L'alcaldessa perd els papers.

El passat divendres 23, vigília de sant Joan, hi va haver ple extraordinari a l’Ajuntament de Torà amb un únic punt a l’ordre del dia: l’aprovació provisional de la modificació puntual de les NNSS de planejament per a la delimitació d’un nou sector de sòl urbanitzable d’ús industrial al Pla de Torà. Traduït a un llenguatge més planer: l’aprovació del projecte del polígon del Camí de Palouet tal i com l’havíem consensuat i aprovat inicialment tots els grups municipals el 15 d’octubre de 2004 i que CiU ha tingut bloquejat durant més d’un any i mig per a tenir content a Jaume Garrabou, el regidor que va donar-los l’alcaldia i únic membre de l’ajuntament que, per interessos personals, s’oposava al projecte.No repetiré tot el que he escrit en altres entrades sobre aquest tema; qui vulgui pot rellegir el que vaig escriure, ara fa un any i mig, amb motiu de la Moció de censura preveient com aniria tot plegat i mirar si m’he equivocat de gaire. Si voleu posar-vos al dia sobre aquest tema podeu llegir El “culebrón” del Polígon. D’aleshores ençà el més important que ha passat pel ple han estat l’aprovació, el dia 30 de maig, d’una proposta, presentada per la CUP i els Independents per Torà (InTo), de desestimació de les al·legacions de Garrabou i l’aprovació puntual de divendres passat, que comentava més amunt.

Si els plens no es convoquessin en un horari que sembla triat expressament per a que no pugui assistir-hi el públic, els toranesos i les toraneses haurien pogut gaudir de l’espectacle còmic amb que ens va obsequiar l’alcaldessa. Amb un posat que pretenia ser seriós i amb un to indignat, a més a més de renyar-me públicament, va voler informar al ple de la conducta irregular del titular d’aquest bloc. Segons la patètica primera autoritat municipal, el portaveu del grup municipal de la CUP s’havia presentat a l’ajuntament, poc abans del ple municipal, i l’hi havia entregat per escrit, “de sobte, sense parlar-ne, tal com acostuma a fer ell”, el posicionament de la CUP sobre una hipotètica requalificació del PP1 (per entendre’ns: a la zona de Cal Segués). No només això sinó que el Vilalta havia entregat còpia d’aquest escrit a tots els regidors de l’ajuntament, tot i que ella (l’alcaldessa) li havia dit que no ho fes, “però ell no m’ha fet cas: el Vilalta és com una espasa que sempre tens a sobre el cap!”. A més a més, va afegir l’alcaldessa, “justament aquest matí he parlat amb l’assessor jurídic de l’ajuntament i m’ha dit que per a presentar propostes al ple amb caràcter d’urgència cal votar-ne primer la inclusió en l’ordre del dia” i va demanar a la secretària que confirmés aquest extrem “Oi, Carme?”. La secretària, com no podia ser d’una altra manera, va dir que entenia que allò no era cap proposta per incloure al ple, sinó només una informació que un grup municipal feia arribar al conjunt de l’ajuntament sobre el seu posicionament respecte a un tema concret.

Efectivament; no era res més que això. Per què, doncs, Mercè Valls, va perdre els papers fins al punt de dir moltes més estupideses de les que ja diu habitualment? Des de fa poc més d’un mes CiU (o més concretament ella) s’ha adreçat en diverses ocasions al nostre grup (o més concretament al portaveu) sondejant la possibilitat que la CUP acceptés algun tipus de modificació urbanística que pogués satisfer el regidor que, mitjançant la moció de censura, va tornar-li l’alcaldia, fent fora la coalició de govern formada pels InTo (l’exgrup de Garrabou) i la CUP. D’entrada qualsevol podria veure que si haguéssim estat disposats a acceptar una requalificació a mida dels interessos personals del regidor Garrabou ja hauríem pogut fer-ho quan estàvem al govern, que així ens hauríem estalviat de perdre’l! Ara, una cosa és no acceptar que un regidor s’aprofiti del seu càrrec municipal en benefici propi -que ni ho acceptàvem ni ho acceptem (en aquest sentit Garrabou va encertar donant el govern a CiU)- i una altra de molt diferent és que acceptéssim estudiar propostes de modificació que pogués presentar Garrabou com a particular (exactament com qualsevol altre particular). Aquestes converses ens van facilitar accedir a documentació que normalment el govern municipal ens impedeix o ens dificulta veure. Posteriorment, un cop consultada aquesta documentació, vam dir-los quins creiem nosaltres que són els mínims a tenir en compte davant de qualsevol hipotètica remodelació de la zona en qüestió, sempre partint de la base que són les persones interessades les que haurien de presentar una proposta. Durant els dies anteriors a l'última sessió plenària, Valls va insistir telefònicament, amb un to amable impropi de l’”estimació” mútua que ens professem, en que abans del ple havíem de parlar. Com que, pel que semblava Garrabou encara no havia dit res sobre aquest tema ... de què havíem de parlar? Amb cinc minutetss abans del ple jo ja en tenia prou; només calia deixar constància escrita d’una posició expressada reiteradament de paraula. Això és el que li va fer perdre els papers: que tots els regidors tinguessin còpia del posicionament de la CUP respecte al tema del Garrabou; sense aquest escrit en mans de tots els regidors, la Valls hagués pogut continuar fent la Leti i la Ramoneta, tenint el Garrabou mig enganyat amb promeses de possibles acords amb la CUP cada vegada que aquest li preguntés allò de “Que hay de lo mío?”

Resumint: que, segons la dissortadament alcaldessa de Torà, sóc molt lleig i molt dolent per haver repartit un document amb l'opinió del nostre grup sense demanar-li permís a ella. On s'és vist! Dolent és poc; un malparit acabat és el que sóc! Fixeu-vos fins on arriba la meva dolenteria que, no només no en tinc prou amb haver repartit el paper que li va fer perdre els papers, sinó que ara en penjo el contingut aquí per a que pugui llegir-ho tothom.

A la imatge: L'espasa de Damocles, del pintor anglès Richard Westall