Una bomba al bell mig del Parlament catalunyès.

D’ençà de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP del passat 11 de gener han proliferat els articles valorant-ne tant el resultat global com el tema més mediàtic de tots els que s’hi van tractar: l’obertura del debat sobre la conveniència o no de concórrer a les eleccions autonòmiques del Principat. Enmig de tot el publicat puc trobar-hi moltes opinions coincidents amb les meves, però també discrepàncies notòries i qüestions a matisar. Per començar faig un “copia i enganxa” de l’article “L’Assemblea de la CUP (i les eleccions autonòmiques)” publicat per Francesc Ribera Titot al seu bloc. Si començo per aquí no és pas perquè tingui més diferències amb el que manifesta l’amic Titot que amb altres opinions publicades -al contrari: tot i que discrepo de la postura que cal adoptar respecte a les eleccions autonòmiques, coincideixo plenament amb ell en una de les afirmacions més importants que fa- sinó perquè el seu posicionament contrari a la participació electoral va acompanyat d’un argumentari a favor i en contra d’aquesta possibilitat. Vegem-ho:

“Arguments a favor:
S1- Amb la pèrdua de referencialitat independentista de l'únic partit parlamentari que se n'anomena, amb el desemmascarament constant del partit d'esquerres i ecologista i amb la deriva cap a l'autonomisme crític del principal partit a l'oposició se'ns brinda una oportunitat històrica i un context i conjuntura ideal per a què la via de l’opció rupturista i de base que representa l'Esquerra Independentista presenti candidatura a les eleccions al Parlament de la CAC.

S2- Hi ha la possibilitat que el creixement experimentat els darrers anys es transformi en possibilitats reals que l'independentisme rupturista aconsegueixi alguna acta de diputat.

S3- Es fàcilment detectable, en els cercles més immediats de simpatitzants, una gran expectativa a l'entorn de la CUP pel que fa a la possibilitat que la seva hipotètica entrada al Parlament de Catalunya suposi un revulsiu en l'independentisme i en la política del Principat.

S4- L'entrada de l'Esquerra Independentista a una institució com el Parlament de Catalunya podria allunyar-la de la marginalitat endèmica on ha viscut per a la majoria de població.

S5- L'entrada de l'Esquerra Independentista a una institució com el Parlament de Catalunya la situaria -a priori- en una millor posició pel que fa a l'explicació de quin espai polític ocupa, la diferència amb altres opcions polítiques que poden semblar similars i una difusió més efectiva del seu discurs genèric o conjuntural.

S6- El sol fet de concórrer a les eleccions autonòmiques del Principat amb unes certes perspectives (i això vol dir, lluny del gruix de candidatures freaks) permetria dibuixar un mapa aproximat de les simpaties que desperta l'EI allà on encara la poca o nul·la presència fa impossible aquest balanç.

Arguments en contra:
N1- No hem definit quin model de societat volem. Tenim clar el que no volem però no hem definit el que volem. Això és una feina que s'ha començat a fer, especialment a partir del treball municipal però que encara és lluny de ser conclòs. Abans d'enfrontar-nos cos a cos amb els partits reformistes espanyols cal que superem aquest repte històric.

N2- La presentació d'una candidatura suposaria un desgast humà i econòmic molt important si tenim en compte que partim amb un gran desavantatge amb la resta d'opcions pel que fa a la complicitat amb la premsa i les empreses creditores i que qualsevol intent per intentar ser presents estarà relacionant amb la capacitat de treball dels militants.

N3- En cas que els resultats obtinguts no arribessin als objectius fixats es podria produir un desencís que afectés tant a la militància com a l'entorn proper i seria possible que aquest desencís afectés també les candidatures municipals.

N4- El projecte municipalista no està prou desenvolupat ni estès per comptar amb una xarxa de complicitats.

N5- L'acció política supramunicipal comportaria una estigmatització de la CUP que repercutiria en el punt de partida dels projectes municipals que encara no s'han desenvolupat. Si bé les CUP que estan en marxa han pogut partir de zero a l'hora de presentar-se i tota la informació que ha tingut la població ha estat la generada per la pròpia CUP local, a partir d'ara es partiria de la interpretació que els mitjans d'informació hostils facin de l'acció política parlamentària.

