El conseller Ausàs, les vegueries i el dret a decidir.

El conseller de governació de la Generalitat de Catalunya, Jordi Ausàs, ha estat notícia darrerament per dos projectes de llei que poden -o podrien ser- força importants: la llei de consultes populars i la de vegueries.

Segons Ausàs, la llei de consultes populars serà “una eina legal de concreció i d’expressió del dret a decidir, i una eina que ens cohesiona com a país”. El conseller ha manifestat que “l’objecte de les consultes són totes aquelles qüestions d’especial transcendència política per a la ciutadania”. Explicat amb aquestes paraules s’ha de reconèixer que la cosa pinta bé. Traslladar la presa de decisions al conjunt de la ciutadania és -o hauria de ser- un objectiu prioritari de qualsevol formació política que s’anomeni democràtica.

També segons Ausàs, el govern de la Generalitat de Catalunya té “la voluntat d'aprovar la llei de vegueries aquesta legislatura". Aquesta llei, juntament a la de governs locals, hauria de configurar la "nova arquitectura del país, que permetrà superar l'administració provincial". La idea d’eliminar una divisió territorial imposada (la provincial), encara que només sigui al si d’una altra divisió igualment imposada (l’autonòmica), d’entrada també sona bé, però...

Tot i tractar-se de dues notícies que, llegides per separat, són clarament positives, en l’anunci d’aquestes dues lleis hi ha alguna cosa que no quadra. En el cas de la divisió territorial del (tros de) país en vegueries, l’anunci de la seva aprovació ens parla d’uns terminis de temps força curts –la fi de la legislatura en el cas més allunyat- i va acompanyat d’una proposta de mapa concret, amb una proposta d’adscripció concreta per a cadascun dels 964 municipis i de les 41 comarques administratives actuals d’aquest (tros de) país.

.

Proposta de divisió de la C.A. de Catalunya 2009

Davant del calendari i el mapa, apareixen els dubtes. Si ens creiem les dues notícies, la de les vegueries i la de les consultes, en l’any i poc que manca per a finalitzar la legislatura hauria d’haver-hi temps suficient per a que tots i cadascun dels 964 municipis d’aquest (tros de) país decidissin, mitjançant 964 consultes populars, la seva adscripció territorial supramunicipal; per a traslladar els resultats de les consultes a l’equip redactor de la ponència marc; per a que aquest reculli totes les propostes de modificació que, tenint en compte el suport popular d’algunes reivindicacions territorials –Aran, Penedès, Alt Ter...- segur que es produiran; de, un cop incorporades les esmenes arribades del territori –algunes de les quals poden ser contradictòries amb altres- aprovar per la via parlamentària una divisió territorial nova i coherent...

És evident que un procés no anirà així, que els municipis tindran un paper ben pobre –i els ciutadans i les ciutadanes ni en tindran- en la configuració del nou mapa “que hauria de permetre superar la divisió provincial”, sinó que aquest es decidirà entre als despatxos de la Generalitat, les seus dels diferents partits polítics necessaris per a la seva aprovació parlamentària i el ministeri espanyol de política territorial. Ningú no ens preguntarà a quina vegueria hauria de pertànyer el nostre municipi. A l’hora de definir el mapa de les vegueries d’aquest tros Catalunya pesarà molt més el dret de decidir de l’expresident de la Junta d’Andalusia que les opinions dels ciutadans, les ciutadanes, els ajuntaments i els consell comarcals catalunyesos.

.

Divisió del Principat en vegueries, abolida després de les ocupacions francesa i espanyola.

Conclusió? N’hi ha dues de possibles. Una possibilitat és que l’anunci per part del conseller de Governació, Jordi Ausàs, de portar a consulta “totes aquelles qüestions d’especial transcendència política per a la ciutadania” només sigui això, un anunci que queda molt bé però que no s’acabi materialitzant. L’altra possibilitat és que el mateix conseller de Governació, l’exalcalde de la Seu d’Urgell, consideri que la divisió en vegueries, la "nova arquitectura del país que permetrà superar l'administració provincial", no es tracta d’una “qüestió d’especial transcendència política per a la ciutadania”. No sé quina de les dues hipòtesis és més preocupant.