De banderes, bugades i matances.

És una de les postals més característiques de Solsona. La imatge del Portal del Pont, d’estil neoclàssic, i la catedral, gòtica però amb elements romànics i barrocs, és un bon preludi del què veurem si ens endinsem al seu nucli antic: un seguit de placetes, carrers i carrerons, amb un bon nombre d’edificis destacables que, malgrat la barreja d’èpoques i estils, configuren un conjunt urbà notable, endreçat, agradable, d’aquells que conviden al passeig. Però passejant-hi també hi trobarem, com a tot arreu, algun element que n’esguerra l’harmonia visual. 

Molt a prop de la catedral, on anys enrere hi havia la fonda Vilanova, una bandera espanyola comparteix façana amb la senyera. Es tracta de la seu comarcal del Comú (Coordinadora Municipalista del Solsonès), la marca blanca comarcal d’ICV. L’anomalia tèxtil trenca el fil de les reflexions sobre el paisatge urbà per a portar-les cap a viaranys més costeruts i laberíntics. Sobta que en una ciutat on un alcalde conservador va fer-se famós per enviar la bandera espanyola a la bugaderia siguin els d’”esquerres de debò” els que facin d’abanderados de la españolidad. Sí, d’acord, la bandera en qüestió és més virolada del què és constitucionalment preceptiu però això no la fa menys espanyola que els gallumbos del Tejero. El cert és que darrerament aquest tipus de simbologia prolifera al nostre país, però... quin significat cal donar, ara i aquí, a la bandera espanyola tricolor? Els qui l’exhibeixen ho fan com un exercici de memòria històrica, de solidaritat internacionalista o d’adhesió a un projecte polític on se’ns pretén englobar?

La segona República espanyola és un dels règims polítics i dels períodes històrics més immerescudament mitificats dels que han afectat la major part dels Països Catalans. Fins a un cert punt és inevitable. Parlem d’un parèntesi de democràcia formal entre dues sanguinàries dictadures militars, d’avenços socials i de reconeixement de drets individuals fins al moment inèdits al sud dels Pirineus. Però parlem -o hauríem de parlar- també dels tres dies que va durar la República catalana proclamada per Francesc Macià, reconvertida en Generalitat de Catalunya després que els republicans espanyols hi passessin el ribot; del bienni negre; d’un Tribunal Constitucional que ja revocava lleis autonòmiques, com la de contractes de conreu; de l’empresonament del govern Companys, pels fets del 6 d’octubre del 34; dels fets de maig del 37, que van enfrontar l’esquerra governamental amb la revolucionària... No ens enganyem, qui va fer bona la República espanyola no va ser Azaña –ni  Alcalá-Zamora, ni Negrín, ni Largo Caballero, ... ni  Lerroux!- sinó Franco amb els seus crims. L’espanyola tricolor va esdevenir símbol de llibertat per a gent de diferents generacions, en tant que bandera d’oposició al franquisme, sota la qual havien fet -havien hagut de fer- la guerra molts dels nostres padrins i amb la que s’identificaven els sectors més visibles i tolerats de l’oposició democràtica, com el mateix PsoE, però durant el breu període històric en què va ser bandera oficial d’aquest Estat va fer mèrits sobrats per a perdre’s a la bugaderia.

Però potser la franja morada que llueix a l’antiga fonda no fa referència a aquell període històric sinó a una futura tercera república espanyola, una república que no ha de cometre necessàriament els errors de la seva antecessora, que pot ser totalment respectuosa amb els drets nacionals del nostre poble i que, per tant, no té sentit criticar-la preventivament. Tan de bo. El més desitjable dels futurs possibles és una República catalana independent i plenament democràtica, convivint en pau amb la resta de pobles del món, especialment amb els països veïns. Potser evidencio la meva ignorància però... hi ha algun partit o moviment que reivindiqui una tercera república espanyola que no inclogui territori dels Països Catalans? En aquest supòsit exhibir banderes republicanes espanyoles al nostre país podria entendre’s com una mostra de solidaritat  internacionalista, al mateix nivell que fer onejar banderes corses, palestines, basques, grenlandeses o frisones. Però em sembla que no és ben bé així...

Els pocs que als territoris peninsulars de llengua espanyola (o castellana) tenen projectes polítics respectuosos amb el nostre país no són els que defensen una república espanyola. Els poquíssims que a Castella o a Andalusia no tenen manies en exhibir la nostra bandera republicana, l’estelada, són els que a Burgos reivindiquen una república castellana i a Granada una república andalusa. Entenc que tant respectable és la defensa d’una tercera república espanyola que englobi, si així ho decideixen lliurement, els diferents territoris de l’antic regne de Castella -castellans, andalusos, murcians, extremenys...- i altres de castellanitzats posteriorment -com els aragonesos- com que cadascun d’ells es constitueixi, si així ho decideix democràticament, en una república diferenciada; seria passar de cafè a “cafeteras para todos”. Respectables sempre que cap d’aquests projectes polítics travessi el port d’Almansa i els plans de Cardell. El respecte i la no ingerència han de ser mutus.

Una mica més amunt, abans d’arribar a l’ajuntament, a mà dreta, trobem un altre element arquitectònic força conegut. Explica la llegenda que els solsonins van pujar, penjat del coll, un ruc a un campanar on creixia l’herba, amb la sana intenció de que hi pasturés. Escanyat, l’animal de quatre potes va dinyar-la en l’intent, fet que va valer als habitants de Solsona el malnom de mata-rucs. La Penjada del ruc, a la Torre de les Hores, amb pixarada inclosa, és una de les imatges més conegudes del multitudinari carnaval de la ciutat.

Que hi hagi espanyols que pretenguin un canvi de règim, de monarquia a república, al seu estat sense que això suposi qüestionar-se’n l’abast territorial no ens hauria de sorprendre. Els catalans ja patim un altra prova evident que ser republicà no és antònim de ser imperialista: la xovinista i etnicida Republique française. El preocupant és que als Països Catalans hi hagi gent que, com alternativa a l’actual règim de dominació, defensi projectes igual d’espanyolistes. 

Espanya fa tres segles que se’ns pixa a sobre i ens diu que plou –i no com el ruc del carnaval sinó de manera continuada, sigui quin sigui el seu règim polític- i malgrat tot encara hem de continuar bevent a galet, esperant que el raig següent sigui realment d’aigua fresca i regalada? Si defensar des dels Països Catalans la continuïtat del domini espanyol i francès sobre el nostre poble és injustificable i nacionalment suïcida, fer-ho des de Solsona encara és més incomprensible. Les mostres públiques d’espanyolisme en poblacions sociològicament catalanistes gairebé només poden entendre’s si qui les fa té com a objectiu ascendir personalment, ja sigui a una poltrona forània o al campanar més proper.