Setembre de resultats històrics per a l’independentisme, de victòria inapel·lable al carrer i a les urnes, que només no veuen
aquells que continuen no volent-hi veure –que santa Llúcia els conservi la
vista!- i només neguen aquells que volen continuar negant el pa i la sal al
nostre poble. També és cert, però, que podem trobar entre l’independentisme
gent un pèl desencisada per una victòria que esperaven més àmplia. No passa
res; una lectura negativa dels resultats del 27 de setembre només pot ser fruit
d’una manca de perspectiva de com ha evolucionat l’independentisme, i en
conseqüència la situació política d’aquest (tros de) país, d’uns anys ençà. De
tant en tant cal baixar del núvol de les il·lusions al rebost dels records i
fer-hi un cop d’ull per a veure on érem no fa gaire, on som ara, i per tant on
podem ser aviat si no ens desviem del camí. Un cop al rebost, deixeu-me
destapar un parell de pots, el primer força desconegut i curiosament ambdós d’elaboració
setembrenca, que crec que són força il·lustratius de tot plegat i que conviden
a mantenir la il·lusió sense deixar de tocar de peus a terra.
Cofois i feliços com un esclau amb cadenes noves. Així es mostraven, el 30 de setembre de 2005, els diputats al
Parlament de Catalunya de tots els partits que s’autodefinien catalanistes (CiU, PSC, ERC i ICV) quan
van aprovar un nou estatut d’autonomia que alguns veien com l’encaix definitiu
amb Espanya i altres com una solució provisional. Aquell dia un escamot de
militants de la CUP -una organització que amb prou feines coordinava una
quinzena de regidors de l’esquerra independentista arreu del país, la majoria
amb altres sigles- va presentar-se al Parlament de Catalunya armat amb cinc carbasses
– massa petites, tot s’ha de dir; per als mèrits dels honorables haurien estat
més adients les guanyadores del concurs de Sedó o del d’ous d’euga de Sant
Llorenç de Morunys- adreçades als cinc grups parlamentaris, que van entrar al
registre acompanyades d’un manifest amb el curiós títol de “Prou d’estatuts. Independència”.
Tots sabem què va passar amb aquell estatut. Primer la retallada pactada entre el govern espanyol i l’oposició
parlamentària catalana. Qui no recorda aquella entranyable foto a la porta de Moncloa amb Zapatero –el Pablo Iglesias de l’època: “apoyaré...”- Mas i Duran. La primera
retallada va excloure ERC del consens estatutari, partit que després d’un fort
debat intern, i malgrat l’oposició inicial de la direcció, va acabar fent
campanya pel No. Malgrat no ser el text sorgit del Parlament el nou estatut va
aprovar-se per referèndum el 18 de juny de 2006 amb 1.899.897 vots afirmatius -el
73,9% dels que votants però només el 35,7 % dels censats, au!- i 533.742 en
contra. I malgrat ser aprovat a les urnes l’estatutet encara va emprendre un
llarg periple judicial que va finalitzar el 27 juny de 2010 amb una sentència
del Tribunal Constitucional espanyol que va acabar d’amputar-lo. La sentència
del TC va provocar la primera de les grans manifestacions independentistes que
han marcat la vida política dels darrers anys. Si no fos per la gran visió
estratègica dels defensors de l’Estat -gràcies santa Llúcia!- ara aquest tros
de país tindria quatre competències administratives més i centenars de milers
d’independentistes menys.
El setembre de 2009 la CUP continuava tenint una
representació institucional força escarransida si la
comparem amb els partits parlamentaris però ja no era la completa desconeguda
del temps de les carbasses. A les eleccions municipals de 2007 va créixer en nombre
de vots i de regidors i va aconseguir
representació a set capitals de comarca... però encara ens coneixíem tots. Recordo
com un d’aquells nous regidors de la CUP m’explicava entusiasmat la proposta
que havien presentat i aprovat al seu ajuntament i com jo me l’escoltava un pèl
escèptic sobre quin podia ser el recorregut d’aquell acord. I potser no
n’hauria tingut gaire de recorregut si els devots de santa Llúcia a la fiscalia
i a la delegació del govern espanyol no hi haguessin col·laborat amb
prohibicions, recursos judicials i fins i tot autocars de falangistes –dels
clàssics de la camisa blava, res de modernets de color carbassa- però el cas és
que una moció presentada per l’aleshores únic regidor cupaire a la vila va
propiciar la celebració de la consulta popular d’Arenys de Munt i l’inici d’un
moviment que va estendre’s a centenars de municipis.
Som on som i no es tracta ara de penjar-se medalles a
l’estil del Màgic Andreu. Ningú no pot atribuir-se els
mèrits de la conquesta de l’hegemonia política i social per part de l’independentisme:
ni CDC, ni ERC, ni l’ANC, ni Òmnium. Ni tan sols el PP i el PSOE. Naturalment
que tampoc no pot fer-ho la CUP –la meva miopia no arriba a aquest punt- però
sí que, davant l’allau de crítiques rebudes pel fet de donar carbasses a Mas,
no puc estar-me de recordar que, a diferència d’altres, la CUP sempre ha
defensat de manera inequívoca la necessitat d’un estat independent per al poble
català.
Diu el tòpic que tothom és necessari i ningú
imprescindible i és ben cert. Tan cert com que ara és
imprescindible que ens posem d’acord. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat
espanyol continua fent-ho tan malament, aviat podrem deixar de commemorar com a
Diada Nacional la derrota de l’11 de setembre de 1714 per a celebrar una
victòria recent. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat espanyol continua fent-ho
tan malament, potser la data més adient per a la celebració hauria de ser el 13
de desembre. És només una idea. Si no us agrada en tinc més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada