Des de fa uns mesos participo a les tertúlies d’actualitat de Ràdio Altiplà, l’emissora municipal de Calonge de Segarra. Dissabte passat em va tocar anar-hi, junt amb altres dos “tertulians habituals”, l’exalcaldessa convergent de Torà Neus Molins i el professor de l’IES Alexandre de Riquer i escriptor Josep Maria Solà, i em va tocar parlar, vés per on, de les eleccions espanyoles.
Només començar vaig fer apologia de l’abstenció a les eleccions d’un estat que no és el nostre. “Això no ho pots dir!”- va exclamar la moderadora. Vaig interpretar les seves paraules no pas com un intent de censura sinó com una mostra de sorpresa. “I tant si puc! A la majoria d’eleccions em toca anar amb la minoria. Una vegada que trio una opció majoritària només faltaria que no pogués defensar-la públicament”. Anècdotes i batalletes personals a part, és molt poc freqüent sentir als mitjans arguments a favor d’una opció que en molts comicis acostuma a superar el nombre de vots del primer dels partits. Crec que me’n vaig sortir relativament bé: no només es va parlar d’abstenció sinó que aquesta va protagonitzar el debat, davant les opcions defensades per les altres dues persones participants en la tertúlia, en la que Josep Maria Solà defensava la necessitat d’impedir la victòria del PP i Neus Molins les qualitats de Duran i Lleida. Ambdós van coincidir en acceptar que l’abstenció podria arribar a ser una bona opció si arribés a ser massiva. Solà però va qualificar-me d’utòpic. En aquell moment no vaig contestar i al cap d’una estona, ja finalitzat el programa, vaig estar dubtant si havia d’haver-ho fet.
És possible que negar públicament la legitimitat de l’ocupació espanyola (i francesa) dels Països Catalans i defensar el trencament d’un estat “consolidat”, com sembla ser avui en dia l’Estat espanyol, sigui utòpic. En sentit contrari podríem dir que creure que dins d’aquests mateixos estats podem tenir un futur diferent a la nostra desaparició com a poble no és d’utòpics –la utopia té el component de situació ideal- sinó que senzillament és d’il·lusos. Això em va quedar al pap, és ben bé que, per molt que xerri, sempre queda alguna paraula per a dir.
Parlant de ràdio i per a animar una mica aquest post tan avorrit us poso una cançó dels mallorquins Oprimits. Cliqueu al botó:
És possible que negar públicament la legitimitat de l’ocupació espanyola (i francesa) dels Països Catalans i defensar el trencament d’un estat “consolidat”, com sembla ser avui en dia l’Estat espanyol, sigui utòpic. En sentit contrari podríem dir que creure que dins d’aquests mateixos estats podem tenir un futur diferent a la nostra desaparició com a poble no és d’utòpics –la utopia té el component de situació ideal- sinó que senzillament és d’il·lusos. Això em va quedar al pap, és ben bé que, per molt que xerri, sempre queda alguna paraula per a dir.
Parlant de ràdio i per a animar una mica aquest post tan avorrit us poso una cançó dels mallorquins Oprimits. Cliqueu al botó:
2 comentaris:
Molt Bo l'article i la cançó dels oprimits no pot ser més encertada.
M.M.
Vosté és independentista i considera que l'estat espanyol no és el seu. Però jo em pregunte, atesa la realitat política actual, no li sembla que pot ser útil en les eleccions generals votar un partit independentista (que n'hi ha) per fer sentir la seua veu a Madrid i anar fent feina? Mai no he entés la relació "aquest no és el meu estat, ergo no vote". Si el partit que guanye es veiés obligat a pactar amb catalanistes, es mamprendrien accions positives cap a Catalunya. Crec que els qui no voteu esteu perdent una oportunitat.
Salutacions
Publica un comentari a l'entrada