Sempre mossos.

Dilluns al matí. Abans de sortir de casa engego l’ordinador i obro el correu. Entre la mitja dotzena de missatges nous n’hi ha un d’ Alerta Solidària. No és cap novetat; per desgràcia me n’envien sovint. Malgrat els governs “d’esquerres”, la repressió no deixa d’estar d’actualitat. En aquesta ocasió m’envien un comunicat de la COS sobre sindicalisme policial. En faig una lectura ràpida. El text em recorda un parell de coses que em van comentar fa uns dies i que em van deixar (mig) bocabadat.

La primera: un company d’un nucli de suport de la CUP em comenta la possibilitat d’haver de denegar l’entrada de membres dels Mossos a la nostra organització; que en una determinada comarca, el nom de la qual no ve al cas, algun que altre mosso, quan es treu l’uniforme, llueix una samarreta de la CUP; que no es tracta d’un personatge que ara vulgui fer aquest paper sinó que en la comarca en qüestió hi ha uns quants individus que sempre s’han declarat independentistes i que ara són policies. Suposo que se’m devia posar cara d’absoluta estupefacció perquè el meu interlocutor va prosseguir amb un “sí, ja ho sé que això a la majoria de comarques sona molt estrany, però a tal lloc és perfectament possible”. Tancant el tema va comentar-me que, com jo, compartia la necessitat d’impedir que individus que serveixen amb les armes a l’Estat ocupant entrin en organitzacions de l’Esquerra Independentista –i a sobre que ho fessin públicament! Amb tot, no va estar-se de remarcar que aquesta negativa nostra, encara que amb tota seguretat fos unànime dins de les CUP, podia no ser entesa en sectors propers, entre el que solem anomenar “independentisme sociològic”, on podia generar algun que altre interrogant.

La segona: canviem de país. Madrid 27 de juny de 2007. Sovint passa que en veure una cara més o menys coneguda fora d’on la podem veure habitualment triguem uns instants en reconèixer-la. Durant el judici contra els tres joves de Torà, alguns dels assistents calafins a l’escenificació judicial observen una cara que els resulta coneguda. Quan la reconeixen queden més bocabadats que jo mateix durant la conversa citada més amunt. Acompanyant un advocat dels Mossos hi ha un agent d’aquest cos (és de suposar que per si finalment no hi hagués hagut pacte i hagués calgut un testimoni). L’agent en qüestió és de Calaf i, com molts altres, abans de ser policia treballava. En aquest cas feia de lampista; en feia junt amb el Jordi Vilaseca, l’únic dels tres detinguts que, a conseqüència del tracte rebut durant els interrogatoris policials, va acabar a l’UCI d’un hospital. Qui sap si quan encara muntava instal·lacions d’aigua o de llum amb el Jordi l’ara servidor de la llei i l’ordre ja llençava un cable als seus amos actuals; qui sap si algunes converses entre “companys de feina” a l’hora de l’entrepà o durant el sopar d’empresa no anaven directes a algun expedient policial.

Si el primer cas comentat podia obrir algun interrogant a alguns cagadubtes, l’exemple del pistoler citat a continuació els ha de tancar tots. Els membres dels cossos repressius no són uns treballadors més, que fan la seva feina i que, quan surten del treball, se n’obliden i exerceixen de ciutadans i ciutadanes. Recordo una pintada que hi havia al cementiri de Seró, prop d’Artesa de Segre, que deia “No sereu mai amos. Sempre mossos”. Encara que el seu significat inicial devia ser un altre, el text de la pintada serveix per a il·lustrar que qui es fa mosso no en fa, sinó que n’és; i n’és sempre, les vint-i-quatre hores del dia al servei del poder establert.

La foto és del segrest policial de la manifestació de Barcelona del 17 de juny; una manifestació exigint el dret a manifestar-se i que va estar retinguda durant dues hores i mitja. Podeu llegir-ne la notícia i veure'n el reportatge fotogràfic.

Sobre el mateix tema: Entrevista a Martí Majoral, d’Alerta Solidària.