El vot útil independentista a la circumscripció de Lleida.

Un dels temes recurrents al llarg de la campanya electoral és el del vot útil. Al començament a les 4 circumscripcions electorals, les “4 províncies”, i a mesura que les enquestes començaven a donar-nos possibles i probables escons a les demarcacions de Barcelona, Girona i Tarragona, el fenomen ha anat perdent força en bona part del territori d’aquest tros de país. A la demarcació de Lleida, però, l’absència d’enquestes fa més persistent aquesta peculiar i perniciosa teoria. Però, què és el vot útil’ Com es mesura? A qui beneficia i a qui perjudica la seva pràctica?

Com que parlar de números en abstracte és molt poc entenedor, agafem un exemple concret, el més recent: les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010. A la demarcació de Lleida CiU va arrasar (87.052 vots i 9 escons), a molta distància del PSC (27.461 vots i 3 escons), del PP (18.960 vots i 2 escons) i d’ERC (16.966 vots i 1 escó); van quedar fora ICV-EUiA (7.423 vots), SI (5.758 vots), RCat (4.205 vots) i nou partits més, fins arribar al PCPC, que tancava la llista (251 vots). L’últim dels diputats electes va ser el tercer del PSC, que “va costar” 9.153 vots.

Per tant, si només considerem útils els vots que serveixen per a obtenir representació, ens trobem que a les eleccions de fa dos anys a la demarcació de Lleida hi va haver 7.47.423 vots inútils d’ICV-EUiA, 5.758 vots inútils de SI, 4.205 vots inútils de RCat, 9.676 vots inútils de partits menors i... 8.705 vots inútils de CiU, 7.813 vots inútils d’ERC i 327 vots inútils del PP. A efectes de repartir escons, els vots que van sobrar del novè diputat de CiU, del segon del PP i de l’únic d’ERC i que no van servir per arribar a obtenir el desè, el tercer i el segon, respectivament, van ser igual d’inútils numèricament que els vots obtinguts pels partits que no van assolir representació.

Agafem l’exemple d’ERC, que a l’obtenir un sol diputat és més fàcil d’entendre i que, a més, és cap on la CUP pot tenir alguna fuita de vot pretesament útil: ja hem vist que dels 16.966 vots obtinguts només 9.153 -els que marcava la “nota de tall” fixada per l’últim electe- van ser útils però.. del total de vots quins van ser aquests 9.153 útils i quins els 7.813 restants? Evidentment un votant només pot saber que el seu vot ha estat totalment útil per a aconseguir un diputat si aquest s’hagués aconseguit per un sol vot de diferència respecte al primer que queda fora.

Des del punt de vista dels partits és lògic que els vots es considerin útils, o no, en funció de si serveixen, o no, per a obtenir un escó més, però... els electors i electores també s’ho han de mirar així? Em sembla que la utilitat dels vot cal mesurar-la no tant en si la formació votada assoleix un escó més o menys sinó per l’ús que aquesta força política faci de la seva representació parlamentària, i per tant dels vots rebuts. Per posar un exemple: un estudiant universitari, independentista i d’esquerres, que, com a mal menor o per “utilitat”, va votar ERC a les penúltimes eleccions autonòmiques (les darreres que van permetre governar al tripartit) i després va trobar-se amb un conseller d’universitats i empresa, el republicà Josep Huguet, implantant el Pla Bolonya, que suposava l’inici de l’encariment dels estudis universitaris, ha de ser considerat un vot útil per part d’ERC, però no pas per part del votant. Com tampoc caldria considerar-lo útil si en comptes de prioritzar el “component independentista” dels republicans hagués prioritzat el “component d’esquerres” d’ICV, i al protestar per les mesures d’Huguet va s’hagués trobat amb les garrotades dels mossos de Saura...

Resumint, que el vot útil acabarà sent el que feu a la candidatura que acabi defensant allò que vosaltres creieu que cal defensar. Que ara és molt fàcil prometre que farem això o allò i després ja veurem què fem? És ben cert, però també n’és que mentre els que ens presentem per primer cop podem demanar el benefici del dubte, uns altres, els que ja han tocat poder, ja han evidenciat en més d’una ocasió quin és el seu model.

I si, malgrat tot, voleu que tot segueixi igual, voteu als de sempre.