Una mort que arriba massa tard.

La mort d’Augusto Pinochet ha estat la notícia del dia. Una notícia agredolça: a la lògica alegria per la desaparició del que fou un dels dictadors més sanguinaris de la llarguíssima llista de criminals que, durant bona part del segle XX i amb el vist-i-plau nord-americà, han governat els (mal)anomenats “països llatinoamericans” cal afegir-hi unes bones dosi de decepció perquè, per dir-ho amb una expressió que avui s’ha repetit fins a l’avorriment, “Pinochet se’n va sense haver passat comptes amb la justícia”.

No sé quina justícia volien per a Pinochet els analistes i tertulians que es lamentaven d’aquest deute pendent. No sé perquè però crec que la majoria devien pensar en la detenció de l’exdictador xilè a Londres l’any 1998 a petició de Baltasar Garzón. Amb aquell episodi el mediàtic jutge espanyol pretenia presentar-se al món com el gran justicier que perseguia implacablement fins l’últim racó del planeta els enemics dels drets humans. S’ha de reconèixer que, a nivell d’imatge, a Garzón la jugada va sortir-li bastant bé; només van fallar-li alguns “petits detalls”: el primer és que aquell afany per a perseguir els dictadors i els seus còmplices només l’aplicava a personatges realment sinistres però geogràficament força allunyats del seu àmbit jurisdiccional (i que per tant difícilment podien ser condemnats) i, en canvi, s’oblidava de la munió de còmplices del franquisme que gaudien (i alguns continuen gaudint) d’una total impunitat, sense que cap jutge els hagués demanat mai de “passar comptes” per les violacions dels drets humans comesos durant la dictadura espanyola; el segon detall que oblida repetidament Garzón és que, tot i la obsessió per perseguir la tortura quan aquesta es produeix ben lluny, un nombre important de persones detingudes per ordre de la mateixa Audiència Nacional espanyola, molts cops en processos instruïts per ell mateix, han denunciat tortures (d’exemples d’aquest oblit en trobaríem molts; entre aquests en podríem destacar el cas dels independentistes detinguts el 1992, que acabà amb una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, i el del jove de Torà detingut i torturat el 2003).

Que potser encara haurem de pensar que Pinochet ha mort "massa d'hora", perquè "no ha tingut temps" de ser jutjat pels seus crims? No fotem! Estava cantat que l’assassí Pinochet no acabaria condemnat per cap tribunal, ni a fora de Xile ni, encara menys, al país que va patir els seus crims. L’única vegada que la justícia va fregar el general no va ser per cap procediment judicial sinó per l'acció dels lluitadors del FPMR el 7 de setembre de 1986. El temps ha demostrat la inviabilitat de la via judicial i que només des de la clandestinitat hagués estat possible d’ajusticiar el dictador. Sense aquesta possibilitat l’únic que calia esperar és que el criminal es morís al llit. I l’espera realment ha estat llarga: la mort li ha arribat poc després de fer 91 anys. També s’hagués pogut morir trenta-quatre anys abans el malparit!