11 gener, 2012

Un mercat de Calaf farcit de tòpics i tabús.

S’agafen onze individus de fora del municipi en qüestió, sense gaires escrúpols, amb predisposició a participar en l’experiment i se’ls fa signar els corresponents documents individuals d’acceptació. Es redacta una relació numerada, seguint l’ordre que es consideri oportú, amb els noms de tots els concursants i es porta al jutjat, acompanyada de la resta de documents preceptius. Els tràmits són senzills i en cas de dubtes sempre hi ha un funcionari judicial, potser amb més dubtes que l’interessat, disposat a resoldre’ls. Un cop fets els tràmits burocràtics cal desplaçar l’atenció del jutjat, situat a la capital de comarca, i centrar-la a la població escollida.
És l’hora de vendre el producte. Que cal redactar un programa electoral? Cap problema, no cal trencar-s’hi massa les banyes. Els potencials clients no són gaire exigents i el redactor pot permetre’s escriure –aquí no és apropiada l’expressió posar negre sobre blanc- evidenciant la seva ignorància sobre el municipi objecte de salvament. Si al programa queda bé lamentar la manca d’un institut de secundària al municipi, tot i que aquest existeixi i aculli la majoria d’alumnat de la vila i de les poblacions veïnes, s’hi posa i punt; que la realitat no espatlli la propaganda. Una xerrada per aquí, una entrevista per allà, molta demagògia per tot arreu i... apa, a recollir vots! És senzillot: només cal aconseguir que un grapat de catalans de soca-rel i “catalanistes” votin un partit profundament espanyolista i que un puñao de veïns d’origen immigrant votin contra els immigrants (amb la cançoneta aquella de “no se quieren integrar ye-yeye-yé!”) i afegir-los als vots dels quatre fatxes de sempre i als dels despistats i torracollons de torn. Si el producte es promociona bé, malgrat la manca de qualitat, s’aconsegueixen els objectius de la campanya: fer entrar a l’ajuntament local, al crit de “Primer els de casa”, uns quants regidors de fora. Tot i que pugui semblar l’esborrany d’un conte surrealista o el guió d’un reality show, es tracta de fets reals, ocorreguts en un temps i un indret ben concrets.


Un dels elements més coneguts de la vila de Calaf és el seu mercat, que deu la fama a una llegenda recollida i popularitzada a finals del segle XIX per Apel·les Mestre. A l’altiplà calafí els hiverns acostumen a ser especialment durs. Diuen que un dia de mercat el fred va ser més reconsagrat que de costum, fins al punt que les paraules quedaven glaçades en sortir de les boques de comerciants i compradors. Cap al migdia, en començar a escalfar el sol, van desglaçar-se de cop totes les paraules que s’havien gelat a l’aire durant el matí causant un rebombori de Cal Déu. Des d’aleshores “semblar el mercat de Calaf” és sinònim d’haver-hi una gran confusió.
El resultat de les darreres eleccions municipals a Calaf també semblen fruit d’una gran confusió. A banda de l’àmplia i previsible victòria de CiU (777 vots i 7 regidors), la notícia va ser el resultat de PxC (341 vots i 3 regidors) que es va convertir en la segona força política municipal, malgrat que la totalitat d’integrants de la llista xenòfoba eren d’Igualada, superant ERC (150 vots i 1 regidora) i els tres partits que no van obtenir representació: ICV, PSC i PP (90, 85 i 55 vots, respectivament). Sens dubte un cas digne d’estudi sociològic.
Com s’expliquen els resultats de Calaf? Tant de bo la resposta es trobés en la crua climatologia local, que tot es limités a una confusió creada per un lent desglaç primaveral, als danys del fred tardà en els cervells amb un menor recer cultural. Però per desgràcia l’extensió de la xenofòbia i les seves expressions polítiques no són un fenomen local; el cas de Calaf és una mostra més (potser més vergonyosa que altres) d’una problemàtica que no s’ha sabut o volgut afrontar.
La facilitat amb que s’estén la presència institucional xenòfoba ens hauria de fer replantejar si els tractaments aplicats per combatre tant aquesta epidèmia com els partits que, com PxC, en són alhora símptomes i agents propagadors, són els més adequats. No és cap secret que l’èxit d’Anglada es basa en l’aprofitament d’uns pocs tòpics, molt simples però molt assumits per una part de la població: els immigrants ens prenen els llocs de treball, són delinqüents, ens volen imposar les seves tradicions i, a sobre, reben totes les ajudes. Si un argumentari tan pobre ha estat tan efectiu fins ara encara pot ser-ho més a mesura que els efectes més severs de la crisi afectin a sectors més nombrosos de població i aquests ja no tinguin accés ni a les darreres engrunes de l’estat del benestar. La xenofòbia servirà encara més com a instrument a l’Estat per a descarregar cap sota part de la pressió social. “Que retallen les prestacions socials al mateix temps que rescaten bancs amb calés públics i que els gàngsters que els dirigeixen segueixen cobrant morterades d’escàndol? Ca, home, ca! Tu saps quant val el cotxet del Mohamed?” Si l’extrema dreta no fos útil a la “democràcia” ja estaria il·legalitzada.