03 de març, 2017

La sociovergència, encara (i II)

Un altre dels canvis que van comportar les eleccions municipals del 2015 van ser l’enfonsament del poder municipal del PSC, un partit que des de feia dècades era hegemònic a les principals ciutats d’aquest tros de país, especialment al mal anomenat “cinturó roig”, i amb presència a la majoria de ciutats mitjanes i petites. Tot que la seva representació continua sent molt important (tercera força amb 530.949 vots i 1.279 regidors) la caiguda és espectacular si tenim en compte que el 2007 n’havia obtingut 2.571, una mica més del doble. Observant els resultats per territoris veurem que l’enfonsament és gairebé total en algunes comarques: en dues legislatures passen de 44 regidors a 3 a la Noguera, de 25 a 3 a l’Urgell, de 40 a 7 al Pallars Sobirà, de 35 a 8 a les Garrigues, de 13 a 6 a la Segarra o de 8 a 1 al Solsonès. En la majoria d’aquestes comarques els pocs regidors que manté el PSC són a les capitals, desapareixent en municipis rurals on s’havien incrementat artificialment durant els anys de govern tripartit a la Generalitat, gràcies en part al discurs convergent previ de que “per a rebre subvencions els ajuntaments han de ser del partit del Govern”, convenientment amplificat per la Direcció General del Desenvolupament Rural maragalliana amb promeses proselitistes de subvencions. Però també a les capitals la sucursal regional del PSOE recula; n’és un bon exemple Lleida on, per a mantenir la poltrona, el “catalanista” Ros es veu obligat a pactar amb el partit catalanòfob Ciutadans.

Una de les conseqüències lògiques d’aquesta política d’aliances del camaleònic Angel Ros hauria de ser la pèrdua de l’escassíssima credibilitat que li podien quedar a les seves afirmacions de catalanisme i, consegüentment, la pèrdua d’aliats al territori, però curiosament sembla que la cosa no va per aquí. Un dels organismes on s’hauria de veure més clarament reflectit el rebuig d’un territori majoritàriament independentista a l’espanyolisme impúdic del president del PSC és el Centre de Normalització Lingüística de Lleida. Aquest ens és l’encarregat de promoure la normalització a les comarques de la “província” i al seu consell hi ha representades, a més de diferents departaments de la Generalitat i entitats diverses, tretze institucions locals: el propi ajuntament de Lleida, la Diputació i els onze Consells Comarcals de la demarcació; és a dir una institució presidida pel PSC, dues per ERC i nou per l’antiga CiU. Amb aquesta correlació de forces i tenint en compte el seu pacte local semblaria lògic que Montse Parra, la representant de l’ajuntament de Lleida, no revalidés la presidència al CNL que ostentava la passada legislatura.


En aquest sentit la CUP va fer una crida a les institucions que hi estan representades per a consensuar un candidat alternatiu per a treure de la presidència del Centre de Normalització Lingüística la representant d’un equip de govern que per a mantenir-se en el poder municipal pacta amb els manifestament contraris a la normalització lingüística. Quan Jordi Llauradó, representant de la CUP al Consell comarcal de la Segarra, va exposar això en el punt de precs i preguntes del penúltim ple semblava que pràcticament tothom ho veia així, fins i tot al sortir algun conseller de l’ara PDECat va anar a felicitar-lo. “Així, així, molt bé!”. Semblava, per tant, que una proposta en forma de moció per a que les institucions acordessin oficialment que els seus representants al CNL de Lleida no votessin la candidata d’un ajuntament que aquest any fins i tot ha traduït a l’espanyol el programa de la festa major –amb resultats tan ridículs com anunciar un “campeonato de morcilla”!!- seria assumida per la pràctica totalitat de Consells Comarcals. Però no.


Quan la CUP va portar el tema a les institucions supramunicipals on té representació vam tornar a veure com el putaramonetisme i la sociovergència encara cuegen. No es van manifestar al Solsonès, on el vot exconvergent no era determinant, i la moció es va aprovar per unanimitat. L’endemà però a la Diputació la cosa va canviar: la moció per una presidència de consens va ser rebutjada amb 18 vots en contra (els 12 de l’equip de govern convergent i els 6 del tripartit espanyolista format pel PP, C’s i les sucursals catalana i aranesa del PSOE) i només 7 a favor (del grup proposant i d’ERC). Al Segrià es va mantenir la mateixa aliança per a rebutjar la proposta. En canvi a l’Urgell, on no hi ha partits d’origen espanyol al consell, va ser CiU en solitari qui va fer aquest trist paperot. A la Segarra la moció de la va prosperar, amb els vots de la pròpia CUP i d’ERC, InSe, MES i d’una part de CiU; l’únic vot contrari va ser el del representant del PSC i la majoria de convergents –inclòs aquell que havia felicitat efusivament el conseller cupaire al ple anterior- van abstenir-se. Finalment al Pallars Sobirà, on CiU té majoria absoluta, la proposta va prosperar per unanimitat dels presents. En total aprovat en tres de sis plens el que, per lògica, semblava que havia d’aprovar-se arreu. O és que els votants mínimament catalanistes de CiU poden entendre que els seus consellers permetin que el PSC tingui la presidència d’un òrgan on el PDCat és molt majoritari?

Costa d’entendre el perquè de tot plegat. Per això a l’hora de titular aquest escrit he repescat un terme que podia semblar caducat: sociovergència. Segons la Wiquipèdia,  “com a sociovergència alguns autors es refereixen a aquell establishment, o entramat de poder, que controlaria majoritàriament l'economia, els mitjans i la política a Catalunya des de la transició democràtica espanyola”. I les idees i els conceptes polítics que defensaven la desapareguda CiU i l’aleshores poderosa sucursal regional del PSOE segur que han caducat –només cal veure l’evolució política d’aquest tros de país els darrers anys- però els entramats de poder amb tentacles a l’economia, els mitjans i la política tendeixen a perpetuar-se.

Cap comentari: