15 de gener, 2007

Els acords de Ple són per a no complir-los?

En el Ple ordinari del 7 de juliol de l’any passat la CUP va presentar una moció per a la recuperació del Pou de Gel de Torà. Es tractava d’una moció molt senzilla: proposàvem que es redactés un projecte tècnic per a estudiar la viabilitat de fer un accés directe des de la Plaça de la Creu fins al passadís d’accés actual, que surt de l’interior d’una casa particular, per tal de poder accedir a l’interior del pou sense haver d’entrar en cap propietat privada. La moció proposava que aquest projecte se sotmetés a una posterior aprovació del ple en un termini de tres mesos.

La (dissortadament) alcaldessa del nostre municipi va manifestar el desacord del seu grup amb el plantejament de la CUP, tot i manifestar el seu interès per la recuperació d’aquesta obra. Segons ella cal continuar la línia de negociacions que fa temps ja havien iniciat amb la família Miret, propietària de la casa per on s’accedeix al pou, indicant que aquesta exigia fer unes determinades permutes a canvi.

Tot i manifestar-se contra la moció de la CUP, el grup de CiU no va votar-hi en contra sinó que es va abstenir. D’aquesta manera la moció va aprovar-se amb els vots afirmatius dels dos regidors de la CUP i el de l’únic regidor d’Independents per Torà present al ple, l’abstenció de l’equip de govern i l’únic vot en contra del regidor no adscrit Jaume Garrabou. Així doncs s’aprovava que al cap de tres mesos l’equip de govern havia de portar al ple un projecte d’accés al pou de gel des de l’exterior.

Val a dir que el termini fixat, tres mesos, no era casual: després de les últimes municipals es va acordar que els plens ordinaris se celebrarien cada primer divendres de mes. Des del retorn de CiU al govern municipal aquest acord de ple tampoc no es respecta sinó que les sessions ordinàries del ple s’acostumen a celebrar cada tres mesos (i perquè es el termini màxim que fixa la llei!).

Gairebé tres mesos després, el 6 d’octubre, va tornar a haver-hi ple ordinari. Al punt de precs i preguntes vam recordar a l’equip de govern l’acord aprovat i vam preguntar on era el projecte que s’havia de presentar en un termini que finalitzava l’endemà. Naturalment, tal i com esperàvem, el més calent era a l’aigüera. La (dissortadament) alcaldessa va manifestar que ells, com ja havien dit, es mantenien en la línia de negociar amb la família Miret. A nosaltres ens sembla molt bé el seu afany negociador però vam recordar-li que els acords de ple són per a complir-los; si no tenia cap intenció de complir l’acordat podia votar-hi en contra i la moció no hauria prosperat. Ella i el seu equip es veu que no ho consideren així.

Des d’aquella aprovació ja han passat no tres sinó sis mesos i aquell acord de ple segueix sense complir-se. I només és un exemple.

De moment el pou de gel de Torà només pot veure’s en fotos com la que encapçala aquesta entrada.

11 de gener, 2007

Sant Joan de Vilatorrada contra la tortura.



Després de bastants mesos sense cap notícia en aquest sentit, des del Bages i amb una mica de retard, ens arriba la notícia de l’aprovació, per unanimitat, per part de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada de la Moció de suport als joves de Torà detinguts sota la llei antiterrorista l’abril del 2003 i a favor de la investigació de les tortures patides per un d’ells. Esperem que en aquests primers mesos de l'any altres ajuntaments s'afegeixin a aquesta llista (en la que, per cert, destaquen algunes absències segarrenques).

Podeu veure el llistat d’institucions que han aprovat diferent mocions en contra de la tortura i de suport als joves de Torà.

Més informació sobre el cas en aquest web i en una de les primeres entrades d’aquest bloc.

03 de gener, 2007

Els Països Catalans i la represa de l’activitat armada d’ETA.


ETA ha protagonitzat la darrera notícia destacada de l’any amb una contundent acció a l’aeroport espanyol de Barajas. A banda de la tràgica mort de dues persones innocents, que en cas de confirmar-se cal rebutjar, l’acció de l’organització armada basca ha provocat una forta sacsejada en la classe política espanyola i en la basca i en els seus respectius entorns mediàtics, obrint força interrogants sobre la posterior evolució del procés de pau.

Caldrà veure si l’acció d’ETA és la fi de l’alto-el-foc o només és un avís al govern espanyol d’una més que probable represa de l’activitat armada si aquest no fa cap pas important cap a la pau. Caldrà veure també si les declaracions fetes des del govern espanyol de suspensió de negociacions són de caire tàctic, davant la pressió de la caverna ultra, o si respon a una manca de voluntat real de trobar una sortida negociada al conflicte que tenen al País Basc. I des d’una òptica estrictament catalana caldria (cal) preguntar-se també què passarà si es trenca definitivament l’alto-el-foc unilateral de l’organització basca.

