Pagesofòbia.

Els que ens guanyem les garrofes al volant solem escoltar força estona la ràdio. Posats a fer, al llarg de la jornada laboral hi ha temps per escoltar una mica de tot. Així algun matí, de tant en tant, especialment aquells en que surto una mica més endormiscat, poso la Cope per tal que el Federico em tregui la son de les orelles. No hi ha res com sentir el personatge en qüestió vomitant odi cap a tot el que sembli català per a despertar el més adormit. En aquest sentit, i per molt que avui alguns ho vulguin negar, l’acció de l’independentisme conseqüent contra aquest catalanòfob, allà pel remot 1981, va despertar indirectament moltes consciències; suposo que sense ser-ne conscient, Pere Bascompte va engegar el tret de sortida de la més gran campanya de difusió i extensió de l’independentisme català. Gaire estona d’escoltar el predicador de la Cope però tampoc pot ser bona: d’una banda perquè acaben avorrint per previsibles –al cap i a la fi ja sabem de quin peu calcen i de quina cama coixegen- i de l’altra perquè una cosa és deixar que et bulli la sang una mica i una altra és acabar traient fum del cap. De vegades, però, per a encendre’s no cal escoltar cap emissora estrangera.

Avui el matí he engegat el motor, he posat Catalunya Ràdio i he arrancat en direcció a les Borges del Camp. La tertúlia m’ha agafat entre la Conca de Barberà i el final del trajecte; tot passant d’un exponent clar del paisatge agrícola mediterrani, amb vinya, cereals i ametllers i petits bosquets de pi, a un entorn molt més industrialitzat, amb les xemeneies fumejants de la petroquímica de Tarragona i les andròmines de Port Aventura de fons. He escoltat com, amb l’excusa de l’excessiu consum d’aigua, Sala i Martín feia gala, una vegada més, de la seva fòbia cap a la pagesia. Segons ell, si l’agricultura catalana no és rendible sense ajudes (com ara disposar d’aigua a preus més econòmics que altres sectors) el que han de fer els pagesos és plegar, aprendre mecanografia i buscar feina d’una altra cosa. Segons les seves teories, els productes agrícoles s’haurien d’importar de països amb costos de producció més baixos, creant riquesa al tercer món i evitant migracions dels països africans cap Europa; que l’agricultura catalana desaparegués per manca de competitivitat formaria part de la “lògica del mercat”.

El que m’ha fet encendre tot escoltant la ràdio no han estat tant la defensa del liberalisme més salvatge feta pel de les jaquetes llampants –que al cap i a la fi ja sabem també de quina cama coixeja- com la manca d’una resposta contundent per part de la resta de tertulians. Cal suposar que en un programa d’aquesta mena ha d’haver-hi gent amb opinions no només divergents sinó diametralment oposades. Doncs no; enfront els postulats ultraliberals, que justifiquen la supeditació de la política (i per tant de les persones i del territori) a allò que anomenen l’economia (entesa com els interessos econòmics d’una minoria privilegiada), no hi hagut ni una sola veu que defensés cap posicionament que puguem considerar mínimament d’esquerra (entesa, concrecions a banda, com la supeditació de les diferents activitats econòmiques a polítiques en defensa dels interessos de la majoria de la població i del territori). I el què com més hi rumio més faig la competència a les xemeneies de la petroquímica és que aquesta idea dels privilegis de la pagesia catalana, (i en general europea) tant davant d’altres sectors “que si s’arruïnen han de plegar i no passa res” com en relació als agricultors del tercer món, “que si no es subvencionés la nostra agricultura podrien exportar a Europa i sortir de la misèria”, ha fet forat no només entre els partidaris declarats de la globalització capitalista, sinó que també per alguns dels seus suposats detractors, en nom precisament del desenvolupament de l’agricultura del Sud. Caldria que aquests hippiflowers megaguais es paressin a pensar una mica qui faria el gran negoci si la producció agrícola catalana (i del conjunt de països del Nord) desaparegués. Els petits productors del Sud o unes poques multinacionals del Nord? Per a obtenir la resposta només cal mirar si els pagesos del tercer món que cultiven productes que no tenen competència al primer món (cafè, te, cacau...) estan forrats o si, pel contrari, qui s’endú la part grossa del pastís són la Nestlé i companyia. Voleu dir doncs que perquè quatre grans transnacionals europees i ianquis facin més negoci –encara més!- amb el comerç de la producció agrària mundial pot justificar-se la desaparició de la nostra agricultura, amb tot el que això comportaria a nivell ambiental, cultural, territorial?

Si, pel contrari, creieu que l’agricultura catalana no només no ha de desaparèixer sinó que cal evitar la privatització del patrimoni agroambiental i la dependència dels pagesos, consumidors i dels Pobles en matèria de llavors i alimentació, aquest divendres, a Torà, coincidint amb el Mercat Firal de divendres sant, la CUP muntarà una paradeta per a recollir signatures d’adhesió a la ILP per una Catalunya lliure de transgènics. Busqueu la paradeta i signeu!