N6- No comptem amb cap complicitat de cap mitjà de comunicació (que arribi a tot arreu i a tothom) per garantir que no passem absolutament desapercebuts durant la campanya i la precampanya electoral. En força campanyes de les eleccions municipals es va tenir una certa presència als mitjans de comunicació locals i comarcals, però seria un error interpretar que aquesta presència responia a l'honestedat dels mitjans. En la majoria dels casos la presència de la CUP als mitjans locals (gairebé sempre afins al PSC o CiU) responia a una estratègia de càstig a ERC o ICV. Sovint hem vist com un cop passades les eleccions la CUP ha desaparegut d'aquests mitjans, encara que hagi multiplicat la seva importància aconseguint regidors. Per tant és molt arriscat encarar una campanya esperant que tota presència mediàtica sigui la reproducció d'aquesta estratègia de desgast contra altres partits perquè estaríem construint la nostra estratègia damunt l'estratègia mediàtica d'altres formacions i qualsevol canvi en la seva estratègia ensorraria la nostra.

Ja ho veieu: empat!”

Un empat buscat, tot s’ha de dir, perquè de la mateixa manera que trobem 6 arguments per banda podríem trobar-ne 7 o 23. Al meu entendre en el text quantitativament hi ha més arguments en contra que a favor, ja els exposats en els punts S1, S2 i S3 són pràcticament els mateixos i podrien incloure’s al mateix punt (m’he permès la llicència d’afegir una S o una N a la numeració per a evitar confusions en les referències). Ja ho veieu doncs: acabo de desempatar (i més avall encara afegiré alguns arguments més en contra de la participació electora, au!). Ara bé, tot i el desempat numèric, crec que la participació de la CUP en les eleccions autonòmiques del Principat tindria més avantatges que inconvenients.

Per a mi l’argument més consistent en aquest sentit és als punts S4 i S5: la fi de la marginalitat política de l’EI i la possibilitat de fer arribar el nostre missatge al conjunt de la població. Que l’acció parlamentària, com es diu a N5, podria repercutir negativament la imatge de candidatures municipals de nova creació? Potser sí, però aquesta “mala imatge” ja s’hauria de produir en la mesura que convertim la CUP en referent nacional de l’EI, tal i com vam acordar en la darrera assemblea nacional, al marge de participacions electorals concretes. Si considerem que sense concórrer a les autonòmiques no “embrutem” la imatge immaculada de la CUP és perquè implícitament considerem que sense aquesta participació som incapaces de visualitzar-nos davant el conjunt de la població. A aquest inconvenient, la impossibilitat del recurs tàctic de presentar a nivell local la CUP com una llista independent, cal contraposar-hi l’argument, al meu entendre de molt més pes, que la definició i diferenciació públiques del nostre espai polític beneficiaria les candidatures municipals, especialment les de nova creació, en ciutats grans, on tenir presència mediàtica és més determinant, i ajudaria a estendre el projecte municipalista a les zones amb menys implantació (N4).

Algun dels arguments contraris, com el del possible desencís en cas de fracàs electoral (N3) és força discutible: tot depèn de la importància que es donin a les expectatives, i en tot cas no té perquè ser més frustrant que un mal resultat en unes municipals.

