28 de març, 2007

Evidenciar la misèria política d’aquest (tros de) país.


Fins fa pocs anys que un destacat dirigent d’un partit hagués plantejat la possibilitat de canviar el color polític del govern autonòmic hauria provocat una expectació enorme en aquest (tros de) país. I si, tal com a fet aquest cap de setmana passat Xavier Vendrell, hagués posat com a condició d’aquest canvi, que el govern entrant hauria de convocar un referèndum d’autodeterminació dins de la mateixa legislatura hauria estat al país veí (o als països veïns) on haurien saltat totes les alarmes.

En canvi ara això no ha passat. Sí, es cert que se’n parla, però no en els termes que en que se’n parlaria si la gent percebés les declaracions del dirigent republicà com una proposta real d’exercir, de manera immediata, un dels drets fonamentals dels pobles. La gent en parla, però ho fa especulant sobre quins són els motius reals de les declaracions de Vendrell. Declaracions de consum intern per a acontentar els seguidors de Carretero? Recerca de titulars en clau electoral? Cortina de fum per a tapar la submissió, en temes com la tercera hora d’espanyol o el tancament de TV3 al sud, del govern Montilla respecte el govern Zapatero? I així fins a tantes teories com teòrics de cafè puguem trobar. Ningú però es pren seriosament la possibilitat que els de Carod facin president Mas, i encara menys que aquest darrer alliberi aquest (tros de) país abans del 2010. La collita de bolets al·lucinogens de la tardor passada no devia ser gaire abundant!

La meva opinió és que, efectivament, l’abrandada defensa del dret a l’autodeterminació que, entre calçot i calçot, va fer el secretari d’organització d’ERC va adreçada a la militància i a l’electorat del partit republicà; i més en concret a aquells sectors del seu partit reticents a la reedició del tripartit, i que haurien vist amb més bons ulls un pacte amb CiU.

Amb aquesta proposta, que saben d’entrada que els regionalistes no acceptaran, ERC es presentarà davant l’opinió pública com l’únic partit que defensa l’autodeterminació d’aquest (tros de) país i podrà presentar CiU -amb tota la raó del món- com un partit espanyolista contrari a l’exercici de l’autodeterminació. I si es demostra de manera clara que CiU és tan espanyolista com el PSC, quins arguments els resta als republicans defensors del pacte nacional amb Convergència? Segons l’argumentari de Carod i Puigcercós, almenys el PSC és d’esquerres...

Amb tota la resta de les forces parlamentàries evidenciant les misèries de la política catalunyesa, oposant-se a l’autodeterminació, encara que sigui amb arguments del tipus “encara no és el moment”, ERC pot presentar-se públicament als ulls de molta gent com el menys dolent dels "partits polítics existents" (que són els que surten als mitjans). Com és allò d’”en el país dels cecs...”?

Qui llegeixi això pot entendre el meu posicionament com una crítica ferotge cap a uns partits amb els que no em sento identificat. No és això. La gent que militem (i la molta que al llarg dels anys hi ha militat) a les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista hem de ser els primers a fer autocrítica, perquè no estem exempts de responsabilitats en aquest panorama desolador. Si una força com ERC pot permetre’s rebaixar contínuament el sostre reivindicatiu del país és, efectivament, perquè els seus companys d’hemicicle aspiren a un nivell de llibertats encara més minso, però també perquè aquells i aquelles que aspirem a que algun dia aquest país (no només aquest tros sinó en la seva totalitat) esdevingui nacionalment lliure i socialment just hem estat incapaços d’articular un referent polític per al conjunt del nostre poble.

1 comentari:

Jose ha dit...

I, tristament, la referència continuarà sent ERC.