¡Qué bonito es el trigo cuando florece!

¡Qué bonito es el trigo cuando florece!- diuen que va exclamar un ministre d’agricultura franquista, en veure la gran quantitat de flors vermelles que contrastaven amb el verd primaveral dels camps de cereal. Cal suposar que ni els pagesos presents ni els llepaculs del seguici van gosar contradir la més alta autoritat competent (?) en la matèria, informant-lo que allò que enriquia cromàticament el paisatge no era pas la floració del blat, molt més discreta, sinó la de les ruelles (Papaver rhoeas), que n’empobrien les collites. Un cas que, com se sol dir, si no è vero è ben trovatto i que il·lustra perfectament el desconeixement de l’agricultura, la ramaderia i, en general, les activitats humanes tradicionalment relacionades amb l’entorn natural, en amplis sectors de la societat.

 

 

 

 

Aquest desconeixement -que actualment va en augment fins i tot a les comarques més rurals- no suposa, però, cap obstacle per a que gairebé tothom es vegi amb cor d’opinar públicament, sovint amb el mateix rigor de la mala herba esmentada, cada cop que alguna notícia de caire agrícola, ramader o forestal, salta a la primera pàgina de l’actualitat. Els incendis d’aquest estiu n’han estat uns dels darrers exemples. Sentir determinats tertulians pontificant sobre la necessitat de netejar els boscos com si parlessin de tallar la gespa al jardí del xalet posa de manifest la gran quantitat d’aspirants a conseller d’agricultura que tenim en aquest (tros de) país. No estaria de més que tota aquesta tropa fes quatre números: només que comptés una densitat de 2.000 o 3.000 arbres per hectàrea i ho multipliqués per 100 (que són les ha. que té un km2) i pel nombre de km2 de zona forestal que hi ha als Països Catalans (que es deu aproximar als dos terços dels 69.822 km2 totals) i comparés el volum de feina que suposaria una hipotètica neteja general de boscos amb la incapacitat d’alguns veïns d’urbanitzacions situades en zones forestals de treure de la pròpia parcel·la mitja dotzena de pins caiguts per una ventada o una nevada, potser aleshores s’adonarien que netejar boscos amb l’únic objectiu de tenir-los nets és econòmicament inviable, tant si són de propietat pública com privada. Mantenir els boscos nets i el paisatge endreçat passa per l’aprofitament racional dels recursos, per la viabilitat de les activitats que tradicionalment s’hi havien dut a terme i per la reintroducció d’una espècie clau per al manteniment del medi: el pagès.

 

La major part de l’actual paisatge natural dels Països Catalans (i de la resta de països mediterranis) no ha estat creat per cap dels molts déus únics que han pul·lulat per l’imaginari col·lectiu dels seus pobladors ni és el resultat de l’evolució d’una natura salvatge, verge d’intervencions humanes, com semblen creure alguns fidels del pseudoecologisme urbanohippiflower, sinó per l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. Com podem mantenir, doncs, el medi i el paisatge naturals si n’excloem les activitats que els han configurat? Quantes de les hectàrees que s’han cremat aquest estiu eren antics camps de conreu abandonats? Qui neteja millor el bosc, els marges dels camins i els camps que els ramats? En una època d’agreujament de la crisi econòmica i d’encariment de l’energia és lògic prescindir de la llenya, que durant mil·lennis ha estat el principal recurs energètic? El llistat de preguntes podria ser molt llarg però les respostes coincidirien en la necessitat de situar pagesos, pastors i llenyataires per davant d’ossos i llops al llistat d’espècies a reintroduir. I això passa per combatre’n la criminalització, fomentant aquelles pràctiques que siguin més respectuoses amb el medi i fotent al foc les receptes ultraliberals i els prejudicis pseudoecologistes.