Memòria, justícia i cosmètica històriques.

No seré pas jo qui negui els molts aspectes positius que puguin tenir la majoria d’accions que els darrers anys s’han impulsat sota l’etiqueta de “recuperació de la memòria històrica”. Al contrari, la recerca de persones desaparegudes, la identificació de cadàvers, la dignificació d’escenaris històrics (en especial els espais d’enterraments col·lectius) o el reconeixement públic als represaliats pel franquisme són actes de justícia cap a les víctimes i els seus familiars. El principal retret que es pot fer a la majoria d’aquestes mesures són els trenta anys de retard històric que arrosseguen, uns trenta anys que s’han endut milers de persones que es mereixien haver tingut en vida algun tipus de compensació, encara que només fos simbòlica.

Hi ha un tema, però, que no comparteixo en absolut: la de la revisió judicial de les condemnes dictades pels tribunals de “justícia” durant la dictadura franquista, i molt especialment les que van comportar condemnes de mort, que reivindiquen algunes institucions, partits polítics, entitats i familiars. Potser m’ho miro malament, però em sembla que revisant els judicis no es rehabilitaria la víctima sinó el botxí. Reivindicant  que l’administració de justícia espanyola revisi els expedients dels represaliats pel franquisme el que s’està fent, intencionadament o no, és reconèixer el dret a tornar a jutjar les víctimes de la repressió franquista. “Ep, alto!” –us diran els defensors del revisionisme judicial-, “que ara es revisarien els expedients amb totes les garanties de l’estat de dret”. Justalafusta! D’això es tracta: d’una bona capa de maquillatge que permeti presentar l’actual Estat espanyol i la seva justícia com a exemplarment democràtics, com si no fossin fruit d’una transició, que no d’una ruptura, de l’Estat espanyol franquista.

Doncs no. Una justícia democràtica no és la que pugui revisar les causes instruïdes contra les víctimes de la repressió sinó que seria –això s’ha d’escriure forçosament en condicional- la que investigués als botxins. Revisar els judicis al president  Companys o a Salvador Puig Antich? Em sembla que valdria més investigar si encara queden vius alguns dels seus assassins, o de tantes altres persones, i portar-los, a aquests sí, a judici. En alguns casos segurament costaria de treure l’entrellat de qui van ser-ne els autors materials o intel·lectuals. En altres però no costaria gens ni mica. No sé si encara s’hi seria a temps però no fa massa que el sometent que va matar Quico Sabater encara apareixia a la premsa vanagloriant-se, amb total impunitat, de la seva proesa.

Però la possibilitat de jutjar els botxins ni es planteja per part del impulsors de les mesures de recuperació de la memòria històrica. Això s’ha d’anar a fer a Xile, a l’Argentina o al Txad. Res d’estrany, venint dels sectors progres del constitucionalisme espanyol. No fos cas que es qüestionés la modèlica transició espanyola i, de rebot, l’actual sistema polític espanyol. Si el preu per no qüestionar l’actual estat de les coses és recuperar part de la memòria històrica  prescindint de la justícia se’n prescindeix i punt. O millor dit: i punt final.

En canvi a l’altra banda, al costat oposat al de les víctimes del franquisme, trobem uns posicionaments molt més coherents. Fixem-nos en quina és la postura dels familiars de les víctimes d’accions de violència revolucionària. A algú ha sentit mai a un familiar d’alguna persona morta per ETA, per l’IRA, o pel PKK demanar a l’organització executora d’aquella acció que al cap dels anys en revisi la condemna a mort? No. Busqueu qualsevol declaració dels familiars de la víctima mortal més emblemàtica de qualsevol d’aquestes organitzacions i veureu que per a ells no hi ha cap dubte: la defensa de la memòria del mort passa per no reconèixer cap mena de legitimitat a l’organització que en fou responsable i ni els passa pel cap qüestionar-se la innocència dels seus morts. Els dolents sempre són els altres.

En canvi els defensors de recuperar la memòria històrica de les víctimes del franquisme sense qüestionar el règim polític sorgit de maquillar la dictadura, els equilibristes de la Constitución Dermoestética, han de revisar els judicis a les víctimes. No poden permetre’s l’excés de demanar que es jutgin els botxins. De fer-ho, qui sap quants organismes polítics, militars o judicials del democratíssim Estat espanyol quedarien en quadre...

Ah, per cert, la Generalitat de Catalunya descriu el seu Memorial Democràtic com una institució pública que té per finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980. Cap al final d’aquest període van passar algunes coses com ara la no aplicació de l’amnistia del 77 als presoners polítics independentistes o l’assassinat, el 23 de gener de 1979, del militant Martí Marcó pels trets d’un policia espanyol. Però, pel que sembla, l’etapa més recent de l’arbitrària tria temporal del Memorial és la de més mal recordar...

A la imatge, Salvador Puig Antich. Escric aquesta entrada després d'haver assistit a una xerrada a l'Ajutament de Torà, sobre la revisió del seu judici.