Més amunt esmentava els polítics espanyols i els bascos però... i els catalanets? Si hem de fer cas a la seva reacció davant els fets d’aquests dies sembla que, dissortadament, la totalitat de la nostra estimada classe política podem incloure-la dins l’espanyola. Per la seva part, la majoria de mitjans de comunicació presumptament catalans també transmeten una visió totalment hispanocèntrica de tot plegat, destacant que l’atemptat a la T4 suposa el trencament de la treva declarada per ETA el 22 de març de 2006 (veure vídeo). Tots ells semblen haver-se oblidat totalment del 18 de febrer de 2004 (foto de dalt), malgrat l’enrenou polític i mediàtic que, tant a nivell autonòmic com estatal, va haver-hi pels volts d’aquella data.

Ara fa tres anys un diari espanyol va aixecar un gran rebombori al publicar la notícia d’una reunió, en una ciutat del nord de Catalunya, entre Josep-Lluís Carod-Rovira, aleshores Conseller en Cap de la Generalitat principatina, i membres de l’organització ETA. El que va venir després és prou conegut i va acabar amb Carod fora d’un govern que aniria cedint davant de totes i cadascuna de les exigències espanyoles. Al cap de poques setmanes, el 18 de febrer, ETA feia públic un comunicat anunciant l’inici d’una treva parcial circumscrita a part de la nació catalana sota domini espanyol (la treva només era d’aplicació a la CAC i les Illes). Tothom pot recordar també que cada cop que els bascos fotien algun petard, per insignificant que fos, tots els cavernícoles espanyols (encapçalats pel ballarí de claqué de la COPE) es fotien a bramar com a possessos acusant el president d’ERC d’haver pactat que ETA deixés tranquils els catalans i es limités a matar espanyols. Val a dir que, tot i que en aquesta època l’organització armada basca tampoc va causar cap víctima mortal a Espanya, els atacs a Carod per part de la premsa espanyola eren de tal magnitud que, en sentir-los, fins i tot el titular d’aquest bloc estava temptat de votar el líder republicà! La temptació, però, s’esvaïa cada cop que en comptes del Federico escoltava el Josep-Lluís: el president d’ERC, lluny de defensar una relació de no ingerència mútua entre bascos i catalans, va passar a arrenglerar-se acríticament amb les posicions de suport al govern espanyol.

Al cap de dos anys la treva parcial catalana va diluir-se dins l’alto-el-foc unilateral i indefinit decretat per l’organització basca a tot el territori estatal. Què passarà però el dia que ETA declari trencat aquest alto-el-foc i anunciï la represa de l’activitat armada? Tornarem a la situació de treva només per a les Illes i el Principat, anterior al març del 2006? O ens trobarem en la situació anterior a la declaració de treva parcial del febrer de 2004? Si la nostra estimada classe política actués en clau nacional tractaria d’aconseguir que, en cas d’un hipotètic trencament de l’alto-el-foc permanent vigent fins ara, l’organització armada basca no només mantingués la treva parcial decretada fa tres anys a part del nostre país sinó que la fes extensiva al conjunt del territori dels Països Catalans.

Un anunci per part d’ETA en el sentit de mantenir el cessament de les seves accions armades a tot el nostre territori nacional, a més de ser una qüestió de respecte al nostre poble i de coherència política (tenint en compte que parlem d‘una organització que posa reivindicació de la territorialitat d’Euskal Herria al mateix nivell que el dret a l’autodeterminació) tindria la virtut afegida de situar els Països Catalans (en el seu conjunt) a la primera pàgina política. A més es donaria la paradoxa que aquest fenomen augmentaria com més es criminalitzés, per part dels sectors més espanyolistes, l’actuació d’ETA a la resta de l’Estat espanyol; els mitjans més espanyolistes esdevindrien propagandistes involuntaris de la unitat nacional dels Països Catalans.

Es clar que, ara com ara, no hi ha cap força política parlamentària catalana que pugui defensar obertament el manteniment de l’alto-el-foc per a tot el nostre país. No només això sinó que tots aquests partits coincideixen en repetir, com una vulgar tuna del poder establert, la mateixa cançoneta de la condemna estèril i buida de solucions. Si no pot defensar-ho la nostra estimada classe política qui pot fer-ho? Potser des de l’independentisme i des d’això tan ambigu que s’anomena sobiranisme, a vegades tan propens a crear plataformes, es podria impulsar algun manifest exigint el respecte a la territorialitat i al dret de decidir de tots els pobles (començant pel nostre i incloent també, naturalment el basc). És només una idea per a que circuli per la xarxa...