De constitucions i paternitats.

Gabriel Cisneros Laborda, Manuel Fraga Iribarne, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, Gregorio Peces-Barba Martínez, José Pedro Pérez-Llorca Rodrigo, Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé Tura: set pares, ni una mare -on eren aleshores els carques d’”esto es un desmadre, queremos padre y madre”? Els set homes que, amb la inestimable col·laboració dels poders fàctics fent el paper de l’invisible esperit sant, van concebre, gestar i parir la constitució espanyola de 1978 han estat durant anys exalçats pels aparells mediàtics del sistema per a remarcar la infal•libilitat de la criatura. La vigent constitució espanyola va ser aprovada per una amplíssima majoria a les dues cambres legislatives d’aquell país, després de debatre-hi 3100 esmenes, i també pel 88,54% dels participants en el referèndum, als quals es va presentar com a única via d’accés a la democràcia i sense cap possibilitat d’esmena.

Les constitucions d’autor no són, però, cap invent espanyol. Un dels intents més coneguts de dotat aquest (tros de) país d’un ordenament constitucional propi fou la Constitució Provisional de la República Catalana, la Constitució de l’Havana, basada en una ponència personal de Josep Conangla i Fontanilles. És clar que estem parlant de 1928, en un context històric menys propici a la participació ciutadana que l’actual.

El passat divendres 25 de juliol, a Igualada, el jutge Santiago Vidal va anunciar que l’agost del 2015 l’equip de deu juristes que ell dirigeix tindrà acabada la redacció de la Constitució catalana i en va avançar alguns aspectes: Catalunya serà una república no presidencialista, amb els drets civils i la separació de poders garantits, amb la possibilitat de destituir els polítics que no compleixin el programa electoral, prohibició d’indults i aforaments... Dels punts avançats pel jutge Vidal n’hi ha un parell que em fan arrufar el nas.

Segons sembla en el projecte de constitució el català serà considerat llengua pròpia i oficial i el castellà, cooficial. Això ha de ser així, segons Vidal, "per a no fer com ells, que han maltractat els que parlaven diferent". Curiós i preocupant. Si la cooficialitat és la única manera de “no maltractar els que parlen diferent” caldrà que la constitució catalana faci cooficials les més de 200 llengües que es parlen en aquest (tros de) país. O és que només cal evitar el “maltracte” a la llengua que se’ns ha imposat per la força durant tres-cents? Estic completament d’acord en que, si el territori de la futura República catalana es correspon inicialment al de l’actual comunitat autònoma de Catalunya, la constitució estableixi el bilingüisme per a no fer el mateix que han fet amb nosaltres els estats espanyols i francès: en el nou estat el català ha de tenir el mateix grau d’oficialitat a Les o Bagergue que l’occità a Falset, Castelldefels o Torà. Això passa, al meu entendre, perquè a l’Aran només sigui oficial l’occità, a la resta del territori només el català i les institucions d’àmbit estatal –des del Parlament, el govern i la presidència de la República a l’ambaixada a Kuala Lumpur- escrupolosament bilingües. La proposta de cooficialitat de l’espanyol és injustificable amb criteris sociolingüístics i només respon a una inèrcia hispanocèntrica que també s’evidencia en algun altre dels aspectes anunciats per Vidal.

Segons el nostre jutge estrella, la República catalana ha de ser un primer pas cap a la creació d’una República Confederal Ibèrica. Ja hi tornem a ser amb la tercera via. Els experts constitucionalistes catalans han vist que els darrers anys la ciutadania s’hagi mobilitzat massivament per la confederació? I, en cas haver-nos de confederar amb algú, per què hauríem de fer-ho amb espanyols, portuguesos i bascos i no amb sards, tahitians o grenlandesos?

Entre els capítols dels quals no se n’ha avançat continguts n’hi ha de bàsics en la configuració del nou estat, i que més discrepàncies poden generar al si del sobiranisme i l’independentisme: l’economia i la defensa. La proposta constitucional dels experts inclourà o s’inhibirà d’aspectes com la titularitat pública i/o el control democràtic de sectors i recursos estratègics com la banca, l’aigua o l’energia? ¿Quin sistema de defensa ha de tenir un estat que té un ventall de partidaris que van des d’atlantistes, que volen la independència per a fer costat a l’imperialisme que nega els drets dels pobles, a altergaltistes, que consideren que per a sobreviure entre els estats espanyol i francès és més efectiu un lliri que un AK47?

Però més enllà de continguts concrets, el més qüestionable d’aquest intent de procés constituent és atorgar a un grup d’experts –dels quals no només se’n desconeixen els noms, i per tant la seva adscripció ideològica, sinó fins tot si també hi ha mares o tots són homenots desmadrats- la condició de ponents constitucionals, deixant-ne al marge tota la resta del poble. Quina legitimitat tenen? Sí, ja ho sé, en l’esmentat acte d’Igualada també es va anunciar que “al gener del 2015 els ciutadans ja podran consultar l'esborrany de la Constitució catalana i fer-hi aportacions” però... Com i on? Davant de quin organisme? Per quin procediment i amb quines garanties? O potser només deixaran que la canalla esmeni petits detalls quan els pares ja tinguin manegat tot allò important?

Qualsevol avantprojecte constitucional que no garanteixi la participació efectiva del conjunt de la població en la seva elaboració ha de ser considerada només una proposta més, com les que en el seu moment van presentar sense gaire transcendència diferents organitzacions (Avantprojecte de Constitució Catalana, Catalunya Lliure, 1991; Constitució de Catalunya, Reagrupament, 2010).

Canviar-ho tot, tot allò que democràticament decidim canviar, passa per crear un marc juridicopolític que no serveixi posteriorment per a limitar la democràcia. Cal que en siguem conscients. Els que no volen canviar gairebé res segur que ho tenen ben present.