01 de desembre, 2007

Per una Assemblea Nacional d’Electes Municipals.

Article publicat a Llibertat.Cat, el portal de l'Esquerra Independentista:

Per una Assemblea Nacional d’Electes Municipals.

Ara deu fer nou anys de la redacció dels actuals Principis Polítics de la CUP, que des d’aleshores s’ha publicat diverses vegades i en diferents formats, ja sigui com a introducció dels programes marc de les diferents eleccions celebrades des d’aleshores o bé en tríptics de caire més propagandístic. En aquest Principis Polítics parlem dels eixos bàsics que ens comprometem a defensar en els nostres municipis –des de la democràcia participativa a un model de desenvolupament econòmic, social i territorial sostenible- i, un cop citats aquests punts afegim que “el nostre compromís no s’acaba en l’acció programàtica, doncs, com ja hem dit, pensem que tant els ajuntaments com els representants municipals han de jugar un paper clau en la construcció d’una societat catalana plenament lliure i solidària. És per això que des de la CUP prenem el compromís de potenciar i donar contingut polític a l’Assemblea de Regidors dels Països Catalans, com a futur òrgan de sobirania popular”. És ben clar que els punts programàtics cal concretar-los en cada programa polític municipal i tractar de dur-los a la pràctica en funció de la conjuntura local, però... i l’Assemblea de Regidors? Quan, com i per què?

És evident que per a avançar cap a la independència nacional, a més del reforçament de les organitzacions de l’Esquerra Independentista i de la creació de plataformes unitàries per l’autodeterminació a partir d’un consens de mínims, és necessària l’existència d’òrgans polítics d’abast nacional. La Constitución Española estableix en el seu article 145 que “en cap cas s'admetrà la federació de Comunitats Autònomes”. Hi ha, però, una excepció: la disposició transitòria quarta d’aquesta mateixa constitució preveu la possibilitat de que la Comunitat Foral de Navarra s’integri, amb la resta de territoris bascos sota domini espanyol, en una única comunitat autònoma. La no aplicació de l’article 145 a Euskal Herria evidencia que aquest va ser redactat pensant en els Països Catalans. O és que algú creu que l’Estat tenia o té cap interès en evitar una hipotètica federació entre la Rioja i Castella-Lleó o entre Madrid i Castella-la Manxa? Tot i l’article 145, la impossibilitat de crear òrgans polítics nacionals dels Països Catalans a partir de les actuals comunitats autònomes no ve donada per la prohibició constitucional expressa sinó per la consolidació en les diferents parcel·les de poder autonòmic de forces polítiques defensores dels interessos de les respectives burgesies regionals i/o de formacions polítiques espanyolistes (entre les que s’han d’incloure, evidentment, les regionalistes). Queda clar que, més enllà dels impediments legals, els Països Catalans no poden articular-se des de dalt cap baix sinó que cal fer-ho des de sota, des de la base.


I, a nivell institucional, la base són els ajuntaments. A banda del tòpic cert que presenta l’ajuntament com la institució política més propera a la ciutadania, o potser precisament per això, la política municipal té algunes característiques que haurien de permetre posar les bases per a la construcció de futures institucions polítiques d’àmbit nacional; d’unes institucions sorgides de la legitimitat democràtica i oposades a la legalitat ocupant. En un article anterior (publicat a Lluita i reproduït per Llibertat.cat) deia que calia que els partits, plataformes o entitats diverses que volguessin impulsar un procés d’autodeterminació havien d’adoptar fórmules organitzatives que blindessin el procés d’hipotètiques reedicions de “la traïció dels líders”. Per aquest motiu és evident que només és possible endegar un procés rupturista des del camp institucional si ho fem basant-nos en la representació municipal. Una representació que, ara per ara, és l’única a la que tenen accés candidatures alternatives al sistema establert i on també podem trobar, arreu del país, un nombre considerable d’electes en llistes dels partits clàssics i en llistes independents amb voluntat de fer avançar aquest país cap a la seva llibertat, per damunt de disciplines de partit dictades per unes direccions que sempre acaben renunciant a drets col·lectius a canvi d’afegir algun que altre peix -cada cop més petit- al cada cop més foradat cove autonòmic. Un indici de l’existència d’aquest espai és que la creació d’una Assemblea d’Electes Municipals era una proposta que durant anys només feia seva la CUP i ara comencen a assumir-la sectors municipalistes d’alguns partits del sistema.

Cal, doncs, impulsar una Assemblea Nacional d’Electes Municipals que faci del Dret a l’Autodeterminació dels Països Catalans el seu objectiu prioritari, tot impulsant línies de treball unitàries basades en:

1- La defensa de la territorialitat, tot impulsant en tots els àmbits polítiques que articulin el territori nacional dels Països Catalans, prescindint de fronteres interiors establertes per divisions administratives alienes.

2- La conscienciació popular en el si dels municipis de la necessitat d’avançar cap a una societat catalana plenament lliure, tot vinculant la llibertat nacional a un augment de les llibertats democràtiques, del drets socials i, en general, a una millora de les condicions de vida de les classes populars.

3- La denúncia de les agressions (polítiques, culturals, lingüístiques, territorials...) dels Estats ocupants cap a la Nació catalana, així com de les claudicacions i el col·laboracionisme de les administracions de rang teòricament superior del propi país.

4- La difusió internacional de la realitat nacional dels Països Catalans. L’obertura d’aquest front diplomàtic hauria de comportar, en una primera fase, establir relacions permanents amb altres nacions sense estat i, posteriorment, possibilitar que l’Assemblea d’Electes s’erigís en la legítima representant del poble català davant dels organismes internacionals.

Alguns diran que això sobrepassa el marc competencial propi dels ajuntaments, el que preveuen els actuals ordenaments jurídics dels estats ocupants. Sí, es clar que sí!. Es tracta de triar, si em permeteu el joc de paraules, entre anar més enllà o anar cap “el més enllà”; independència o mort, que deien els clàssics. Davant d’aquesta disjuntiva qui tingui creences de caire metafísic pot arribar a tenir els seus dubtes. En canvi els materialistes només tenim una opció: la independència. I, un cop feta la tria, potser cal recordar que ser independentista no és (només) manifestar-se partidària de la llibertat dels Països Catalans, sinó (també) treballar per a dotar-nos de les eines més oportunes en cada moment, prescindint de les legalitats imposades, que han de servir-nos per a assolir la plena independència.


Josep A. Vilalta
Membre del SN de la CUP i regidor a Torà.

2 comentaris:

Dídac López ha dit...

El plantejament de l'Assemblea Nacional d'Electes Municipals hauria de partir de l'existència d'una "Assemblea de Regidors", impulsada per la Institució Cívica i de Pensament Joan Fuster. L'activitat d'aquest organisme ha estat desigual: a mitjans de desembre celebrarà un II Seminari d'Immigració i Municipalisme.

És aquesta l'Assemblea de Regidors necessària? O caldria pensar en una Assemblea de Regidors que comptés amb uns punts comuns més clars: "un àmbit territorial irrenunciable: Els Països Catalans" i "un únic posseïdor legítim de la sobirania: el poble català". Amb aquests punts comuns alguns regidors i forces polítiques que fan part de l'actual Assemblea de Regidors no hi serien d'acord: per ells els innominats Països Catalans no són més que una unitat cultural o econòmica de valor relatiu, i per ells la sobirania correspon també als estats vigents (espanyol, francès i andorrà).

Dit això, la CUP davant del debat sobre una "Assemblea Nacional d'Electes Municipals" té dues opcions:
- participar activament en aquesta "Assemblea de Regidors", i dinamitzar-la.
- muntar un organisme propi, potser integrat únicament per regidors de la CUP i independents, i denunciar la il·legitimitat d'aquella "Assemblea de Regidors".

Vilalta ha dit...

Sóc plenament conscient de l'existència de l'"Assemblea de Regidors de la Institució cívica i de Pensament Joan Fuster", entre altres coses perquè vaig ser a l'assemblea del 6 de maig de 2000 a València, i de les contradicions que suposaria, per a molts dels actuals integrants d'aquesta assemblea, tractar que aquesta assumís "uns punts comuns més clars: "un àmbit territorial irrenunciable: Els Països Catalans" i "un únic posseïdor legítim de la sobirania: el poble català"". A més cal tenir en compte que per a formar part d'aquesta assemblea cal l'adhesió prèvia del respectiu ajuntament. No s'hi poden adherir regidors "er lliure". Crec que és bo que exiasteixi un òrgan d'àmbit nacional com l'Assemblea de la Institució Fuster encara que molta gent només vegi els Països Catalans com un espai cultural comú. Val més això que res.

L'Asemblea d'Eectes que esmento en el meu post crec que hauria de ser una altra cosa, sense caure en un organisme propi de la CUP. Va més en la línia de trobar línies d'acció unitàries cap a l'autodeterminació. Per entendre'ns: és una resposta a la pregunta que es fa molta gent després de la mani de la PDD: "I a partir d'ara què fem?"