L’esquerra
independentista sempre ho ha tingut clar i en els seus inicis, fa més de
quaranta anys, va resumir-ho en un triple lema: reunificació, independència i socialisme. També ho tenen molt i
molt clar, i des de fa més temps encara, els que sempre combaten tots els
canvis per por a perdre el mànec de la paella, aquells que fa pocs dies van
embrutar amb la seva presència el nom del poble empordanès de Fonteta. Però al
marge de velles conviccions de cada costat de barricada, cada cop, i per a més
gent, és més evident que la independència (d’un tros) d’aquest país ha de
comportar canvis que vagin més enllà del simple “traspàs del poder” entre un
Estat espanyol en retirada i el nounat Estat català. Així els últims temps
s’han apropat als plantejaments de l’esquerra independentista i s’han afegit a
la lluita –benvingudes i benvinguts!- sectors socials i polítics que, poc
sensibles a la qüestió nacional, no s’havien pronunciat mai a favor de la
independència però que ara la veuen com una oportunitat de canvi real a molts nivells.
La independència
ens ha de permetre replantejar totes les regles del joc, que evidentment
s’establiran en funció de la correlació de forces –de tot tipus de forces,
incloses les invisibles- existent en cada moment del procés. Un full en blanc per
escriure una nova constitució és una oportunitat que no ens podem permetre
deixar passar i davant de la qual cal posar el llistó de les exigències a dalt
de tot, convertint la independència en un mitjà per a canviar tot allò que
democràticament decidim canviar, subordinant tots els factors que determinen la
qualitat de vida de les persones –incloent-hi, naturalment i al contrari del
que passa ara, l’economia- a la presa democràtica de decisions.
La independència no
ha de ser només un canvi de banderes i un canvi de ratlles i de colors en un
mapa. En això hi estarien d’acord fins i tot els independentistes menys crítics
amb el sistema polític i econòmic actual, que segur que trobarien algun
defecte, com ara la monarquia parasitària, que no voldrien reproduir en un nou
estat. Ara bé, un cop assumit això tampoc no podem caure en l’error de
considerar positiva la independència només
per la seva funció instrumental. La “crisi actual” ha evidenciat als ulls de
molta gent que moltes de les injustícies que pateix la immensa majoria de la
població són fruit d’un capitalisme que accentua a marxes forçades la seva
salvatgia. Hi ha altres agressions, però, que no són conseqüència del règim polític
del moment: les atzagaiades que ara protagonitza Wert, els atemptats del
Tribunal Superior de Justícia
Colonial contra la convivència, el tancament de mitjans audiovisuals al País
Valencià, el decret del TIL a les illes, el LAPAO a la Franja o les balances
fiscals que vol amagar el trilero Montoro, entre un llarg etcètera, són fruit
de la condició de nació ocupada dels Països Catalans i s’eliminarien
automàticament del tros de país que es constituís en estat independent. En
aquest sentit, la independència és també
un acte de justícia i una part del canvi necessari. O és que l’ocupació
d’un país per un estat aliè –de diversos estats en el nostre cas- no és, per si
sol, un acte d’injustícia?
De la mateixa manera
que molta gent s’apunta a la independència com a eina de construcció d’un futur
millor -o precisament per aquestes adhesions- també creix el discurs de qui
pretén combatre-la, en alguns casos negant-ne els avantatges i en la majoria sembrant-hi
dubtes, des de posicions pretesament no-espanyolistes. Des de la dreta n’hi ha
que, amb tota la bona fe del món,
alerten de la terrible possibilitat
de que un Estat català independent quedés fora d’Europa, de l’euro, de l’OTAN i de no sé quantes meravelles més, que
es caracteritzen per lligar gossos amb llonganisses. Des de sectors l’esquerra catalana
hispanocèntrica (que sempre han reclamat la creació d’estats independents per a
pobles sense estat de fora del continent europeu, sovint prescindint de quin
podia ser el règim polític adoptat pel nou estat) se’ns adverteix que un Estat
català no necessàriament garantiria una societat més igualitària, que els
estats són estructures caduques, que cal esborrar fronteres i no posar-ne de
noves, i mil i una pegues més que, curiosament, es veu que no troben ni a l’Estat
espanyol ni al francès...
En aquest escenari
polític canviant caldrà saber combinar tàctica i estratègia, utilitzar les
eines de que es disposi en cada moment i tenir sempre present quina és la fita
a assolir, la del triple lema dels inicis de l’independentisme: una nació
territorialment sencera, nacionalment lliure i socialment justa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada