Una llei electoral molt i molt urgent.

És un tema recurrent, l’eterna assignatura pendent que apareix i desapareix tot sovint de les agendes de la nostra estimada classe política. Després de trenta anys de gestionar competències graciosament traspassades per l’Estat, la Comunitat Autònoma de Catalunya és una de les regions autònomes sense llei electoral pròpia. I, ves per on, després de tants anys de parlar-ne sembla que ara, a menys d’un any de les pròximes eleccions al parlament regional, els han vingut les presses.

A l’hora de justificar tanta urgència la nostra estimada classe política ha trobat la coartada perfecta: la futura llei electoral ha de servir per a combatre la creixent “desafecció dels ciutadans per la política”. Després de sentir o llegir això la pregunta és obligada: les diputades i diputats al Parlament del parc de les feres són rucs o, pel contrari, és a la població desafecta a la que consideren més curta que la cigala d’un conill? Més aviat m’inclino a pensar en aquesta segona possibilitat: confonent intencionadament les causes (la poca credibilitat d’una classe política endogàmica, l’esvaïment del miratge autonomista, els creixents casos de corrupció) amb una de les conseqüències d’aquesta desafecció (l’augment de l’abstenció) la nostra mai prou ben estimada classe política tractarà d’encolomar-nos una llei electoral que blindi l’actual sistema de partits, amb un sistema de repartiment d’escons que permeti mantenir el predomini de les dues actuals forces majoritàries d’aquest tros de país (CiU i Psc-PsoE), garantint-se el suport dels partits secundaris (Erc, Icv, Pp) a canvi de barrar el pas a forces fins ara extraparlamentàries, elevant fins al 5% el percentatge mínim per a obtenir representació, a imatge i semblança d'un altre tros d'aquest mateix país, el presidit per l'immaculat Francisco Camps. D’aquesta manera, amb l’excusa de la corrupció, la futura llei electoral garantiria continuar remenant les cireres al partit de Josep Maria Sala i Bartu Múñoz o al de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta i en nom de la regeneració s’obstaculitzaria l’accés de noves formacions al Parlament regional.

Diuen que en pocs mesos tindran la llei enllestida. A veure si m’equivoco de gaire en el pronòstic.

.

Foto: “És del dia que Josep Maria Sala va entrar a la presó de Can Brians, condemnat pel cas Filesa, relacionat amb el finançament il·legal dels socialistes. Al seu costat, donant-li suport, s'hi pot veure l'aleshores secretari d'organització del PSC, José Montilla. Lluny, doncs, de ser contundents amb la corrupció, aquell dia els sociates catalans van optar per plorar amb emoció l'entrada a la garjola d'un dels seus”. Per a continuar llegint clica aquí.