18 març, 2012

Pactista solvent canvia sobiranisme emergent per llobarro fresc.

Segons l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, si avui es fes un referèndum sobre la independència de Catalunya, el 42,9 % de l’electorat d’aquest tros de país hi votaria afirmativament, el 28,2 % hi votaria en contra i un 23,3 % optaria per l’abstenció. Dit d’una altra manera, el sí a la independència guanyaria amb el vot del 56 % de participants.

Al marge de les xifres que puguin reflectir les enquestes, que n’hi ha per a tots els gustos, l’opinió favorable a la independència està assolint uns nivells de suport que poca gent hauria pronosticat amb uns quants anys d’antelació. La participació en les consultes populars, la manifestació posterior a la sentència del TC sobre l’estatutet o la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana són clares mostres de que aquesta idea arriba a sectors molt més amplis que els electorats dels partits que es reclamen explícitament independentistes. La major part d’aquest nou independentisme és de caire més sociològic que polític -hi pesen més el cor, el fetge i altres vísceres que la tàctica i l’estratègia- fruit de la frustració pel fracàs del procés autonòmic: “Si Espanya no ens vol tal com som fotem-ne el camp”.

A diferència de l’independentisme històric sorgit a finals dels 60, nítidament d’esquerres i defensor dels Països Catalans com a marc nacional, bona part d’aquest nou independentisme és hereu de la dreta regionalista, hegemònica els últims trenta anys en aquest (tros de) país, i n’arrossega moltes de les limitacions (acceptació del marc territorial regional, creació d’un estat propi condicionada al manteniment de l’actual model socioeconòmic, excessiu respecte al marc legal imposat i a les seves institucions...). La existència de plantejaments contraris als que ha defensat sempre l’Esquerra Independentista –l’únic independentisme existent durant dècades en aquest país, no ho oblidem- dins d’aquest nou i heterogeni independentisme ens ha agafat més d’un cop amb els pixats al ventre. Recordem els dubtes davant les primeres mobilitzacions de la Plataforma pel Dret de Decidir, ara fa sis anys... Amb el temps l’independentisme d’esquerres ha anat esvaint les seves reticències a participar en  campanyes i mobilitzacions diguem-ne sobiranistes (a vegades no són explícitament independentistes). Potser la visualització més destacable d’aquest canvi la trobem en la participació de la CUP, amb un bloc propi i nombrós i amb un lema inequívoc -“Tirem pel dret. Independència”- en la manifestació del 10 de juliol de 2010 que, tot i estar convocada per Òmnium Cultural amb un lema assumible per l’autonomisme, “Som una nació, nosaltres decidim”, va convertir-se en un massiu clam independentista.

És probable que les ambigüitats, les mancances i les limitacions d’alguns sectors d’aquest nou independentisme poden provocar contradiccions al si d’organismes unitaris com la recentment constituïda Assemblea Nacional Catalana. Sense anar més lluny, la  majoria de documents generats per la pròpia ANC lliguen ben poc amb les referències als Països Catalans del discurs de Sergi López. Entenc, per tant, que hi hagi independentistes, dels de tota la vida, que no se sentin còmodes enmig d’aquest poti-poti ideològic, però... és el què hi ha a la societat. Què volem fer? Ignorar-ho? Restar-ne al marge o, pel contrari, tractar de fer arribar el nostre discurs a sectors de gent que en major o menor mesura poden ser-hi receptius? Em sembla que la resposta és clara. De la mateixa manera que participar a la mani del 10-J “contra la sentència del TC” no era sinònim de defensar l’estatut difunt sinó que calia anar-hi a reivindicar la fi de la via autonomista, cal que militants de l’esquerra independentista, a títol individual, participin i tractin d’influir per a que aquest moviment nounat corregeixi algun dels seus vicis d’origen (àmbit territorial regional, Unió Europea, institucionalisme).

Quin és el perill del nou sobiranisme? No ho és pas que demà passat, mentre nosaltres encara discutim sobre el sexe dels àngels, quatre autonomistes desencisats posin l’intermitent de la dreta, accelerin, ens avancin i proclamin la independència dins d’un model social injust i poc democràtic; igual d’injust i de poc democràtic com l’actual que, a sobre, és espanyol! No, el veritable perill és un altre.




Segons l’enquesta del CEO esmentada més amunt tot i que el sí a la independència guanyaria en un referèndum directe, a l’hora d’escollir entre diferents opcions “quina hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya” només un 25,5 % escull un estat independent, per sota del 33 % partidari d’”un estat dins d’una Espanya federal” i d’un 31,8 de conformistes amb el sistema de dominació actual. Dit d’una altra manera, hi ha una part important de gent si es trobessin amb un referèndum sobre la independència hi votarien afirmativament però que tenen com a ideal compartir estat amb una Espanya diferent. Són, per tant, víctimes potencials del discurs peixalcovista, ja sigui amb l’esquer del pacte fiscal o amb qualsevol altra proposta de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

Coneixent les trajectòries assenyadament pactistes d’alguns destacats dirigents polítics i veient-los somrient i remenant la cua a l’Assemblea constituent de l’ACN, no costa gaire d’imaginar-se’ls postulant-se com a negociadors:

“Pactista solvent, amb sentit d’Estat* i experiència, canvia moviment sobiranista emergent per un parell de llobarros frescos**.
 (*)Español, por supuesto. (**) Imprescindible obtenir rèdits electorals”

Si el perill és el mateix que va liquidar la per alguns enyorada i mitificada Assemblea de Catalunya -“La traïció dels líders”, que va donar títol a la crònica de Xirinacs- quin n’és l’antídot? Un independentisme fort i participatiu, tant a les organitzacions unitàries com als referents polítics de cadascú, on el lideratge resti en mans del conjunt del moviment; res que no estigui ja inventat: l’independentisme assembleari.