Aquell 18 de juliol...

El que va començar com un dels tants episodis negatius als que havíem acabat acostumant-nos i, sense que en un principi ningú en sospités la magnitud, va acabar esdevenint una tragèdia que, malgrat els anys transcorreguts, continua marcant el present. El 18 de juliol de 1998, avui fa deu anys, es va encendre un petit foc al Bages. Les seves conseqüències encara són visibles avui a bona part del territori afectat.

El que segueix és un escrit meu de l’any 99, inclòs en un llibret publicat per Brot Verd, un dels diversos intents associatius avortats a la vila de Torà.

Crònica d’una desfeta

1994. L’any comença amb el foc donant un disgust a la gent de pes del país: el Gran Teatre del Liceu, punt de trobada de l’alta burgesia catalana –molt més burgesa que catalana- crema com una gran falla, buida d’uns ninots que s’apressaran a mostrar-se consternats.
Mig any més tard la desgràcia en forma de flames baixa uns quants esglaons en l’escala social: durant el juliol el foc arrasa prop de 140.000 hectàrees arreu dels països Catalans. Un dels incendis més virulents, iniciat a la serra de Castelltallat, calcina el Bages i el Berguedà. Un dels incendis menors afecta el municipi de Torà, entre Sant Serni i Vallferosa. Les autoritats competents (?) ho tenen clar: la culpa és de la climatologia i de la manca de consciència de la gent; ells ho han fet tot bé.

1995, 1996, 1997. En termes generals el bosc n’ha sortit prou ben parat. Les condicions meteorològiques potser hi ha ajudat però les autoritats competents (?) continuen tenint-ho molt clar: la clau de l’èxit no pot ser cap altra que les mesures de prevenció i d’extinció endegades pels respectius departaments (quina professionalitat, quina eficiència, quin caletro!). Les orfebreries no donen l’abast a fer medalles.

1998. El 18 de juliol, data històricament desgraciada, s’encén un foc a Aguilar de Segarra (Bages). L’endemà, després de cremar 1.000 ha, s’aconsegueix controlar. Les autoritats competents (?) desactiven el nivell 1 del pla Infocat, que suposa la retirada d’un nombre important d’efectius, i se’n van a celebrar-ho. Encara no s’havien acabat els cigalons de rom Pujol i els xupitos d’Aromes de Montserrat quan el foc “controlat” torna a cremar a l’ample. Es declara un altre focus entre Cardona (Bages) i Clariana (Solsonès) que, al cap d’unes hores, s’ajunta amb el primer formant un gran front que avança imparable en direcció nord-oest. Malgrat la gran quantitat d’efectius de bombers i de mitjans aeris (repartits desigualment) i la gran quantitat de voluntaris que s’afegeixen a les tasques d’extinció, el foc no es pot controlar definitivament fins les darreres hores del dia 21, gràcies als canvis meteorològics, després d’haver calcinat 27.000 ha repartides en 17 municipis i 4 comarques (Solsonès, Bages, Segarra i Anoia). Les autoritats competents (?), encapçalades pel Molt Honorable, diuen que “s’ha treballat bé”.

1999. El solstici d’estiu ja és aquí i s’acosta la canícula. És l’hora de ballar la dansa de la pluja i de pregar (a Déu, a Al·là, a Bacus o a qui cregueu més convenient) que l’estiu sigui humit i la tardor puntual. No pas pensant en les llenegues i els rovellons, que per aquests verals pocs en trobareu, sinó pensant en les nostres mai prou ben estimades autoritats competents (?). Que mentre la get arrelada al país, la que s’estima aquesta socarrimada terra, continua veient un paisatge desolador cada cop que treu el cap per la finestra, els màgics-andreus de la prevenció i l’extinció aviat podran lluir la col·lecció anual de medalles, envoltats de ninots (els desarrelats de sempre i els desclassats de nou), en un Liceu luxosament reconstruït amb calés públics. Uns calés que a la socarrimada Catalunya rural arriben en comptagotes.

Imatges: fotografia de satèl·lit del 19 de juliol de 1998, on es veu com el fum arriba fins la Catalunya Nord, i mapa de la superfície afectada (font: Viladetora.net).

Per a saber-ne més: monogràfic a Viladetora.net