Algun altre, com el de la indefinició del projecte (N1), és innegable. No podem considerar, però, aquesta mancança com un handicap insuperable sense una reflexió prèvia: en cas d’anar-hi, què hi hauríem de fer al Parlament? Sovint hem repetit que tant els ajuntaments com els parlaments regionals són peces de l’entramat jurídico-polític de l’estat ocupant. Tot i ser cert, això no vol dir que unes i altres institucions facin el mateix paper. Mentre els ajuntaments són, tant a les nacions sense estat com als estats sense nació, les institucions més properes a la ciutadania i una peça bàsica en l’ordenament territorial, els governs autonòmics van sorgir de la reforma transfranquista com a contrafoc del propi sistema, per a reconduir legítimes aspiracions d’alliberament nacional cap a simples descentralitzacions administratives. Tot i que seria absurd negar alguns avenços, positius però insuficients, en diferents àmbits, per exemple en la recuperació de l’ús de la llengua en l’ensenyament o en els mitjans de comunicació, la via autonòmica ha esdevingut un atzucac. Per tant el paper de la CUP al Parlament regional tampoc hauria de ser el mateix que als ajuntaments. Tot i que també caldria valorar i votar propostes concretes encaminades a perfilar quin és el model de societat que volem (N1), la principal tasca de la CUP hauria de ser la deslegitimació de l’autonomisme, la denúncia continuada de les contradiccions del sistema. Gràficament: mentre que als ajuntaments hi anem a construir al Parlament hi hauríem d’anar a fer enderrocs; la CUP hauria de ser, per dir-ho amb les paraules que Blanca Serra utilitza en un comentari al mateix bloc d’en Titot, “una bomba al mig del Parlament regional catalunyès”. La històrica militant independentista recorda, posant l’exemple irlandès, que presentar-se a les eleccions no necessàriament ha de comportar ocupar els escons. En aquest sentit caldria plantejar també l’efecte deslegitimador que podria tenir l’elecció d’un govern, el que fos, en minoria sense la presència a la cambra d’electes independentistes exclosos per negar-se a prometre la constitució. És només una possibilitat. Continuo creient que els escons s’haurien d’ocupar. Copio i enganxo un altre fragment de l’article del Titot: “Al parlament de la Comunitat Autònòma Catalana, a fer què? A fer d'altaveu del nostre projecte polític? L'altaveu són els mitjans de comunicació i és evident que tots els mitjans de masses públics i privats estan sotmesos a la disciplina d'una sèrie opcions polítiques. Només cal veure la presència que tenien Ciudadanos abans de les eleccions i després. I això que abans eren un partit extraparlamentari i ara no” Doncs sí, a fer d’altaveu del nostre projecte polític i dels moviments socials silenciats i criminalitzats. Perquè mentre el partit del conseller d’interior es queixa de que el criminalitzen ell envia els mossos a la recerca i captura de dissidents, sense que ningú li refregui pels morros; perquè mentre el cabal del Ter continua per sota del mínim ecològic el govern deroga el decret de sequera; perquè cada setmana podem trobar mil perquès que si no els diem nosaltres no els dirà ningú... I sí, els mitjans estan sotmesos a un seguit d’interessos i no ens afavoriran gens, ja ho sabem. Tot i amb això és innegable que la presència mediàtica de la CUP ha augmentat pels resultats de les municipals del 2007 –o és que abans algun diari ens preguntava per les nostres assemblees?- i seria inevitable que en major o menor mesura augmentés en cas d’obtenir representació parlamentària. La comparació amb els Ciudadanos no em val. El partidet catalanòfob va sorgir només pel suport mediàtic, sense base social ni treball de carrer al darrera; no és el nostre cas.

.

La CUP, la veu del carrer... al Parlament?

Deixo de moment l’article per a afegir un altre argument contra la participació electoral, més rellevant que alguns dels sis esmentats: la dificultat de sotmetre l’acció parlamentària a un sistema assembleari de presa de decisions. Val a dir que aquesta dificultat seria encara més gran en el supòsit de que la candidatura no fos de la CUP directament sinó d’una plataforma externa a la qual la CUP hi donés suport, com plantejava la ponència “Unitat Popular i municipalisme d’alliberament”. No sé exactament quin mecanisme caldria establir però segur que caldria estudiar els diferents models emprats per altres organitzacions polítiques de l’esquerra independentista... d’altres països. Perquè aquesta és una altra qüestió que no surt públicament però que sura per determinats ambients: és d’allò més normal que l’esquerra independentista participi en eleccions supramunicipals ... sempre i quan sigui la d’un altre país; en cas de tractar-se de l’EI catalana estaríem parlant d’una claríssima deriva reformista pròpia d’institucionalistes allunyats de les lluites populars i engormandits per la poltrona! Estaria bé que per una vegada ens fixéssim en experiències alienes, fugint de mitificacions i mimetismes estètics, estudiant-ne els encerts –i els errors- que han tingut quan han aplicat diferents mitjans de lluita i els avenços –o els retrocessos- que aquests els han comportat.

Torno al Bloc d’en Titot. Deia a l’inici que coincidia amb ell en una cosa importantíssima, que no és altra que la frase final del seu article: “...tot i no veure-ho bé, si la majoria de la gent de la CUP diu que el 2010 s'ha d'anar a les eleccions, jo seré el primer d'anar a enganxar cartells o fer el que calgui”. No en tinc pas cap dubte. I que ningú dubti tampoc que si volem construir una organització forta i representativa de l’Esquerra Independentista és així com ho hem de fer. El millor que pot passar el dia que comenci la campanya de les eleccions en qüestió és que, tant si la CUP es presenta en solitari, si dóna suport a una altra plataforma electoral, si fa campanya per l’abstenció activa o si acorda qualsevol altra postura, la militància de la CUP de Berga, de la CUP de Badalona, de la UM9 de Ribes i de la CUP de Lleida, per posar una assemblea de cada ponència, acabin enganxant els mateixos cartells i difonent a nivell nacional el mateix missatge, d’acord amb el que decidim entre tots i totes.