, a més, una defensa de la normalització d'uns conceptes (l’amiguisme, el clientelisme... en resum: el caciquisme) que caldria eradicar de la política i que es continuen justificant, ara des de l'esquerra i potser inconscientment, "pel bé del poble".
Tenint en compte que CiU és l’única candidatura que ha renovat totalment la seva llista respecte a les eleccions del 2003 (però no pas respecte a comicis anteriors: 6 dels candidats de la federació regionalista havien estat regidors el segle passat). Amb tanta “renovació” la principal incògnita era el discurs que podia fer el candidat convergent a l’alcaldia. La idea més innovadora de la seva intervenció va ser quan va destacar que "a Torà hi ha molts temes encallats des de feia una anys", que "mentre a l’ajuntament hi havia hagut llistes úniques s’anaven fent coses i que, en canvi, des del 99 cap aquí les coses no anaven bé" i que per això es presentaven ells, per a desencallar tots els projectes necessaris pel poble.
Les afirmacions del candidat de CiU em van posar la rèplica molt fàcil. D’una banda vaig dir-li que si creia que l’augment de candidatures era negativa pel municipi el millor que podien fer, per coherència, era retirar la seva. Respecte a que a Torà “es paralitzen els projectes”, vaig recordar-li que una de les característiques de l’administració local és l’enorme volum de paperassa que genera i que això, que en molts casos pot ser negatiu, té l’avantatge de que tots i cadascun dels passos seguits per aquests projectes paralitzats està perfectament documentat (des de les votacions en els plens fins a la resolució de les al·legacions presentades). Amb aquesta documentació a la mà, no pot parlar-se en abstracte de que “a Torà els projectes s’encallen” sinó que cal concretar una mica més: quins projectes s’encallen, on estan paralitzats, qui ha fet què per a aturar-los (sentit de vot dels diferents grups, recursos presentats, resolucions...). El que pretenia dir en la meva intervenció, en definitiva, és que tothom que vulgui pot saber qui, durant aquests vuit anys d’imperfecte pluripartidisme, ha tingut la responsabilitat de la paralització de determinats temes que prèviament s’havien consensuat entre els diferents grups municipals (ubicació i extensió de la superfície industrial, parc de bombers...). Clar que potser és més fàcil repartir responsabilitats a tort i a dret –tant és qui governava i qui estava a l’oposició- i així poder-se presentar com a salvadors del poble. Cal remarcar, però, que Oliva va desmarcar-se de les dues darreres candidatures de CiU, destacant que cap de les persones que van anar a les llistes convergents el 99 i el 2003 continuava ara.
L’única novetat destacable en l’argumentari de l’ara candidat d’ERC és aquella teoria que fins fa poc feia servir CiU (i que ara se’ls gira en contra): els avantatges que suposa per un ajuntament ser del mateix color polític que el govern autonòmic. Si això fos una veritat absoluta CiU no només hauria guanyat les municipals de 1983 a la majoria de poblacions del Principat sinó que el 1987 la federació regionalista s’hauria fet amb el control del cent per cent dels ajuntaments d’aquesta comunitat autònoma. El discurs de la necessitat de ser del mateix partit que els que remenen les cireres no deixa de ser, a més, una defensa de la normalització d'uns conceptes (l’amiguisme, el clientelisme... en resum: el caciquisme) que caldria eradicar de la política i que es continuen justificant, ara des de l'esquerra i potser inconscientment, "pel bé del poble".
Dels punts que, no sé si amb més o menys encert, vaig tractar de defensar del programa de la CUP ja en faré un altre escrit...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada